Peter Grimes, op. 33, és una òpera de Benjamin Britten sobre un llibret adaptat per Montagu Slater sobre la secció Peter Grimes del poema de George Crabbe The Borough. Es va estrenar al Sadler's Wells de Londres el 7 de juny de 1945, dirigida per Reginald Goodall, des de llavors se la considera una de les obres cabdals del .
Britten concebé l'ópera a partir de The Borough de George Crabbe l'any 1941, durant la seva estada a Califòrnia. Aquell mateix any havia presentat a Nova York la seva primera òpera, Paul Bunyan. En plena Segona Guerra Mundial, tant ell com el tenor Peter Pears, que aleshores residien als Estats Units, es sentiren profundament atrets pel món de Crabbe, poeta també originari de Suffolk. Aquesta descoberta despertà en tots dos el desig de tornar a Anglaterra i transformar aquell univers en una nova creació operística.
Tot i la seva joventut i la manca de mitjans, Britten trobà el suport necessari en Serge Koussevitzky, que li encarregà l'ópera i li assegurà uns honoraris de 1.000 dòlars. Instal·lat amb Peter Pears a la seva nova llar de Suffolk, el compositor es dedicà amb constància a l'obra, decidit a obrir-se camí en el gènere líric, amb Pears destinat a assumir el rol principal.
Va ser la primera òpera anglesa que, després de Dido and Aeneas de Purcell, va arribar a formar part del repertori internacional. També va ser la primera de les òperes de Britten que va aconseguir un èxit de crítica i públic. Avui dia s'interpreta sovint, tant al Regne Unit com a la resta del món i és considerada com a part del repertori estàndard. A més, els Four See Interludes (Quatre Interludis Marins), que separen els actes de l'òpera, van ser publicats separadament i s'interpreten amb certa freqüència com a suite orquestral.
Origen i context George Crabbe, originari del comtat de Suffolk com Benjamin Britten, va ser un poeta que acabà ordenant-se sacerdot anglicà a Aldeburgh, on tingué serioses dificultats amb la comunitat i fins i tot fou apartat dels seus feligresos. La seva obra, sovint mal rebuda en el seu temps, inclou el llarg poema The Borough («el burg», «el poble»), que descriu amb cruesa la vida d'una comunitat de pescadors de la costa oriental anglesa, la mateixa regió natal de Britten. Crabbe, que afirmava haver viscut sempre marcat per la força de la mar, retrata en aquest poema el drama d'un pescador violent i marginal, assenyalat per les seves conductes i finalment empès al suïcidi per una societat tan dura i corrupta com ell mateix.
miniatura|esquerra|Vista actula d'Aldeburgh, amb el molí reconstruït com a casa
Britten va presentar la idea central de l'ópera al reconegut dramaturg i guionista de cinema Montagu Slater per obtenir d'ell el llibret que necessitava. Slater, conegut pel seu compromís amb el comunisme, també dirigia la influent revista radical The Left Review. En el relat de Crabbe, Peter Grimes és un home cruel i corrupte que maltracta el pare, roba, juga a les cartes i abusa dels nens que recull de cases de caritat. Durant la seva tutela, tres aprenents moren en circumstàncies misterioses. El poeta mostra que la comunitat comparteix la responsabilitat, ja que tot i condemnar Grimes, no protegeix els infants. Finalment, el pescador queda condemnat a treballar en solitud, però els fantasmes de la seva bogeria acaben despertant la compassió del poble que l'havia jutjat. miniatura|esquerra|Peter Pears, parella de Britten, va crear el paper de Grimes Britten i Peter Pears van descobrir el poema de George Crabbe amb gran interès, i tots dos van intervenir en la construcció inicial de la trama. Durant aquest procés, el personatge de Grimes va adquirir més profunditat: ja no era només un home malvat com en l'original, sinó també una víctima de les circumstàncies i de les convencions socials, tot preservant els aspectes més foscos del seu caràcter. Al final, és el públic qui ha de valorar quina visió reflecteix millor la realitat i com s'interpreta l'ambigüitat moral dels personatges.[http://www.guardian.co.uk/child/story/0,,351168,00.html Geoffrey Wheatcroft, "The lesson of Peter Grimes". The Guardian, 6 agost 2000.]
El 1942, després de tres anys als Estats Units, Britten tornà amb el guió gairebé complet de l'ópera centrada en Peter Grimes. Grimes és un pescador violent i sàdic, que acaba perdent la raó, assetjat pels fantasmes del seu pare i dels tres aprenents morts per la seva brutalitat. Tot i que, a primera vista, sembla un personatge poc atractiu per al teatre líric, Britten se sentí fascinat per la seva marginalitat i inadaptació. En essència, la història de Grimes reflectia també el sentiment de rebuig de Britten, per la seva condició d'homosexual (il·legal a la Gran Bretanya) i per la seva objecció de consciència durant la Segona Guerra Mundial.
Tot i que inicialment el llibret no va satisfer Montagu Slater, Britten aconseguí adaptar-lo completament a la seva visió. El text final de Peter Grimes és, segons Anthony Burgess, un dels pocs llibrets que es poden llegir amb plaer independentment de la música. Entre 1943 i 1945, Britten treballà intensament en l'ópera, cuidant especialment l'ambient: el llibret transmet de manera magistral la tensió i l'opressió del poble, sempre envoltat pel rugit del mar, un lloc on els homes no poden connectar-se plenament, malgrat els seus desitjos més íntims. A més de planificar l'escenografia, Britten va col·laborar en la configuració del text, aconseguint un llibret totalment alineat amb la seva concepció dramàtica i musical. miniatura|Serge Koussevitzky va encarregar l'òpera i per això Britten la va dedicar a «a la memòria de Natalie Koussevitzky», la seva dona
Peter Pears va ser el cantant escollit per crear el paper de Peter Grimes, mentre que Britten concebé el paper d'Ellen Orford pensant en Joan Cross. L’òpera ha estat interpretada com «una punyent al·legoria de l'opressió homosexual»,Philip Brett and Elizabeth Wood, Lesbian and Gay Music tot i que la seva síntesi, segons el mateix compositor, era molt més directa: «En una societat més violenta, individus més violents». Originalment, el llibret reflectia clarament les relacions pederàstiques de Grimes amb els nois, però Pears convencé Slater perquè retallés la majoria d'aquestes referències en la versió definitiva.James Fenton, "How Grimes became grim," The Guardian, 3 juliol 2004 L'òpera va ser una comanda de la Koussevitzky Music Foundation i va ser «dedicada a la memòria de Natalie Koussevitzky», muller del director d'orquestra nord-americà d'origen rus Serge Koussevitzky.
Representacions L'obra va sorgir per encàrrec de la Fundació Koussevitzky, dels Estats Units, però va ser estrenada al londinenc Sadler's Wells (avui anomenada English National Opera) el 7 de juny de 1945, només un mes després d'acabada la Segona Guerra Mundial, dirigida per Eric Crozier. A l'eufòria del triomf, es va afegir l'orgull (igualment fundat) que representava el naixement d'una nova òpera anglesa, la primera de categoria mundial des de la mort de Purcell (1695) o des de l'última obra teatral de Händel (1741), si es vol considerar a aquest com a compositor anglès, tal com ell mateix volia que se'l considerés. Semblaven superats més de dos segles durant els quals Londres, encara musical i operísticament rellevant, mai havia tingut un compositor d'òpera reconegut internacionalment. De fet, l'obra de Britten es va difondre de seguida i es pot incloure entre les poques de la producció postbèl·lica del que formen part del repertori dels teatres d'òpera de molts països.
Peter Grimes va ser la primera òpera que Benjamin Britten estrenà a Londres, causant un gran impacte en la lírica europea. L'estrena va sorprendre primer per la joventut del compositor, que tenia poc més de trenta anys, i segon per la força dramàtica del llibret de Montagu Slater, la marcada ideologia marxista del qual Britten va suavitzar. A més, Britten va aconseguir imprimir al protagonista elements de les seves pròpies obsessions, incloent-hi l'experiència d'opressió derivada de la seva condició d'homosexual.
Britten va aconseguir el seu objectiu i va ser un èxit des del principi. En només tres anys es realitzà de forma ràpida a tot el món amb 16 produccions en set idiomes diferents. Britten va aconseguir el seu objectiu. En només tres anys, Peter Grimes es va estrenar a Estocolm, Anvers, Zuric, Basilea, Roma, Milà, Copenhaguen, Berlín, Graz, Mannheim, Brno, Budapest, Tòquio, Brussel·les, París, Nova York i Los Angeles. Peter Grimes es va estrenar en només tres anys a Estocolm, Anvers, Zúric, Basilea, Roma, Milà, Copenhaguen, Berlín, Graz, Mannheim, Brno, Budapest, Tòquio, Brussel·les, París, Nova York i Los Angeles. Segons Eric W. White, Grimes va ser l'òpera més divulgada d'un compositor del . Grimes ha mantingut un lloc bastant constant des de llavors, i el 2016 ocupava el lloc 83è, i figura entre les cinc òperes escrites després de la Segona Guerra Mundial més sovint representades.
Peter Grimes es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 12 de gener de 2004 en una producció de Lluís Pasqual i sota la direcció musical de Josep Pons, amb un gran èxit de públic. L'estrena ja havia estat programada amb anterioritat tres vegades, però per diversos motius mai no havia arribat a dur-se a terme. El gener de 1954 es va suspendre per culpa d'un conflicte diplomàtic entre Espanya i el Regne Unit arran de la visita de la reina Elisabet II a Gibraltar. També va ser programada per a la temporada de 1993-1994, i no va poder-se estrenar a causa de l'incendi que va destruir el teatre. Un tercer intent, en la temporada de 1998-1999 va haver de ser ajornat pel retard en la inauguració del Liceu reconstruït.
Encara que el paper de Grimes va ser concebut per a Peter Pears, ben aviat el tenor canadenc Jon Vickers en va esdevenir un dels intèrprets més influents. Britten, però, no va veure amb bons ulls la seva aproximació: trobava que el seu cant no s'adequava del tot i fins i tot li va retreure que hagués modificat alguns passatges del text per evitar l'argot local. A més, Vickers entenia Grimes no com un personatge marcat per la repressió sexual, sinó com una figura d'abast més universal, i això l'allunyava de la visió més íntima i visionària del compositor. Malgrat tot, la seva lectura poderosa i menys condescendent del paper va acabar imposant-se i, amb el temps, esdevingué la versió més habitual, en contrast amb la imatge més etèria i fràgil que n’oferia Pears.
Argument Lloc: "The Borough", un poble fictici amb certs paral·lelismes amb Aldeburgh, on van viure Crabbe i, més tard, Britten, situat a la costa d'Anglaterra Temps: cap a 1830
Pròleg Sense introducció orquestral, l'obra s'inicia a la sala d'audiències on el jutge Swallow acusa Peter Grimes d'haver matat el seu aprenent. Britten utilitza un estil de cant recitatiu, amb acords curts i secs de l'orquestra que subratllen les veus. Grimes, tímid i lacònic, justifica que l'aprenent va desaparèixer durant una tempesta en alta mar. Tot i que el jutge l'allibera, els habitants del poble continuen dubtant de la seva innocència i expressen el seu desig de veure’l castigat. Els cors, amb funció observadora i gairebé com a «veus interiors» com en la tragèdia grega, aporten significació i tensió. Peter es queda sol fins que Ellen Orford, la mestra del poble i única persona que li mostra simpatia, s'acosta a ell. Interpretant un duo a cappella, rar en l'ópera, Grimes expressa la seva ràbia cap a la comunitat de Borough, que no li concedeix una segona oportunitat.
Acte I L'acte s'obre amb un preludi orquestral, com en tots els actes següents, que mostra la característica claredat i transparència de la música de Britten, gairebé com si fos música de cambra.