Can Framis és un antic conjunt industrial del Poblenou de Barcelona, catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C). Actualment és la seu del Museu Can Framis.
Història El 1861, Joan Framis i Torrents ja consta amb un establiment de blanqueig, situat a tocar i aprofitant les aigües de la séquia de la Llacuna. Aquest nucli primigeni, que va ser un dels més importants del sector dels acabats tèxtils de Sant Martí durant el , és clarament identificable als plànols de l'època, i hi ha permisos d'obres per a la construcció de «quadres» (naus industrials) al 1855 i 1865, així com casetes per a treballadors a la dècada del 1870, tots ells a càrrec de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias.
Joan Framis i Torrents tenia tres fills barons: Joan, Josep (que van morir amb pocs mesos de diferència entre el 1876 i el 1877) i Andreu Framis i Güell, i el seu germà Melcior també formava part de l'empresa. El 1877, la fàbrica es trobava entre els deu primers contribuents de Sant Martí i va ser la més important del sector durant aquesta dècada i la següent. Joan Framis va morir cap al 1884 o 1885, i a partir del 1888, l'empresa quedà a nom d'Andreu Framis i Güell i Cia. El 1896, explotaren tres calderes i la fàbrica s'ensorrà parcialment i hagué de ser reconstruïda. Aleshores, Andreu Framis va demanar permís per a substituir dues calderes.
Durant els primers anys del , s'anaren urbanitzant part dels terrenys de l'extensa finca inicial, afectant fins i tot les entrades al recinte fabril. L'empresa familar dels Framis va abandonar el negoci el 1919 o 1920, però la fàbrica hi continuà sota la raó social de J. Buhigas. Després de la Guerra CIvil. les diferents naus han allotjat diverses empreses (algunes vinculades als hereus de la família Framis), alhora que s'ha produït nombroses, subdivisions, construcció de nous coberts, etc.
El 2009 s'hi inaugurà el nou Museu Can Framis, una de les seus de la Fundació Vila Casas. En aquesta actuació, a càrrec de l'arquitecte Jordi Badia (BAAS Arquitectura), s'enderrocà el cos central per a substituir-lo per un de nou i es rehabilitaren els cossos restants per la nova funció.
Descripció El recinte ocupa la major part de l'illa delimitada pels carrers de Tànger, Llacuna, Roc Boronat i Sancho de Ávila. Està format per tres naus de dues plantes, excepte la nau oest que en té tres, i la vella xemeneia de grans dimensions. Aquestes s'articulen al voltant d'un pati, i la central disposa de l'accés públic i organitza la resta del conjunt. És una construcció de formigó vist que contrasta amb els acabats de totxo de les naus fabrils. A la façana sud-est d'aquest volum domina el ple sobre el buit, en canvi la façana oposada és més oberta gràcies als portals ritmats que il·luminen les oficines.
En les façanes de les altres dues naus hi ha una sèrie d'obertures de component vertical, ritmades de manera que queda equilibrat el ple i el buit. De totes maneres, aquestes estan actualment massissades i anul·lades com a finestres. D'altra banda hi ha obertures noves, no sempre coincidents amb les antigues, depenent de criteris compositius i relacionats amb la funció que tenen a l'interior. La pell d'aquestes façanes ha estat tractada de manera homogènia en tots els seus elements amb una pintura d'un color gris intencionadament neutre. La teulada manté un criteri diferenciat segons l'origen de les construccions; els cossos fabrils tenen coberta de zinc a dues vessants, i el cos central nou té coberta plana.
Cal destacar la decidida voluntat d'integració dels dos llenguatges arquitectònics presents, l'industrial i el contemporani, per a crear una unitat compositiva i funcional equilibrada. Aquesta s'aconsegueix amb la potenciació dels contrastos entre els dos llenguatges i la posta en valor dels trets comuns de les construccions com la volumetria o la capacitat de crear espai públic. A l'interior cal destacar les encavallades de formigó restaurades que es presenten del mateix color blanc que la resta de l'espai.
Al mig del pati hi ha una escultura abstracta de Jaume Plensa de ferro colat.
L'antiga xemeneia, aïllada de la resta del conjunt, preserva la base de totxo coronada per una cornisa de gola egípcia construïda a base de totxo massís motllurat a sardinell. Les cantonades estan solucionades amb pedra tallada.
miniatura|esquerra|Xemeneia
Referències
Vegeu també Ca l'Aranyó
Bibliografia
Categoria:Patrimoni monumental del districte de Sant Martí Categoria:Fàbriques del Poblenou