Els autodenominats Chachi, també anomenats cayapa, kayapa, nigua, cha’pallaachi, cha’pa, popularment coneguts com a Cayapas, que vol dir 'gent de veritat', és un grup ètnic de l'Equador. El nom de Cayapas, segons Medina, és un nom erroni que actualment és pejoratiu pels membres d'aquest grup ètnic.
Llengua La llengua del Poble Chachi és el cha’palaachi i, segons Medina, aquesta és emprada per a la comunicació familiar i a l'interior de l'ètnia. Segons els eHRAF, es troba dins del grup lingüístic barbacoà de la família paezana i la família macro-chibchana i alguns investigadors afirmen la seva parentela amb els idiomes tsafiqui (grup tsàchila) i awápit (grup awà). Per altra banda, alguns lingüistes han assenyalat les similituds de la llengua del Poble Chachi amb la dels maya. La morfologia del cha’palaachi és aglutinant, és a dir, expressa les funcions morfosintàctiques de les paraules a través dels afixos diferenciats que s'adjunten a l'arrel. Per una altra banda, les seves frases segueixen l'ordre subjecte-objecte-verb i, s'escriu utilitzant l'alfabet llatí. També s'ha remarcat que la gent gran i els més petits tenen un domini limitat de l'espanyol, però els joves, professors i líders el parlen prou bé. Segons Medina, el cha’palaachi no té termes o expressions lingüístiques per a referir-se a segons quins elements i realitats, amb lo qual, utilitza “préstecs” de l'espanyol. Alguns exemples del llenguatge cha’palaachi són:
MaluDiaOuepeNitPajtaSolPu PajtaLlunaCuleCanoaPandaMenjarMacaraEstrella
Situació geogràfica, demogràfica i breu història Les primeres dades sobre el Poble Chachi van ser registrades per missioners i cronistes al S. XVI, i més tard, per historiadors. Aquestes es refereixen a un poble que habita els marges del riu Santiago i que, a poc a poc, va anar desplaçant-se i emigrant a altres zones. Els orígens del Poble Chachi no es coneixen amb certesa. Segons diversos investigadors, es van assentar definitivament a la selva de la zona nord d'Esmeraldes després d'una llarga emigració des de les terres de Putumayo. Tot i això, hi ha diverses teories que afirmen diferents orígens. Una d'elles seria la de l'historiador González Suárez, que exposa que la comunitat Chachi prové del Panamà i Nicaragua i que són descendents dels Chibchas. L'altra seria la de Jijón i Caamaño que, analitzant l'univers lingüístic, afirmen que els i les Chachi tenen un origen amazònic. Tanmateix, segons les tradicions i els mites de la comunitat Chachi, el seu lloc d'origen va ser Ibarra, des d'on van emigrar fugint de les conquestes incaica i espanyola, gràcies a la intervenció dels seus savis i les dones joves del grup que, amb gran enginy, van aconseguir enganyar els seus enemics. Després de la migració, el Poble Chachi afirmen que el seu primer lloc d'assentament a la zona tropical va ser Pueblo Viejo, o Tutsa, en idioma cha’palaachi.
Així doncs, els i les Chachi viuen en una àrea costanera i muntanyosa ubicada al nord oest d'Equador, a la zona de selva tropical de la província d'Esmeraldes. Les temperatures varien dels 18 °C als 23 °C durant la nit, i dels 21 °C als 35 °C durant el dia. Plou diàriament i poques vegades es veu el cel blau. La residència del Poble Chachi es troba al llarg del riu Cayapas i els seus afluents, els rius Onzole, Camarones, Zapallo, San Miguel i Barbudo. És una zona que pertany políticament a la parròquia d'Atahualpa. Segons els eHRAF, la zona poblada pel Poble Chachi rau en la confluència del riu Cayapas amb el riu Santiago, a 1º 5’ nord latitud i 78º 59’ oest longitud. Va ser en aquest territori on varen desenvolupar una cultura basada en les activitats d'horticultura, pesca, caça i recol·lecció.
D'aquesta manera, les zones d'assentament dels i les Chachi es caracteritzen per tenir una gran riquesa forestal –actualment en perill ecològic i social a causa de l'explotació fustera de diverses companyies i famílies natives–, una pròspera i variada comunitat vegetal i animal, i un sòl de baixa fertilitat (Carrasco, 1988). La tala agressiva del bosc ha disminuït les espècies de caça i de peixos i ha provocat l'erosió del sòl en les àrees destinades a l'explotació; aquest fet està tenint un efecte altament negatiu per a la població Chachi i per a tota la població del territori que basa la seva subsistència en aquestes activitats productives. És important esmentar, doncs, que per la comunitat Chachi, els rius representen la font de vida i una via clau per a la comunicació interfamiliar, intercomunal i de contacte amb l'exterior, fins al punt de considerar les canoes com una extremitat més del seu propi cos. Com bé afirma un testimoni Chachi:
La selva es nuestro mercado, ahí conseguimos con nuestro trabajo, pescado, caza en la selva. Si destruyen todo, ¿en dónde vamos a vivir? ¿qué vamos a comer? Más arriba, en Hoja Grande ya están los colonos manabas y nos prohíben el paso, hay como diez familias de colonos y no nos dejan buscar comida por ahí [...].
És en aquest medi que la gent Chachi han sobreviscut durant segles conservant i protegint l'equilibri biòtic, i mantenint la gran riquesa d'espècies animals i vegetals. Un coneixement ancestral rarament reconegut i contínuament invisibilitzat per la tecnologia i la ciència occidentals.
Pel que fa a la demografia, segons Medina, l'any 1990 es va calcular que la població Chachi que vivia a la província d'Esmeraldes era d'un total de 7.600 individus que habitaven trenta Centres que, al mateix temps estan dividits en tres zones: la zona A1 Cantón Eloy Alfaro, la zona A2 c. Muisne, i la zona A3 c. Quinindé. L'any 1998, però, i segons dades de l'eHRAF, es van registrar un total de 8.040 Chachi repartits en 1.457 famílies.
Sistema econòmic tradicional i actual Els i les Chachi presenten una economia natural, «es decir, que producen para atender a sus propias necesidades sin la dimensión de acumulación, característica del Sistema Capitalista.» Tradicionalment les principals activitats de subsistència que s'han registrat en la comunitat Chachi són la pesca, la caça i l'agricultura intensiva, sent aquesta última l'activitat productiva primordial. Segons les dades recollides per Barrett durant el seu treball de camp, al 1908, els animals més comuns en la caça eren la guanta i el guanhn, el pecari, el porc senglar, el cérvol, el jaguar, el puma, l'ocelot, l'esquirol, rosegadors petits i grans, armadillos. També era comú trobar en l'alimentació Chachi tucans, galls d'indi salvatges, falcons, grues, coloms. Antigament, s'utilitzava la sarbatana, però els missioners van introduir l'escopeta de xemeneia i el cartutx. Respecte la pesca, els peixos i el marisc eren atrapats mitjançant el rall, l'arpó, l'ham, trampes, drogues i dinamita. Tot i els seus efectes contaminants i la seva prohibició per les autoritats indígenes i mestisses, actualment encara es practica la pesca amb dinamita.
Respecte l'horticultura, Carrasco sosté que és de petita escala i de treball intensiu. Els autors i les autores coincideixen que els principals cultius eren el blat de moro, plàtan, banana, canya de sucre, cacau, iuca, nyam, mandioca dolça, tubercles del tipus taro, carabassa, mongetes. Entre les fruites, hi trobem la papaia, la taronja, la llimona, la pinya, el sapote, el guapo i la xirimoia. Segons Barrett, altres cultius no alimentaris eren el tabac, el cotó i el cautxú.
D'aquests cultius, tant tradicionalment com actualment, la banana és el producte bàsic de la dieta quotidiana Chachi i, secundàriament, la iuca i les fruites. La banana, normalment es bull quan és verda i s'aixafa fins a formar una polpa a la qual se li pot afegir peix o carn, entre d'altres ingredients. Segons Carrasco, d'això se’n diu fer “bala”. La combinació de l'agricultura amb la caça i la pesca ha configurat una dieta equilibrada a base de carbohidrats i proteïnes. D'acord amb les aportacions de Medina i Carrasco, el sistema tradicional de cultiu és el tall, sembra i tala, que suposa una variant de la coneguda tècnica de tala i crema, estudiada per molts autors. En aquest cas, per a sembrar, primer es tallen les males herbes i després es planta el bananer. Després es tiren avall els arbres i arbustos més grans, que no són cremats perquè guarden la humitat i donen ombra a les plantes que sortiran a prop seu, sinó, el sol tropical les cremaria. Carrasco resumeix així el procés d'agricultura: «es de corte, siembra, tala, limpieza de la maleza y cosecha, y abandono de la chacra para su recuperación». Els i les Chachi organitzen els seus cultius en chacres que no fan més d'una o dues hectàrees i només cultiven un 3,1% del territori ètnic que els pertany històricament. Medina, deu anys més tard, descriu un context que Carrasco ja anticipava a la seva etnografia de 1988. El creixement de la població, les tasques d'extracció de les empreses fusteres i l'ús regular de la dinamita per a la pesca, han determinat en gran manera la disminució de les espècies animals que, fins fa poc, abundaven. És per això que el Poble Chachi ha anat abandonant la caça i la pesca, activitats de subsistència a les quals hi estaven avesats i, progressivament, s'han anat convertint en agricultors de selva. Tan sols de tant en tant cacen i pesquen. Per les mateixes circumstàncies, també es veuen obligats a desenvolupar-se com a jornalers, a vendre’s temporalment als amos de les serradores i a comercialitzar amb la seva artesania per a poder sobreviure.
Així doncs, actualment, l'horticultura és la principal font de subsistència de la comunitat Chachi. Aquesta continua amb el plàtan, la iuca, el blat i les fruites com a cultius bàsics i, en els últims anys, s'han introduït el cafè i el cacau, junt amb la cria de bestiar boví. Aquests tres últims són produïts per a comercialitzar-los amb els poblats més grans, no per a l'autoconsum. Medina anomena els i les Chachi <<agricultors improvisats dels nous temps>> perquè han intentat adaptar-se a la modernització de les societats i a la conseqüent escassetat de recursos. Tot i així, la producció de cafè i cacau és de rendiment molt baix, doncs els i les Chachi no compten amb els coneixements tècnics i els recursos econòmics necessaris per a cultivar-los exitosament. Per exemple, no es realitzen les podes i les fumigacions necessàries, amb lo qual, les plagues i les malalties fan malbé les plantes i es perd la producció, a vegades fins a un 50%.Això els limita considerablement les possibilitats del comerç. El conjunt d'aquest context ha suposat la pèrdua dels aliments bàsics per a la dieta alimentària Chachi, que ara es caracteritza per la seva monotonia i pobresa proteínica.
Pel que fa a les dones Chachi, s'encarreguen de dur a terme un dur treball domèstic consistent en l'aprovisionament d'aigua, llenya, plàtan, iuca i blat; de la cura i la criança dels fills i filles del grup; de la criança d'animals domèstics com el porc, les gallines o el gall d'indi; de la neteja de les llars; d'elaborar cistells, canastres, estores i aventadores (ventalls) a partir de fibres de plantes de la zona; i, per acabar, participen en les activitats de caça i pesca juntament amb els homes. També s'encarreguen de confeccionar teixits, com faixes multicolors i faldilles cerimonials. Així doncs, les dones Chachi asseguren les tasques agrícoles i la permanència del grup. És important esmentar que les difícils condicions de vida a les que s'està sotmetent el poble Chachi en aquests últims anys ha fet que el fenomen de la migració sigui una opció recurrent per a la recerca de treball assalariat a zones com Quito, Esmeraldes, Quinindé o Guayaquil. En el cas de les dones del grup, aquest fet ocasiona que marxin a les grans ciutats a treballar com a treballadores domèstiques i que no retornin a la seva comunitat d'origen.