miniatura|Gratacel Jin Mao vist des del Shanghai World Financial Center SWFC. Larquitectura postmoderna és una tendència o moviment arquitectònic que va sorgir a la dècada de 1960 com una reacció contra l'austeritat, la formalitat i la falta de varietat de l'arquitectura moderna, particularment a l'estil internacional defensat per Le Corbusier i Ludwig Mies van der Rohe. El moviment va rebre una doctrina de l'arquitecte i teòric Robert Venturi en el seu llibre de 1966 Complexity and Contradiction in Architecture. L'estil va florir des de la dècada de 1980 fins a la dècada de 1990, particularment en el treball de Venturi, Philip Johnson, Charles Moore i Michael Graves. A la fi de la dècada de 1990 es va dividir en una multitud de noves tendències, inclosa d'alta tecnologia, el neoclassicisme i el deconstructivisme.
Orígens L'arquitectura postmoderna va sorgir a la dècada de 1960 com una reacció contra les deficiències percebudes de l'arquitectura moderna, particularment les seves rígides doctrines, la seva uniformitat, la seva falta d'ornaments i el seu hàbit d'ignorar la història i la cultura de les ciutats on va aparèixer. L'arquitecte i historiador d'arquitectura Robert Venturi va dirigir l'atac el 1966 en el seu llibre Complexity and Contradiction in Architecture. Venturi va resumir el tipus d'arquitectura que volia veure reemplaçar l'arquitectura moderna:
En lloc de les doctrines funcionals del modern, Venturi va proposar donar èmfasi primari a la façana, incorporant elements històrics, un ús subtil de materials inusuals i al·lusions històriques, i l'ús de fragmentació i modulacions per fer l'edifici interessant. El segon llibre de Venturi, Learning from Las Vegas (1972), en coautoria amb la seva esposa, Denise Scott Brown i Steven Izenour, va desenvolupar encara més el seu argument contra l'arquitectura moderna. Va instar als arquitectes a prendre en consideració i celebrar l'arquitectura existent en un lloc, en lloc de tractar d'imposar una utopia visionària a partir de les seves pròpies fantasies. Va sostenir que els elements ornamentals i decoratius «s'adapten a les necessitats existents de varietat i comunicació». El llibre va ser instrumental per obrir els ulls dels lectors a noves formes de pensar sobre els edificis, ja que es va basar en tota la història de l'arquitectura, tant vernacle, com històrica o moderna, i en resposta a la famosa màxima de l'obra de Mies van der Rohe, «Menys és més», va respondre Venturi, a «Menys és un avorriment». Venturi va citar els seus propis edificis, Guild House, a Filadèlfia, com a exemples d'un nou estil que acollia la varietat i les referències històriques, sense tornar a la reactivació acadèmica dels vells estils.
A Itàlia, al mateix temps, l'arquitecte Aldo Rossi va llançar una revolta similar, que criticava la reconstrucció de ciutats i edificis italians destruïts durant la guerra en l'estil modern, que no tenien relació amb la història de l'arquitectura, plans del carrer originals o cultura de les ciutats. Rossi va insistir que les ciutats haurien de reconstruir-se de manera que preservessin el seu teixit històric i les seves tradicions locals. Hi va haver idees similars i es van presentar projectes a la Biennal de Venècia en 1980. Christian de Portzamparc a França, Ricardo Bofill a Espanya, i al Japó per Arata Isozaki es van unir al nomenat «per un estil postmodern».
Edificis i arquitectes postmoderns notables Robert Venturi
Robert Venturi (nascut el 1925) va ser un destacat teòric de la postmodernitat i un arquitecte els edificis del qual van demostrar les seves idees. Després d'estudiar a l'Acadèmia Americana a Roma, va treballar en les oficines dels arquitectes Eero Saarinen i Louis Kahn fins a 1958, i després va exercir com a professor d'arquitectura a la Universitat Yale. Un dels seus primers edificis va ser la Casa del Gremi a Filadèlfia, construïda entre 1960 i 1963, i una casa per a la seva mare a Chestnut Hill, a Filadèlfia. Aquestes dues cases es van convertir en símbols del moviment postmodern. Va passar a dissenyar, a les dècades de 1960 i 1970, una sèrie d'edificis que van prendre en compte tant els precedents històrics com les idees i formes existents en la vida real de les ciutats que els envoltaven.
Michael Graves
Michael Graves (1934-2015) va dissenyar dos dels edificis més destacats de l'estil postmodern, l'Edifici Pòrtland i la Biblioteca Pública de Denver. Més tard va continuar dissenyant emblemàtics edificis de botigues al detall i al major, de baix cost per a cadenes com Target i JC Penney als Estats Units, que van tenir una gran influència en el disseny d'altres centres comercials. Al començament de la seva carrera, juntament amb Peter Eisenman, Charles Gwathmey, John Hejduk i Richard Meier, va ser considerat com un dels «Cinc de Nova York», un grup de defensors de la puresa de l'arquitectura moderna, però el 1982 es va decantar cap a la postmodernitat amb l'Edifici de Pòrtland, una de les primeres estructures importants en el mencionat estil, el qual ha estat agregat al Registre Nacional de Llocs Històrics.
Charles Moore
L'obra més famosa de l'arquitecte Charles Moore és la Piazza d'Itàlia a Nova Orleans (1978), una plaça pública composta per una exuberant col·lecció de peces de la famosa arquitectura renaixentista italiana. Basant-se en l'Arquitectura del renaixement a Espanya de l'ajuntament, Moore va dissenyar el Centre Cívic de Beverly Hills en una barreja de renaixement espanyol, estil Art déco i estils postmoderns. Inclou patis, columnates, passeigs i edificis, amb espais oberts i semi tancats, escales i balcons.Allen John Scott, Edward W. Soja, The City: Los Angeles and Urban Theory at the End of the Twentieth Century, Los Angeles
L'Escola de Negocis Haas de la Universitat de Califòrnia a Berkeley combina amb l'arquitectura neorenaixentista del campus de Berkeley i amb la pintoresca arquitectura residencial de fusta de començaments del segle XX als veïns pujols de Berkeley.
Philip Johnson
Philip Johnson (1906-2005) va començar la seva carrera com un modern pur. Al 1935 va ser coautor del famós catàleg de l'exposició del Museu d'Art Modern sobre l'Estil Internacional, i va estudiar amb Walter Gropius i Marcel Breuer a la Universitat Harvard. La seva Glass House a New Canaan, Connecticut (1949), va inspirar una casa similar de Ludwig Mies van der Rohe en convertir-se en una icona del moviment modern. Va treballar amb Mies en un altre projecte també icònic modern, el Seagram Building a Nova York. Tanmateix, a la dècada de 1950 va començar a incloure unes certes formes lúdiques i manieristes en els seus edificis, com la sinagoga de Port Chester (1954-56), amb sostre de guix voltat i finestres estretes de colors, i la Galeria d'Art de la Universitat de Nebraska. (1963) Els seus principals edificis a la dècada de 1970, com IDS Center a Minneapolis (1973) i Pennzoil Place a Houston (1970-76) van ser massius, sobris i tots moderns.
Amb l'edifici d'AT & T (ara nomenat 550 Madison Avenue) (1978-82), Johnson es va tornar dramàticament cap al postmodernisme. La característica més destacada de l'edifici és una part superior purament decorativa inspirada en una peça de mobiliari de Thomas Chippendale, i té d'altres referències més subtils a l'arquitectura històrica. La seva intenció era fer que l'edifici es destaqués com un símbol corporatiu entre els gratacels moderns que l'ho envoltaven a Manhattan, i ho va aconseguir; es va convertir en el més conegut de tots els edificis postmoderns. Poc després va completar un altre projecte postmodern, PPG Place a Pittsburgh, Pennsylvània (1979-1984), un complex de sis edificis de vidre per a Pittsburg Plate Glass Company. Aquests edificis tenen característiques neogòtiques, incloses 231 agulles de vidre, la més gran de les quals té 25 m d'alçada.
Al 1995, va construir un pavelló postmodern per a la seva residència, Glass House. La porta d'entrada, nomenada «Da Monstra», té 23 peus d'alt, feta de formigó proyectat per una mànega, de color gris i vermell. És una peça d'arquitectura escultòrica sense angles rectes i molt poques línies rectes, una precursora de l'arquitectura escultòrica contemporània del segle XXI.
Frank Gehry
Frank Gehry (nascut el 1929) va ser una figura important en l'arquitectura postmodernista, i és una de les figures més destacades de l'arquitectura contemporània. Després d'estudiar a la Universitat del Sud de Califòrnia a Los Angeles i després a l'Escola de Disseny de Harvard, va obrir la seva pròpia oficina a Los Angeles el 1962. A partir de la dècada de 1970, va començar a usar materials industrials prefabricats per construir formes inusuals a cases privades a Los Ángeles, incloent, en 1978, la seva pròpia casa a Santa Monica, trencant el seu disseny tradicional i donant-los un aspecte inconclús inestable. El seu Schnabel House a Los Ángeles (1986-89) es va dividir en estructures individuals, amb un model diferent per a cada cambra. El seu Norton Residence a Venice, Califòrnia (1983), construïda per a un escriptor i ex salvavides, tenia un taller de modelatge segons una torre de salvavides que donava a la platja de Santa Monica. En les seves primeres construccions, diverses parts dels edificis sovint tenien diferents colors brillants. Des de la dècada de 1980 va començar a rebre importants encàrrecs, inclosa la Loyola Law School (1978-1984), i el Museu Aeroespacial de Califòrnia (1982-84), després més encàrrecs internacionals als Països Baixos i la República Txeca. La seva Casa Dansant a Praga (1996),va ser construïda amb una façana ondulada de plaques de formigó; parts de les parets estaven compostes de vidre, que va revelar els pilars de formigó sota. El seu projecte més destacat va ser el museu Guggenheim Bilbao (1991-97), revestit amb panys de pared ondulats de titani, un material que fins aleshores s'utilitzava principalment en la construcció d'avions, que canviava de color segons la llum. Gehry va ser descrit sovint com un defensor del desconstructivisme, però es va negar a acceptar aquesta o una altra etiqueta per al seu treball.
Postmodernisme a Europa
Mentre que el postmodernisme era millor conegut com un estil dels Estats Units, també van aparèixer exemples notables a Europa. Al 1991, Robert Venturi va completar l'ala Sainsbury de la National Gallery de Londres, que era modern però harmonitzat amb l'arquitectura neoclàssica de Trafalgar Square i els seus voltants. L'arquitecte nascut a Alemanya Helmut Jahn va construir el gratacel Messeturm a Frankfurt del Main, Alemanya, un gratacel adornat amb la torre punxeguda d'una torre medieval.
Un dels primers arquitectes postmodernistes a Europa va ser James Stirling (1926-1992). Va ser un dels primers crítics de l'arquitectura moderna, culpant-la per la destrucció de ciutats britàniques als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Va dissenyar projectes acolorits d'habitatge públic en l'estil postmodern, com la Neue Staatsgalerie l(1977-1983) i el Kammertheater a Stuttgart (1977-1982), i com Museu Arthur M. Sackler a la Universitat Harvard als Estats Units.
Un dels exemples més visibles de l'estil postmodern a Europa és l'Edifici SIS a Londres de Terry Farrell (1994). L'edifici, al costat del Tàmesi, és la seu del Servei d'Intel·ligència Secreta britànica. El crític Deyan Sudjic a The Guardian el 1992 el va descriure com un «epitafi per a l'arquitectura dels anys vuitanta... És un disseny que combina una gran serietat a la seva composició clàssica amb un possible sentit d'humor involuntari. L'edifici podria interpretar-se igualment plausible com un temple maia o una peça de maquinària d'art deco que fa soroll».The Guardian, Londres, 19 de juny de 1992