El lloro de Rodrigues (Necropsittacus rodricanus) és un ocell extint de la família dels psitàcids que considerat l'única espècie del gènere Necropsittacus (Milne-Edwards, 1874).Aquest lloro va ser esmentat per primera vegada per l'explorador François Leguat en les seves memòries de 1708. Més tard altres observadors el van esmentar també a l'illa de Rodrigues. La descripció per a la ciència la va fer Alphonse Milne-Edwards, ja únicament amb material fòssil.
No és clar amb quina altra espècie està més estretament relacionada, però es classifica com a membre de la tribu Psittaculini, juntament amb altres lloros de les illes Mascarenyes. El lloro de Rodrigues tenia similituds amb el lloro becample (Lophopsittacus mauritianus) de Maurici, i podria haver-hi estat relacionat. Segons quin autor taxonòmic es consulti, el gènere Necropsittacus té dues espècies addicionals , N. francicus i N. borbonicus, basant-se en descripcions de lloros de les altres illes Mascarenyes, però les identitats i validesa han estat debatudes.
El lloro de Rodrigues era verd, tenia el cap i el bec proporcionalment grossos i la cua llarga. Es desconeix la mida exacta, però podria haver fet uns 50 cm de llarg. Era el lloro més gros de Rodrigues i tenia el cap més gros de qualsevol lloro de les Mascarenyes. Potser s'assemblava al lloro becgròs alaestriat (Tanygnathus megalorynchos). Quan va ser descobert, freqüentava i niava en illots del sud de Rodrigues, on no hi havia rates introduïdes, i s'alimentava de les llavors de l'arbust Fernelia buxifolia. L'espècie es va esmentar per última vegada el 1761, i probablement es va extingir poc després, potser a causa d'una combinació de depredació per animals introduïts, desforestació i caça per part dels humans.
Descripció El lloro de Rodrigues va ser descrit l'any 1867 per Alphonse Milne-Edwards com l'espècie de lloro més grossa de l'illa, amb el cap gros i la cua llarga. El plomatge es va descriure com de coloració verda uniforme. El crani era aplanat en comparació amb el de la majoria dels altres lloros, però similar al del gènere Ara. El crani feia 50 mm de llarg sense el bec, 38 mm d'ample i 24 mm de profunditat. La coracoide (part de l'espatlla) feia 35 mm de llarg, l'húmer (os del braç) 53 mm, el cúbit (os del braç) 57 mm i el fèmur (os de la cuixa) 49 mm, la tíbia (os de la cama) 63 mm i el metatars (os del peu) 22 mm. Es desconeix la longitud exacta del cos, però podria haver estat d'uns 50 cm, comparable a la mida d'una cacatua grossa. La tíbia era un 32% més petita que la d'una femella de lloro becample (Lophopsittacus mauritianus), però els ossos pectorals eren de mida similar, i proporcionalment el cap era el més gros de qualsevol espècie de lloro de les illes Mascarenyes.
miniatura|200x200px|El lloro de Rodrigues podria haver-se semblat al lloro becgros alaestriat.El lloro de Rodrigues tenia una estructura esquelètica similar als gèneres de lloros Tanygnathus i Psittacula. Els ossos pectorals i pelvians eren de mida similar als del kaka de Nova Zelanda (Nestor meridionalis), i podria haver-se semblat al lloro becgròs alaestriat (Tanygnathus megalorynchos) en vida, però amb el cap i la cua més grossos. Es diferenciava d'altres lloros de les illes Mascarenyes en diverses característiques esquelètiques, com ara tenir narius mirant cap amunt en lloc de cap endavant. Cap característica del crani suggereix que tingués una cresta com la del lloro becample, i no hi ha prou proves fòssils per determinar si tenia un dimorfisme sexual pronunciat. Hi ha exemplars intermedis entre els exemples més llargs i més curts dels elements esquelètics coneguts, cosa que indica que no hi havia grups de mida diferents.
Comportament i ecologia La descripció del mariner francès Julien Tafforet de 1726 és l'únic relat detallat del lloro de Rodrigues en vida: miniatura|258x258px|Restauració de la vida de dos lloros de Rodrigues.Tafforet també va esmentar que els lloros menjaven les llavors de l'arbust Fernelia buxifolia ("bosc de buis"), que està en perill d'extinció avui dia, però que era comú a tot Rodrigues i als illots propers durant la seva visita. L'explorador François Leguat va esmentar que els lloros de l'illa menjaven els fruits secs de l'arbre Cassine orientalis. A causa d'una gran població de rates introduïdes a Rodrigues, els lloros, l'estornell de Rodrigues (Necropsar rodericanus) i la tórtora de l'illa de Rodrigues (Nesoenas rodericanus) freqüentaven i niaven en illots mar endins, on les rates eren absents.
Moltes de les altres espècies endèmiques de Rodrigues es van extingir després de l'arribada dels humans, de manera que l'ecosistema de l'illa està molt danyat. Abans de l'arribada dels humans, els boscos cobrien completament l'illa, però avui en dia en queda molt poc a causa de la desforestació. El lloro de Rodrigues va viure al costat d'altres ocells recentment extingits com el solitari de l'illa de Rodrigues (Pezophaps solitaria), el rascló de Rodrigues(Erythromachus leguati), el lloro de Newton (Psittacula exsul), l'estornell de Rodrigues (Necropsar rodericanus), el mussol de Rodrigues (Mascarenotus murivorus), el martinet de nit de Rodrigues (Nycticorax megacephalus) i la tórtora de l'illa de Rodrigues (Nesoenas rodericanus). Els rèptils extingits inclouen dues espècies de tortugues gegants, Cylindraspis peltastes i C. vosmaeri, i el geko (Phelsuma edwardnewtoni).
Extinció
De les vuit espècies endèmiques de lloros de les illes Mascarenyes, només ha sobreviscut la cotorra de l'illa de Maurici (Psittacula eques). Les altres probablement es van extingir totes per una combinació de caça excessiva i desforestació per part dels humans. Igual que a Rodrigues, els illots de la costa van ser finalment infestats per rates, cosa que es creu que va causar la desaparició del lloro de Rodrigues i altres ocells. Els gats també poden haver caçat la resta d'espècies extintes d'ocells. Les rates probablement s'alimentaven dels ous i pollets.
Leguat va esmentar l'ús de lloros locals com a aliment, però no se sap si l'"espècie verda" a que es referia era el lloro de Rodrigues o el lloro de Newton:
L'any 1671, l'astrònom francès Alexandre Pingré va indicar que les espècies locals eren una presa popular i va descobrir que el lloro de Rodrigues era rar:
Pingré també va informar que l'illa s'estava desforestant a causa dels caçadors de tortugues que calaven focs per netejar la vegetació. Juntament amb la caça directa dels lloros, això probablement va conduir a una reducció de la població de lloros de Rodrigues. El relat de Pingré de 1761 és l'última menció coneguda de l'espècie, i probablement es va extingir poc després.
Taxonomia Els ocells que es creu que són el lloro de Rodrigues van ser esmentats per primera vegada pel viatger francès François Leguat a les seves memòries de 1708, A New Voyage to the East Indies (Un nou viatge a les Índies Orientals). Leguat va ser el líder d'un grup de nou refugiats hugonots francesos que van colonitzar Rodrigues entre 1691 i 1693 després de ser-hi abandonats. Relats posteriors van ser escrits pel mariner francès Julien Tafforet, que va quedar abandonat a l'illa el 1726, a la seva obra Relation de l'Île Rodrigue, i després per l'astrònom francès Alexandre Pingré, que va viatjar a Rodrigues per observar el trànsit de Venus de 1761. miniatura|Holotip del bec superior, 1867El 1867, el zoòleg francès Alphonse Milne-Edwards va descriure ossos d'ocell subfòssils de Rodrigues que havia rebut a través de l'ornitòleg britànic Alfred Newton, que havia estat excavat sota la supervisió del seu germà, el secretari colonial Edward Newton. Entre els ossos hi havia una part frontal fragmentària d'un bec superior que va identificar com a pertanyent a un lloro. Basant-se en aquest bec, va descriure científicament i va anomenar la nova espècie Psittacus rodricanus. Tot i que va trobar l'os similar als becs dels lorius del gènere Eclectus, va preferir donar-li una classificació menys precisa que assignar-lo a aquest gènere, a causa de les escasses restes.
El nom específic rodricanus fa referència a Rodrigues, que al seu torn porta el nom del descobridor de l'illa, el navegant portuguès Diogo Rodrigues. Milne-Edwards va corregir l'ortografia del nom específic a rodericanus (en una nota a peu de pàgina d'una recopilació de 1873 dels seus articles sobre ocells extints que incloïa la descripció original), una ortografia que es va utilitzar a la literatura a partir d'aleshores, però que la Llista Mundial d'Ocells del COI va tornar a canviar a rodricanus el 2014. Després de rebre un bec superior i inferior més complet que creia que mostrava que l'ocell era proper al gènere de lloros Palaeornis, Milne-Edwards va traslladar l'espècie al seu propi gènere Necropsittacus el 1873; El nom deriva de les paraules del grec antic «nekros», que significa “mort”, i «psittakos», “lloro”, en referència a l'extinció de l'ocell.
En una altra nota a peu de pàgina de la recopilació de 1873, Milne-Edwards va correlacionar l'espècie subfòssil amb els lloros esmentats per Leguat. El 1875, A. Newton va analitzar el relat de Tafforet, recentment redescobert, i va identificar una descripció del lloro de Rodrigues. En una nota a peu de pàgina d'una edició de 1891 de les memòries de Leguat, l'escriptor britànic Samuel Pasfield Oliver dubtava que els lloros esmentats fossin el lloro de Rodrigues per ser de mida més petita, i va suggerir que podrien haver estat el lloro de Newton. Com que Leguat va esmentar els lloros verds i blaus en la mateixa frase, el paleontòleg britànic Julian Hume va suggerir el 2007 que aquests es podrien interpretar com a referències tant al lloro de Rodrigues com al lloro de Newton, o com a dues formes de color d'aquest últim.
Es desconeix la ubicació actual del bec holotip. Pot ser l'espècimen UMZC 575, un rostre que Milne-Edwards va enviar a A. Newton després de 1880, que coincideix amb el dibuix i la descripció de l'article de Milne-Edwards, però això no es pot confirmar. El 1879, l'ornitòleg alemany Albert Günther i E. Newton van descriure més fòssils del lloro de Rodrigues, incloent-hi un crani i ossos de les extremitats. Les restes de l'espècie són escasses, però s'ha descobert subfòssils en coves de Plaine Corail i a Caverne Tortue.
Evolució miniatura|247x247px|Bec assignat al lloro de Rodrigues, 1873. Molts ocells endèmics de les Mascaranyes, inclòs el dodo, deriven d'avantpassats del sud d'Àsia, i l'ecòleg britànic Anthony S. Cheke i Hume van proposar que aquest també podria ser el cas de tots els lloros d'allà. Els nivells del mar eren més baixos durant el Plistocè, així que va ser possible que les espècies colonitzessin algunes de les illes que aleshores eren menys aïllades. Tot i que la majoria de les espècies de lloros extints de les Mascarenyes són poc conegudes, les restes subfòssils mostren que compartien característiques com ara caps i mandíbules engrandits, ossos pectorals reduïts i ossos de les potes robustos. El 1893, E. Newton i l'ornitòleg alemany Hans Gadow van descobrir que el lloro de Rodrigues estava estretament relacionat amb el lloro becample (Lophopsittacus mauritianus) a causa de les grans mandíbules i altres característiques osteològiques, però no van poder determinar si tots dos pertanyien al mateix gènere, ja que només es coneixia una cresta del cap d'aquest últim. L'any 1987, l'ornitòleg britànic Graham S. Cowles va trobar, en canvi, que els cranis eren massa diferents perquè fossin parents propers.
Hume va suggerir que els lloros de les Mascarenyes tenen un origen comú en la radiació de la tribu Psittaculini, basant aquesta teoria en característiques morfològiques i en el fet que els lloros d'aquest grup han aconseguit colonitzar moltes illes aïllades a l'oceà Índic. Els psitaculins poden haver envaït la zona diverses vegades, ja que moltes de les espècies estaven tan especialitzades que poden haver evolucionat significativament en illes crítiques abans que les illes Mascarenyes emergissin del mar.