Toni Morrison, pseudònim de Chloe Anthony Wofford (Lorain, EUA, 18 de febrer de 1931 – Nova York, EUA, 5 d'agost de 2019) va ser una escriptora estatunidenca guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1993.
Biografia Va néixer el 18 de febrer del 1931 a la ciutat de Lorain, situada a l'estat nord-americà d'Ohio, en una família pobra. Va adoptar el nom de Toni Morrison a partir d'un sobrenom familiar, així com del cognom del seu marit Harold Morrison, amb el qual va estar casada entre 1958 i el 1964.
Carrera Edat adulta, anys de Howard i Cornell i carrera d'edició: 1949–1975 El 1949, es va matricular a la Universitat Howard de Washington, DC, buscant la companyia de companys intel·lectuals negres. Inicialment estudiant del programa de teatre a Howard, va estudiar teatre amb els famosos professors de teatre Anne Cooke Reid i Owen Dodson. Va ser a Howard quan es va trobar per primera vegada amb restaurants i autobusos segregats per raça. Es va graduar el 1953 amb una llicenciatura en anglès i va obtenir un màster en arts el 1955 a la Universitat de Cornell a Ithaca, Nova York. La seva tesi de màster es titulava El tractament dels alienats de Virginia Woolf i William Faulkner. Va ensenyar anglès, primer a la Texas Southern University a Houston de 1955 a 1957, i després a la Howard University durant els següents set anys. Mentre ensenyava a Howard, va conèixer Harold Morrison, un arquitecte jamaicà, amb qui es va casar el 1958. El seu primer fill va néixer el 1961 i ella estava embarassada del seu segon fill quan ella i Harold es van divorciar el 1964.
Després del seu divorci i del naixement del seu fill Slade el 1965, Morrison va començar a treballar com a editor per a LW Singer, una divisió de llibres de text de l'editorial Random House, a Syracuse, Nova York. Dos anys més tard, es va traslladar a la ciutat de Nova York, on es va convertir en la seva primera editora sènior negra al departament de ficció.
En aquest lloc, Morrison va tenir un paper vital a l'hora de portar la literatura negra al corrent principal. Un dels primers llibres en què va treballar va ser el innovador Contemporary African Literature (1972), una col·lecció que incloïa treballs dels escriptors nigerians Wole Soyinka, Chinua Achebe i el dramaturg sud-africà Athol Fugard. Va fomentar una nova generació d'escriptors afroamericans, incloent el poeta i novel·lista Toni Cade Bambara, l'activista radical Angela Davis, Black Panther Huey Newton i la novel·lista Gayl Jones, l'escriptura de la qual va descobrir Morrison. També va publicar l'autobiografia de 1975 del campió de boxa Muhammad Ali, The Greatest: My Own Story. A més, va publicar i va promoure l'obra de Henry Dumas, un novel·lista i poeta poc conegut que el 1968 havia estat mort a trets per un agent de trànsit al metro de Nova York.
Entre els llibres que Morrison va desenvolupar i editar hi ha The Black Book (1974), una antologia de fotografies, il·lustracions, assajos i documents de la vida negra als Estats Units des de l'època de l'esclavitud fins als anys vint. Random House havia estat dubtat sobre el projecte, però la seva publicació va tenir una bona acollida. Alvin Beam va revisar l'antologia per al Cleveland Plain Dealer, escrivint: «Els editors, com els novel·listes, tenen fills cerebralsllibres que ells pensen i als qui donen vida sense posar el nom a la portada. La senyora Morrison té un d'aquests a les botigues ara, i les revistes i butlletins de notícies del sector editorial estan extasiats, dient que se'ls anirà de les mans com pa beneït».
Primers escrits i ensenyament, 1970–1986 Morrison havia començat a escriure ficció com a part d'un grup informal de poetes i escriptors de la Universitat de Howard que es reunien per parlar de la llurs obres. Va assistir a una reunió amb una història breu sobre una noia negra que desitjava tenir ulls blaus. Morrison més tard va desenvolupar la història com la seva primera novel·la, The Bluest Eye, llevant-se cada matí a les quatre per escriure mentre criava dos fills sola.
miniatura|Retrat de Morrison a la sobrecoberta de la primera edició de The Bluest Eye(1970) The Bluest Eye va ser publicat per Holt, Rinehart i Winston el 1970, quan Morrison tenia 39 anys. Va ser ressenyat favorablement a The New York Times per John Leonard, qui va elogiar l'estil de Morrison com «una prosa tan precisa, tan fidel a la parla i tan carregada de dolor i meravella que la novel·la es converteix en poesia... Però The Bluest Eye és també història, sociologia, folklore, malson i música». La novel·la no es va vendre bé al principi, però la Universitat de la Ciutat de Nova York va posar The Bluest Eye a la seva llista de lectura per al seu nou departament d'estudis negres, igual que altres col·legis, cosa que va en fer augmentar les vendes. El llibre també va atraure Morrison a l'atenció del famós editor Robert Gottlieb a Knopf, una filial de l'editorial Random House. Gottlieb va editar més tard totes les novel·les de Morrison menys una.
El 1975, la segona novel·la de Morrison, Sula (1973), sobre una amistat entre dues dones negres, va ser nominada al National Book Award. La seva tercera novel·la, Song of Solomon (1977), segueix la vida de Macon Milkman Dead III, des del naixement fins a l'edat adulta, mentre descobreix la seva herència. Aquesta novel·la li va ser reconeguda a nivell nacional, sent una selecció principal del Club del Llibre del Mes, la primera novel·la d'un escriptor negre que va ser escollida així des de Native Son de Richard Wright el 1940. Song of Solomon també va guanyar el National Book Critics Circle Award.
A les seves cerimònies de graduació de 1979, el Barnard College va atorgar a Morrison el seu màxim honor, la Medalla de Distinció Barnard.
Morrison va donar a la seva següent novel·la, Tar Baby (1981), un ambient contemporani. En ella, una model obsessionada per l'aspecte, la Jadine, s'enamora de Son, un vagabund sense diners que se sent a gust amb ser negre.
Va plegar de Random House l'any 1983. Morrison va deixar les publicacions per dedicar més temps a escriure, mentre vivia en una nau reconvertida al riu Hudson a Nyack, Nova York. Va ensenyar anglès a dues branques de la Universitat Estatal de Nova York (SUNY) i al campus de New Brunswick de la Universitat Rutgers. El 1984, va ser nomenada per a una càtedra Albert Schweitzer a la Universitat d'Albany, SUNY.
La primera obra de teatre de Morrison, Dreaming Emmett, tracta sobre l'assassinat de l'adolescent negre Emmett Till per part d'homes blancs, el 1955. L'obra va ser encarregada per l'Institut d'Escriptors de l'Estat de Nova York a la Universitat Estatal de Nova York a Albany, on ella estava ensenyant en aquell moment. Va ser estrenada el 1986 per Capital Repertory Theatre i dirigit per Gilbert Moses. Morrison també va ser professora visitant al Bard College de 1986 a 1988.
Trilogia Beloved i premi Nobel: 1987–1998 miniatura|Morrison, amb els seus fills Ford (esquerra) i Slade (dreta) a la seva casa a l'estat de Nova York, entre 1980 i 1987 El 1987, Morrison va publicar la seva novel·la més cèlebre, Beloved. Es va inspirar en la història real d'una dona afroamericana esclavitzada, Margaret Garner, la història de la qual Morrison havia descobert en compilar El llibre negre. Garner havia escapat de l'esclavitud, però va ser perseguida per caçadors d'esclaus. Davant el retorn a l'esclavitud, Garner va matar la seva filla de dos anys, però va ser capturada abans que pogués suïcidar-se. La novel·la de Morrison imagina el nadó mort que torna com un fantasma, Beloved, per perseguir la seva mare i la seva família.
Beloved va ser un èxit de crítica i de vendes. Durant 25 setmanes va estar entre els llibre més venuts. La crítica de llibres del New York Times, Michiko Kakutani, va escriure que l'escena de la mare matant el seu nadó és «tan brutal i inquietant que sembla deformar el temps abans i després en una única línia inquebrantable del destí». L'escriptora canadenca Margaret Atwood va escriure en una ressenya per a The New York Times: «La versatilitat i el ventall tècnic i emocional de la senyora Morrison sembla que no tenen límits. Si hi havia cap dubte sobre la seva alçada com a novel·lista estatunidenca preeminent, de la seva o de qualsevol altra generació, Beloved l'esvaí».
Alguns crítics van criticar a Beloved. El crític social conservador afroamericà Stanley Crouch, per exemple, es va queixar en la seva ressenya a The New Republic que la novel·la «es llegeix en gran part com un melodrama lligat a les veleitats estructurals de les minisèries», i que Morrison «interromp constantment la seva narració amb anuncis ideològics sensiblers».
Malgrat la gran rebuda general, Beloved no va guanyar el prestigiós National Book Award o el National Book Critics Circle Award. Quaranta-vuit crítics i escriptors negres, entre ells Maya Angelou, van protestar per l'omissió en un comunicat que The New York Times va publicar el 24 de gener de 1988. «Malgrat la talla internacional de Toni Morrison, encara no ha rebut el reconeixement nacional que es mereixen les seves cinc grans obres de ficció», van escriure. Dos mesos més tard, Beloved va guanyar el premi Pulitzer de ficció. També va guanyar un premi Anisfield-Wolf Book.
Beloved és la primera de tres novel·les sobre l'amor i la història afroamericana, de vegades anomenada Trilogia Beloved. Morrison va dir que estan pensats per ser llegits junts i va explicar: «La connexió conceptual és la recerca de l'estimat: la part del jo que ets tu, t'estima i sempre hi és per a tu». La segona novel·la de la trilogia, Jazz, va sortir l'any 1992. Explicada en un llenguatge que imita els ritmes de la música jazz, la novel·la parla d'un triangle amorós durant el Renaixement de Harlem, a la ciutat de Nova York. Segons Lyn Innes, «Morrison va intentar canviar no només el contingut i l'audiència de la seva ficció; el seu desig era crear històries que es poguessin detenir i gaudir, no consumir i engolir com a menjar ràpid, i al mateix temps garantir que aquestes històries i els seus personatges tinguessin una sòlida base històrica i cultural».
El 1992, Morrison també va publicar el seu primer llibre de crítica literària, Playing in the Dark: Whiteness and the Literary Imagination (1992), un examen de la presència afroamericana a la literatura blanca estatunidenca. El 2016, la revista Time va assenyalar que Playing in the Dark era un dels textos més llegits de Morrison als campus universitaris dels Estats Units, juntament amb diverses de les seves novel·les i la seva conferència del Premi Nobel de 1993. Lyn Innes va escriure a l'obituari de Morrison del Guardian: «La seva sèrie de conferències Massey de 1990 a Harvard es va publicar com Playing in the Dark: Whiteness and the Literary Imagination (1992), i exploren la construcció "d'una presència i personatges africanistes no blancs" a les obres de Poe, Hawthorne, Melville, Cather i Hemingway, argumentant que "tots estem desafectats quan les crítiques segueixen sent massa educades o tenint amb massa pors per notar una foscor pertorbadora davant els seus ulls"»
Abans de la publicació de la tercera novel·la de la Trilogia Beloved, Morrison va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1993. La cita l'elogiava com una autora «que en novel·les caracteritzades per la força visionària i la importància poètica, dona vida a un aspecte essencial de la realitat estatunidenca». Va ser la primera dona negra de qualsevol nacionalitat a guanyar el premi. En el seu discurs d'acceptació, Morrison va dir: «Morim. Aquest pot ser el sentit de la vida. Però fem llenguatge. Aquesta pot ser la mesura de les nostres vides».