La província romana d'Egipte () va ser el nom amb què van denominar la regió d'Egipte durant l'Imperi Romà. Després de la mort de Cleòpatra, i amb ella la de la dinastia ptolemaica que havia governat la zona des de la mort d'Alexandre el Gran, Egipte va esdevenir part de l'Imperi Romà com a província governada per un prefecte nomenat per l'emperador entre els mestres de la cavalleria i no entre els senadors, per prevenir les interferències del Senat.
El principal interès dels romans en Egipte fou la tramesa de cereals a la ciutat de Roma. Per aconseguir-ho, l'administració romana no va canviar el sistema ptolemaic de govern, encara que els romans van reemplaçar els grecs dels llocs de responsabilitat, però la llengua i la cultura grega es continuaren usant (el grec era l'idioma de l'administració a excepció dels llocs més importants). A diferència dels grecs, els romans no s'hi van establir en gran quantitat. La cultura, l'educació i la vida cívica van mantenir-se gregues durant la dominació romana. Els romans, com els ptolemeus, respectaven i protegien la religió i els costums egípcis, tot i que el culte estatal i a l'emperador es va anar introduint gradualment.
Així doncs, el prefecte es convertí en la màxima autoritat imperial a Egipte, depenent directament de l'emperador. Les castes establertes per la dinastia ptolemaica es mantingueren i encara es reforçaren, amb la divisió del treball que preval a grecs i jueus i, ara, els ciutadans romans. Els tributs en espècie, sobretot el blat, foren font important per a Roma. La cristianització de la metròpoli s'estengué en la seva conquesta d'Egipte i el nou territori de l'Imperi veié ascendir el clergat cristià, especialment al Patriarca d'Alexandria, als llocs més alts dintre de la nova societat.
Després de la divisió de l'Imperi de Dioclecià l'Imperi Romà d'Orient, instal·lat a Constantinoble, succeí a Roma com a centre de poder de la província a partir del 395 en què els dos imperis se separen ja de forma irreversible. La creació de latifundis a conseqüència de la crisi productora del s'accentuà en aquest període amb grans concentracions de terres a les quals no era aliena l'Església catòlica. L'Imperi Romà d'Orient mantenia una forta presència militar amb la flota a Alexandria, però això no va ser obstacle perquè el 618 l'imperi Persa fes una incursió en territori egipci fins que definitivament el Califat omeia conquistés el 639 el país.
Governadors miniatura|L'Imperi Romà sota Cèsar August(31 aC - 6 dC) El primer procònsol d'Egipte fou Gai Corneli Gal, qui conquerí l'Alt Egipte amb la força de les armes, derrotant-hi els últims seguidors dels ptolemeus. El segon prefecte, Eli Gal, rebent una ordre d'August, dirigí una campanya contra els regnes nubians i una altra per trobar l'Aràbia Feliç. La campanya fou ràpidament aturada (25 aC) a causa de les grans pèrdues de tropes (romans, hebreus i nabateus), per la fam i les malalties. El tercer prefecte, Gai Petroni, netejà els canals d'irrigació abandonats, estimulant-hi un ressorgiment de l'agricultura. Els cuixites, que eren com els egipcis anomenaven els actuals sudanesos, aprofitant la feblesa de les forces romanes a Egipte, envaïren la província egípcia de Baixa Núbia, dirigits per la reina Amanirenes, atacant i saquejant Elefantina i Files. Des d'allà, avançaren cap a Tebes i hi derrotaren la guarnició romana, que s'hi havia instal·lat poc abans després de convertir August el país en província. L'historiador Estrabó informà que la reina cuixita "esclavitzà els habitants i destruí una estàtua de Cèsar". El prefecte romà Gai Petrnoni fou enviat per August a Núbia al comandament de les legions. S'hi trobà i derrotà un exèrcit de Mèroe i aconseguí entrar a la capital, Napata, ciutat fundada pels faraons egipcis com la capital del sud. Petroni seguí la lògica romana de pacificació, "creen desolació i l'anomenen pau" digué Tàcit, i capturà milers de nubians, destruint la ciutat i esclavitzant-ne els habitants. Els cuixites, però, no es rendiren i enviaren enviats per a les negociacions a l'illa de Samos i al final conclogueren un tractat de pau les condicions del qual els asseguraven la independència plena, i no com a país vassall de Roma.
Entre el 23 i el 24 dC els nubians irromperen a la frontera, però el governador Gai Galeri aconseguí expulsar-los-en, obligant-los a demanar la pau.
Del regnat de Neró en endavant, Egipte gaudí d'una època de prosperitat que durà un segle. Sorgiren molts problemes a causa dels conflictes religiosos entre grecs i jueus, especialment a Alexandria, que després de la destrucció de Jerusalem el 70 dC arribà a ser el centre mundial de la religió i de la cultura jueves. Durant el regnat de Trajà hi hagué una sèrie d'aixecaments jueus que s'estengueren a Egipte. Tingueren com a resultat la destrucció de gran part d'Alexandria, l'expulsió dels jueus i la pèrdua de tots els seus privilegis, tot i que hi tornaren aviat. Hadrià, que visità dues vegades Egipte, fundà Antinòupolis en memòria del seu amant Antínous, que havia mort ofegat al Nil. Des de l'època del seu regnat en endavant s'erigiren edificis en estil grecoromà a tot el país.
Durant el mandat d'Antoní Pius els abusius imposts originaren una rebel·lió el 139 dC dels egipcis nadius, que fou sufocada després de diversos anys de lluita. Aquesta guerra causà un gran dany a l'economia i marcà el principi del descens econòmic d'Egipte. Avidi Cassi, que dirigí les forces romanes a la guerra, es proclamà emperador, i fou reconegut pels exèrcits de Síria i d'Egipte. Tanmateix, tot i que es feu amb el control de les parts més importants de l'est de l'Imperi —Egipte era una font clau de blat per a Roma— Cassi fallà a l'hora de saber estendre la seva rebel·lió. El governador de Capadòcia, Publi Marcià Ver, romangué lleial a Marc Aureli. Clarament Marc Aureli es trobava en una posició forta, amb més legions disponibles que les que tenia Cassi. «Després d'un somni d'imperi durador de tres mesos i sis dies», Cassi fou assassinat per un centurió, enviaren a Marc Aureli el seu cap, que el rebutjà i ordenà que l'enterressin. Una rebel·lió semblant esclatà el 193 dC quan Pescenni Níger fou proclamat emperador després de la mort de Publi Helvi Pèrtinax. Septimi Sever, qui també havia estat proclamat emperador per les tropes del danubi, marxà immediatament a l'est i aixafà l'indisciplinat exèrcit de Níger. La batalla decisiva tingué lloc a Issos, a la primavera del 194 dC. Durant el seu regnat, l'any 202 dC, Egipte fou reorganitzat com una província autònoma amb dret a fundar les seves pròpies institucions. miniatura|Moneda d'"Adrianvs" inscrita amb "AEGYPTOS". Caracal·la (211-217) promulgà l'any 212 dC l'Edicte de Caracal·la pel qual atorgava la ciutadania romana a tots els egipcis, en comú amb altres províncies, aquesta mesura, aconsellada pel desig de fer créixer la unitat política de l'imperi i d'elevar els ingressos fiscals, donà un gran impuls a la romanització, en deixar al marge de la ciutadania només les poblacions rurals i els bàrbars instal·lats a les fronteres. El maig del 215, durant les seves campanyes a l'est, aixecà el seu campament a Alexandria i visità la tomba del seu ídol Alexandre el Gran. Després de la propagació d'una sàtira de l'assassinat de Publi Septimi Geta que feia veure que havia estat executat presumptament en defensa pròpia, els legionaris de Caracal·la devastaren la ciutat i assassinaren milers de ciutadans innocents. Aquest fet impulsà de nou l'odi dels egipcis envers l'emperador.
Sota Deci, el 250 dC, una altra vegada els cristians patiren la persecució, però llur religió continuà propagant-se. El prefecte d'Egipte, el 260, Mussi Emilià, donà suport a la rebel·lió dels macrians contra Gal·liè (260-261), autoproclamant-se el 261 i derrotat el 262.
El 269 dC Zenòbia, la reina de Palmira, conquerí momentàniament Egipte, però el perdé quan Luci Domici Aurelià aixafà la seva rebel·lió contra Roma.
Aurelià, artífex de l'alliberament, hagué d'aixafar la revolta d'un comerciant grec a Alexandria, Firm, que adquirí el caràcter de vertadera guerra civil, i que fou durament reprimida per l'emperador. També Probe castigà durant el seu regnat una altra sublevació alexandrina, demolint aquest cop les muralles.
Gairebé tres dècades després, Egipte, gairebé sempre fidel al govern central, trencà sorprenentment aquesta actitud en proclamar dos antiemperadors, Luci Domici Domicià i Aureli Aquil·leu, la qual cosa obligà Dioclecià a intervenir-hi personalment la primavera del 297, sometent Alexandria a un llarg setge de vuit mesos que acabà amb la presa de la ciutat i el seu saqueig. Es diu que després de la capitulació de la ciutat, Dioclecià ordenà que la carnisseria continués fins que la sang arribés als genolls del seu cavall, però els alexandrins quedaren alliberats de la mort quan l'emperador caigué del cavall en relliscar en un bassal de sang.
A més hi hagué durant aquest període diversos terratrèmols. El del 21 de juliol del 365 dc fou particularment devastador. Segons les fonts, hi hagué 50.000 morts només a Alexandria, i l'equip de Franck Goddio de l'Institut Européen d'Archéologie Sous-Marine va trobar al fons de les aigües del port centenars d'objectes i trossos de columnes que demostren que almenys el vint per cent de la ciutat dels ptolemeus s'enfonsà a les aigües.
Cristianisme