miniatura|Segona Campanya a l'Alt Perú (1812 - 1813). Els triangles representen les batalles: blaves per a les victòries independentistes (Èxode Jujeny, Tucumán i Salta) i vermelles per a les victòries realistes (Vilcapugio i Ayohuma).
Després que les forces realistes al comandament de José Manuel de Goyeneche aconseguissin expulsar les tropes de l'Exèrcit del Nord de l'Alt Perú, va culminar la Primera expedició auxiliadora de l'Alt Perú. Goyeneche a més va sufocar la segona Revolució de Cochabamba i la Insurrecció dels partits d'Omasuyos, Pacajes i Larecaja, pel que va poder traslladar el seu exèrcit a Chichas per envair Salta i Jujuy. El govern de les Províncies Unides del Riu de la Plata va nomenar com a nou comandant al general Manuel Belgrano reemplaçant a Juan Martín de Pueyrredón. Eustoquio Díaz Vélez va ser nomenat major general o segon cap.
Belgrano al capdavant de l'Exèrcit del Nord El 1812, amb el comandant Manuel Belgrano, la Junta va decidir fer una segona campanya auxiliadora a l'Alt Perú, amb un objectiu clar: Derrotar definitivament als realistes guanyadors de la batalla d'Huaqui i, per tant, aixecar la moral de la població, decaiguda per l'avanç realista.
El 26 de març, el coronel major Belgrano va rebre de Pueyrredón el comandament a la Posta de Yatasto (Salta) i immediatament va avançar cap a Jujuy, on va establir un perímetre de defensa. Després va situar el seu campament al Campo Santo.
La tasca de Belgrano al Nord, igual que l'anterior al Paraguai, va tenir tant de política com de castrense; Es confiava en ell per restaurar la moral dels habitants de la regió i desarmar els realistes que hi havia entre aquesta, dels quals no es contaven precisament pocs en la jerarquia eclesiàstica i les classes més benestants. El van preferir per a aquesta a altres militars potser més experimentats i capaços, com Eustoquio Díaz Vélez o Juan Ramón Balcarce, tots dos amb el grau de coronel i veterans de nombrosos enfrontaments. Entre els oficials joves va comptar amb diverses figures que destacarien més endavant, com José María Paz, Manuel Dorrego (a qui al maig va nomenar Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit) i Gregorio Aráoz de Lamadrid. Ja a Salta, rebria l'ajuda afegida del Baró d'Holmberg, artiller veterà de les guerres a Europa, que es faria càrrec de la seva escassa artilleria -a penes dos canons en un primer moment- i sobretot de la planificació estratègica.
La dotació de campanya era també reduïda; Sumava uns 1.500 homes, dels quals dos terços eren de cavalleria, i només uns 600 comptaven amb armes de foc. Escassejaven així mateix les baionetes, de manera que van haver de improvisar-se llances com armament per a la major part de la tropa; Aquells oficials que no podien aportar un sabre propi mancaven d'ell. La necessitat va imposar una organització estricta, i Belgrano es va ocupar els primers mesos del seu comandament a establir un hospital, un tribunal militar, un cos destinat a la garantia de la provisió, una companyia de reconeixement i en negociar la fabricació de municions i vestuari. La relativa hostilitat de la població davant les exigències dels portenys (habitants de Buenos Aires) no va simplificar les coses; Es va fer ús de les amistats dels naturals de la regió, entre ells Lamadrid, per a col·laborar amb el reclutament de tropes. Va ser crucial en aquest aspecte el suport de Martín Miguel de Güemes. La dificultosa relació personal amb Belgrano portaria a aquest a despatxa'l rumb a Buenos Aires al juny, abans de tenir ocasió d'entrar en combat.
A Salta va topar amb una xarxa que prestava suport i informació als realistes de Goyeneche, encapçalada pel bisbe de la ciutat, a qui va obligar a abandonar el territori controlat per les forces de la Junta. Malgrat que ell mateix i bona part del seu exèrcit van patir paludisme, va decidir avançar cap a Cochabamba, amb el risc de caure en mans enemigues. L'avantguarda al comandament de Balcarce, que comprenia al batalló de Pardos i Morenos i els dos regiments de cavalleria d'Hússars i Dracs, es va avançar fins a la Congost de Humahuaca, mentre la resta de l'exèrcit prenia posicions a Jujuy. Allí va celebrar-hi el segon aniversari de la Revolució de Maig, i en aquesta ocasió va beneir la bandera blanquiceleste; La solemnitat ben planificada de l'ocasió va ajudar a pal·liar les dificultats que provocaven el suport als realistes entre els habitants d'origen peninsular i la reticència de la tropa al règim Prussià de disciplina a què la sotmetia von Holmberg. Les ordres es feien complir rigorosament, i Belgrano va dictar un bàndol disposant la Pena capital per als que desobeïssin una ordre expressa o difonguessin notícies alarmants. Un dels desertors per la dura disciplina va ser l'oriental Venancio Benavídez, que es va passar a les forces de Goyeneche, que ja havien pres Cochabamba i va informar de la dura situació de l'exèrcit de Belgrano. Amb aquesta intel·ligència, Goyeneche, qui acabava de rebre els reforços de Pío Tristán, va decidir avançar cap al sud i prendre avantatge, per a això comptava amb quatre batallons d'infanteria, mil genets i deu peces d'artilleria. Belgrano va ordenar la lleva de tots els homes sans i en edat, formant un cos de cavalleria irregular, però va rebre del govern central ordre de retrocedir cap a Córdoba.
L'Èxode Jujeny i les batalles de Tucumán i Salta miniatura|Manuel Belgrano, un dels principals líders revolucionaris, era un advocat i economista que va haver d'improvisar-se com a militar per a fer-se càrrec dels exèrcits independentistes enviats al Paraguai i a l'Alt Perú. Estàtua a la Plaça de Maig de Buenos Aires. miniatura|Tucumán al 1812, plaça, cabildo i Església de San Francisco. (Oli actual)
No obstant això, la situació es va tornar molt crítica i a mitjans de juliol es va saber que les avançades realistes arribaven a La Quiaca i decidit a no deixar en mans de l'enemic res que li pogués ser útil, va organitzar durant l'agost l'anomenat Èxode Jujeny, ordenant a la població civil replegar-se juntament amb l'exèrcit i cremar tot el que quedés darrere, per entorpir l'avanç enemic. El 21 d'agost Belgrano va abandonar Humahuaca amb la rereguarda de l'exèrcit, arribant el dia 23 a la ciutat de San Salvador de Jujuy, que va abandonar aquella mateixa nit, que va ser ocupada seguidament pels realistes. El 26 d'agost es va produir el Combat de Cobos, quan la rereguarda patriota que es retirava de Jujuy va ser atacada al Fort de Cobos per l'avantguarda realista.
L'1 de setembre els realistes van ocupar la Ciutat de Salta. La retirada a contrarrellotge es va produir ordenadament, amb les tropes de Díaz Vélez formant una nodrida rereguarda i pel Camí de les Postes, passant pel Campo Santo i Cabeza de Buey en direcció a San José de Metán. Les tropes realistes, de cinc-cents homes al comandament dels coronels Llanos i Agustín Huici, van aconseguir a la rereguarda de Belgrano i la van fer fugir. El 3 de setembre havien perseguit a la cavalleria irregular formada pels gautxos jujenys anomenada "Els Patriotes Decidits" que era comandada per Díaz Vélez fins als marges del riu Las Piedras; allà es va produir el Combat de les Pedres. Aprofitant el terreny i amb l'ajuda de Von Holmberg, Belgrano va decidir obrir foc de la seva recentment forjada artilleria i va revertir la situació. La victòria d'aquest combat va donar nou ímpetu a l'exèrcit tot i que va continuar la seva retirada cap al sud.
Desobediència de Belgrano El 27 de febrer el Primer Triumvirat havia ordenat:
Però Belgrano tenia un altre parer:
No obstant les ordres, Belgrano va decidir retirar-se cap a Tucumán. Per a això, va abandonar el Camí de les Postes que el portava a Tucumán seguint des de la Posta de Yatasto el Camí de les Carretes cap a Santiago del Estero i Córdoba com li ordenava el govern i enganyant sobre el seu destí a l'exèrcit realista que es va aturar a Metán. Després de passar el poble de Burruyacú, va virar cap al sud-oest detenint-se a La Encrucijada, abandonant el camí cap a Santiago del Estero. Des d'allà va destacar al coronel Juan Ramón Balcarce per avançar-se fins a la ciutat de San Miguel de Tucumán i procedir a organitzar la seva defensa, amb àmplies facultats per reclutar soldats.
El Cabildo de Tucumán va enviar una diputació a Belgrano perquè defensés la seva ciutat, la qual cosa aquest va acceptar després d'exigir una important contribució de diners i soldats. Per això va comptar amb la col·laboració de la important família Aráoz que ja comptava en les files de l'exèrcit amb dos oficials de destacat valor: el major general Díaz Vélez i Gregorio Aráoz de Lamadrid.
El 12 de setembre, ja sobre el Riu Salí, va escriure al govern:
El 21 de setembre va acampar a San Miguel de Tucumán i es va dedicar a la defensa comptant amb la sort de que Tristany va detenir el seu avanç a Metán creient que Belgrano fugia cap a Santiago del Estero. D'aquesta ciutat i de Catamarca se li van sumar contingents de cavalleria denominats els Patriotes Decidits, de Díaz Vélez.
Quan l'avantguarda realista va avançar fins a Trancas, el coronel Huici es va avançar al costat de dos companys i va ser capturat per una partida al comandament del capità Esteban Figueroa, qui aquell mateix dia els va lliurar a Belgrano.
Batalla de Tucumán El 23 de setembre Tristán va acampar en Las Tapias, prop de San Miguel de Tucumán i l'endemà va avançar sobre la ciutat, obtenint Belgrano el triomf a la batalla de Tucumán, on la decisiva càrrega de la cavalleria ben manada li va donar la victòria. Mil vuit-cents patriotes (vuit-cents infants, nou-cents de cavalleria i cent artillers) van derrotar a tres mil realistes (dos mil infants i mil artillers). Els mateixos van patir quatre-centes cinquanta baixes, sis-cents vuitanta-set presoners i pèrdua de municions i material. Va perdre tota la seva artilleria de divuit canons i parc en mans de l'exèrcit argentí, per al qual seria crucial aquest ric botí. Tristán va refer el seu exèrcit i es va mantenir en les afores de la ciutat, però el dia 26 va haver de retrocedir cap a Salta on havia deixat al marquès de Yavi com a governador, perseguit per Díaz Vélez.
Els quatre mesos amb què va comptar per reorganitzar-se després de la victòria de Tucumán van permetre a Belgrano duplicar el nombre d'homes i millorar la seva formació i disciplina, encara que li va costar l'allunyament de Von Holmberg, enemistat amb altres oficials i cridat a Buenos Aires; La manca d'un cap d'Estat Major dotat de formació tàctica es faria notar més endavant. Va rebre reforços des de Buenos Aires al comandament dels tinents coronels Gregorio Perdriel i Benito Álvarez.
Batalla de Salta