miniatura|Estela funerària de Licinia Amias sobre marbre. És una de les primeres inscripcions cristianes que s'han trobat, és de principis del i va ser trobada a l'àrea de la primera necròpolis del Turó Vaticà, a Roma. La història de cristianisme primitiu cobreix el període que va des dels orígens del cristianisme al Primer Concili de Nicea del 325.
La primera part del període parteix del ministeri de Jesús i es coneix com el període apostòlic en referència als dotze apòstols. Els primers seguidors de Jesús van formar l'Església de Jerusalem. El cristianisme primitiu durant els dos primers segles de l'era cristiana es va anar separant del judaisme; i es va establir com a religió gentil predominant de l'Imperi Romà.
A l'època del Primer Concili de Nicea del 325 la fe cristiana s'havia estès per tot Europa Occidental, la Conca del Mediterrani, Àfrica del Nord i l'Est. Pel que fa al mediterrani, Sant Joan va visitar 48 ciutats per predicar el cristianisme als gentils a 48 ciutats.
El Primer Concili de Nicea del 325 i l'Edicte de Milà de 313 que va suposar l'acceptació de la religió cristiana a l'Imperi Romà són els fets que marquen el final del cristianisme primitiu i el començament del període primers set consells ecumènics.
Orígens Context El messianisme jueu té la seva arrel en la literatura apocalíptica que es va fer des del fins al , que prometia que un futur líder "ungit" o messies resuscitaria el "Regne de Déu" israelita, en lloc dels governants estrangers de l'època. Això es va correspondre amb la revolta dels Macabeus contra l'Imperi Selèucida. Després de la caiguda del regne dels Asmoneus, es van dirigir contra l'administració romana de la província de Judea, la qual, segons Flavi Josep, va començar amb la formació dels Zelotes durant el Cens de Quirini de l'any 6, tot i que la revolta oberta a escala completa no es va produir fins a la Primera Guerra Judeoromana de l'any 66. L'historiador H. H. Ben-Sasson considera que la "Crisi sota Calígula" (37–41) va ser "primer trencament públic" entre Roma i els jueus.H.H. Ben-Sasson, A History of the Jewish People, Harvard University Press, 1976, , The Crisis Under Gaius Caligula, pàg. 254–256: "The reign of Gaius Caligula (37–41) witnessed the first open break between the Jews and the Julio-Claudian empire. Until then — if one accepts Sejanus' heyday and the trouble caused by the census after Archelaus' banishment — there was usually an atmosphere of understanding between the Jews and the empire ... These relations deteriorated seriously during Caligula's reign, and, though after his death the peace was outwardly re-established, considerable bitterness remained on both sides. ... Caligula ordered that a golden statue of himself be set up in the Temple in Jerusalem. ... Only Caligula's death, at the hands of Roman conspirators (41), prevented the outbreak of a Jewish-Roman war that might well have spread to the entire East."
El judaisme en aquest moment estava dividit en faccions antagòniques. Els principals grups eren els fariseus, saduceus, i zelotes, però també hi havia altres sectes menys influents. Això va provocar nous disturbis, i al segle I aC i I dC van aparèixer diversos líders religiosos carismàtics, contribuint al que esdevindria el Mixnà del Judaisme Rabínic, incloent Yochanan ben Zakai i Hanina Ben Dosa.
Ministeri de Jesús
Segons l'Evangeli, Jesús va predicar durant un període d'un a tres anys quan tenia 30 anys, a principis del segle I aC. El mètode d'ensenyament de Jesús implicava paràboles, metàfores, al·legories, proverbis, i alguns sermons directes com el Sermó de la muntanya. El seu ministeri d'ensenyament, sanació dels malalts i discapacitats i la realització de diversos miracles van culminar en la seva execució a les mans de les autoritats romanes de Jerusalem. Poc després, una forta creença en la Resurrecció de Jesús es va estendre ràpidament a través de Jerusalem, començant pels seus deixebles més propers, des del Dia de la Pentecosta, quan els apòstols van començar diversos viatges.
La majoria dels estudiosos del Nou Testament coincideixen que Pere tenia alguna classe de posició especial entre el dotze.Theodore Stylianopoulos "Concerning the Biblical Foundation of Primacy", in Walter Kasper (editor), The Petrine Ministry (Paulist Press 2008 ), pàg. 43–44, citing John P. Meier, A Marginal Jew. 3. Companions and Competitors (Knopf Doubleday 2001 ), pàg. 221–225, i altres.
Període apostòlic
miniatura|El Cenacle sobre el Mont Sió, podria haver estat l'indret del Sant Sopar i la Pentecosta. Bargil Pixner afirma que l'Església original dels apòstols estava situada sota l'estructura actual.Bargil Pixner, The Church of the Apostles found on Mount Zion, Biblical Archaeology Review 16.3 Maig/Juny 1990 L'església cristiana veu el "període apostòlic" com la base sobre la qual es construeix tota la seva història.Brown (1993). Pg 10. Aquest període, datat aproximadament entre els anys 30 i 100 dC, va produir escrits tradicionalment atribuïts als seguidors directes de Jesucrist, el Nou Testament i les col·leccions dels Pares apostòlics.Raymond E. Brown, An Introduction to the New Testament (Doubleday, 1997), p. 5–15.
El cristianisme més primerenc va prendre la forma d'una fe escatològica jueva. Els apòstols van viatjar a comunitats jueves al voltant de la mar Mediterrània i van atreure jueus a la converssió.Bokenkotter, p. 18. Deu anys després de la mort de Jesús, els apòstols havien estès el cristianisme de Jerusalem a Antioquia, Efes, Corint, Tessalònica, Xipre, Creta i Roma.Duffy, p. 3. Els Fets dels Apòstols exposa que els primers seguidors van continuar assistint diàriament al temple i seguint les pràctiques tradicionals de pietat. Altres passatges dels evangelis canònics reflecteixen una observança similar de tradicions piadoses jueves com el dejuni, el respecte a la Torah (coneguda com a Llei jueva) i l'observança dels dies sagrats jueus.White (2004). Pg 127.Ehrman (2005). Pg 187.
A mitjans del , a Antioquia, Pau de Tars va començar a predicar als gentils. Els nous conversos no seguien tota la "Llei jueva" i rebutjaven ser circumcidats, ja que la circumcisió es considerava repulsiva a la cultura hel·lenísticaBokenkotter, p. 19.Jewish Encyclopedia: Circumcision: In Apocryphal and Rabbinical Literature: "Contact with Grecian life, especially at the games of the arena [which involved nudity], made this distinction obnoxious to the Hellenists, or antinationalists; and the consequence was their attempt to appear like the Greeks by epispasm ("making themselves foreskins"; I Macc. i. 15; Josephus, "Ant." xii. 5, § 1; Assumptio Mosis, viii.; I Cor. vii. 18;, Tosef., Shab. xv. 9; Yeb. 72a, b; Yer. Peah i. 16b; Yeb. viii. 9a). All the more did the law-observing Jews defy the edict of Antiochus Epiphanes prohibiting circumcision (I Macc. i. 48, 60; ii. 46); and the Jewish women showed their loyalty to the Law, even at the risk of their lives, by themselves circumcising their sons."; La controvèrsia sobre la circumcisió es va tractar al Concili de Jerusalem de l'any 50. Pau, que va rebre el suport principalment de Pere, va argumentar que la circumcisió no era una pràctica necessària. El consell va acordar que els convertits podrien renunciar a la circumcisió, però s'havien de seguir complint altres aspectes de la "Llei jueva".Bokenkotter, p. 20. Quatre anys després del Consell de Jerusalem, Pau va escriure als Gàlates sobre l'assumpte, que havia generat una controvèrsia seriosa a la seva regió. Segons Alister McGrath, Pau ho considerava una gran amenaça per a la doctrina de la salvació a través de la fe en Jesús i va abordar el tema amb gran detall a .McGrath (2006). Pp 174–175. La ruptura entre el cristianisme i el judaisme va continuar creixent i encara avui es discuteix la relació entre Pau de Tars i el judaisme i el tema de la llei Bíblica dins el cristianisme.
Denominació Els deixebles van ser anomenats "cristians" per primera vegada a Antioquia (tal com s'indica a Actes 11:26). En conseqüència, el terme "cristians", amb la variant "chrestians", s'usava de manera habitual l'any 49, principalment a la capital de parla llatina de l'imperi romà. A mesura que l'església s'estenia per les terres gentils de parla grega, la denominació va guanyar protagonisme, fins que es convertiria en la paraula més usada per referir-se als seguidors de la fe. Ignasi d'Antioquia va ser el primer cristià en utilitzar aquesta paraula i també va utilitzar per primera vegada el terme "cristianisme" (grec Χριστιανισμός), al voltant de l'any 100.Elwell & Comfort (2001). Pp 266, 828.
El moviment cristià també va ser anomenat "El Camí" (της οδου), en referència a l'afirmació de Jesús: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare sinó a través de mi" (). Per això apareix als Fets dels Apòstols; a , i . Algunes traduccions angleses del Nou Testament utilitzen 'el Camí' (p. ex. la New King James Version i l'English Standard Version), indicant que aquest era el nom amb què es coneixia la nova religió, mentre que altres ho tradueixen simplement com "el camí", "aquell camí" o "el camí del Senyor". La versió siríaca diu, "el camí de Déu" i la versió vulgata llatina, "el camí del Senyor".Gill, J., Gill's Exposition of the Bible, commentary on Acts 19:23 http://biblehub.com/commentaries/gill/acts/19.htm accessed 8 October 2015
Judaisme i cristianisme miniatura|Moneda de Nerva A finals del , el judaisme era una religió legal amb la protecció del Dret romà, que anava de bracet de l'estat Romà des de feia dos segles. En canvi, el cristianisme no va ser legalitzat fins l'Edicte de Milà del 313. Els jueus observants tenien drets especials, com el privilegi de poder-se abstenir d'assistir als ritus pagans cívics. Els cristians inicialment van ser identificats amb la religió jueva pels romans, però a mesura que es van anar diferenciant, el cristianisme esdevenia un problema pels governants Romans. Cap a l'any 98, l'emperador Nerva va decretar que els cristians no havien de pagar l'impost anual als jueus, el que suposava un reconeixement efectiu de la singularitat vers el judaisme rabínic. Això va obrir la via de les persecucions contra els cristians per desobediència a l'emperador, ja que havien deixat d'estar exempts d'haver de complir amb el culte imperial.Wylen (1995). Pp 190–192.Dunn (1999). Pp 33–34.Boatwright (2004). Pg 426. esquerra|miniatura|Jaume el Just, les opinions del qual van ser recollides pel decret de l'any 50
Els cristians jueus van ser els primers seguidors de Jesús i una part important de la societat jueva durant la segona meitat del . Aquest moviment es va centrar en Jerusalem (possiblement en el Cenacle) i fou dirigit per Jaume el Just. Es van mantenir fidels a la Torà i la llei jueva, acceptaven la conversió dels gentils, possiblement basant-se en una versió de les Set lleis dels fills de Noè recollides a i . Segons una tradició que ha arribat a través d'Eusebi i Epifani, l'església de Jerusalem va fugir a Pella durant la Gran Revolta Jueva dels anys 66 al 70.Eusebius, Church History 3, 5, 3; Epiphanius, Panarion 29,7,7-8; 30, 2, 7; Sobre pesos i mesures 15. Sobre el vol a Pella vegeu: Bourgel, Jonathan, "The Jewish Christians' Move from Jerusalem as a pragmatic choice", en: Dan Jaffe (ed), Studies in Rabbinic Judaism and Early Christianity, (Leyden: Brill, 2010), p. 107–138 (https://www.academia.edu/4909339/THE_JEWISH_CHRISTIANS_MOVE_FROM_JERUSALEM_AS_A_PRAGMATIC_CHOICE); P. H. R. van Houwelingen, "Fleeing forward: The departure of Christians from Jerusalem to Pella," Westminster Theological Journal 65 (2003), 181–200.