La Controvèrsia del capital de Cambridge, també coneguda com el debat de les dues Cambridge o Debat sobre el Capital va ser un debat sobre la naturalesa i mesurament del capital com a factor de producció i la influència de tal concepció en la distribució del producte resultant, entre diversos economistes associats, d'una banda, amb la Universitat de Cambridge en el Regne Unit (tals com Joan Robinson i Piero Sraffa) i, per l'altre amb l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) a Cambridge, Massachusetts (Estats Units), amb autors tals com Paul Samuelson i Robert Solow.Por ejemplo: Gary Mongiovi The Capital Controversy in Historical Perspective Altres autors que van participar inclouen, en el costat “europeu” Luigi Pasinetti i Nicholas Kaldor i, en el costat “nord-americà” David Levhari i Edwin Burmeister.
Com és obvi, aquests autors representen dos de les grans tendències en el desenvolupament de la disciplina en els començaments de la segona meitat del . Punt Robinson com Sraffa sent associats amb l'anomenat postkeynesianisme (exercint forta influència fins i tot en el present en l'economia heterodoxa) i Samuelson i Solow sent dues dels grans representants de l'anomenada síntesi clàssic-keynesiana, que va dominar el pensament econòmic en aquest període.
Alguns han suggerit que la major influència del debat va ser el desenvolupament d'alguns aspectes metodològics, però sense major importància amb relació a matèries teòriques de fons en la disciplina.Por ejemplo, Jack Birner (2002): The Cambridge controversies in capital theory: a study in the logic of theory development Per a uns altres, serveix, almenys potencialment, com a introducció a l'anàlisi d'alguns dels aspectes més complexos de l'economia de principis del .Andrés Lazzarini (2011): "La investigación presentada en este libro pone de manifiesto la importancia de los debates sobre la teoría del capital en Cambridge para una mejor comprensión del estado actual de la teoría del capital neoclásica, y así contribuir a rescatar la importancia de la controversia del aparente estado inconcluso al que podría haber sido llevado en su segunda fase.".- en Revisiting the Cambridge Capital Theory Controversies: A Historical and Analytical Study (conclusiones) Des d'aquest punt de vista es pot afirmar que no hi ha acord, fins i tot en el present, sobre la importància i conclusions del debat.
Descripció general Ostensiblement el punt central del debat va ser sobre concepcions del capital i els problemes relacionats amb el seu càlcul i agregació.Hyman Minsky (1980): DISCUSSION OF THE TAYLOR PAPER Una economia capitalista es caracteritza per dos sistemes de preus. Un d'ells és el sistema de preus dels béns com a producte, el segon és el preu dels actius de capital del sistema. El sistema de preus de la producció depèn en gran manera els salaris i els beneficis, mentre que el preu dels actius de capital del sistema depèn de les estimacions en el present dels beneficis esperats o futurs, presents estimacions dels nivells d'incertesa involucrades en possibles desenvolupaments, la capitalització actual i les taxes dels fluxos dels beneficis. El problema es fa evident quan considerem que els béns físics embolicats en tots dos casos són els mateixos: les inversions són, d'acord amb teoria, consum posposat, o, en altres paraules, béns el consum final dels quals és deferit.Per exemple: Noemi Levy Orlik (2004), a Eugenia Correa, Alicia Girón (editores): Economía financiera contemporánea p 182 i seg. Aquesta posició va ser derivada pels partidaris de la síntesi clàssica keynesiana del suggeriment d'Irving Fisher, (vegeu Paul Samuelson : Irving Fisher and the Theory of Capital, a The collected scientific papers of Paul A. Samuelson; p 669, etc) i la va proposar formalment per primer cop Nassau William Senior a "A Lecture on the Production of Wealth" (1847), per a qui l'origen del capital està en l'"abstinencia" dels consumidors, però la idea es pot traçar fins a Adam Smith, que proposa, a "La riquesa de les nacions" (II.1.1), que "Però quan (un actor econòmic) posseeix béns suficients per mantenir-se durant mesos o anys, naturalment es comporta per a obtenir-ne un ingrés de la major part, reservant-se per al seu consum immediat, només el que necessita per a mantenir-se fins que aquests ingressos comencin a arribar. La seva riquesa total, per tant, es divideix en dues parts. La part que espera que li pagarà aquesta renda s'anomena el seu capital». Però si aquests béns tenen dos preus, quin és, en general, el que s'hauria d'usar per a càlculs?.
L'aparent simplicitat del problema delineat va portar ràpidament a complexitats. L'escola del Cambridge del Regne Unit, partint de la base que no hi ha (o, almenys, no s'observa en la pràctica) un punt d'equilibri econòmic i que les tècniques econòmiques són determinades per factors no purament econòmics (és a dir, externament a l'àrea formal de la disciplina), suggerint que, conseqüentment, un prenedor de decisions econòmiques no s'enfronta a mercats totalment oberts a la mobilitat i competència amb relació a l'ingrés addicional de factors, sinó més aviat ha de triar entre tècniques i situacions predeterminades per factors exògens, proposa que el capital és millor entès com un instrument que busca preservar valor econòmic. Això va ser estès per Piero Sraffa, qui va afirmar que hi ha una relació d'intercanvi (trade-off) entre salaris i guanysCameron M. Weber (2009): Overview of Cambridge Capital Controversy (el que implica una competència entre aquests factors pel resultat del procés de producció, la qual cosa, al seu torn, influència el valor del capital). D'altra banda, els partidaris de la síntesi clàssic-keynesiana en el MIT suggereixen que, atès que el sistema almenys tendeix a un equilibri, proposen que el capital és millor entès com un instrument o mesura financera d'un valor econòmic variable, que pot ser vist com un factor completa o essencialment mòbil en el procés de producció, és a dir, com constituint un factor que es poden moure fàcil i ràpidament, d'acord amb les lleis del mercat competitiu, d'un sector econòmic a un altre i triar una tècnica de producció o una altra amb la mateixa facilitat.
El debat, en realitat, va abastar molts altres temes, punt directa com indirectament, principalment sobre assumptes de principi i problemes conceptuals, i va ser conduït en un llenguatge principalment matemàtic i de lògica formal, però alguns dels elements centrals es poden explicar en termes senzills.Jack Birner (2005):The Cambridge Controversies in Capital Theory: A Study in the Logic of Theory Development No hi ha unanimitat entre els economistes sobre els resultats i implicacions del debat.Frank C. Wykoff (2003): Obsolescence vs. Deterioration with Embodied Technological Change Sergio Parrinello (2005): Intertemporal Competitive Equilibrium, Capital and the Stability of Tatonnement Pricing Revisited
Entre aquests altres aspectes es troben assumptes d'ètica (específicament, el com es justifica la distribució del benefici del procés econòmic). Aquests aspectes, més enllà d'un breu esment, no seran explorats en el que segueix.
Teló de fons i inici En economia, tal com generalment s'ensenya en el present, es considera que la Funció de producció és un dels conceptes bàsics. Propostes d'aquestes relacions es remunten als clàssics, i van ser formalitzades —a partir de l'auge del marginalismo i el neoclassicisme per autors tals com Johann Heinrich von Thünen, Knut Wicksell i Philip Wicksteed; treballs que van culminar (en 1928) en la coneguda Funció de producció de Cobb-Douglas.Mishra, SK (2007): A Brief History of Production Functions
En els textos introductoris a la disciplina la funció es presenta, generalment, en forma simplificada, com les relacions en un sistema amb sol dos factors de producció i un sol producte (que pot ser utilitzat immediatament en consum o "estalviat" com a inversió). Per exemple:Robert E. Hall y John B. Taylor (Antoni Bosch editor, 1992): Macroeconomía, cap 4, punto 1, sección "Tecnología y la Función de producción"
En la qual I és ja sigui l'Ingrés Nacional o el PIB, K el capital i L treball (labour). (Noti's que I és de vegades reemplaçat per Qpor ejemplo: R. Clark Robinson: MARGINAL PRODUCT OF LABOR AND CAPITAL en la qual Q es pot considerar la Quantitat total (total Quantity) de riquesa produïda en un període determinat per aquests recursos (és a dir, tot el produït menys tot el gastat en la producció). Aquesta última formulació era l'original, i, com es vora, emfatitza el problema.
En models més complicats de l'equilibri general —tals com el model de creixement de Solow — aquesta formula es representi com
en la qual A és el factor tecnològic.
En tots aquests models s'assumeix que tots els "tipus de treball" i totes les "unitats de capital" són homogeni entre si mateixes però heterogenis amb relació a l'altre concepte (per exemple, qualsevol tipus de treball és directament comparable a qualsevol altre, però tots són diferents a qualsevol tipus d'inversió). En qualsevol cas, punt el treball com el capital es mesuren en unitats físiques.
A partir de l'anterior, generalment s'avancen una varietat de propostes que són tractades com a implicacions de la relació. Entre les principals es poden explicar: que la formulació és una representació simplificada però adequada de la realitat d'un sistema econòmic extens. (noti's com l'exemple és explícitament sobre un sistema amb sol dos factors i un producte, però el resultat és l'ingrés o producte nacional).Per exemple, Hall i Taylor (op. cit) expliquen que "La funció de producció relaciona el producte a l'ocupació i el capital, siguin quins siguin els seus nivells. Ens diu quin seria el PIB real produït, per exemple, si hi hagués una depressió molt severa i només la meitat de la gent que normalment treballa estigués emprada". Una altra "implicació' que convé mantenir present és que la fórmula representa una justificació adequada per a la distribució de la renda del producte entre els factors: punt el capital com el treball contribueixen al producte total, per tant tots dos tenen un dret justificat al resultat. La distribució més justa d'aquest resultat és en relació als preus o costos relatius de factor (o productivitat marginal). La validesa o no d'aquestes assumpcions, al costat d'altres similars, van constituir molts dels subarguments del debat. El debat mateix va començar amb la següent observació de Joan Robinson: "A l'estudiant de teoria econòmica se li ensenya a escriure Q • f (L, K), on L és una quantitat de treball, K una quantitat de capital i Q una taxa de producció de les mercaderies. Se li instrueix assumir tots els treballadors com a iguals, i a mesurar L en hores-home de treball, se li diu alguna cosa sobre el problema de nombres índexs en l'elecció d'una unitat de producció, i se li apressa al següent assumpte, en l'esperança que s'oblidi de preguntar en quines unitats es mesura K. Abans que ell ho pregunti, s'ha convertit en un professor, i així els hàbits de pensament descurat es transmeten d'una generació a la següent".Joan Robinson: The Production Function and the Theory of Capital I(introduction, p 81) Review of Economic Studies, 21 (2), 1953-1954, pp 81-106