Setembre Negre de Jordània (en àrab: أيلول الأسود ; Aylūl Al-Aswad), va ser el conflicte que es va lliurar a Jordània entre les Forces Armades de Jordània (FAJ), sota la direcció del rei Hussein i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), sota la direcció de Iàssir Arafat, principalment entre el 16 i el 27 de setembre de 1970, tot i que algunes accions van continuar fins al 17 de juliol de 1971.
Després que Jordània perdés el control de Cisjordània en la Guerra dels Sis Dies de 1967, els combatents palestins coneguts com a fedaí van traslladar les seves bases a Jordània i van intensificar els seus atacs contra Israel i els territoris ocupats per Israel. Una represàlia israeliana en un campament de l'OAP amb base a Karameh, una ciutat jordana al llarg de la frontera amb Cisjordània, es va convertir en una batalla a gran escala. La percepció de la victòria conjunta jordano-palestina a la batalla de Karameh de 1968 va conduir un augment del suport àrab als combatents palestins a Jordània. La força de l'OAP a Jordània va créixer, i a l'inici de 1970, els grups havien començat a demanar obertament l'enderrocament de la monarquia haiximita. Actuant com un estat dintre d'un estat, els fedaïns van fer cas omís de les lleis i regulacions locals, i també van intentar assassinar el rei Hussein dues vegades, la qual cosa va portar a violents enfrontaments entre ells i l'exèrcit jordà al juny de 1970. Hussein volia expulsar els fedaïns del país, però va dubtar d'atacar perquè no volia que els seus enemics ho utilitzessin contra ell en equiparar els combatents palestins amb civils. Les accions de l'OAP a Jordània van culminar en l'incident dels segrests del Dawson's Field del 10 de setembre, en què els fedaïns van segrestar tres avions civils i van forçar el seu aterratge a Zarqa, prenent com a ostatges ciutadans estrangers, i després volant els avions davant de la premsa internacional. Hussein va veure això com la gota que feia vessar el got i va ordenar a l'exèrcit que es mogués.
El 17 de setembre, l'exèrcit jordà va envoltar les ciutats amb presència de l'OAP, incloses Amman i Irbid, i va començar a bombardejar els fedaïns, que s'havien establert en els camps de refugiats palestins. L'endemà, una força de Síria amb marques de l'Exèrcit d'Alliberament de Palestina va començar a avançar cap a Irbid, que els fedaïns havien declarat ciutat «alliberada». El 22 de setembre, els sirians es van retirar després que l'exèrcit jordà llancés una ofensiva aire-terra que va infligir fortes pèrdues sirianes, i després que la Força Aèria Israeliana volessin simbòlicament sobre les unitats sirianes en suport d'Hussein, encara que no van participar en la batalla. La pressió exercida pels països àrabs va portar Hussein a aturar la lluita. El 13 d'octubre va signar un acord amb Arafat per regular la presència dels fedaïns. Tanmateix, l'exèrcit jordà va atacar novament el gener de 1971. Els fedaïns van ser expulsats de les ciutats, un per un, fins que 2.000 fedaïns es van rendir després d'haver estat rodejats en un bosc a la vora d'Ajlun el 17 de juliol, marcant el final del conflicte.
Jordània va permetre als fedaïns partir cap al Líban via Síria, i després es van convertir en combatents en la Guerra Civil libanesa de 1975. L'organització Setembre Negre va ser fundada durant el conflicte per portar a terme represàlies. L'organització es va atribuir la responsabilitat de l'assassinat del primer ministre jordà Wasfi al-Tall el 1971, i la molt difosa massacre d'atletes israelians a Múnic de l'any 1972.
Antecedents Palestins a Jordània miniatura|Vista del camp de refugiats palestins de Jabal Al-Hussein a Amman. Després que Jordània annexés Cisjordània el 1951, va transferir la seva ciutadania als palestins de Cisjordània. La població combinada de Cisjordània i Jordània consistia en dos terços de palestins (un terç a Cisjordània i un terç de la part Oriental) i un terç de jordans. Jordània va proporcionar als palestins escons equivalents a la meitat del parlament, i els palestins van gaudir d'igualtat d'oportunitats en tots els sectors de l'estat. Aquest canvi demogràfic va influir en la política jordana.
El rei Hussein va considerar que el problema palestí continuaria sent el principal obstacle de seguretat nacional del país; temia que una Cisjordània independent sota l'administració de l'OAP amenaçaria l'autonomia del seu regne haxemita. Les faccions palestines van ser recolzades de manera diversa per molts governs àrabs, per damunt de tot el president d'Egipte Gamal Abdel Nasser, que els va donar suport polític.
L'organització nacionalista palestina Fatah va començar a organitzar atacs transfronterers contra Israel el gener de 1965, sovint provocant severes represàlies israelianes contra Jordània. L'Incident Samu realitzat per Israel el 13 de novembre de 1966 va ser una d'aquestes represàlies, després que tres soldats israelians morissin a les mans d'una mina terrestre de Fatah. L'assalt israelià a la ciutat d'As-Samu controlada per Jordània a Cisjordània va causar moltes baixes a Jordània, l'escriptor israelià Avi Shlaim va argumentar que la desproporcionada represàlia d'Israel va exigir venjança sobre el partit equivocat, ja que els líders israelians sabien per la seva interacció amb Hussein que estava fent tant com sigui possible per evitar aquests atacs. Hussein, qui va sentir que havia estat traït pels israelians, va rebre fortes crítiques locals a causa d'aquest incident. Es creu que això va contribuir a la seva decisió d'unir-se a Egipte i la guerra de Síria contra Israel el 1967. El juny de 1967, Israel va capturar Cisjordània des de Jordània durant la Guerra dels Sis Dies.
La força de l'OAP després de la Batalla de Karameh
Després que Jordània perdés Cisjordània, Fatah, sota l'OAP, va intensificar els seus atacs guerrillers contra Israel des de territori jordà, convertint la ciutat fronterera de Karameh en el seu quarter general. El 18 de març de 1968, un autobús escolar israelià va ser volat per una mina a la vora de Be'er Ora a Wadi Araba, matant dos adults i ferint deu nens, va ser la 38ena operació de Fatah en poc més de tres mesos. El 21 de març, les unitats de les Forces de Defensa d'Israel (FDI) van entrar a Jordània i van llançar un atac de represàlia contra Karameh que es va convertir en una batalla a gran escala que va durar un dia. L'OAP en va sofrir unes 200 baixes i altres 150 presoners; 40-84 soldats jordans també van ser assassinats. Les pèrdues israelianes van ser a la ratlla de 30 morts i 69-161 ferits, i també van deixar diversos vehicles.
miniatura|El rei Hussein després de revisar un tanc israelià abandonat el 21 de març de 1968 durant la Batalla de Karameh. La percepció de la victòria conjunta palestí-jordana va portar un augment al suport als fedaïns a Jordània. Ambdues parts van declarar la victòria: Israel havia complert el seu objectiu de destruir el campament de Karameh, però no va aconseguir capturar Arafat, mentre que Jordània i l'OAP havien causat baixes israelianes relativament fortes. Encara que els palestins van tenir un èxit limitat en infligir baixes israelianes, el rei Hussein els va permetre prendre el crèdit de l'èxit. Els fedaïns van utilitzar la gran aclamació i el reconeixement de la batalla en el món àrab per establir les seves reivindicacions nacionals. L'operació de Karameh també va destacar la vulnerabilitat de les bases properes al riu Jordà, pel que l'OAP els va moure més lluny a les muntanyes. Altres atacs israelians van atacar els militants palestins que residien entre la població civil jordana, el que va provocar friccions entre els jordans i les guerrilles.Herzog, 205–206
Els palestins i els àrabs en general van considerar la batalla com una victòria psicològica sobre les Forces de Defensa d'Israel, que fins aleshores s'havien considerat com «invencible», i el reclutament en]unitats guerrilleres es va disparar.A.I.Dawisha, Arab Nationalism in the Twentieth Century: From Triumph to Despair, Princeton University Press, 2003 p.258 Fatah va informar que 5,000 voluntaris havien sol·licitat unir-se dins de les 48 hores posteriors als esdeveniments a Karameh. A la fi de març, n'hi havia quasi 20,000 fedaïns a Jordània. L'Iraq i Síria van oferir programes d'entrenament per a diversos milers de guerrillers. Els estats del Golf Pèrsic, liderats per Kuwait, van recaptar diners per a ells[a través d'un impost del 5% sobre els salaris de les seves desenes de milers de treballadors palestins residents, i una campanya de recaptació de fons al Líban va recaptar 500,000 $ únicament a Beirut. Les organitzacions palestines també van començar a garantir un suport per a tota la vida per a les famílies de tots els guerrillers morts en acció. Un any després de la batalla, Fatah tenia sucursals en uns vuitanta països.Kurz (2006), p. 56. Després de la batalla, Fatah va obtenir el control de l'OAP a Egipte.
Fedaïns palestins de Síria i el Líban, van començar a convergir a Jordània, principalment a Amman. En enclavaments palestins i camps de refugiats a Jordània, la policia i l'exèrcit estaven perdent la seva autoritat. Els camps de refugiats Wehdat i Al-Hussein van arribar a ésser referits com «repúbliques independents» i els fedaïns van establir autonomia administrativa establint un govern local sota el control de militants de l'OAP uniformats —establint punts de control i intentant extorquir «impostos» als civils.
Acord de set punts miniatura|Fedaïns del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP) a Jordània, a començaments de 1969. A començaments de novembre de 1968, l'exèrcit jordà va atacar un grup de fedaïns nomenat "Al-Nasr" (que significa victòria) després que el grup va atacar la policia jordana. No tots els palestins van recolzar les accions d'Al-Nasr, però la resposta jordana estava destinada a enviar un missatge que hi hauria conseqüències per desafiar l'autoritat del règim. Immediatament després de l'incident, es va arribar a un acord de set punts entre el rei Hussein i les organitzacions palestines, que va restringir la conducta il·legal dels fedaïns contra el govern jordà.
L'OAP no va poder complir amb l'acord, i va arribar a ésser vista cada vegada més com un estat dintre d'un estat a Jordània. Iàssir Arafat de Fatah va reemplaçar Ahmad Shukeiri com a líder de l'OAP al febrer de 1969. La disciplina als diferents grups palestins era pobra, i l'OAP no tenia poder central per controlar els diferents grups. Es va passar a una situació desenvolupada de grups de fedaïns, fusionant-se i trencant-se ràpidament, de vegades tractant de comportar-se radicalment per atreure reclutaments. Hussein va ser als Estats Units al març de 1969 per parlar amb Richard Nixon, el nou president dels Estats Units. Va argumentar per l'adhesió d'Israel a la Resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, en què se l'exigia que tornés els territoris que havia ocupat el 1967 a canvi de la pau. Les faccions palestines sospitaven d'Hussein, ja que això significava el retir de la seva política de resistència enèrgica cap a Israel, i aquestes sospites es van intensificar encara més per l'afirmació de Washington de què Hussein podria liquidar el moviment fedaí en el seu país una vegada resolt el conflicte.