Montblanc és una vila i municipi de Catalunya, capital de la comarca de la Conca de Barberà. Té una població de 7.542 habitants (2025) i amb una superfície de 91,11 km² és el municipi més gran de la comarca.
Té el títol de Vila Ducal des de 1387. El nucli antic fou declarat Conjunt Monumental i Artístic el 1947. El 1998 les pintures rupestres del terme foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a jaciment de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica. Montblanc és al sud de la comarca, al centre de la depressió formada pels rius Anguera i Francolí. El terme municipal està delimitat, a grans trets, per la serra de Miramar i les Muntanyes de Prades.
Etimologia La vila deu el nom al turó que està situat al centre del nucli antic, conegut com el Pla de Santa Bàrbara. En aquest turonet (o mont) no s'hi conreava, ja que donava molt pocs fruits i es considerava erm (o albis -blanc-, en català medieval). Així va sorgir el topònim de Montis Albis que originà el de Montblanc.
Història Prehistòria S'han trobat pintures i restes paleolítiques a la zona de muntanya del terme municipal. En total són 11 conjunts de pintures rupestres d'estil naturista i esquemàtic (declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1998), gravats rupestres i jaciments paleolítics, neolítics i de l'edat del bronze.
Edat antiga Entre el i el hi havia un poblat de la tribu ibera dels cossetans al Pla de Santa Bàrbara, el turó que dona nom a Montblanc. També s'han trobat assentaments romans (vil·les) dels segles posteriors.
Edat mitjana Les restes del període visigot i dels sarraïns són molt escasses. Des de mitjan fins a principi de la zona nord de la província de Tarragona es converteix en terra de ningú, frontera entre àrabs i cristians. D'aquesta manera, la zona de Montblanc resta inhabitada durant molt temps. miniatura|Muralla de Montblanc amb el portalet, posterior, del Foradot. El perímetre del clos emmurallat és d'uns 1.500 metres i encercla tot el nucli de l'antiga població. El material emprat és pedra, argamassa i en alguns punts tàpia.El 978, el cabdill sarraí Almansor fa una ràtzia contra el Comtat de Barcelona. Segons les cròniques, el primer enfrontament es va produir al castell d'al-Daliya, que s'ha identificat com el de Lilla, al límit dels termes de Montblanc i Valls. L'avenç cristià continuava i l'any 1076 el comte de Barcelona Ramon Berenguer II va ordenar crear el poblat de Duesaigües a l'aiguabarreig dels rius Anguera i Francolí.
Per tal d'afavorir la repoblació de la Catalunya Nova, el comte Ramon Berenguer IV va atorgar exempcions d'impostos (no pagar usatges, ni cens, ni taxes de llenys ni d'aigües) a algunes poblacions, entre elles Duesaigües. Aleshores, el 1155, la població va passar a anomenar-se Vilasalva (vila salvada d'impostos).
Les contínues inundacions i la necessitat d'instal·lar una plaça forta a mig camí de Tarragona i Lleida, van fer decidir al rei Alfons I ordenar traslladar la població a un petit turó erm situat a prop i li va atorgar la nova carta de població a Pere Berenguer de Vilafranca. Així nasqué Montblanc el febrer de 1163.
La vila va créixer ràpidament; el 1170 estan documentats el castell al cim del turó i una església romànica dedicada a Santa Maria. Va aparèixer el barri del Mercadal, amb activitats comercials.
Al Montblanc va créixer gràcies a nous privilegis reials i a la concessió de mercats i fires de bestiar. Es constitueix el municipi per ordre de Pere el Gran el 1284, la vegueria de Montblanc i es funden les Escrivanies Reials i l'Estudi Major.
L'escut de Montblanc més antic que es coneix data del 1287 i, juntament amb els escuts de Barcelona, Girona, Lleida i Cervera, constitueixen els primers escuts cívics catalans coneguts fins ara. Foren utilitzats pels consells de les diferents viles per ratificar el tractat d'Oloron i el pergamí està custodiat als Arxius Departamentals de Marsella. L'actual escut (vegeu dalt), no està oficialitzat per la Generalitat, però és la forma usada per l'Ajuntament.
La vila adquireix importància dins el Principat. Són d'aquest temps les obres de l'església de Sant Miquel, el call jueu, el convent de Sant Francesc, el convent i Santuari de la Serra, el Mercè, i l'hospital-església de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena. D'aquest període també destaquem alguns edificis civils com la Casa de la Vila, el Palau Reial i el casal dels Josa.
A València hi havia un barri anomenat de Montblanc, regal del rei Jaume I a la vila en agraïment a un grup de nobles montblanquins que van anar a la conquesta del Regne de València. miniatura|Casal dels Josa (-XVIII). Va ser restaurada l'any 1958 i habilitada com a Museu comarcal. La seva estructura és del i probablement formava part de les Escrivanies. Al va ser residència dels Josa, que el reformaren i ampliaren.
La màxima esplendor montblanquina s'assoleix al quan va arribar a ser la setena ciutat de Catalunya en nombre d'habitants darrere de Barcelona, Lleida, Tortosa, Girona, Tarragona i Puigcerdà, i una vila amb un important pes econòmic. El rei Joan el Caçador atorga al seu germà (i futur rei) Martí el títol de Duc de Montblanc.
Es van celebrar Corts Catalanes a Montblanc diverses vegades; El 1307 pel rei Jaume II. El 1333 pel rei Alfons III. El 1370-71 pel rei Pere III. El 1410 s'hi va reunir el Parlament General de Catalunya. El 1414 pel rei Ferran I. El 1640, Felip IV va projectar-ne unes que no es van arribar a celebrar.
Es construeixen les obres més importants de la vila; el recinte emmurallat (amb 31 torres i 5 portals), l'església de Santa Maria, l'església-hospital Sant Marçal i el Palau dels Alenyà. Es va cobrir el Torrent del Riuot, que passa pel bell mig de la vila i es van edificar molins, ponts, la presó, etc.
Des de principis de el rector de la parròquia de Santa Maria de Montblanc rep el tractament de plebà. Actualment, només n'hi ha dos més: a Oliva (la Safor) i Ontinyent (la Vall d'Albaida).
Al final de segle, Montblanc va patir un seguit d'anys de males collites, epidèmies i la Guerra civil catalana que van acabar amb el creixement espectacular de la Vila Ducal. Les muralles van resultar afectades, així com moltes cases i ponts.
Edat moderna Al i es va produir una lleu revifalla, però la Guerra dels Segadors va significar un cop duríssim per a la població; es va destruir part de la muralla, es van cremar els arxius i, durant la retirada de les tropes castellanes, el General Palavicino va fer manar bombardejar la façana de l'església gòtica de Santa Maria. Es van patir múltiples assalts, saqueigs i incendis que van acabar amb la inicial grandesa de Montblanc, que va perdre ja definitivament el seu pes polític i també econòmic. Aquest episodi es coneix com La General Crema.
Amb la Guerra de Successió la vila va perdre molts privilegis, així com la vegueria, que es transformà en Alcaldia Major del Corregiment de Tarragona. La Guerra del Francès i les lluites entre liberals i absolutistes van fer la resta.
Edat contemporània La població es va anar recuperant a grans passes a mitjan amb artesans i agricultors del conreu de la vinya. Es va produir una explosió demogràfica i comercial quan es van millorar les comunicacions (carreteres a Valls -1821- i a Reus -1843-) i, sobretot, amb l'arribada del ferrocarril el 1863. Per tal de poder-hi transitar els carros, de major càrrega cada vegada entre els anys 1855 i 1865 es destruïren els arcs que cobrien part del carrer Major, ja que en dificultaven el trànsit. També s'enderrocarien els dos portals situats a cada extrem del carrer Major (portals de Sant Francesc i de Sant Antoni).
Però la plaga de la fil·loxera va arruïnar les vinyes completament. No serà fins a la segona meitat del quan es va començar a dinamitzar la vila, amb la creació del Casal Montblanquí (que va arribar a tenir seccions de futbol sala, hoquei sobre patins, bàsquet, ciclisme, patinatge...), i l'arribada d'indústries foranes (especialment la fàbrica de radiadors del grup Behr) gràcies a la construcció de l'autopista de peatge AP2 els anys setanta del segle passat. En els últims anys, la vila ha gaudit de la transformació urbanística més gran de la seva història superant la barrera dels 6.500 habitants.
Geografia Llista de topònims de Montblanc (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc.).
Montblanc és el municipi més extens de la comarca perquè inclou l'antic terme de Rojals, que equival al 14,14% del total de la demarcació. És situat al SE de la Conca de Barberà i confronta al nord amb els de l'Espluga de Francolí, Blancafort, Pira i Barberà de la Conca; al sud amb Figuerola del Camp i Valls (amb el seu agregat de Fontscaldes), de l'Alt Camp; a l'est limita amb Valls, la Riba i Mont-ral, també de l'Alt Camp, i amb el terme de Vilaverd, de la Conca de Barberà, que s'endinsa com un tascó al terme de Montblanc. A l'oest termeneja amb Vimbodí i l'Espluga de Francolí, i toca en un punt amb el terme de Prades, del Baix Camp.
El terme és accidentat a la part sud-occidental per les Muntanyes de Prades (serra de Roquerola, on hi ha la mola de la Guineu, de 1.111 m d'altitud), de l'antic terme de Rojals. Les Muntanyes de Prades han estat incloses en el Pla d'espais d'interès natural (PEIN). La part sud-oriental és tancada per la Serra Carbonària, de menor altitud (pic de la Cogulla, de 789 m, i el Tossal Gros, de 867 m, també inclòs en el PEIN); en aquesta serra, pel coll de Lilla, passa la carretera de Valls. La composició d'aquests terrenys muntanyencs és, bàsicament, de materials triàsics. El territori montblanquí és drenat pel Francolí i pel seu afluent, el riu d'Anguera. En la proximitat de tots dos rius, i especialment en la seva confluència, predominen els terrenys d'al·luvió, del quaternari. A aquests cursos desguassen diversos rierols i torrenteres, com el riu de la Vall al Francolí, i el barranc del Pont de Candí i les rases de l'Hortènsia i de Pira al riu d'Anguera.
El municipi de Montblanc comprèn, a part la vila de Montblanc, cap del terme, els agregats de Lilla, Rojals, Prenafeta, la Guàrdia dels Prats i el Pinetell (o Pinetell de Rojals), les caseries de Rojalons, la Barceloneta, la Bartra i els Cogullons, i també diverses urbanitzacions (les Arcades, l'Horta de Vinyols, Sant Maties i Vilasauva).
Clima El clima de Montblanc presenta peculiaritats que el diferencien del mediterrani, com també del continental. En realitat és un clima de transició del mediterrani de muntanya mitjana al continental. El primer penetra per la Serralada Prelitoral (de poca elevació), i el segon, per les comarques de les Garrigues i l'Urgell. La mitjana de pluges anual se situa entre els 500 i els 600 mm, amb un màxim a la tardor (setembre i octubre) i a la primavera (maig i juny). En resum, l'estiu és sec, i amb freqüència plou torrencialment a la primavera i sobretot a la tardor. La mitjana anual de temperatures és de 13,9 °C, i els mesos més calorosos són el juliol i l'agost. Els vents més freqüents són el serè, o mestral (sec, que acostuma a bufar a la tardor i a l'hivern), i la marinada (fresca i humida a les tardes d'estiu).
Demografia Els fogatges del atribueixen a la Vila Ducal un poblament de gairebé cinc-cents focs, fet que la converteix en la setena població de Catalunya. Després de la guerra civil de Joan el Gran va començar l'estancament primer i el descens demogràfic després. En el va sorgir les seqüeles de la Guerra dels Segadors, amb tres assalts i allotjaments de tropes. El juny de 1687 una plaga de llagostes va portar el municipi a la bancarrota. En conseqüència, la població minvava.