miniatura|Fotografia de Jean Sibelius de l'any 1939. Per a aquesta data és probable que hagués abandonat la composició de la seva Vuitena simfonia. La Simfonia núm. 8 de Jean Sibelius fou el seu últim projecte de composició important, en el qual l'autor va estar treballant de manera intermitent des de mitjan dècada de 1920 fins a 1938, encara que mai la va publicar. Durant aquest temps, el compositor finès es trobava a la cúspide de la seva fama, considerat com una figura nacional en la seva Finlàndia natal i aclamat com un compositor de talla internacional. Es desconeix fins a quin punt estava completada la Vuitena simfonia; Sibelius es va negar a donar-la a conèixer en repetides ocasions argumentant la seva baixa qualitat, però malgrat això, va seguir afirmant que estava treballant en ella fins i tot després d'haver cremat la partitura i tot el material relacionat l'any 1945, segons testimoniatges posteriors de la seva família.

Gran part de la reputació de Sibelius, durant la seva vida i després de la seva defunció, prové del seu treball com simfonista. La seva Setena simfonia, estrenada l'any 1924, ha estat àmpliament reconeguda com una fita en el desenvolupament de la forma simfònica i en aquest moment no hi havia cap raó per suposar que cessaria la creació de noves obres orquestrals. No obstant això, després d'acabar el poema simfònic Tapiola l'any 1926, la producció del compositor es va limitar a peces menors i revisions d'obres anteriors. Va prometre en diverses ocasions l'estrena de la Vuitena simfonia a l'Orquestra Simfònica de Boston i al seu director Serguéi Kusevitski, però Sibelius retardava cada data programada, argumentant que l'obra no estava llesta encara. Va fer promeses similars al director britànic Basil Cameron i al finlandès Georg Schnéevoigt, que d'igual manera no van arribar a materialitzar-se.

Després de la mort de Sibelius l'any 1957, es va fer pública la notícia que la Vuitena simfonia havia estat destruïda una dècada abans i es va pensar que l'obra havia desaparegut per sempre. A la dècada de 1990, mentre s'estaven catalogant els quaderns i esbossos del compositor, diversos estudiosos van plantejar la possibilitat que part de les partitures de l'obra perduda podrien haver sobreviscut. Des de llavors, s'han identificat diversos esbossos manuscrits com a fragments de la Vuitena, tres dels quals van ser gravats per l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki l'any 2011 —la durada total és inferior als tres minuts. Mentre que alguns musicòlegs han especulat que seria possible reconstruir la simfonia en cas que altres parts arribin a ser identificades, uns altres han apuntat al fet que és poc probable donada l'ambigüitat del material en si.

Antecedents miniatura|Ainola, la llar de Sibelius des de 1904 fins a la seva mort. Jean Sibelius va néixer a 1865 a Finlàndia, que des de 1809 era un gran ducat autònom pertanyent al tsarat rus després d'haver estat sota control suec durant diversos segles. El país es trobava dividit entre una minoria de parla sueca, culturalment dominant i a la qual la família de Sibelius pertanyia; i una majoria de parla finlandesa, nacionalista i partidària del moviment fennóman. Cap a 1889, Sibelius va conèixer a la seva futura esposa Aino Järnefelt, provinent d'una família fermament fennómana. L'associació de Sibelius amb els Järnefelt el va impulsar a desenvolupar el seu propi nacionalisme; el 1892, any en què es va casar amb Aino, va completar la seva primera obra de cort nacionalista: la suite simfònica Kullervo. Al llarg de la dècada de 1890, el control rus sobre el ducat es va tornar més opresiu. Sibelius va produir una sèrie d'obres en les quals reflectia la resistència finlandesa a la dominació estrangera, culminant amb el poema simfònic Finlandia.

Sibelius va ser reconegut com a artista de talla nacional l'any 1897 quan l'Estat li va concedir una pensió perquè pogués dedicar més temps a compondre. L'any 1904, ell i la seva esposa es van mudar a Ainola, una residència de camp que va construir a la vora del llac Tuusula, en Järvenpää, on van viure la resta de les seves vides. A pesar que la seva etapa en Ainola no fou sempre tranquil·la i alegre —Sibelius sovint contreia deutes i era propens a episodis de consum excessiu d'alcohol— va aconseguir produir, durant els següents vint anys, una gran quantitat d'obres per a orquestra, música de cambra, peces per a piano i cançons, així com altres tipus de composicions. La seva popularitat es va estendre per tot Europa així com als Estats Units, on en una gira realitzada l'any 1914 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Yale. Al seu país natal la seva fama era tal que la celebració del seu cinquantè aniversari l'any 1915 va ser un esdeveniment nacional, el moment culminant del qual va ser l'estrena a Hèlsinki de la seva Cinquena simfonia.

A mitja dècada de 1920, Sibelius havia adquirit la condició de monument nacional vivent i era el principal ambaixador cultural del seu país, independent des de 1917. Segons el seu biògraf Guy Rickards, «la major part de la seva inspiració» està abocada en les set simfonies que va compondre entre 1898 i 1924. James Hepokoski, estudiós de Sibelius, considera la seva Setena simfonia —d'un sol moviment i conclosa en 1924— com el seu assoliment més notable, i constitueix «la consumació de com havia repensat la forma simfònica en la seva maduresa». Aquesta obra va ser seguida en 1926 per Tapiola, un poema simfònic on, segons Rickards, Sibelius «va portar els recursos orquestrals cap a regions completament noves […] Tapiola es va avançar trenta o quaranta anys al seu temps».

Composició Inicis El primer esment a la Vuitena simfonia en el diari personal de Sibelius data del 12 de setembre de 1926, on va anotar: «treballant en la nova». No obstant això, algunes de les idees inicials per a la nova simfonia van ser probablement posades per escrit amb antelació, doncs era un hàbit de Sibelius deixar de costat temes i idees a l'hora de compondre per utilitzar-los posteriorment en altres projectes. Així, un dels esbossos existents de la seva Setena simfonia, en la qual va estar ocupat entre 1923 i 1924, inclou una secció envoltada amb un cercle i amb una anotació annexa que diu Vuitena, en nombres romans. A la tardor del 1927, Sibelius va informar al crític musical de The New York Times Olin Downes —un dels seus majors admiradors— que tenia dos moviments escrits de la seva Vuitena simfonia i que la resta ho havia compost en la seva ment.

A inicis de 1928, Sibelius va realitzar un dels seus viatges habituals a Berlín, per embeure's de la vida musical de la ciutat i inspirar-se per compondre. Va enviar informes a la seva esposa en les quals parlava satisfactòriament del progrés en l'obra, assegurant que la simfonia seria «meravellosa». Al seu retorn a Ainola, al setembre, li va comunicar a la seva germana que estava «escrivint una nova obra, la qual enviaré als Estats Units. Encara necessita temps, però sortirà bé». No obstant això, al desembre del mateix any, quan el seu editor Wilhelm Hansen li va preguntar per l'obra que estava desenvolupant, Sibelius va afirmar que només existia en la seva ment. A partir de llavors, els informes de Sibelius sobre el progrés de la seva simfonia es van tornar erràtics, difícils de seguir i fins i tot contradictoris.

Progrés i postergació miniatura|El director Serge Koussevitzky, a qui Sibelius li va prometre l'estrena mundial de la Vuitena simfonia. Probablement per incitació de Downes, Sibelius havia promès a l'Orquestra Simfònica de Boston i al seu director Serge Koussevitzky l'estrena mundial de la seva nova simfonia. Des de feia diversos anys, en una correspondència perllongada amb el director i amb Downes, Sibelius va dubtar i va postergar el seu lliurament. Al gener del 1930, va dir que la simfonia «no està prop d'estar llesta i no puc dir quan va a estar-ho», però, a l'agost del mateix any, va dir a Koussevitsky que era possible que es presentés l'obra en la primavera de 1931, la qual cosa no va ocórrer. A l'estiu de 1931, Sibelius li va dir a Downes que la Vuitena simfonia ja gairebé estava llesta per ser impresa, igual que altres obres que el compositor tenia pendents. Això va animar al fet que, al desembre del mateix any, Koussevitsky anunciés en el Boston Evening Transcript l'obra per a la temporada 1931-32 de l'orquestra, davant la qual cosa Sibelius va haver de comunicar-li a través d'un telegrama que l'obra no estaria conclosa a temps per a aquesta temporada.

Koussevitsky va decidir el següent any presentar les set simfonies de Sibelius, al llarg de la temporada 1932-33 de la Simfònica de Boston, amb l'estrena mundial de la Vuitena simfonia com a esdeveniment culminant. El juny de 1932, Sibelius li va escriure al director suggerint que es podria programar la seva nova obra per a finals d'octubre. Una setmana més tard, es va retractar dient: «Estic molt pertorbat sobre aquest tema, per favor, no anunciïs la presentació». Igualment, va fer promeses per a desembre de 1932 i gener de 1933, sense arribar a complir cap. Koussevitsky estava perdent l'esperança; no obstant això, va tornar a preguntar per la composició a l'estiu de 1933. Sibelius va ser evasiu; no va realitzar cap promesa de lliurar-la, però va esmentar tenir intenció de «tornar al tema en una data posterior». L'assumpte amb relació a la Simfònica de Boston i el seu director va acabar en aquest punt. El compositor havia arribat a acords amb altres directors: va prometre l'estrena europea a Basil Cameron i a la Royal Philharmonic Society, així com la primera presentació a Finlàndia a Georg Schnéevoigt, qui feia poc temps s'havia convertit en director de l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki. No obstant això, tots aquests acords estaven encadenats a la il·lusòria estrena a Boston, per la qual cosa també van quedar en res. A més, segons el crític David Patrick Stearns, posteriorment a aquesta dècada, Eugene Ormandy —un gran admirador de Sibelius i director de l'Orquestra de Filadèlfia des de 1936— va pressionar fortament pel dret de realitzar l'estrena en cas que acabés la simfonia.

Durant les seves dilacions amb Kusevitski, Sibelius va continuar treballant en la simfonia. L'any 1931, va passar novament un temps a Berlín, des d'on va escriure a Aino al maig d'aquest any que «la simfonia està avançant a pas ràpid». El seu progrés va ser interromput per una malaltia, però per al final de l'any el compositor estava confiat, afirmant que «estic escrivint la meva Vuitena simfonia i em sento ple de joventut. Com s'explica això?». El maig de 1933, mentre seguia donant-li negatives a Kusevitski, Sibelius va anotar en el seu diari que estava completament immers en la composició: «Estic prenent tot d'una altra manera, més profundament. Un gitano dins de mi. Romàntic». Més tard aquest estiu, va parlar amb un reporter al que li va dir que la seva nova simfonia estava gairebé acabada: «Serà el resum de tota la meva existència, seixanta-vuit anys. Aquesta probablement serà la meva última obra. Vuit simfonies i centenars de composicions. Ha de ser suficient».

En algun moment d'aquest estiu va començar amb la còpia formal de la simfonia. El 4 de setembre de 1933, Paul Voigt, el copista oficial de Sibelius, va demanar el registre dels drets del primer moviment de la simfonia —vint-i-tres fulles de partitura. Sibelius li va informar —la nota es conserva— que l'obra completa manuscrita tindria prop de vuit vegades el llarg de l'extracte que li havia donat i li va indicar que la simfonia podia ser més gran que qualsevol de les seves set predecessores. Aino posteriorment va recordar altres visites a la tardor d'aquest any a Voigt on Sibelius —l'estat del qual d'humor ella va descriure com a ombrívol i taciturn— li va lliurar més piles de música manuscrita al copista.

Llimbs