miniatura|269x269px|«Ens sap greu, no sabíem que era invisible». Cartell serbi (1999) després d'abatre un avió F-117A estatunidenc. La guerra psicològica (PSYWAR) engloba el conjunt de tècniques i estratègies usades per a influir o modificar les emocions, percepcions, actituds i comportaments de persones o grups amb un determinat objectiu militar, polític o social.
Amb el temps, ha rebut diversos noms, com MISO (Military Information Support Operations), PSYOP (operacions psicològiques), guerra política, guerra cognitiva, «Cors i ments» o simplement propaganda. En general, fa referència a qualsevol acció que utilitza mètodes psicològics per provocar una reacció planificada en altres individus o oponents.
La guerra psicològica s’utilitza habitualment en conflictes militars, espionatge i estratègies geopolítiques, però també s’ha estès a altres àmbits com la publicitat, la comunicació institucional i fins i tot les campanyes de desinformació digital. En tots aquests contextos, la finalitat és influir, modelar, o debilitar l'actitud i la voluntat de l'adversari o l'opinió pública mitjançant tècniques de persuasió i manipulació informativa.
Objectius i estratègies Les operacions de guerra psicològica tenen com a finalitat influir sobre la ment i el comportament d’individus o col·lectius per aconseguir objectius estratègics, militars o polítics. Els públics objectiu (target groups) poden ser governs, exèrcits, corporacions, grups o individus. Les estratègies més habituals de la guerra psicològica inclouen:
Modificar creences i valors: canviar el sistema de creences, les percepcions i les actituds d’un adversari o públic concret. Modelar emocions i motivacions: generar por, desànim, eufòria o confiança per condicionar la presa de decisions. Influir en la conducta i el raonament: induir comportaments desitjats (desmobilització, col·laboració, abstenció) o frustrar plans adversos. Erosionar la moral de l’enemic: desmoralitzar tropes o poblacions mitjançant missatges que minin la voluntat de resistència. Provocar reaccions concretes: obtenir confessions, desplaçaments, desercions o errors de càlcul per part de l’oponent. Consolidar suports i legitimitat: reforçar actituds i conductes favorables entre aliats o poblacions neutrals.
Aquestes estratègies es desenvolupen a través d'una combinació de mitjans (propaganda, desinformació, missatges simbòlics, filtracions) que, sovint, s’integren en operacions militars encobertes, operacions negres o de falsa bandera. Cal destacar que, segons el context legal i ètic, moltes d’aquestes pràctiques plantegen qüestions controvertides sobre la manipulació informativa i els drets de la població objectiu. Doob, Leonard W. "The Strategies Of Psychological Warfare." Public Opinion Quarterly 13.4 (1949): 635-644. SocINDEX with Full Text. Web. 20 febrer de 2015
Història A l’obra Propagandes (edició original en francès, 1962), Jacques Ellul analitza la guerra psicològica com una pràctica habitual en la política de pau entre nacions, concebuda com una forma d’agressió indirecta. Segons Ellul, aquest tipus de propaganda busca esgotar l’opinió pública de l’adversari, debilitant la seva capacitat de judici i minant la cohesió interna del règim oposat. Es tracta d’una agressió especialment difícil de contrarestar, ja que cap tribunal internacional pot protegir eficaçment contra l’agressió psicològica. Ellul resumeix aquest mecanisme afirmant que «els propagandistes lluiten contra un adversari estranger la moral del qual intenten destruir mitjançant mitjans psicològics, perquè acabi dubtant de la validesa de les seves creences i accions».Ellul, Jacques (1973). Propaganda: The Formation of Men's Attitudes, p. xiii.Trans. Konrad Kellen & Jean Lerner. Vintage Books, Nova York.
Món antic i època medieval miniatura|Mosaic d'Alexandre el Gran a la seva campanya contra l'Imperi Persa. Des de temps prehistòrics, els líders dels grups humans ja havien entès el valor del terror psicològic com a eina de dominació. Abans dels combats, els exèrcits cridaven, s’insultaven i feien ressonar armes i escuts per intimidar l’enemic. Les massacres i altres atrocitats també es feien servir per sotmetre poblacions rebels o forçar l’adversari a rendir-se sense lluitar.
A la batalla de Pelúsion (525 aC), entre l'Imperi Persa i l'antic Egipte, les forces perses van utilitzar gats i d'altres animals com a tàctica psicològica contra els egipcis, els quals evitaven danyar els gats a causa de les seves creences religioses.
Alexandre el Gran, qui va conquerir àmplies regions d'Europa i del Pròxim Orient, va utilitzar l'assimilació cultural per tal de debilitar l'enemic. Així, va mantenir el control dels territoris incorporant les elits locals a l’administració i difonent la cultura grega. Per afavorir l'assimilació, deixava soldats a les ciutats conquerides i oferia dots perquè es casessin amb dones natives.Lance B. Curke Ph.D., The Wisdom of Alexander the Great: Enduring Leadership Lessons From the Man Who Created an Empire (2004) p. 66
Genguis Kan, líder de l'Imperi Mongol al , va utilitzar mètodes de guerra psicològica directes i efectius. Per a ell, derrotar la voluntat de l’enemic abans del combat era preferible a la lluita oberta. Els seus generals exigien la submissió immediata al Kan i advertien que la resistència comportaria la destrucció total de la població. Quan una ciutat o població refusava rendir-se, els mongols complien les seves amenaces i exterminaven els supervivents. Els relats d’aquestes massacres es propagaven ràpidament, generant terror i desmoralització entre les comunitats veïnes i reduint dràsticament la seva voluntat de resistència.David Nicolle, The Mongol Warlords: Genghis Khan, Kublai Khan, Hulegu, Tamerlane (2004) p. 21 Genguis Kan també va utilitzar estratègies per exagerar la mida del seu exèrcit i intimidar l’enemic. En les operacions nocturnes, feia encendre tres torxes per soldat per simular una força molt més nombrosa. En camp obert, lligava objectes a les cues dels cavalls perquè aixequessin núvols de pols visibles a gran distància. A més, els arquers mongols feien servir fletxes xiuladores, que produïen un so inquietant destinat a sembrar el pànic entre les tropes adversàries.
Tot i que la guerra psicològica ha tingut la seva expansió en l’època contemporània gràcies als mitjans tecnològics i de comunicació massiva, hi ha molts exemples de guerra psicològica en temps antics. A més dels ja comentats, cal destacar-ne d'altres. És el cas, al segle VI aC, de Biant de Priene, que va enganyar el rei lidi Aliates II durant un setge amb una estratègia purament psicològica: va engreixar un parell de mules i les va deixar sortir de la ciutat, fent creure als assetjadors que encara disposava de provisions abundants. Quan un enviat d’Aliates va visitar la ciutat, Biant li va mostrar muntanyes de sorra cobertes de blat per reforçar la il·lusió d’opulència. Aquest tipus d’engany —fer creure a l’enemic que els recursos no s’esgotaven— es va mantenir al llarg dels segles. A l'Europa medieval, els defensors de ciutats i castells sovint llançaven aliments des de les muralles per demostrar l'enemic que encara tenien prou reserves per resistir-hi. N'és un exemple llegendari la Dame Carcas qui, segons la tradició del segle VIII, hauria convençut els francs d’abandonar el setge de Carcassona amb aquest engany, donant així nom a la ciutat.
Època contemporània Primera Guerra Mundial miniatura|James Bryce va dirigir la comissió de 1915 per documentar les atrocitats alemanyes comeses contra civils belgues. L’inici de les operacions psicològiques modernes es remunta a la Primera Guerra Mundial, quan les societats occidentals disposaven ja de mitjans de comunicació massius com ara diaris i cartells. Va ser a través de la propaganda, mitjançant fullets llançats des de l’aire o projectils modificats, que l'ús d'informació va esdevenir una nova arma de guerra.
Al començament de la guerra, els britànics i els alemanys van començar a difondre propaganda tant a escala nacional com al front occidental. Els britànics partien amb avantatge: disposaven d’un sistema de notícies reconegut, experiència en comunicació internacional i el control de la majoria dels cables submarins. A més, el seu servei diplomàtic, ben relacionat arreu del món, reforçava la seva imatge global en contrast amb la dels alemanys.
L’agost de 1914, David Lloyd George va designar el parlamentari Charles Masterman per dirigir una agència de propaganda a Wellington House. Un destacat grup d’escriptors hi va col·laborar, com ara Arthur Conan Doyle, Ford Madox Ford, G. K. Chesterton, Thomas Hardy, Rudyard Kipling i H. G. Wells. Durant la guerra es van publicar més de 1.160 pamflets, distribuïts inicialment a països neutrals i, més tard, a Alemanya. Una de les primeres i més influents obres va ser l’Informe sobre els suposats atropellaments alemanys (1915), que va impactar profundament en l'opinió pública internacional. El pamflet relatava atrocitats —reals o presumptes— de l’exèrcit alemany contra civils belgues i incloïa il·lustracions emotives de l’artista holandès Louis Raemaekers.
El 1917, l’oficina es va integrar al nou Departament d’Informació, ampliant la seva activitat a la ràdio, el telègraf, la premsa i el cinema. El departament va fer servir la propaganda en campanyes contra Alemanya, dirigides per H. G. Wells, i contra l'Imperi austrohongarès, coordinades per Wickham Steed i Robert W. Seton-Watson. Aquesta última va explotar les divisions ètniques internes de l’Imperi, especialment entre croats i eslovens, i va contribuir al desgast moral que facilità la victòria aliada a la definitiva batalla de Vittorio Veneto.
Durant la guerra, es van llançar pamflets aeris sobre les trinxeres alemanyes amb postals de presoners de guerra, avisos de rendició i propaganda contra el Kàiser i els seus generals. Al final del conflicte, la secció britànica encarregada de la propaganda militar havia distribuït prop de 26 milions de fullets. Quan els alemanys van començar a disparar als avions que els deixaven caure, els britànics van idear globus no tripulats que travessaven la terra de ningú per continuar la difusió. Ja el 1915, també havien començat a publicar i repartir el diari Le Courrier de l’Air, destinat als civils de la França i Bèlgica ocupades.
Pel que fa a França, el govern va assumir el control dels mitjans per evitar notícies negatives i mantenir alta la moral pública. El 1916, amb la creació de la Maison de la Presse, es van adoptar tàctiques de guerra psicològica similars a les britàniques. Una de les seves seccions, el Service de Propagande Aérienne, dirigida pel professor Tonnelat i l’artista alsacià Jean-Jacques Waltz (“Hansi”), es dedicava a la difusió de pamflets il·lustrats. Tot i que els francesos preferien utilitzar imatges sense text, també van distribuir fullets amb el text íntegre dels Catorze Punts de Wilson, censurat parcialment a la premsa alemanya.
Per la seva banda, les Potències Centrals van adoptar aquestes tècniques amb més lentitud. Tot i això, al començament de la guerra, els alemanys van persuadir el sultà otomà perquè proclamés la guerra santa (gihad) contra els “infidels” occidentals, i van intentar provocar revoltes contra l'Imperi Britànic a Irlanda, l'Afganistan i l'Índia. El seu èxit més significatiu, però, va ser facilitar el trasllat de Lenin en un tren segellat des de Suïssa fins a Finlàndia després de l’enderrocament del Tsar, fet que culminà amb la Revolució bolxevic i la sortida de Rússia de la Gran Guerra.
Segona Guerra Mundial miniatura|Un exemple d'un fullet de l'època de la Segona Guerra Mundial destinat a llançar-se des d'un B-17 nord-americà sobre una ciutat alemanya.