Parsifal és una òpera en tres actes composta per Richard Wagner. El llibret, del mateix compositor, es basa lleugerament en el poema èpic medieval del Parzival de Wolfram von Eschenbach, sobre la vida del cavaller de la cort del rei Artús, Percival, i la seva recerca del Sant Greal. Wagner concebé l'obra l'abril de 1857, però no la completà fins vint-i-cinc anys després, quan va ser estrenada a Bayreuth l'any 1882. A l'estrena hi assistiren compositors com ara Vincent d'Indy i Ernest Chausson.
Wagner va atorgar al festival de Bayreuth el monopoli absolut sobre les representacions de Parsifal durant els 30 anys posteriors a la seva mort (fins al 1913, inclòs). Tanmateix, l'any 1903 el Metropolitan Opera de Nova York va saltar-se aquesta restricció i va representar l'òpera. El 1914 van començar les representacions "legals" fora de Bayreuth: l'1 de gener van programar-la nombrosos teatres. El primer a representar-la va ser el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, que va començar la representació a les 10 de la nit del 31 de desembre de 1913, amb el permís de la família Wagner, ja que, atesa la diferència horària, aquesta hora corresponia a la mitjanit a Bayreuth.
Origen i context Wagner va llegir per primera vegada el poema de Wolfram Von Eschenbach a Marienbad l'any 1845. Després de descobrir els treballs d'Arthur Schopenhauer l'any 1854, Wagner es va mostrar interessat en les filosofies orientals, particularment pel budisme. Després de llegir l'obra d'Eugène Burnouf Introduction à l'historie du buddhisme indien entre 1855 i 1856, va escriure Die Sieger (Els victoriosos, 1856) un esbós d'una òpera basada en una història de la vida de Buda. Els temes que després serien explorats a Parsifal de reencarnació, compassió, renúncia a un mateix i fins i tot els grups socials (castes a Die Sieger, els cavallers del Greal a Parsifal) ja van ser introduïts a Die Sieger.
D'acord amb el seu propi relat, recollit en la seua autobiografia Mein Leben, Wagner va concebre Parsifal el matí del Divendres Sant de 1857, a la residència que Otto von Wesendonck, ric comerciant de sedes i generós patró, havia disposat per a Wagner. Sembla probable que Wagner, dient que s'havia inspirat un Divendres Sant per a compondre l'òpera, es prenguera una llicència poètica. Siga com siga, s'accepta que el treball va començar a la residència que li havia cedit Wesendonck durant l'última setmana d'abril de 1857.
Després d'aquest primer esbós, Wagner no va tornar a treballar en Parsifal durant vuit anys, durant els quals va completar Tristany i Isolda i va començar Els mestres cantaires de Nuremberg. Entre el 27 i el 30 d'agost de 1865 va reprendre Parsifal ampliant l'esbós amb un resum de l'argument i detallats comentaris sobre els personatges i temes del drama. Una vegada més el treball va ser abandonat durant altres onze anys i mig. Durant aquest temps Wagner va dedicar la major part de les seues energies al cicle de L'anell del nibelung, que va completar l'any 1874. Només quan aquesta gran obra va ser estrenada Wagner va trobar temps per a dedicar-se a Parsifal. El 23 de febrer de 1877 va completar un segon i més extens esbós de l'obra, que el 19 d'abril del mateix any havia transformat en un llibret en vers (o "poema" com Wagner s'estimava més anomenar els seus llibrets).
El setembre del 1877 va començar la música component dos esbossos de la partitures des del començament fins al final. El primer d'aquests esborranys (conegut en alemany com Gesamtentwurf) va ser fet a llapis en tres pentagrames, un per a la veu i dos per als instruments. El segon esborrany (Orchesterskizze) va ser realitzat en tinta i amb tres a cinc pentagrames segons la part. Aquest esbós estava molt més detallat que el primer i contenia un grau considerable d'elaboració de la part instrumental.
Va començar el segon esborrany el 25 de setembre de 1877, només pocs dies després del primer. En aquesta etapa de la seua carrera, a Wagner li agradava treballar en els dos esborranys al mateix temps, canviant entre l'un i l'altre. Una vegada conclosos els esborranys, acabava la partitura final (Partiturerstschrift).
Wagner va compondre els actes de Parsifal d'un en un, i fins que no acabava completament un no passava al següent.
Representacions miniatura|esquerra|Pòster de la primera producció de Parsifal - 1882 El 12 de novembre de 1880 Wagner va dirigir una interpretació privada del Preludi per al seu mecenes Lluís II de Baviera en el Teatre de la Cort de Múnic. L'estrena de l'obra completa va tenir lloc al Festspielhaus de Bayreuth el 26 de juliol de 1882 sota la batuta del director jueu-alemany Hermann Levi. Al llarg de juliol i agost de 1882 s'hi van fer setze funcions de Parsifal, dirigides bé per Levi o bé per Franz Fischer. En la darrera, Wagner hi va substituir Levi en els darrers compassos.
Durant els primers vint anys d'existència, només es va representar Parsifal al Bayreuth Festspielhaus, escenari per al qual Wagner havia compost l'obra (amb l'única excepció de vuit representacions privades per a Lluís II a Múnic els anys 1884 i 1885). Wagner tenia dues raons per a atorgar aquesta "exclusiva" a Bayreuth. En primer lloc, volia impedir que Parsifal degenerara per a esdevenir un 'mer divertiment' del públic convencional d'òpera. Només a Bayreuth podrien ser controlades les condicions d'execució que ell hi havia previst - i que la seua muller, Còsima, va encarregar-se de mantenir després de la mort del compositor. La segona raó és que Wagner pensava que Parsifal proporcionaria uns ingressos segurs per a la seua família després de la seua mort si Bayreuth mantenia el monopoli de les representacions. Les autoritats de Bayreuth, després de la mort de Wagner, van autoritzar algunes representacions en versió de concert a diversos països (per exemple a Londres l'any 1884, Nova York l'any 1886 i Amsterdam l'any 1894) però van mantenir l'embargament pel que feia a les representacions escenificades. El 24 de desembre de 1903, després de rebre una autorització judicial que deia que les representacions als Estats Units d'Amèrica no podien ser prohibides per Bayreuth, el Metropolitan Opera de Nova York va posar en escena l'òpera completa, amb gran disgust de la família Wagner. Immediatament van seguir altres representacions no autoritzades a Amsterdam, els anys 1905, 1906 i 1908. L'any 1913, centenari de Wagner, el monopoli de Bayreuth va ser definitivament trencat, i des d'aleshores l'obra ha estat representada lliurement pertot arreu.
miniatura|Amalie Materna, Emil Scaria i Hermann Winkelmann a l'estrena de Parsifal del 1882
En les representacions a Bayreuth el públic no aplaudeix al final del primer acte. Aquesta tradició és el resultat d'un malentès que prové del desig de Wagner de mantenir en l'estrena l'ambient seriós de l'òpera. Després de molts aplaudiments en el primer i segon actes, Wagner es va adreçar al públic comunicant que els artistes no saludarien els aplaudiments a teló baixat fins al final de la representació. Això va confondre el públic, que va mantenir-se en silenci fins i tot al final de la representació. Aleshores Wagner va adreçar-se de nou al públic i va declarar que no havia volgut dir que no s'aplaudira. Després de la representació Wagner es va queixar «Ara ja no sé si al públic li ha agradat o no?». Per a les següents representacions alguns van pensar que Wagner havia volgut que no s'aplaudira fins al final, i hi va haver silenci després dels dos primers actes. Finalment ha quedat la tradició de no aplaudir després del primer dels tres actes, tot i que això no era la idea de Wagner. De fet, durant les primeres representacions a Bayreuth el mateix Wagner cridava «Bravo!» quan les noies-flor feien la seua eixida en el segon acte, només pel plaer de veure com alguns membres del públic el feien callar.Gregor-Dellin, Martin (1983)"Richard Wagner: his life, his work, his Century." William Collins, p506 En altres teatres, els aplaudiments i les salutacions dels artistes al final de cada acte són una pràctica habitual.
Argument Lloc: Marca Hispànica, castell de Monsalvat (o Montsalvat) i palau màgic de Klingsor. Klingsor és cavaller de l'Orde del rei Amfortas. Incapaç de controlar la seva pròpia libido, Klingsor es castra a si mateix i amb menyspreu és expulsat de l'Orde. Exiliat al desert, per art de màgia Klingsor hi construeix una terra de plaers, repleta de flors diabòliques, i des de llavors intenta atrapar-hi els Cavallers per a aconseguir el seu regne. Quan Titutel, ja ancià, lliura la insígnia del sobirà al seu fill Amfortas, aquest, en l'ardor de la joventut, intenta combatre el diable de Klingsor, al regne del qual es dirigeix duent la Sagrada Llança amb ell. Però, seduït per una dona, es converteix en una flor de l'infern, i la llança cau en poder de Klingsor, qui la clava a Amfortas en el costat provocant-li una ferida que només la pròpia llança pot guarir. Tots aquells que intenten recuperar-la de mans del bruixot, també sucumbeixen. No obstant això, el Greal va profetitzar que un dia arribaria un home pur i gran coneixedor de la pena.
Acte I En un bosc prop del castell de Monsalvat, residència dels cavallers del Greal, Gurnemanz, un dels cavallers, desperta els seus joves escuders i els guia a l'oració. Adverteix que s'acosta el seguici d'Amfortas, sobirà dels cavallers del Greal, i pregunta al cavaller que l'encapçala per la salut del rei. El cavaller informa que el rei ha patit durant la nit i que aviat prendrà el seu bany. Els components del seguici demanen a Gurnemanz que explique com pot ser guarida la ferida del rei, però abans que aquest ho puga fer, una dona salvatge – Kundry - entra precipitadament, dona a Gurnemanz un bàlsam, comprat a Aràbia, per a guarir la ferida del rei, i immediatament defalleix, exhausta.
Amfortas arriba, portat en una llitera. Pregunta per Gawain, només per a sentir que aquest cavaller se n'ha anat sense el seu permís. Amargament, Amfortas diu que aquesta mena d'impetuositat va ser la que el va portar a ell mateix al regne de Klingsor, i va provocar la seua dissort. Rep la poció de Kundry i tracta de donar-li les gràcies, però aquesta respon, de manera incoherent, que les gràcies no ajudaran i l'urgeix a prendre un bany.
El rei se'n va, i els escuders manifesten desconfiança amb Kundry. Gurnemanz els diu que Kundry ha ajudat sovint els cavallers del Greal, però que apareix i desapareix al seu caprici. Quan Gurnemanz pregunta a Kundry per què no es queda a ajudar, aquesta respon que « ella mai no ajuda ». Els escuders creuen que és una bruixa i se'n burlen dient que si és de tanta ajuda, per què no troba la Sagrada Llança per a ells? Gurnemanz respon que això està reservat per a ser feina d'altri. Els conta que Amfortas havia estat el guardià de la Llança, però que la va perdre seduït per una dona encisadora en el regne de Klingsor. Klingsor va ferir Amfortas amb la Llança: aquesta és la ferida que causa el patiment d'Amfortas, i que mai no es guareix.