Angola ha estat durament criticada pel seu registre de drets humans. Un informe de 2012 del Departament d'Estat dels Estats Units va dir que "els tres abusos dels drets humans més importants [en 2012] eren la corrupció i la impunitat oficials,; els límits a les llibertats de reunió, associació, parla i premsa; i els càstigs cruels i excessius, incloses denúncies de casos de tortura i pallisses, així com assassinats il·legals per part de la policia i altre personal de seguretat. Altres abusos contra els drets humans van ser: condicions de presó dures i potencialment mortals; arrests i detencions arbitràries, prolongació de la detenció preventiva, impunitat pels abusos dels drets humans, falta de processos judicials i ineficàcia judicial, infraccions als drets de privacitat dels ciutadans i desnonaments forçosos sense compensació, restriccions a les organitzacions no governamentals ... discriminació i violència contra les dones, abús infantil, tràfic de persones, discriminació contra persones amb discapacitat, pobles indígenes i persones amb VIH/SIDA, límits en els drets dels treballadors i treballs forçats".2012 Country Reports on Human Rights Practices: Angola, Bureau of Democracy, Human Rights and Labor, U.S. Department of State
Antecedents històrics Després de ser una colònia portuguesa durant molt temps, Angola va lliurar una guerra d'independència que va durar de 1961 a 1975.
Angola va rebre la seva independència de Portugal el 1975, amb la qual cosa va entrar immediatament en una guerra civil brutal, sagnant i destructiva entre el Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA), que va ser recolzat principalment per la Unió Soviètica i Cuba i la Unió Nacional per a la Independència Total d'Angola (UNITA), amb el suport dels Estats Units i Sud-àfrica. Els dos bàndols del conflicte, que es consideren una de les principals guerres col·laterals de la Guerra Freda, van utilitzar soldats infantils. La guerra, que va acabar el 2002 amb la victòria del MPLA, va provocar una crisi humanitària massiva. El 2003, el 80 per cent dels angolesos no tenia accés a l'atenció mèdica bàsica i el 60 per cent no tenia aigua. Segons Freedom House, la guerra civil angolesa "va llevar-se aproximadament un milió de vides, va desplaçar a més de quatre milions de persones i va forçar més de mig milió a fugir a països veïns. Moltes persones reassentades han quedat sense terra, recursos bàsics o fins i tot documents d'identificació. El procés de reassentament es va veure retardat per la presència d'unes 500.000 mines terrestres i una infraestructura arruïnada per la guerra. Les eleccions legislatives, retardades repetidament des de 1997, es van celebrar finalment al setembre de 2008."
Angola, que és tècnicament una república constitucional, ha estat dirigida pel Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA) des de 1975, amb la presidència ostentada per José Eduardo dos Santos. Un article d'octubre de 2010 a The Guardian suggeria que "petroli, diamants i mines terrestres són només tres pistes per entendre el país, a les quals es podria afegir la pobresa, la repressió i la poliomielitis ... Ara és un dels grans productors de petroli d'Àfrica, però segueix sent un dels països més pobres del món." Amb la caiguda de Gaddafi, Dos Santos es va convertir en el líder que porta més anys al poder a l'Àfrica i l'adopció el 2010 d'una nova constitució que va abolir les eleccions presidencials directes i va eliminar el càrrec de primer ministre va enfortir la seva posició ja extremadament ferma. Encara que la nova constitució conté un llenguatge punyent sobre la protecció de la llibertat d'expressió, associació i assemblea, Raul Danda del partit opositor UNITA la va denominar "un frau total" i va dir que els seus companys es vestien de negre "perquè és com anar al cementiri per enterrar la democràcia."
Des de 1975, Freedom House ha qualificat el país "No lliure" amb l'única excepció de 1991, quan va ser considerat "Parcialment lliure".
Drets bàsics Tot i que la constitució i la llei d'Angola prohibeixen la discriminació per motius de raça, gènere, religió, discapacitat, idioma o estatus social, el govern feia complir efectivament aquestes prohibicions en 2012.
"Encara que la constitució d'Angola de 2010 garanteix els drets a la llibertat d'expressió, assemblea pacífica i llibertat dels mitjans de comunicació", va informar Human Rights Watch a l'agost de 2012 "el govern ha limitat cada cop més l'exercici d'aquests drets". L'informe del Departament d'Estat dels Estats Units de 2011 va assenyalar que es creu que el govern d'Angola sotmet a vigilància il·legal a periodistes, opositors governamentals i altres, que els periodistes del país són arrestats, assetjats i acusats de difamació i que alguns periodistes han estat víctimes de tiroteig, apunyalament, vandalisme i robatori. La majoria exerceix autocensura. Sovint el govern pressiona les empreses perquè retirin la publicitat dels mitjans de comunicació que són crítics. Fora de Luanda hi ha pocs mitjans de comunicació independents. Es creu que els propietaris de la majoria dels diaris privats tenen vincles governamentals. Alguns mitjans de comunicació independents critiquen severament al govern sense ser castigats per això.
El govern, segons Human Rights Watch, "ha aprovat una legislació restrictiva, ha arrossegat als seus peus a l'hora de donar permís a les estacions de ràdio privades i comunitàries perquè operin a l'interior d'Angola, censura els mitjans de comunicació estatals, tractava de controlar els mitjans existents de propietat privada i processava i intimidava periodistes independents i activistes cívics."
El 2009, les forces angoleses "van matar arbitràriament 61 persones". L'ús de la força excessiva per part de la policia normalment provoca morts. En alguns casos només el 2011, segons Amnistia Internacional, "els agents de policia fora de servei van ser acusats de disparar i matar persones", i la majoria dels acusats "no s'havien presentat a la justícia al final de l'any." Human Rights Watch va assenyalar en 2012 que dos Santos d'havia "enfrontat una onada de crítica sense precedents" el 2011, amb creixents protestes antigovernamentals "[i]nspirades pels moviments prodemocràcia de la primavera àrab", a les quals les autoritats havien respost utilitzant "força excessiva" i "reduint la cobertura mediàtica de les manifestacions".
Human Rights Watch va informar al juliol de 2012 que el govern d'Angola "enfocava l'atenció als organitzadors de protestes per arrestar-los i detenir-los arbitràriament en resposta a manifestacions creixents que criticaven el govern o les seves polítiques". HRW va assenyalar que Angola havia estat l'escenari de "protestes públiques sense precedents des de 2011" per joves i veterans de guerra, els primers exigint "reformes socials i la dimissió del president José Eduardo dos Santos" i els darrers exigint "beneficis socials". Les autoritats havien respost a les protestes juvenils "amb repressions cada cop més violentes, malgrat la seva petita escala i han arrestat molts líders juvenils, periodistes i líders de l'oposició. "Una de les protestes dels veterans, que havia guanyat impuls des de juny, havia estat dispersada amb gasos lacrimògens i trets, i més de 50 veterans havien estat empresonats amb un líder de la comissió de queixes dels veterans". Al setembre de 2011, segons Amnistia Internacional, el govern provincial de Luanda "va emetre una ordenança que indicava les àrees que podrien ser utilitzades per a assemblees i manifestacions. Va excloure la Plaça de la Independència, on la majoria de les manifestacions contra el govern s'havien produït durant l'any."
En un informe d'agost de 2012 titulat "Eleccions Pròximes d'Angola: atacs als mitjans de comunicació, a l'expressió i a l'assemblea", Human Rights Watch va acusar el govern d'Angola de "nombrosos incidents de violència política, intimidació dels manifestants i repressions contra manifestacions pacífiques" en la campanya de les eleccions parlamentàries del 31 d'agost de 2012. L'informe va descriure una "repressió contra protestes pacífiques i mitjans de comunicació" i "incidents creixents de violència política i intimidació". Els incidents de violència política contra "periodistes, activistes de la societat civil i altres que volen expressar les seves opinions o criticar al govern del president José Eduardo dos Santos" han estat en alça, policies i agents de seguretat de paisà han "dispersat fortament les protestes antigovernamentals, colpejant i detenint manifestants pacífics, organitzadors i polítics de l'oposició i obstruint i intimidant als periodistes", i els mitjans governamentals "han intentat obligar els activistes detinguts a fer comentaris incriminatoris sobre els partits de l'oposició".
El 2012, el govern no ha restringit l'accés a Internet, i no hi havia informes creïbles que el govern controlés sales de correu electrònic o de xats d'Internet sense supervisió judicial. Segons la Unió Internacional de Telecomunicacions, aproximadament el 15% dels habitants van utilitzar Internet el 2011.
El dret de reunió està tècnicament garantit, però la policia freqüenta les manifestacions pacífiques. Les autoritats han de ser informades amb antelació de les reunions públiques, però no cal el permís oficial, tot i que algunes trobades han estat prohibides pel govern. Les reunions dels crítics del règim són rutinàriament prohibides o controlades en gran manera per la policia, els parlants en aquests esdeveniments són sotmesos a càstigs per comentaris crítics a les autoritats. Segons Human Rights Watch, en els últims anys s'ha vist creixent "una força innecessària contra manifestants pacífics i organitzadors".
El 2012, el govern va permetre a les organitzacions no governamentals locals (ONG) participar en treballs relacionats amb els drets humans. Moltes ONG, però, es van veure obligades a limitar el seu treball perquè tenien problemes per registrar-se, van experimentar formes subtils d'intimidació i es van arriscar a formes d'assetjament i tancament més greus.
La constitució d'Angola defineix el país com a secular en què se separa l'església i l'estat i garanteix la llibertat de consciència i religió. Els grups religiosos han de sol·licitar llicències als ministeris de justícia i cultura; en virtut de la Llei de religió de 2004, aquests grups requereixen almenys 100.000 membres, i adherents reconeguts almenys a 12 de les 18 províncies d'Angola per ser reconeguts. L'islam no és reconegut, i el govern ha tancat mesquites, centres i escoles islàmiques. Un total de 83 grups són oficialment reconeguts, mentre que milers de grups operen il·legalment sense interferència estatal. Segons un informe del Departament d'Estat dels EUA del 2012 sobre llibertat religiosa, les agències governamentals angoleses i els grups de la societat civil han tingut un gran èxit en els seus esforços conjunts per superar activitats religioses natives, com ara sacrificis d'animals, xamanisme i exorcisme, que impliquen abandó i abús.
La constitució i el dret d'Angola permeten, tècnicament, la llibertat de circulació al país, la llibertat de viatjar a l'estranger i la llibertat de traslladar-se i repatriar-se. No obstant això, els viatges interns es compliquen amb els llocs de control on els viatgers estan subjectes a assetjament i extorsió per part de les autoritats, i els viatges internacionals es compliquen amb un "rígid sistema d'entrada i visats de sortida."