va ser un pintor austríac contemporani de Gustav Klimt.
Va ser un dels alumnes avantatjats de Gustav Klimt i juntament amb Oskar Kokoschka va ser un dels grans artistes figuratius de principi del que van conformar el que es coneix per expressionisme austríac. La seva vida va estar envoltada per una aura de misticisme: de talent molt precoç, va morir a l'edat de vint-i-vuit anys. Malgrat una curta vida, la seva obra és nombrosa: unes tres-centes quaranta pintures i dues mil vuit-centes entre aquarel·les i dibuixos. Entre la seva obra creativa figuren poemes i experiments fotogràfics. El seu particular estil el va situar entre els moviments expressionistes, especialment de la Secessió de Viena, amb una tipologia molt personal.
Les principals obres d'Egon Schiele es conserven a Viena, distribuïdes entre l'Österreichische Galerie Belvedere i el Museu Leopold inaugurat l'any 2001, que és el que en conserva el més gran nombre d'obres.
Biografia Primers anys El seu pare, Adolf Eugen Schiele, era cap d'estació i procedia del nord d'Alemanya; la seva mare, Marie Soukoup, era originària de Krumau (actualment Český Krumlov), a Bohèmia; tenia tres germanes: Elvira, Melanie i Gertrud. El 1905 el seu pare mor i el jove Schiele és enviat a casa d'un oncle, Leopold Czihaczek, el qual després d'haver-lo temptat inútilment perquè es dediqués als ferrocarrils, descobreix el seu talent artístic, segurament per les peticions de suport sol·licitades per la mare de Schiele, per aconseguir que el tutor es fes càrrec de la manutenció durant els seus estudis a Viena. Ja en aquesta època, va començar a pintar, especialment autoretrats.
En els seus primers treballs infantils, la influència de la seva família ferroviària es fa evident en dibuixos de trens i més tard, en alguns dels seus paisatges on les formes semblen sorgir d'una successió d'imatges observades a través de les finestretes d'un tren. Se sap que durant la seva estada a Viena moltes vegades prenia el tren fins a Bregenz i feia el camí de tornada amb el següent, sense haver-se'n aturat a visitar la ciutat. Estant invitat a casa del crític d'art Arthur Roessler, va tenir aquest, un dia, l'ocasió de veure una escena que va descriure així:
Primera època vienesa i analogia amb Klimt 140px|Noia dreta amb teixit de quadres (1910, Schiele.80 px|Judit II (Salomé) (1901), Klimt. El 1906 ingressa en l'Acadèmia de Belles Arts de Viena, on va estudiar dibuix i disseny. Frustrat per l'ambient conservador i tancat, a on la disciplina impartida l'obligava a seguir uns camins acadèmics amb l'estudi de models al natural, composicions i robes «a l'antiga», el 1909, va abandonar l'acadèmia i va fundar el grup Neukunstgruppe junt amb alguns companys.
Va conèixer el 1907 el pintor Gustav Klimt, que sempre va admirar i va ser un mestre molt influent per a Schiele. D'ell va adoptar els principis creatius, pel que fa a accentuar el dibuix de les seves pintures amb unes línies gruixudes, especialment en la representació del cos nu. Va ser a través de Klimt com Schiele es va incorporar en el nou corrent d'una comunitat artística anomenada Secessió vienesa, amb edifici propi per a exposicions realitzat per Joseph Maria Olbrich i el lema de les quals era «A cada època el seu art i a l'art la seva llibertat». Klimt va ser el pintor més destacat del grup i el primer president de la Secessió.
També Klimt li tindrà molta estima, li presentà alguns rics mecenes, cosa que li assegurarà una certa estabilitat financera com a debutant en l'escena artística vienesa. A una trobada, Schiele va proposar a Klimt un bescanvi de dibuixos, a la qual cosa va accedir i fins i tot n'hi va comprar uns quants més. El 1908, Schiele exposa per primera vegada individualment, a la Wiener Werkstätte, fundada el 1903 per l'arquitecte Josef Hoffmann i Koloman Moser. Hi va presentar obres el fonament teòric de les quals radicava en la idea de l'«obra d'art total», l'art no es limitava a les àrees tradicionals sinó també al formal i espiritual que pertanyia a la vida diària. Va abandonar el rígid estil de l'acadèmia, i va girar cap a l'expressionisme: al costat dels retrats d'amics i autoretrats, representarà el nu a través d'una agressiva distorsió figurativa. Si Klimt presentava la figura i l'ornament com una relació de contrast on mostrava una espècie de joc entre l'encobriment i revelació i on el cos es convertia en un signe ornamental, en Schiele, aquest joc es va convertir en alguna cosa més seriosa, la línia és la que mostra el significat, no tapa ni amaga, sinó que allibera, era aquesta pròpia línia la que mostrava els valors ornamentals. 125px|Dona asseguda amb la cama esquerra aixecada (1917) Schiele.140 px|Dona a mig vestir asseguda amb els ulls tancats (1913) Klimt. En aquest mateix any de 1909 Schiele va exposar a la II Exposició Internacional en les 54 sales de la Kunstschau, que va constituir la més gran trobada artística que s'havia vist fins aleshores a Àustria. S'hi van exposar obres tan variades que abastaven de pintura i escultura, a l'objecte d'ús quotidià, adorn floral, escenografia i vestuari. En el discurs inaugural realitzat per Klimt va dir: «Cap sector de la vida és tan exigu i insignificant que no ofereixi espai a les aspiracions artístiques». Es va aconseguir reunir artistes de l'avantguarda europea com eren Ernst Barlach, Paul Gauguin, Max Klinger, Pierre Bonnard, Max Lieberman, Henri Matisse, Edvard Munch, Vincent van Gogh. També s'hi trobava l'escultor belga Georges Minne que, al costat del pintor Ferdinand Hodler, van ser els que més van influir en l'art expressionista de Schiele, el qual va exposar quatre retrats en una sala on també tenia obres Oskar Kokoschka. Del que s'exposava en aquesta sala va sortir una crítica a la revista Neue Freie Presse en què es deia: «Cal entrar amb cura en una sala secundària amb suposades pintures decoratives de Kokoschka. Les persones amb gust s'exposen aquí a patir un atac de nervis.»
Després d'una exposició organitzada a la galeria Pisko de Viena, amb els seus companys del Neukunstgruppe, en què no es va obtenir l'èxit esperat malgrat haver comptat amb la visita de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, va abandonar aquesta fundació per dedicar-se «cap a si mateix». En una carta dirigida al conseller de la cort Josef Czermak de 1910, en què li comunicava una pròxima exposició individual a la galeria Miethke, concloïa la mencionada missiva amb la frase: «Fins a març he passat a través de Klimt. Avui crec que sóc un altre diferent.…» miniatura|Autoretrat (1907) Neulengbach miniatura|Retrat d'Erwin Osen (Mime van Osen), 1910 Cap a 1910 va conèixer l'escenògraf Erwin Osen amb el qual va llogar per primera vegada un estudi a Krumau, el poble de la seva mare. Hi va realitzar autoretrats nus i retrats al seu amic Gosin en la mateixa temàtica. Aquesta intenció de fugir de Viena la va anunciar al seu cunyat Anton Peschka en una carta:
El 1911 va conèixer a Viena Valerie (Wally) Neuzil, de 17 anys, amb qui va començar una relació sentimental i que va ser la seva model en algunes de les seves millors obres. Schiele i Wally van decidir anar-se'n per tractar d'aconseguir la inspiració al camp i es van traslladar a Krumau. La seva forma de vida va xocar els habitants de la petita població, als quals no agradava ni la convivència lliure amb la seva model i ni el fet que dibuixava noies massa joves. Per la qual cosa aviat van abandonar Krumau i es van dirigir a Neulengbach, a l'oest de Viena. El màxim escàndol es va produir el 1912 quan va ser acusat de corrupció de menors, per l'edat de la seva jove amant. A més a més pel seu costum de tenir com a models els nens que s'acostaven a casa seva i que sovint els retratava nus o en posicions que semblaven obscenes. Això va fer que es considerés la seva obra més o menys com pornogràfica. La conclusió d'aquest fet va ser l'arrest preventiu de tres setmanes a la presó i la condemna posterior de tres dies de presó junt amb la crema d'un dels seus dibuixos, que tenia al seu estudi, d'una noia vestida de mig cos cap amunt.
Aquesta història va ser publicada quatre anys després de la seva defunció per Arthur Roessler (1922) com si fos una narració autèntica del pintor. S'ha demostrat que part del relat va ser una invenció pròpia de Roessler, encara que entre el text va incorporar tretze fulls escrits per Schiele a la presó, juntament amb altres tantes aquarel·les i dibuixos, en què es descrivia com una víctima amb els cabells rapats i la tortura reflectida en la seva cara, en molts d'aquests dibuixos apareixen escrits que mostren la seva «veritat»: «L'art no és possible que sigui modern, l'art és etern; Aquella taronja era l'única llum; Em sento purificat i no castigat; Reprimir un artista és un delicte, significa assassinar vida en gestació; Persistiré amb gust per l'art i pels meus éssers estimats o La porta cap a l'exterior», entre d'altres.
Schiele va tornar a Viena i va instal·lar-hi un nou estudi. Gràcies al seu amic Klimt, va obtenir nombrosos encàrrecs i va tornar a dalt de l'escena artística austríaca. Va participar en moltes exposicions internacionals, a Budapest, a la galeria Hans Goltz a Múnic i a l'exposició «Sonderbund» de Colònia. La seva producció artística es va fer molt nombrosa en aquests moments. Va conèixer grans col·leccionistes, entre els quals destacava l'industrial August Lederer, que li va demanar la realització d'un retrat del seu fill Erich, per això el va invitar a passar el Nadal de 1912 a la seva casa de Györ. Des d'allà va enviar cartes en què descrivia el luxe de la vida del seu amfitrió, el magnífic carruatge que sempre estava a punt de ser utilitzat i tots els servidors vestits de «gris amb botons d'argent». El 1913 va entrar a formar part de la Lliga d'Artistes Austríacs i participà en nombroses exposicions, com l'exposició internacional de «Blanc i Negre» a la Secessió de Viena, Hamburg, Stuttgart o Berlín. En aquesta última ciutat és on es va fixar en ell, el fundador i editor de la revista Die Aktion i va començar a col·laborar en articles; l'any 1916 s'hi va dedicar un número especial íntegrament a l'obra d'Egon Schiele.
Matrimoni i mort miniatura|esquerra|Parella asseguda (Egon i Edith Schiele), 1915 Va conèixer Edith i Adele Harms, dues germanes de classe burgesa, les va invitar a passeigs i per provar les seves bones intencions, davant l'austeritat de la mare de les joves, es va fer acompanyar per la seva amant Wally —sense que ella sospités res de la idea que rondava per la ment del pintor— aquesta idea va ser exposada en una carta datada el febrer de 1915 dirigida a Roessler: «Tinc pensat casar-me més avantatjosament, però no amb Wally». Després de festejar ambdues, es va casar amb Edith el 17 de juny de 1915. Durant la Primera Guerra Mundial Egon Schiele, per pertànyer al que es considera l'elit intel·lectual, no és enviat al front, però sí a Praga en serveis administratius; un any més tard va ser traslladat a Viena amb el privilegi de poder usar el seu taller. Segons explica Roessler, Schiele va proposar a Wally, mitjançant una carta, que es comprometia a «emprendre tots els estius un viatge d'esbarjo amb ella». Wally va rebutjar la mencionada proposta i es va incorporar en la Creu Roja quan va començar la Primera Guerra Mundial; va morir el 1917 sense que hi hagués hagut cap més trobada amb Schiele.
miniatura|La noia i la mort (Egon i Wally), 1915