miniatura|Representació esquemàtica del model clàssic del cicle de resposta sexual humana descrit per Masters i Johnson.
El cicle de resposta sexual humana és un model utilitzat en sexologia, psicologia, medicina sexual i educació per descriure els canvis fisiològics, subjectius i conductuals que poden aparèixer durant l’activitat sexual o davant d’estímuls sexuals. En la formulació clàssica de William Masters i Virginia Johnson, publicada el 1966, el cicle s’organitzava en quatre fases: excitació, altiplà, orgasme i resolució.Masters, William H.; Johnson, Virginia E. Human Sexual Response. Boston: Little, Brown and Company, 1966. Fitxa bibliogràfica disponible a Open Library: https://openlibrary.org/books/OL21540790M/Human_sexual_response Posteriorment, altres autors hi van afegir o reformular dimensions com el desig sexual, la motivació, el context relacional, la intimitat, la concordança entre resposta genital i experiència subjectiva, i els processos d’excitació i inhibició sexual.
El concepte no descriu una seqüència obligatòria ni universal. Les fases poden variar en durada, intensitat i ordre, i poden no aparèixer totes en una mateixa experiència sexual. També hi ha diferències entre persones i dins d’una mateixa persona segons l’edat, l’estat de salut, la medicació, el context emocional, la relació amb la parella, l’estrès, l’experiència prèvia, les expectatives culturals i el tipus d’estimulació.Calabrò, R. S.; Cacciola, A.; Bruschetta, D. et al. “Neuroanatomy and function of human sexual behavior: A neglected or unknown issue?”. Brain and Behavior, 2019. PMID: 31568703. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/31568703/ Per aquest motiu, en la literatura contemporània el cicle s’entén més com un marc descriptiu que com una norma sobre com hauria de produir-se la resposta sexual.
Història del concepte Abans de la recerca de Masters i Johnson, diversos autors havien intentat descriure la resposta sexual humana a partir de processos com la tumescència i la detumescència, és a dir, l’augment i la disminució de la congestió vascular genital. La contribució de Masters i Johnson va consistir a estudiar de manera sistemàtica respostes fisiològiques observables durant l’activitat sexual i a proposar un model seqüencial aplicable, segons els autors, tant a homes com a dones.Thomas, H. N.; Thurston, R. C. “A biopsychosocial approach to women’s sexual function and dysfunction at midlife: A narrative review”. Maturitas, 2016. https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC4808247/
El model clàssic va tenir una influència considerable en la sexologia clínica perquè permetia ordenar símptomes i dificultats segons la fase afectada. Així, alguns problemes podien descriure’s com a dificultats d’excitació, d’orgasme o de resolució. Tot i això, el model també va rebre crítiques perquè prioritzava els canvis fisiològics i presentava la resposta sexual com una progressió lineal cap a l’orgasme.
A partir de la dècada de 1970, Helen Singer Kaplan va proposar un model trifàsic que incloïa el desig sexual com a fase diferenciada. Kaplan va remarcar que les dificultats del desig havien estat menys ateses que les dificultats d’excitació i orgasme, malgrat la seva importància clínica.Kaplan, Helen S. “Hypoactive sexual desire”. Journal of Sex & Marital Therapy, 1977; 3(1):3-9. PMID: 864734. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/864734/ En aquest model, el cicle es podia resumir en desig, excitació i orgasme, i l’altiplà quedava integrat dins l’excitació.
A finals del segle XX i començaments del XXI, Rosemary Basson va proposar models alternatius, especialment per descriure la resposta sexual femenina en relacions de llarga durada. Basson va destacar que el desig no sempre precedeix l’excitació, sinó que pot aparèixer com a resposta a l’estimulació, a la proximitat emocional o a la motivació per mantenir intimitat.Basson, Rosemary. “The female sexual response: a different model”. Journal of Sex & Marital Therapy, 2000; 26(1):51-65. PMID: 10693116. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/10693116/ Aquest enfocament va ajudar a diferenciar el desig espontani del desig responsiu i a evitar que variacions normals de la resposta sexual fossin interpretades automàticament com a disfunció.Basson, Rosemary. “Human sex-response cycles”. Journal of Sex & Marital Therapy, 2001; 27(1):33-43. PMID: 11224952. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/11224952/
Un altre desenvolupament contemporani és el model de doble control, que descriu la resposta sexual com el resultat d’un equilibri entre processos d’excitació sexual i processos d’inhibició sexual. Segons aquest model, les persones difereixen en la seva propensió a activar o inhibir la resposta sexual, i aquestes diferències poden influir en el desig, l’excitació, el risc sexual o algunes disfuncions.Janssen, Erick; Bancroft, John. “The Dual Control Model of Sexual Response: A Scoping Review, 2009-2022”. Journal of Sex Research, 2023; 60(7):948-968. PMID: 37267113. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/37267113/
Fases principals Desig El desig sexual és la motivació o interès per iniciar o continuar una activitat sexual. Pot aparèixer de manera espontània, a partir de fantasies, pensaments, records o atracció, però també pot emergir de manera responsiva, després d’un contacte afectiu, una estimulació eròtica o un context percebut com a segur i agradable.
La literatura clínica actual diferencia el desig de l’excitació, encara que tots dos processos poden estar estretament relacionats. Una persona pot tenir desig sense una resposta genital immediata, o pot presentar canvis fisiològics sense experimentar una vivència subjectiva clara de desig. Aquesta distinció és important per evitar interpretacions reduccionistes de la resposta sexual.Chivers, Meredith L.; Seto, Michael C.; Lalumière, Martin L.; Laan, Ellen; Grimbos, Teresa. “Agreement of self-reported and genital measures of sexual arousal in men and women: a meta-analysis”. Archives of Sexual Behavior, 2010; 39(1):5-56. PMID: 20049519. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/20049519/
Excitació L’excitació sexual inclou components subjectius i fisiològics. En el pla subjectiu pot manifestar-se com una sensació de plaer, interès eròtic o augment de la disponibilitat sexual. En el pla fisiològic s’associa amb activació del sistema nerviós autònom, augment del flux sanguini genital, tumescència dels teixits erèctils, lubricació vaginal, erecció del penis o del clítoris, augment de la freqüència cardíaca, canvis respiratoris i tensió muscular.
En persones amb penis, l’erecció depèn de mecanismes vasculars i neurològics que faciliten l’entrada de sang als cossos erèctils i redueixen el drenatge venós. En persones amb vulva, l’excitació pot incloure congestió del clítoris i de la vulva, lubricació, expansió vaginal i canvis de sensibilitat. Aquests canvis no equivalen necessàriament a consentiment, desig o satisfacció sexual, ja que la resposta genital pot no coincidir amb l’experiència subjectiva.Chivers, Meredith L. et al. “Agreement of self-reported and genital measures of sexual arousal in men and women: a meta-analysis”. Archives of Sexual Behavior, 2010; 39(1):5-56. PMID: 20049519. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/20049519/
Altiplà L’altiplà és la fase descrita per Masters i Johnson en què l’excitació es manté o s’intensifica abans de l’orgasme. En aquesta fase poden accentuar-se la vasocongestió genital, la tensió muscular, l’augment de la pressió arterial, la freqüència cardíaca i la respiració. No sempre és fàcil distingir l’altiplà de l’excitació, i per això alguns models posteriors l’han integrat dins una fase d’excitació més àmplia.
La durada de l’altiplà és molt variable. Pot ser breu, prolongar-se durant una activitat sexual o interrompre’s si disminueix l’estimulació, apareix dolor, distracció, ansietat, incomoditat o un canvi en el context interpersonal. La seva presència no és necessària per definir una experiència sexual satisfactòria.
Orgasme L’orgasme és una experiència de plaer intens associada sovint a contraccions rítmiques involuntàries de la musculatura del sòl pelvià i dels òrgans genitals, així com a canvis autonòmics i sensacions subjectives de culminació. En persones amb penis, l’orgasme pot coincidir amb l’ejaculació, però orgasme i ejaculació no són processos idèntics. En persones amb vulva, l’orgasme pot produir-se per diferents formes d’estimulació genital o no genital, i la seva presència, intensitat i freqüència són variables.Wallen, Kim; Lloyd, Elisabeth A. “Female Sexual Arousal: Genital Anatomy and Orgasm in Intercourse”. Hormones and Behavior, 2011; 59(5):780-792. PMID: 21195073. https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC3894744/
La recerca sobre l’orgasme ha qüestionat distincions jeràrquiques tradicionals entre tipus d’orgasme, especialment les que consideraven més “madur” o més normal un orgasme provocat per un tipus concret d’estimulació. Les dades disponibles indiquen una gran variabilitat individual en les vies d’estimulació que poden produir orgasme i en la probabilitat d’assolir-lo durant la penetració vaginal sense estimulació clitoriana directa o indirecta.
Resolució La resolució és la fase en què els canvis fisiològics associats a l’excitació disminueixen progressivament i el cos retorna a un estat basal. Pot incloure relaxació muscular, descens de la freqüència cardíaca i respiratòria, disminució de la tumescència genital i sensació de benestar o cansament. En algunes persones amb penis pot aparèixer un període refractari durant el qual és difícil o impossible assolir una nova erecció o un nou orgasme durant un temps variable.
En altres persones, especialment en moltes persones amb vulva, pot no existir un període refractari equivalent, o bé pot ser més breu, cosa que permet respostes orgàsmiques successives en determinats contextos. Tanmateix, aquesta possibilitat no és universal i no ha de considerar-se una expectativa normativa.
Bases fisiològiques La resposta sexual humana depèn de la integració de processos centrals i perifèrics. Hi participen àrees cerebrals relacionades amb la motivació, la recompensa, la memòria, l’atenció, l’emoció i el control autonòmic, així com vies medul·lars i nervis perifèrics que regulen la resposta genital. La resposta sexual també està modulada per hormones, neurotransmissors i factors vasculars.
Entre els sistemes neuroquímics implicats s’han descrit vies dopaminèrgiques, serotoninèrgiques, adrenèrgiques, colinèrgiques, nitrèrgiques i peptidèrgiques. La dopamina s’ha relacionat amb motivació i recompensa sexual, mentre que la serotonina pot tenir efectes inhibidors en alguns components de la resposta sexual. El monòxid de nitrogen és especialment rellevant en els mecanismes vasculars de l’erecció i en la comunicació entre sistema nerviós i teixits erèctils.Melis, Maria Rosaria; Argiolas, Antonio. “Erectile Function and Sexual Behavior: A Review of the Role of Nitric Oxide in the Central Nervous System”. Biomolecules, 2021; 11(12):1866. PMID: 34944510. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/34944510/
Els factors endocrins també poden influir en el desig i l’excitació, però no actuen de manera aïllada. L’edat, el cicle menstrual, la menopausa, l’embaràs, el postpart, les malalties cròniques, alguns fàrmacs i l’estat psicològic poden modificar la resposta sexual. La interpretació clínica d’aquests factors requereix considerar conjuntament aspectes biològics, psicològics, relacionals i socioculturals.
Concordança entre resposta genital i experiència subjectiva La concordança subjectiva-genital és el grau d’acord entre la resposta genital mesurable i l’experiència subjectiva d’excitació. Una metaanàlisi de Chivers i col·laboradors va mostrar que aquesta concordança no és perfecta i que, en els estudis revisats, era més alta en homes que en dones. Aquest resultat s’ha interpretat com una evidència que la resposta genital no pot utilitzar-se per si sola per inferir desig, consentiment o vivència eròtica subjectiva.