miniatura|Louis Armstrong. El swing és un estil de jazz que va néixer durant els anys 1930 (els anys 1935-1945 són coneguts com l'era del swing) i que es caracteritza per un augment en la quantitat i varietat d'instruments utilitzats per formar les anomenades Big Bands, com, per exemple, les de Benny Goodman, Glenn Miller, Woody Herman, Count Basie o Duke Ellington.
Visió general El swing té les arrels en els conjunts de música dance dels anys 20, que van començar a utilitzar nous estils d'arranjaments escrits, amb innovacions rítmiques iniciades per Louis Armstrong, Coleman Hawkins, Benny Carter i altres músics de jazz.
El swing es va gestar al llarg de la dècada del 1930, i cap al 1935 s'havia consolidat com un estil dominant de la música popular als Estats Units i una part acceptada del vocabulari jazzístic, evolucionant des de l'anterior sweet music. Un esdeveniment fonamental en la popularització del swing fou un concert de la banda de Benny Goodman realitzat al Carnegie Hall, a principis del 1938. Aquest concert, considerat un dels més importants en la història del jazz, va donar lloc com cap altre a la swing fever, tot un fenomen social que va quedar integrat a la història de la música nord-americana.
Si bé l'impuls de les big bands va durar fins entrada la Segona Guerra Mundial, els efectes econòmics d'aquesta no van trigar a notar-se. Molts músics hagueren de participar en la guerra, i les imposicions del clima bèl·lic obligaven a retallar costos i grandària de les bandes. Per quan la guerra acabà, l'era del swing estava entrant en crisi. Poques bandes romangueren actives posteriorment, entre elles notablement la de Duke Ellington. La música popular passà a estar dominada pels crooners, cantants que es recolzaven en un so orquestral. L'audiència de jazz, per altra banda, girà la seua atenció cap al bebop, un estil radicalment innovador i menys comercial. També, el so big band acabà evolucionant en el jump blues, que acabaria influint, a la dècada següent, en un gènere tan popular com el rock and roll.
Durant la Segona Guerra Mundial, el swing va començar a perdre popularitat, i després de la guerra, el bebop i el jump blues van guanyar popularitat.
Una big band típica inclou tres o quatre trompetes, dos o tres trombons, clarinets i saxòfons (dos contralts, dos tenors i un baríton), i una secció de ritmes formada per piano, baix, guitarra i bateria.
El swing era una música composta, encara que amb un petit espai per a la improvisació, i curosament orquestrada, establint sovint forts contrastos entre els metalls (trompetes i trombons) i els instruments de canya (clarinets i saxòfons). Es tocava amb suavitat i amb un lleu rubato (o swing rítmic), encara que amb una acurada precisió de conjunt.
Una altra característica de l'estil del swing és el riff, una frase melòdica o armònica que es desplaça de secció en secció.
Van ser els músics negres els qui van desenvolupar l'estil del swing, però també hi va haver compositors blancs que contribuïren al desenvolupament d'aquest estil. Louis Armstrong i l'orquestra de Fletcher Henderson, l'any 1924, van ser els que van fusionar el swing amb el jazz.
També s'anomena swing a l'estil de ball acompanyat per la música swing. Aquest estil sorgeix inicialment als estats del sud dels EUA com a formes improvisades de passos de ball sobre els estils musicals de ragtime, jazz i dixieland.
Més tard, durant la predepressió econòmica, les comunitats afroamericanes de Chicago, Nova Orleans i Nova York van començar a ballar una música que sintetitzava els estils de ragtime, jazz i Charleston, creant un nou ball anomenat lindy-hop amb passos de nova creació però també amb passos heretats d'altres balls, com per exemple el Charleston, el Texas Tommy, el Big apple, el Breakway, etc. Un dels seus principals fundadors va ser Frankie Manning.
El lindy-hop és el precursor dels estils que el van seguir durant les dècades del 1940 i del 1950, com el Swing modern, el Boogie-Woogie i el Rock and Roll, i dels subestils com el Balboa, el Jitterbug, el Ballroom Swing, el Ballroom jive, i el West Coast Swing.
Aquests tipus de balls han sigut l'aportació nord-americana al món del ball. El swing es barreja amb altres gèneres per crear nous estils musicals. En la música country, artistes com Jimmie Rodgers, Moon Mullican, Milton Brown i Bob Wills van introduir elements del swing juntament amb el blues per crear un gènere anomenat western swing. El famós guitarrista romaní Django Reinhardt va crear música swing gitanaDregni, Michael (2008). Gypsy Jazz: In Search of Django Reinhardt and the Soul of Gypsy Swing. Oxford University Press. pàgines 10–13. i va compondre l'estàndard del swing gitano Minor Swing.Dregni, Michael (2004). Django: The Life and Music of a Gypsy Legend. Oxford University Press. A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, va sorgir un nou swing-beat d'estil urbà anomenat new jack swing (New York go-go), creat pel jove productor Teddy Riley. A finals dels anys noranta i ben entrada la dècada del 2000, hi va haver un renaixement del swing, liderat per Squirrel Nut Zippers, l'orquestra de Brian Setzer i Big Bad Voodoo Daddy.
Història Dècada del 1920: Arrels miniatura|Fletcher Henderson (al mig) amb la seva orquestra el 1925. Coleman Hawkins està assegut a terra a l'extrem esquerre amb Louis Armstrong a sobre seu a la dreta.
Els desenvolupaments en l'orquestra de ball i la música jazz durant la dècada del 1920 van contribuir al desenvolupament de l'estil swing dels anys 30. A partir del 1923, l'Orquestra Fletcher Henderson va presentar arranjaments innovadors de Don Redman que incloïen interacció de resposta a la crida entre les seccions de metall i canya, i interludis arranjats per acompanyar els solistes. Els arranjaments també tenien un sentit rítmic més suau que els arranjaments influenciats pel ragtime que eren la música de ball hot més típica de l'època. El 1924, Louis Armstrong es va unir a la banda de Henderson, cosa que va impulsar una major èmfasi en els solistes. La banda de Henderson també va comptar amb Coleman Hawkins, Benny Carter i Buster Bailey com a solistes, que són tots artistes influents en el desenvolupament dels estils instrumentals de l'era del swing. Durant la llarga residència de la banda Henderson al Roseland Ballroom de Nova York, va esdevenir influent en altres grans bandes. Duke Ellington va atribuir a la banda Henderson el mèrit d'haver estat una de les primeres influències quan desenvolupava el so per a la seva pròpia banda. El 1925, Armstrong va deixar la banda de Henderson i va afegir les seves innovacions al jazz d'estil Nova Orleans en el jazz d'estil Chicago, un altre pas cap al swing.
El jazz tradicional d'estil Nova Orleans es basava en un compàs de dos temps i una improvisació contrapuntística dirigida per una trompeta o corneta, normalment seguida d'un clarinet i un trombó en un patró de resposta a la veu. La secció rítmica consistia en un sousàfon i una bateria, i de vegades un banjo. A principis de la dècada del 1920, les guitarres i els pianos de vegades substituïen el banjo i un baix de corda de vegades substituïa el sousàfon. L'ús del contrabaix va obrir possibilitats per al compàs de 4/4 en lloc de 2/4 a tempos més ràpids, cosa que va augmentar la llibertat rítmica. L'estil de Chicago alliberava el solista de les restriccions de la improvisació contrapuntística amb altres instruments de primera línia, donant-li una major llibertat a l'hora de crear línies melòdiques. Louis Armstrong va aprofitar la llibertat addicional del nou format amb un compàs de 4/4, accentuant el segon i el quart temps i anticipant els temps principals amb notes d'introducció en els seus solos per crear una sensació de pols rítmic que es produïa entre els temps i també sobre ells, és a dir, swing.
El 1927, Armstrong va treballar amb el pianista Earl Hines, que va tenir un impacte similar en el seu instrument al que Armstrong va tenir en la trompeta. La concepció melòdica, semblant a la trompa, de Hines es desviava de les convencions contemporànies del piano de jazz centrades en la construcció de patrons rítmics al voltant de notes pivot. Els seus plantejaments sobre el ritme i el fraseig també eren lliures i atrevits, explorant idees que definirien el swing. El seu plantejament del ritme sovint utilitzava accents a la introducció en lloc del temps principal, i compassos mixtos per crear una sensació d'anticipació al ritme i fer que la seva interpretació fos vibrant. També feia servir parades o silencis musicals per crear tensió en el seu fraseig.Cook, Richard (2005), Jazz Encyclopedia, London: Penguin, Kirchner, Bill, ed. (2000), The Oxford Companion to Jazz, New York: Oxford University Press, L'estil de Hines va ser una influència fonamental en els estils dels pianistes de l'era del swing Teddy Wilson, Art Tatum, Jess Stacy, Nat King Cole, Erroll Garner, Mary Lou Williams i Jay McShann.
Les bandes de ball del territori negre del sud-oest desenvolupaven estils dinàmics que sovint anaven en la direcció de la simplicitat basada en el blues, utilitzant riffs en un patró de resposta a la crida per construir un ritme fort i ballable i proporcionar una plataforma musical per a solos extensos. Les melodies amb molt de ritme per ballar s'anomenaven stomps. El requisit de volum va portar a l'ús continu del sousàfon per sobre del contrabaix amb els conjunts més grans, cosa que va dictar un enfocament més conservador del ritme basat en compassos de 2/4. Mentrestant, els baixistes de corda com Walter Page estaven desenvolupant la seva tècnica fins al punt que podien aguantar la part inferior d'una orquestra de ball de mida completa.
El creixement de la ràdio i la indústria discogràfica a la dècada del 1920 va donar més visibilitat nacional a algunes de les bandes de ball més populars. L'estil d'orquestra de ball més popular era l'estil dolç, sovint amb cordes. Paul Whiteman va desenvolupar un estil que va anomenar jazz simfònic, empeltant un enfocament clàssic sobre la seva interpretació dels ritmes de jazz en un enfocament que esperava que fos el futur del jazz. L'Orquestra de Whiteman va gaudir d'un gran succés comercial i va ser una gran influència en les bandes de música country. La Victor Recording Orchestra de Jean Goldkette va comptar amb molts dels millors músics de jazz blancs de l'època, com ara Bix Beiderbecke, Jimmy Dorsey, Frank Trumbauer, Pee Wee Russell, Eddie Lang i Joe Venuti. La Victor Recording Orchestra es va guanyar el respecte de la Fletcher Henderson Orchestra en una batalla de bandes; el cornetista de Henderson, Rex Stewart, va atribuir a la banda Goldkette el mèrit de ser la banda blanca més influent en el desenvolupament de la música swing abans de la de Benny Goodman.Nye, Russell B., 1976, Music in the Twenties: The Jean Goldkette Orchestra, Prospects, An Annual of American Cultural Studies 1:179–203, octubre 1976, Com a promotora i agent de música dance, Goldkette també va ajudar a organitzar i promocionar els Cotton Pickers de McKinney i els Orange Blossoms de Glen Gray (més tard la Casa Loma Orchestra), dues altres bandes de la zona de Detroit que van ser influents en els primers anys del swing.
Inici de la dècada de 1930