El Concert per a piano núm. 1 en re major, op. 17, és una obra musical de Camille Saint-Saëns. Va ser compost el 1858, quan el compositor tenia 23 anys, i està dedicada a Marie Jaëll. Es va estrenar eñ 31 d'octubre de 1858 al Théâtre-Italien de París amb el compositor al piano. És el primer concert per a piano escrit per un compositor francès important. La durada total del concert és d’uns trenta minuts.

Moviments Consta de tres moviments: Andante - Allegro assai Andante sostenuto quasi adagio Allegro con fuoco

Origen i context Entre les obres de Saint-Saëns que s’inspiren en els models del classicisme vienès destaquen els seus concerts per a piano; els primers constitueixen, de fet, alguns dels primers exemples d’aquest gènere compostos a França. El Concert per a piano núm. 1, tot i haver estat escrit el 1858, no es va publicar fins al 1875. Durant els anys seixanta, el compositor el va interpretar sovint, i molts anys més tard, el 1920, afirmava que l’obra s’havia inspirat en el bosc de Fontainebleau.

La distància de gairebé una dècada amb el segon concert pot ajudar a entendre el caràcter més impetuós amb què Saint-Saëns aborda aquí el gènere, amb un protagonisme molt marcat del virtuosisme pianístic. En una apreciació poc matisada, el seu defensor Émile Baumann va qualificar l’obra de “hipèrbole juvenil”, destacant-hi les escales vertiginoses, els arpegis abundants i una certa tendència a l’excés grandiloqüent. Tanmateix, aquest judici no reflecteix adequadament l’esforç del compositor per renovar i replantejar la forma tradicional del concert.

Anàlisi musical El primer moviment s’inscriu dins l’estructura clàssica de la forma sonata, tot i prescindir de la cadenza solista tradicional. La introducció andante presenta una crida de trompa que adquireix un paper destacat a l’allegro assai posterior, on és desenvolupada pel piano amb arpegis vertiginosos, en un gest que recorda l’estètica de Liszt. Aquest mateix motiu reapareix al final del tercer moviment, actuant com a element cohesionador de tota l’obra. Un recurs semblant ja havia estat emprat per Saint-Saëns a la seva simfonia Urbs Roma (1856), reforçant així la unitat interna de la composició.

El moviment central ofereix un ampli espai d’expressió al solista, amb cadències especialment destacables, sovint escrites sense una mètrica estricta. L’orquestra, notablement reduïda, adopta un paper secundari i funciona sobretot com a suport i transició entre els extensos passatges pianístics. És en aquest moviment on es percep amb més claredat una harmonia avançada i subtil.

El moviment final es caracteritza per un virtuosisme brillant i exigent, que, no obstant això, també va suscitar algunes crítiques. Així, Émile Baumann assenyalava el 1905, a L’Oeuvre de M. Camille Saint-Saëns'', que es tracta d’una obra encara poc personal, en la qual l’exhibició tècnica té un pes excessiu, reflex d’una certa exuberància juvenil.

Instrumentació L'obra està escrita per a piano solista, 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes, timbales i cordes.

Referències

Saint-Saens 01 Concert per a piano num. 1 Categoria:Composicions musicals del 1858 Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1850