miniatura|Jean-Vaig honorar Fragonard: El gronxador, 1766.
La pintura rococó es va desenvolupar al llarg del per tot Europa partint de França, bressol d'aquest estil d'origen aristocràtic, i es va dividir al principi en dos camps nítidament diferenciats: com a part de la producció artística, és un document visual intimista i despreocupat de la manera de vida i de la concepció del món de les elits europees del , en tant també, com una adaptació d'elements constituents de l'estil a la decoració monumental de les esglésies i palaus, va servir com a mitjà de glorificació de la fe i del poder civil. L'estil Rococó va néixer a París durant la regència del duc de Orleans, en la minoria d'edat de Luis XV, com una reacció de l'aristocràcia francesa contra el Barroc suntuoso, palacial i solemnement practicat en el període de Lluis XIV. Es va caracteritzar per la seva índole hedonista i aristocràtica i es va manifestar en la delicadesa, elegància, sensualitat i gràcia, i en la preferència de temes tous i sentimentals, on les línies corbes, els colors clars i l'asimetria jugaven un paper fonamental en la composició de l'obra. Des de França, va tenir un gran auge i va assumir les seves característiques més típiques i on més tard seria reconegut com a patrimoni nacional, el Rococó va aconseguir difondre's per tot Europa, alterant significativament els seus propòsits però mantenint el model francès amb prou feines en la seva forma externa, amb escoles importants a Alemanya, Anglaterra, Àustria i Itàlia, amb alguna representació també en altres llocs, com la península Ibèrica, els països eslaus i nòrdics, arribant fins i tot fins al continent americà.
Al principi, la Il·lustració va començar sota la representació del Barroc; lloc que durant anys, l'estil del classicisme francès havia dominat la creació d'obres dels artistes. Els pintors van representar els costums i actituds d'una societat a la recerca de la felicitat, l'alegria de viure i dels plaers sensuals, els més representatius d'aquesta etapa van ser François Boucher, Antoine Watteau i Jean-Honoré Fragonard, artistes que van barrejar en les seves imatges i treballs l'eròtic, el lúdic i el mundà de les imatges, així com el galant de cadascuna, per aquest motiu les obres de Boucher, Watteau i Fragonard així com les dels seus immediats deixebles i epígons (el ressò dels quals arriba al neoclassicista Jean Auguste Dominique Ingres) reben en el seu conjunt dins de la crítica d'art el nom de pintura galant especialment quan els temes ressalten al nu en ambients, àmbits o contextos de riquesa.
Malgrat el seu valor com a obra d'art autònoma, la pintura del Rococó era concebuda moltes vegades com part integrant d'un concepte global de decoració d'interiors.
A mitjan , el Rococó va començar a ser criticat pel nou corrent neoclàssic, la burgesia i la Il·lustració i va sobreviure fins a la Revolució Francesa, quan aquest moviment va caure en descrèdit complet, acusat de ser superficial, frívol, immoral i purament decoratiu. A partir de la dècada de 1830, va tornar a ser qualificat i reconegut com a testimoniatge important d'una determinada fase de la cultura europea i de l'estil de vida d'un estatus social específic, i com un ben valuós pel seu mèrit artístic únic i propi, plantejant qüestions sobre l'estètica que més tard van florir i es convertiren en temàtiques centrals de l'art modern.
Orígens de l'estil esquerra|miniatura|Nicolas Lancret: La Terra, c. 1730. El Rococó es va desenvolupar a partir de la creixent llibertat de pensament que va néixer a França durant el .NICI, John B. Barron's AP Art History. La mort de Lluis XIV en 1715 va obrir l'espai per a una flexibilització de la cultura francesa, fins llavors fortament cerimonial i dominada per representacions que objectivaven la lloança del rei i del seu poder i es manifestaven de forma grandiloqüent i pomposa. La desaparició de la pròpia personificació de l'absolutisme va propiciar a la noblesa recuperar part del poder i la influència fins llavors centrada en la persona del monarca, es va produir l'abandó de la cort de Versalles, traslladant-se molt dels nobles cap a les seves propietats situades a l'interior, en tant uns altres es movien a les seves mansions a París, que es van tornar el centre de la «cultura dels salons», reunions socials sofisticades, brillants i hedonistes que van esdevenir entre discussions literàries i artístiques. Aquest enfortiment de la noblesa va fer que aquesta es convertís llavors en el principal mecenes.
En aquests salons es va formar l'estètica del Rococó, la qual va variar de l'interès per la pintura històrica, que era el gènere anteriorment més prestigiós i que invocava un sentit ètic, cívic i heroic típicament masculí, a la pintura de les escenes domèstiques i campestres, o d'al·legories amenes inspirades en els mites clàssics, on molts identificaven la prevalença de l'univers femení. En aquest sentit, va tenir un creixent impacte el paper exercit per les dones en la societat durant aquesta fase, es va assumir una força en la política en tot Europa i va originar que es tornessin així generoses patrones d'art i formadores de gust, tal és el cas de les amants reals Madame de Pompadour i Madame du Barry, de les emperadrius Catalina, la Gran i María Teresa d'Àustria, les quals van organitzar diversos salons importants, a l'exemple de Madame Geoffrin, de Madame d'Épinay i de Madame de Lespinasse, entre moltes altres. Mentrestant, en diversos aspectes el Rococó és una simple continuació, o en realitat una culminació, dels valors del Barroc —el gust per l'esplèndid, pel moviment i per l'asimetria, la freqüent al·lusió a la mitologia grecoromana, la inclinació emocional, la pretensió ostentatoria i el convencionalisme, amb la finalitat de complir els criteris pre-establerts i acceptats consensualment. La pintura del Rococó il·lustra a més, en la seva versió primerenca, la divisió social que desembocaria en la Revolució Francesa, i representa l'últim bastió simbòlic de resistència d'una elit distant dels problemes i els interessos comuns del poble, la qual es veia cada vegada més amanezada per l'ascensió de la classe mitjana, que s'educava i començava a dominar l'economia i ocupava importants sectors del mercat de l'art i de la cultura en general. Amb això, es va determinar un sorgiment paral·lel d'un corrent estilístic més aviat realista i auster, amb una temàtica totalment burgesa i popular, exemplificada per artistes com Jean-Baptiste Greuze i Jean-Baptiste Chardin, i que fou virtualment ignorada per l'univers rococó, amb poques excepcions, però que en última instància acabarien per ser una de les causes del desastre a la fi del . miniatura|Jean-Baptiste Chardin: La bugadera, 1735. Un exemple del corrent contemporani més oposada al Rococó. En un període en el qual les antigues tradicions començaven a dissoldre's, la pintura rococó representa una oposició a la doctrina acadèmica, que temptava, igual que durant l'alt Barroc i especialment a França, imposar un model artístic classicista com un principi permanent i universalment vàlid, l'autoritat del qual era col·locada per sobre de qüestionaments de la mateixa forma que la teoria política validava l'absolutisme. En aquesta ona de liberalisme i relativisme, l'art començava a ser vist, amb prou feines, com un més d'entre tantes coses subjectes a les oscil·lacions de la moda i del temps, una opinió que seria inconcebible fins a poc abans. Com a resultat, les inclinacions de l'època tendeixen a l'humà i sentimental, dirigint la producció no per a herois o semidioses, sinó per a la gent comuna, amb les seves febleses, i a la recerca del plaer. Es va abandonar la representació del poder i de la grandesa, i el públic de la pintura rococó va procurar veure abans la bellesa, l'amor, la gràcia i l'atractiu, a exclusió de tota retòrica i dramatisme. Per a això la tradició clàssica a més de ser una referència, va oferir per a la inspiració dels artistes un cos de temes bastant atractius i adequats per a la mentalitat hedonista i refinada de les elits, els qui rebutjaven qualsevol austeritat i reinterpretació del passat clàssic sobre la llum de l'Arcàdia ideal i bucòlica, de la fantasia d'una Edat Daurada on la naturalesa i la civilització, la sensualitat i intel·ligència, bellesa i espiritualitat s'identificaven harmoniosament. Ni aquesta temàtica ni aquesta interpretació eren, de fet, novetats, existien des de l'Imperi Romà i van romandre presents en la cultura occidentals gairebé sense interrupció des del seu origen, tant com a simples artificis romàntics i poètics com a recursos de fugida psicològica quan els temps es mostraven hostils o excessivament sofisticats, tornant-se per això un símbol poderós de la llibertat. En el període del Rococó la nota innovadora va ser que del món dels pastors arcadis i dels déus del panteó greco-llatí es va mantenir pràcticament el teló de fons de l'entorn natural, descrivint això «natural» sovint com un jardí conreat, i els protagoistas del moment eren els propis aristòcrates i els burgesos enriquits, amb tot i la seva indumentària, participant en converses brillants i l'heroisme de les quals es resumia en una conquesta amorosa, encarnant la idea pastoral més d'acord amb les convencions d'un teatre social. En representació, així com el Barroc era «verbos», el Rococó va ser pastoral i breu; malgrat la singularitat del paisatge, la pintura és formalment una acumulació de discontinuïtats, i tot el que dona l'efecte de l'atmosfera i la unitat no és la descripció. D'aquesta forma, el Rococó apareix com el vincle entre el classicisme formal del barroc tardà i el pre-romanticisme sentimental de la classe mitjana. esquerra|miniatura|Obra sense títol; però encunyada com La venedora de gambetes o La venedora de quisquillas (ca. 1740-1745), de William Hogarth. Aquest univers fantasiòs s'alineava també a les concepcions de l'època en quant al caràcter ilusionístic de l'art. Per a la crítica d'aquell temps, el plaer que l'art podia proporcionar només és possible quan l'espectador accepta els termes del joc i se sotmet a ser enganyat per una espècie de màgia. La problemàtica embolicada en la il·lusió artística no era inédia, i la qüestió de si una activitat basada en la imitació i l'engany dels sentits pot ser moralment justificada o ser digna de l'atenció intel·lectual va acompanyar el pensament europeu des dels qüestionaments de Plató, Sòcrates i Aristòtil en l'Antiga Grècia. Durant el aquest tòpic va assumir un nou color en la cerca deliberada amb la finalitat de confondre i enganyar al públic, removent-ho de la circunstancialidad i del concret per llançar-ho a l'ambigu món del teatre i la representació amb fluïdesa, una pràctica que en cas contrari no trobaria un suport unànime i seria criticat per molts moralistes, preocupats amb la dissolució concomitant del sentit de la realitat i la fermesa dels valors ètics incentivats per aquestes pintures. D'aquesta forma, no tots els artistes es plantejaven el mateix objectiu. Pintors importants de l'època, van participar de manera més activa en la idea de reformar i moralitzar l'art, com William Hogarth i Francisco de Goya, es van esforçar per sobrepassar les convencions de l'il·lusionisme i auxiliar al públic a restaurar, com afirma Matthew Craske, «la claredat de la seva visió». Així, es van trobar posicions amb diversos graus d'aproximació o distanciament de la realitat objectiva, una dialèctica que li va donar molta força a la creativitat d'aquest període. És important assimilar que, d'acord amb la cultura sofisticada de l'aristocràcia, la civilització era un fenomen necessàriament artificial, i era d'esperar un espectador educat i fi que sabés fer les distincions subtils entre el real i el fictici, així com capaç de bregar amb les complexitats de l'art, i demostrar ser capaç de defensar la xarlataneria gruixuda i l'il·lusionisme barat, indicant el desenvolupament del seu intel·lecte i el seu bagatge acadèmic.