Les relacions entre Angola i Cuba es refereix a les relacions bilaterals històriques i actuals entre la República d'Angola i Cuba. Durant la Guerra Civil angolesa les tropes cubanes lluitaren al costat del govern del MPLA, aleshores moviment marxista-leninista contra les guerrilles d'UNITA i Front Nacional d'Alliberament d'Angola (FNLA), que rebien suport Occidental i eren ajudades per l'exèrcit sud-africà. Durant la guerra va canviar el MPLA deixà de ser un partit marxista-leninista a un partit de sistema democràtic multipartidista basat en principis neoliberals (el MPLA també va eliminar del seu nom "Partit del Treball", una clara d'abandó de llurs aspiracions comunistes). Des d'una perspectiva econòmica, Cuba ha perdut el seu estatut preferent entre els angolesos i Sud-àfrica s'ha convertit en el major inversor individual i soci comercial d'Angola (llevat la venda de petroli).
En 2007 Pedro Rosso Leal era l'ambaixador de Cuba a Angola.
Història Anys 1960 La relació de Cuba amb Angola va començar en la dècada de 1960 com a part del moviment de la "Segona Revolució" anunciada per Fidel Castro. El moviment tenia la intenció de portar el marxisme-leninisme a Àfrica començant principalment al Zaire (avui conegut com a República Democràtica del Congo). El fracassat intent d'assentar-se al Zaire va oferir diverses lliçons a Cuba que es van utilitzar per identificar millors les nacions candidates, líders i millors oportunitats d'èxit.
Jonas Savimbi, futur president d'UNITA, es va trobar amb el Che Guevara en 1965, qui va dir als seus superiors que no confiava en Savimbi, i que possiblement representava un perill. Això probablement estava relacionat amb el fet que Savimbi no tenia cap aspiració notable cap al marxisme-leninisme. No obstant això, per a sorpresa de Cuba, Agostinho Neto (llavors cap del MPLA) tenia una forta inclinació marxista que s'adaptava a l'agenda cubana. En la dècada de 1960 Cuba va mobilitzar un grup de treball per ajudar Agostinho Neto a construir un exèrcit i dur a terme una campanya de terror contra els amos colonials portuguesos amb la intenció d'obtenir la independència i instal·lar un estat marxista.
1975 En 1975, en resposta a les demandes de la Revolució dels Clavells, Portugal va decidir retirar-se de les seves colònies africanes. Per aquesta època Cuba ja s'havia infiltrat i havia començat a fer activitats a gran escala en les colònies portugueses de Guinea-Bissau, Moçambic i Angola. D'aquestes colònies africanes, Angola tenia grans quantitats de petroli i abundància d'altres recursos naturals. Atès que la dècada dels setanta es va convertir en el despertar de l'era petrolífera i sabent que les grans reserves de petroli d'Angola servirien per convertir-la en un ric i fort promotor d'una expansió marxista, Cuba es va centrar principalment a recolzar moviments rebels marxistes angolesos sobre els moviments d'alliberament d'altres colònies portugueses, iniciant així la relació especial entre Cuba i Angola.
Portugal va fixar la data d'independència d'Angola per l'11 de novembre de 1975. Tres moviments d'alliberament prominents es van disputar el lideratge del nou país independent: UNITA, FNLA i el MPLA. Cadascun dels tres moviments va rebre assistència estrangera, UNITA dels països occidentals, FNLA de la Xina (i més tard d'Occident) i MPLA de la URSS i Cuba. A pesar que es van fer molts intents exhaustius (per part de Portugal) perquè els tres moviments acceptessin un sistema democràtic pacífic de repartiment del poder (amb democràcia multipartidista), l'espectre de ser l'únic governant d'Angola semblava soscavar qualsevol solució pacífica. Cuba va agregar al fracàs del tractat d'Alvor (unir les tres parts) induir al MPLA a creure que amb el suport de Cuba podrien dominar qualsevol confrontació militar i guanyar el govern d'Angola.
Amb el fracàs del tractat d'Alvor, es va fixar l'escenari per un enfrontament entre els tres partits en disputa. El vencedor es convertiria en el cap totpoderós d'Angola. Semblava una conclusió inevitable que el partit que controlés Luanda (la capital) l'11 de novembre de 1975 seria reconegut com a partit governant. Això va posar al MPLA (que tenia base a Luanda) amb un avantatge natural. Els altres dos partits van buscar ajuda militar estrangera per assumir el MPLA recolzat per Cuba i fer un intent de guanyar el control de Luanda.
Castro va acomiadar al President de l'Estat Major Conjunt i als caps de les Forces Armades Revolucionàries de Cuba (MINFAR) i de la Força Aèria entre el 20 d'agost i el 5 de setembre perquè posessin tota la seva energia a la planificació i orquestració de la intervenció cubana a Angola. Els soviètics, conscients dels plans de Castro, es van oposar als plans (ja que els soviètics creien correctament que els cubans podien desencadenar una major discòrdia en la distensió de la guerra freda), però van romandre al seu costat. Castro va demanar Leonid Bréjnev que els oficials d'estat major entrenessin les Forces Armades Populars d'Alliberament d'Angola i transportessin els soldats cubans, cosa que la URSS va ignorar. Els soviètics van enviar consellers militars als líders del MPLA a Brazzaville. El govern cubà va donar al MPLA 12.000 fusells M-52 de Txecoslovàquia, 133 RPG de Bulgària, morters, artilleria lleugera i metralladores.
Els dirigents cubans van nomenar Raúl Díaz Argüelles comandant de la Missió Militar Cubana a Angola. Argüelles, subordinat al general Abelardo Colom Ibarra, primer viceministre de les FAR, va viatjar amb 480 soldats de Cuba a Lisboa i després a Luanda. Es van escapar de la detecció fent-se passar per turistes, arribant el 21 d'agost. Cap portava armes. Molts portaven equipatge ple de diners en efectiu.
L'intens esforç dels cubans va fer del MPLA el principal poder militar. Veient la massa d'armes militars fabricades pels soviètics que arribaven a Angola (destinada a les forces cubanes i quadres del MPLA), Savimbi va fer una crida desesperada a Occident per obtenir ajuda. La CIA havia estat seguint l'evolució comunista a Angola i va comprendre la gravetat de la situació. Encara que la CIA volia intervenir en gran escala, les lleis dels Estats Units (Esmena Clark) van restringir severament la intervenció de la CIA en guerres no declarades. La CIA va intentar eludir la seva pròpia legislació i va emprar un nombre limitat de mercenaris compromesos a Angola. La CIA també es va dirigir a Sud-àfrica (en aquest moment un estat d'apartheid) per rebre assistència en resposta a la intervenció cubana. Sud-àfrica havia invertit en el Pla Hidroelèctric de Caluque al sud d'Angola (que alimentava Namíbia) i tenia temor natural dels efectes de la inestabilitat a Angola, pel que Sud-àfrica va enviar inicialment tropes per protegir l'Esquema Hidrogràfic (i més tard va intervenir en la guerra civil).
El govern de la Unió Soviètica, molt conscient de l'activitat de Sud-àfrica al sud d'Angola, va enviar soldats cubans a Luanda una setmana abans de l'11 de novembre, data assenyalada per la independència. Mentre els oficials cubans encapçalaven la missió i proporcionaven la major part de les tropes, 60 oficials soviètics de la República del Congo es van unir als cubans el 12 de novembre. Els dirigents soviètics van prohibir expressament als cubans intervenir en la guerra civil d'Angola, xoncentrant la missió wn contenir Sud-àfrica. Cuba va fer cas omís de les súpliques soviètiques i va emprendre una invasió a gran escala amb un sorprenent contingent de 35.000 soldats que va aterrar a Angola al moment culminant de la seva invasió.
En 1975 i 1976 la majoria de les forces estrangeres, amb l'excepció de les cubanes, es van retirar. Els últims elements militars portuguesos es van retirar en 1975. Els Estats Units es van trobar en un atzucac polític amb el suport del govern intern i la discòrdia sobre la qüestió d'Angola (de la qual Cuba i la URSS es van aprofitar). Finalment, al febrer de 1976, l'Esmena Tunney va prohibir als Estats Units participar a Angola. Sense el suport oficial estatunidenc, els militars sud-africans van començar la seva retirada al febrer de 1976. D'altra banda, la força de tropes de Cuba a Angola va augmentar de 5.500 al desembre de 1975 a 11.000 al febrer de 1976. Les forces del FNLA van ser aixafades per l'Operació Carlota, un atac conjunt cubano-angolès contra Huambo el 30 de gener de 1976.Angola Reds on Outskirts of Pro-Western capital city, January 30, 1976. The Argus, page 10, via NewspaperArchive.com. A mitjan novembre, el govern de Huambo havia guanyat el control sobre el sud d'Angola i va començar a empènyer cap al nord.
1977 El govern angolès i les tropes cubanes controlaven totes les ciutats del sud en 1977, però els camins del sud s'enfrontaven als reiterats atacs d'UNITA. Savimbi va expressar la seva disposició per a l'acostament amb el MPLA i la formació d'un govern unitari, socialista, però va insistir en la retirada cubana primer. "El veritable enemic és el colonialisme cubà", va dir Savimbi als periodistes, advertint, "Els cubans s'han apoderat del país, però tard o d'hora sofriran el seu propi Vietnam". El govern i les tropes cubanes van utilitzar llançaflames, buldòzers i avions amb napalm per destruir llogarets 2,6 kilòmetres al llarg de la frontera entre Angola i Namíbia. Només les dones i els nens van passar per aquesta zona, el "corredor de Castro", perquè les tropes del govern havien matat tots els homes majors de deu anys per evitar que s'unissin a UNITA. El napalm va matar el ramat per alimentar les tropes del govern i per prendre represàlies contra els simpatitzants d'UNITA. Els angolesos van fugir de la seva pàtria; 10.000 cap al sud a Namíbia i 16.000 a l'est a Zàmbia, on vivien en camps de refugiats. El ministre d'afers exteriors del Regne Unit Lord Carington va expressar preocupacions similars sobre la participació britànica en la Guerra de la Selva de Rhodèsia durant les negociacions de Lancaster House en 1980.
Invasions de Shaba miniatura|Shaba, Zaire. 1.500 membres del Front d'Alliberament Nacional del Congo (FNLC) van envair la província de Katanga (ara Shaba, Zaire) des de l'est d'Angola el 7 de març de 1977. El FNLC va voler enderrocar Mobutu i el govern angolès, que patia el suport de Mobutu al FNLA i a UNITA, no va intentar detenir la invasió. El FNLC no va capturar Kolwezi, el centre econòmic del Zaire, però va prendre Kasaji i Mutshatsha. Les tropes zaireses van ser derrotades sense dificultat i el FNLC va seguir avançant. El 2 d'abril Mobutu va demanar ajuda al camerunès William Eteki Mboumoua, President de l'Organització d'Unitat Africana.. Vuit dies més tard, el govern francès va respondre a la súplica de Mobutu i va aerotransportar 1.500 soldats marroquins a Kinshasa. Aquesta força de tropes va treballar conjuntament amb l'exèrcit zairès i el FNLA d'Angola amb cobertura aèria de pilots egipcis que volaven avions de combat francès Mirage per batre al FNLC. La força de la contrainvasió va empènyer els invasors, juntament amb un nombre de refugiats, a Angola i Zàmbia a l'abril.
Mobutu va acusar el govern angolès, així com als governs cubà i soviètic, de complicitat en la guerra. Mentre que Neto recolzava el FNLC, el suport del govern angolès al FLNC era la resposta al suport continu de Mobutu als anticomunistes d'Angola. L'Administració de Jimmy Carter, no gaire convençuda de la participació cubana, va respondre oferint una escassa quantitat de 15 milions de dòlars d'ajuda no militar. La timidesa estatunidenca durant la guerra va provocar un canvi en la política exterior del Zaire dels Estats Units cap a França, que es va convertir en el major proveïdor d'armes del Zaire després de la intervenció. Neto i Mobutu signaren un acord de fronteres el 22 de juliol de 1977.
Revolta nitista