Lur (Bos primigenius) és una espècie de boví extinta, considerada com l'avantpassat salvatge del bou domèstic modern. Amb una alçada de les espatlles de fins a 180 cm en mascles i 155 cm en femelles, era un herbívor enorme de l'Holocè; tenia unes banyes grosses, allargades i amples que arribaven als 80 cm de llarg.
Els urs formaven part de la megafauna del Plistocè. Probablement va evolucionar a Àsia i va emigrar cap a l'oest i el nord durant els períodes interglacials càlids.
Els fòssils d'ur més antics trobats a l'Índia i al nord d'Àfrica daten del Plistocè mitjà, i a Europa de l'interglacial Holstein. Tal com indiquen les restes fòssils del nord d'Europa, va arribar a Dinamarca i al sud de Suècia durant l'Holocè. El nombre d'urs va minvar durant l'Holocè final a causa de la pèrdua d'hàbitat i la caça, i es van extingir quan el darrer individu va morir el 1627 al bosc de Jaktorów, Polònia.
L'ur és representat en pintures rupestres del Paleolític, petroglifs neolítics, relleus de l'antic Egipte i figuretes de l'edat del bronze. Simbolitzava el poder, la potència sexual i la proesa en les religions de l'antic Pròxim Orient. Les seves banyes s'utilitzaven en exvots, com a trofeus, i banyes per beure.
Durant la revolució neolítica es van produir dos esdeveniments de domesticació dels urs. Un va donar lloc al bou domèstic (Bos taurus) al Creixent Fèrtil del Pròxim Orient, que va ser introduït a Europa a través dels Balcans i la costa de la mar Mediterrània. La hibridació entre ur i bou domèstic primerenc es va produir durant l'Holocè primerenc. La domesticació dels urs indis va donar lloc al zebú (Bos indicus) que es va hibridar amb els primers bous al Pròxim Orient fa uns 4.000 anys. Algunes races de bous modernes presenten característiques que recorden els urs, com ara el color fosc i la franja clara al llarg del llom dels bous, el color més clar de les vaques o una forma de banya semblant a la d'un ur.
Etimologia Tant «aur» com «ur» són paraules germàniques o celtes que signifiquen «bou salvatge».
Les paraules de l'alt alemany antic «ūr» que significa «primordial» i «ohso» per «bou» es van combinar per formar «ūrohso», que es va convertir en l'«ur» modern.
La paraula llatina «ūrus» s'utilitzava per al «bou salvatge» des de les guerra de les Gàl·lies.
L'ús de la forma plural «aurochsen» en anglès és un paral·lel directe del plural alemany «Ochsen» i recrea la mateixa distinció per analogia que l'anglès singular «ox» (bou) i plural «oxen» (bous). En anglès, «aurochs» és tant el singular com el plural utilitzat per referir-se a l'animal.
Taxonomia i evolució El nom científic Bos taurus va ser introduït per Carl Linnaeus l'any 1758 per al bou feréstec a Polònia.
El nom científic Bos primigenius va ser proposat per als urs per Ludwig Heinrich Bojanus l'any 1827 que va descriure les diferències esquelètiques entre els urs i el bestiar domèstic.
El nom de Bos namadicus va ser utilitzat per Hugh Falconer l'any 1859 per als fòssils de bous trobats als jaciments de Nerbudda.
Bos primigenius mauritanicus va ser encunyat per Philippe Thomas el 1881 que va descriure els fòssils trobats en jaciments prop de Oued Seguen a l'oest de Constantina, Algèria.
L'any 2003, la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica va situar Bos primigenius a la Llista Oficial de Noms Específics en Zoologia i va reconèixer així la validesa d'aquest nom per a una espècie salvatge.
Es reconeixen tres subespècies d'ur: L'ur eurasiàtic (B. p. primigenius) va formar part de la megafauna del Plistocè a Euràsia. Els urs indis (B. p. namadicus) vivien al subcontinent indi. Els urs nord-africans (B. p. mauritanicus) vivien al nord del Sàhara.
Cadascuna de les subespècies esmentades, va donar origen a les diferents races de bou domèstic que coneixem avui dia: Bos primigenius primigenius: 1. Uro europeu (haplotip mitocondrial «P», haplotip sexual masculí «Y1»): no es té certesa d'una raça bovina que descendeixi directament d'aquesta subespècie, però se sap de certa aportació genètica per part d'aquests animals al bestiar domèstic europeu actual. 2. Ur del mig orient (haplotip mitocondrial «T», haplotip sexual masculí «Y2»): va donar origen al bestiar domèstic europeu actual (Bos primigenius taurus). Bos primigenius africanus: va donar origen a les races africanes. Bos primigenius namadicus: va donar origen a les races índiques (zebús) (Bos primigenius indicus).
Evolució Probablement l'ur hauria sorgit de Bos platifrons o de Bos acutifrons, bovins primigenis coneguts dins les Siwalik.
Les calibracions utilitzant fòssils de 16 espècies de bovids indiquen que la tribu Bovini va evolucionar fa uns 11,7 milions d'anys. S'estima que els llinatges genètics Bos i Bison van divergir genèticament dels Bovini fa uns 2,5 a 1,65 milions d'anys.
El cladograma següent mostra les relacions filogenètiques dels urs basades en l'anàlisi nuclear i mitocondrial de 12 espècies bovines:
El clima fred del Pliocè va provocar una extensió de pastures obertes, que va donar suport a l'evolució dels grans pasturadors. Bos acutifrons és un possible avantpassat dels urs, dels quals es va excavar un crani fòssil als turons de Siwalik a l'Índia que data del Plistocè inferior sobre fa 2 milions d'anys . Els fòssils dels urs indis es van excavar en dipòsits al·luvials al sud de l'Índia que dataven del Plistocè mitjà. Possiblement va emigrar cap a l'oest cap a l'Orient Mitjà durant el Plistocè. Un crani d'ur excavat a la governació del Kef de Tunísia a partir d'estrats primerencs del Plistocè Mitjà d'uns 0,78 milions d'anys és l'exemplar fòssil més antic conegut fins ara, cosa que indica que el gènere Bos podria haver evolucionat a Àfrica i va emigrar a Euràsia durant el Plistocè mitjà. També es van excavar fòssils d'ur del Pleistocè mitjà en un erg saharià a les muntanyes Ahggar.
Els fòssils d'ur més antics excavats a Europa daten de l'interglacial de Holstein 230.000 anys abans del present (BP).
Una anàlisi de l'ADN mitocondrial va demostrar que la hibridació entre els urs i els bisons esteparis (Bison priscus) es va produir fa uns 120.000 anys; el bisó europeu (Bison bonasus) conté fins a un 10% d'ascendència d'ur.
Es van trobar fòssils d'ur del Pleistocè superior a Affad 23 (Sudan), que dataven de fa 50.000 anys, quan el clima d'aquesta regió era més humit que durant el període humit africà. Dos ossos d'ur trobats a la cova Romito (Itàlia), eren datats per radiocarboni a 20.210 i 19.351 anys BP. Els ossos d'ur trobats en una cova prop de San Teodoro (Sicília, Itàlia) daten del final de l'Epigravettià, 14.785–14.781 BP. Els fòssils trobats a diversos llocs de Dinamarca daten de l'Holocè entre 9.925 i 2.865 anys BP.
L'anàlisi de les dents premolars d'ur indica que va canviar d'un pasturador dominat per l'abrasió al preboreal danès a un alimentador mixt als períodes boreal, atlàntic i subboreal de l'Holocè.
Descripció D'acord amb una descripció del de Sigismund von Herberstein, els urs eren de color negre fosc una ratlla grisa al dors; la seva talla de fusta feta el 1556 es basava en un ur sacrificat, que havia rebut a Masòvia. El 1827, Charles Hamilton Smith va publicar una imatge d'un ur que es basava en una pintura a l'oli que havia comprat a un comerciant d'Augsburg, que es creu que es va fer a principis del .
Es creu que aquesta pintura mostrava un ur, tot i que alguns autors van suggerir que podria haver mostrat un híbrid entre un ur i un bou domèstic, o un boví polonès. Les reconstruccions contemporànies dels urs es basen en esquelets i la informació derivada de representacions artístiques contemporànies i descripcions històriques de l'animal.
Color de la capa Les restes de pèl d'ur no es van conèixer fins a principis de la dècada del 1980. Les representacions mostren que els uros nord-africans poden haver tingut una lleugera marca de cadira a l'esquena. Probablement els vedells van néixer amb un color castany, i els braus joves van canviar a negre amb una franja d'anguila blanca que recorre la columna vertebral, mentre que les femelles van conservar un color marró vermellós. Els dos sexes tenien un musell de color clar, però no hi ha proves de variació en el color del pelatge. Les pintures funeràries egípcies mostren bous amb un color de pelatge marró vermellós en ambdós sexes, amb una sella lleugera, però la forma de banya d'aquestes suggereix que poden representar bous domesticat.
Moltes races primitives de bous, especialment les del sud d'Europa, presenten colors de pelatge similars als dels urs, inclòs el color negre dels mascles amb una ratlla clara d'anguila, una boca pàl·lida i un dimorfisme sexual similar en color. Una característica que sovint s'atribueix als urs són els pèls rossos del front. Segons les descripcions històriques dels urs, tenia el cabell llarg i arrissat al front, però cap esmenta un determinat color. Tot i que el color està present en una varietat de races primitives de bous, probablement és una decoloració que va aparèixer després de la domesticació.
Forma del cos Les proporcions i la forma corporal dels urs eren sorprenentment diferents de moltes races de bous modernes. Per exemple, les potes eren considerablement més llargues i esveltes, donant lloc a una alçada de les espatlles que gairebé igualava la longitud del tronc. El crani, que portava les grans banyes, era substancialment més gran i més allargat que en la majoria de races de bestiar. Com en altres bovins salvatges, la forma del cos dels urs era atlètica, i sobretot en mascles, mostrava una musculatura del coll i de les espatlles fortament expressada. Per tant, les potes davanteres eren més gran que les posteriors, semblant al bisó europeu, però a diferència de molts bous domesticats. Fins i tot en portar vaques, el brager era petit i gairebé no es veia des del costat; aquesta característica és igual a la d'altres bovins salvatges.
Mida El ur va ser un dels herbívors més grossos de l'Holocè d'Europa. La mida d'un ur sembla haver variat segons la regió, amb exemplars més grans al nord d'Europa que més al sud. Els urs a Dinamarca i Alemanya tenien una alçada mitjana a les espatlles de 155-180 cm en mascles i 135-155 cm en femelles, mentre que els mascles d'ur a Hongria arribaven als 160 cm.
Els urs africans tenien una mida semblant als urs europeus al Plistocè, però van disminuir de mida durant la transició a l'Holocè; també pot haver variat de mida geogràficament.
La massa corporal dels urs sembla haver mostrat certa variabilitat. Alguns individus assoleixen uns 700 kg, mentre que els del final del Pleistocè mitjà s'estima que van pesar fins a 1500 kg. Els urs presentaven un dimorfisme sexual considerable en la mida de mascles i femelles.
Banyes Les banyes eren grans, arribant als 80 cm de llargada i entre 10 i 20 cm de diàmetre. Les seves banyes creixien des del crani en un angle de 60° fins al musell cap endavant i es corbaven en tres direccions, és a dir, cap amunt i cap a fora a la base, després girant cap endavant i cap a dins, després cap a dins i cap amunt. La curvatura de les banyes del mascle s'expressava amb més força que les banyes de les femelles. La circumferència basal dels nuclis de banya va arribar als 44,5 cm en l'exemplar xinès més gran i als 48 cm en un exemplar francès. Algunes races de bous encara presenten formes de banyes semblants a les dels urs, com el toro de corrida espanyol, i de vegades també individus de races derivades.
Genètica Un os d'ur ben conservat va produir suficient ADN mitocondrial per a una anàlisi de seqüències, que va demostrar que el seu genoma consta de 16.338 parells de bases. Estudis posteriors que utilitzen la seqüència completa del genoma d'ur han identificat gens candidats de domesticació regulats per microARN.
Distribució i hàbitat Els urs es van distribuir àmpliament al nord d'Àfrica, Mesopotàmia i per tot Europa a l'Estepa Pòntica-càspia, al Caucas i a Sibèria occidental, a l'oest i al golf de Finlàndia, i al llac Làdoga al nord.