Solidaritat en la Doctrina Social de l'Església Catòlica s'entén per la consideració del conjunt d'aspectes que relacionen o uneixen les persones, la col·laboració i ajut mutu que aquest conjunt de relacions promou i encoratja.
És evident que els documents del Magisteri de l'Església ho recorden sovint, el creixent grau d'interdependència i globalització de les relacions entre estats, empreses i individus. El que aquest principi promou és una col·laboració, interacció i servei que parteix dels valors evangèlics i contribueix al creixement, progrès i desenvolupament de tots els éssers humans. Els papes subratllen que aquesta solidaritat és necessària especialment envers els més necessitats siguin països o persones.
Sollicitudo rei socialis És en la encíclica Sollicitudo Rei Socialis on es planteja més a fons la noció i l'abast del principi de solidaritat: El papa Joan Pau II va sostenir que en el món separat en dos blocs d'aquell temps es dificultava l'exercici de la solidaritat per obra d'autèntiques «estructures de pecat»,Cf. Sollicitud rei socialis, núm. 36 i que per tant, calia refer les relacions d'interdependència entre persones i països pel mig de «estructures de solidaritat».
Encara més, arriba a afirmar que la solidaritat, com a principi de la doctrina social, porta relació i té vincles amb els altres principis o línies d'inspiració cristiana com el destí universal dels béns, el bé comú, la igualtat en la fraternitat de tots els homes ... Es proposa així com la virtut a exercir per part dels cristians amb relació a la societat per a d'algun mode pagar el deute que tenen amb ella per les condicions que aquesta ofereix de desenvolupament i vida humana.
Bibliografia
Referències
Categoria:Teologia i doctrina catòlica Categoria:Doctrina social de l'Església catòlica