miniatura|Model de la "La Reial" miniatura|Galera catalana navegant a un llarg miniatura|Galera maltesa, d'estil català
La galera catalana (antigament galea)DCVB: Galera fou un tipus de vaixell de guerra i de comerç, propulsat completament per la força dels rems i de vegades per la del vent, gràcies a la presència d'arbres amb les seves veles (normalment llatines). Té entitat pròpia respecte les galeres de les altres nacions marítimes (referenciades només a partir del s.XIII), atès que el Coromines aporta una referència d'una galera catalana de l'any 1120 (100 anys abans que les altres).Josep Balari i Jovany. Orígenes históricos de Cataluña. Pàgina 657.
Com a mínim a partir del , els catalans van construir les "galeres catalanes", fent-ne un ús extensiu per a les tasques de guerra amb les diferents repúbliques marítimes (com enemigues o com aliades) o per al comerç amb la majoria de ports de la Mediterrània, garantint les rutes comercials amb els consolats de catalans. El seu ús va començar a declinar a partir del , quan van ser progressivament substituïdes pels velers, extingint-se definitivament a finals del .
Etimologia El nom "galera", per a una nau catalana, està documentat al (l'any 1120); és derivat de l'antic terme galea, i aquest del grec γαλέoς (galeos), és a dir "forma de peix", perquè la forma d'aquesta mena de vaixells en l'època del seu principal exponent recordava la forma de peix: una forma llarga i subtil.
Història miniatura|Reconstrucció del trirrem Olympias miniatura|Galiota d'estil català (galera petita)
La galera catalana és l'evolució natural dels antics vaixells grecs, com aquells descrits en la Ilíada i lOdissea. Els diferents tipus de vaixells grecs tenien una forma del tot anàloga, però eren d'una grandària més reduïda.
La construcció de vaixells més grans va ser possible, en l'època clàssica, amb la innovació dels rems disposats sobre més ordres a ambdós costats de la nau: el millor compromís entre grandària i maniobrabilitat va ser assolit amb la trirrem, és a dir un vaixell amb tres ordres de rems, que va substituir la pentecontera. En la batalla de Salamina (480 aC) la flota d'Atenes ja estava constituïda gairebé completament per trirrems. Més rars, però sempre presents, eren vaixells amb un nombre més gran d'ordres de rems, i van ser adoptats en particular pels romans
La forma d'aquests vaixells va quedar pràcticament sense canvis fins a principis de l'edat mitjana, quan l'Imperi Romà d'Orient va desenvolupar els dromons, una forma intermèdia entre els àgils trirrems i les galeres, un pel més grans.
En el (la 1a referència és de l'any 1211), a Occident, amb l'inici del desenvolupament de la marina catalana, van aparèixer diferents tipus de galeres catalanes, uns vaixells híbrids ideats no solament pels avantatges que tenien els vaixells de rems, sinó també pel fet d'associar dues característiques en el mateix tipus de vaixell: el seu ús com vaixell de guerra i com vaixell mercant.
Cap a finals de l'Edat Mitjana es va inventar el sistema de rem amb escàlem, en el qual 4-5 remers feien força sobre el mateix rem. Els remers podien ser homes lliures assalariats o reclutats per sorteig (en cas de guerra), també podien ser esclaus o bé presoners condemnats a galeres per un cert nombre d'anys: el terme català galiot deriva efectivament del la paraula galera.
Finalment la galera va ser substituïda progressivament pel galió propulsat solament a vela, molt més gran i potent: a part de tenir una més gran potència de foc, aquest podia afrontar els rumbs oceànics, que amb l'increment del tràfic amb Amèrica van esdevenir més importants. Inventat a Espanya, els primers en adoptar-lo van ser els països de la costa atlàntica, sobretot Anglaterra. Però, en canvi, en el Mediterrani, en ple , la galera era encara el vaixell de guerra d'ús més comú.
Característiques miniatura|Seccions d'una galera catalana miniatura|Etapes de construcció d'una galera catalana
Hi va haver exemples de galeres catalanes de fins a 60 m d'eslora i 6 m de mànega, amb un esperó emergent fixat a la proa, que servia per a esperonar les naus adversàries i llavors poder llançar els ganxos per passar a l'abordatge. La propulsió a rem feia la galera catalana veloç i maniobrable en tota condició; les veles quadres o llatines permetien explotar el vent quan bufava en la bona direcció.
La forma llarga i estreta de les galeres, ideal sobretot en batalla i per obtenir una bona velocitat (que en vaixells que no planegin queda limitada per l'eslora), anava en detriment de l'estabilitat, i les tempestes i el mar gruixut les podien fer sotsobrar: per això s'utilitzaven preferentment durant la temporada estival, com a molt fins a la tardor; està documentat per Joan d'Àustria que les galeres hivernaven: "...el ynbernadero del rio de Tortosa de que hallo aquí gran relacion y al comendador mayor (Lluis de Requesens) y a don Sancho les pareçe que es el mejor que S M tiene en toda España..".Luís de Requesens y Zúñiga: Cataluña y Lepanto: Nuevos documentos -p.Bosch - Diputació de Barcelona Si el viatge ho permetia, feien una navegació de cabotatge, és a dir a prop de les costes, ja que la poca capacitat de la seva bodega obligava a diverses etapes pel proveïment sobretot d'aigua, que els remers, pel continu esforç físic, consumien en gran quantitat. Tanmateix, encara que la galera estava poc adaptada a la navegació oceànica s'empraven en el comerç amb Anglaterra i la resta de ports del mar del Nord i se'n van fer a Barcelona per a la carrera d'Índies.
Des del segle XIV al , en què el seu ús militar fou molt important, les galeres catalanes es classificaven en tres categories, en funció de la seva mida, sent de major a menor, grosses, bastardes i subtils. La tripulació de les galeres catalanes incloïa quaranta ballesters en les grosses i trenta en les subtils, amb missió d'atacar amb sagetes i viratons les cobertes enemigues.DCVB: Dard La galera reial o almirall estava fora de la classificació.Arcadi García i Sanz, Història de la marina catalana, p.69
Galera almirall La galera almirall era una galera gran, a la qual acompanyava una esquadra subtil, o lleugera, de galeres i llenys a rem. Regulaven la subordinació, premis, càstigs, perills i guanys. Els homes d'armes constituïen la guàrdia de l'almirall, al qual, en combat, mai havien de deixar desemparat, fins a perdre la vida. El seu armament ordinari eren els ja esmentats ballesters, excepte allò que disposés l'almirall. Era gent apropiada per als abordatges, i lluitaven en totes les ocasions; el seu premi era una quarta part del botí, a part del que l'almirall els pogués prometre. La presa més desitjada era l'armadura del cap i tot el que portessin els enemics en el moment de l'abordatge, ja que una vegada consumat aquest, prescrivien els seus drets. Tota la gent d'armes era comandada directament per l'anomenat conestable.
Combat A bord de les galeres catalanes, els combats amb altres galeres es resolien solament a l'abordatge, en els quals les tripulacions s'enfrontaven cos a cos i, a partir del , amb dispars d'arcabús. De vegades els remers també s'unien a la lluita.
Comparades amb els galions de mida mitjana, que tenien de dotze a vint canons de més calibre i abast, les galeres eren d'estructura fràgil poc resistent al foc enemic, disposant com a màxim de cinc canons a proa. En el combat la baixa estructura de les galeres era sobrepassada per les altes bordes dels galions, mentre que la seva tripulació disparava des de les cobertes, més altes.
Els ballesters "en taula" Els ballesters foren les forces ofensives més importants a bord d'una galera tradicional. I convisqueren molts anys amb els arcabussers i artillers. Ramon Muntaner era partidari dels ballesters professionals, només enrolats per a fer de ballesters (ballesters contractats en la taula d'acordar; d'aquí la denominació "en taula").
Era preceptiu que tot mariner amb funcions de ballester en les galeres havia de tenir dues ballestes de dos peus i una altra d'estrep (que portava un estrep per a parar-la), tres-cents passadors, casc d'acer, perpuntDCVB: Perpunt o cuirassa i espasa o sabre. El mateix armament havien de portar els ballesters d'ofici en naus menors. Les galeres eren les mateixes. Les galeres normals només duien dos remers per banc: un palomer i un postic. Les galeres amb terçols anaven amb un tercer remer a cada banc: el terçol. Eren més ràpides però el nombre de ballesters professionals era més reduït. Alguns estudiosos estrangers han volgut traduir (sense justificació ni encert) la "taula" per una mena de castell o reforç de protecció que només portaven les galeres catalanes.Ships of the 13th-century Catalan Navy. Lawrence V. Mott.APORTACIÓN MALLORQUÍNA A LA ARMADA SANTA. 1398-1399
Velocitat Una característica fonamental d'un vaixell de guerra és la velocitat de desplaçament. En les galeres catalanes depenia, principalment, de la seva propulsió (a rem o a vela) i del seu rumb relatiu. Hi ha diversos estudis que indiquen valors de velocitat de navegació. En un dels casos es parla d'una veloctat de cinc nusos mentre que un altre estudi indica sis nusos.
Construcció d'una galera Una galera es construïa en un escar o grada, natural o artificial. El primer que calia era "plantar les estepes", disposar uns taulons anivellats que formaven la base de la construcció.
La construcció pròpiament dita començava amb la col·locació de la quilla (tradicionalment anomenada carena), la roda de proa i la seva contraroda. Les quadernes eren de diverses peces: medissos i estameneres. El medís s'afermava a la carena, en posició aproximadament horitzontal i perpendicular. A cada banda del medís s'hi unia una estamenera (en castellà "varenga"). Medissos i estameneres anaven encavalcats (de costat) per a formar una unió prou sòlida.La terminologia de construcció naval i el seu origen: mediterrani / atlàntic. Marcel Pujol i Hamelink.
Un cop col·locades totes les quadernes sobre la quilla o carena, es reforçava el conjunt amb el paramitjal o sobrequilla. S'unien els caps superiors de les quadernes amb un trancanell longitudinal a cada banda i es muntaven els baus, travessers de banda a banda.
El conjunt de peces anteriors, reforçat amb la cinta i la contracinta (a cada banda) i els contovals (un a cada banda), formava l'estructura resistent o esquelet de la galera. Només restava posar-hi el folre i la coberta. El folre estava format per llates o planxes col·locades per testa o a topall ("carvel" en anglès). Cal recordar que una galera era un vaixell gairebé tancat del tot per la coberta i, en aquest sentit, relativament estanc a les onades que trencaven en coberta. Els remers anaven a l'exterior. Aquesta qualitat de vaixell estanc "a priori" quedava contrarestada per la fragilitat estructural del conjunt, que determinava unes qualitats mediocres per a resistir tempestes fortes. Una part important era el calafatament, la pintura i l'espalmat de l'obra viva.DCVB: Espalmar
Parts d'una galera Arboradura Buc Bacallars Ballesteres Batalloles i batalloletes Cambra de voga Castell de proa (corulla, ramblada o arramblada) Castell de popa Cossia Escalemeres Escandalar Esperó Jous Paradís Postisses Quilla Tabernacle Tendal Veles
Quaderna mestra miniatura|center|800px|Secció a nivell de la quaderna mestra de La Reial. Noms: 1, suport de l'arbre mestre o major; 2, corba de subjecció de la carlinga de l'arbre (carlinga=paramola); 3, quilla i sobrequilla; 4, clau de l'arbre ; 5, banc o bancada; 6, travessa per engrillonarDCVB: Engrillonar els remers; 7, banqueta per a suport dels peus dels remers; 8, corba; 9, bacallar; 10, coberta; 11, trancanell; 12, cinta; 13, postisses; 14, batallola; 15, batallola per a les pavesades; 16, folre
Distribució sota coberta