El barbut verd de l'Índia (Psilopogon zeylanicus) és una espècie d'ocell de la família dels megalèmids (Megalaimidae) que habita boscos, terres de conreu i ciutats de les terres baixes i turons de l'Himàlaia fins als 1500 m a l'Índia.
Descripció El barbut verd de l'Índia és un ocell verd i marró amb franges pàl·lides prominents al cap i al pit marrons. La gola marró i les ales verdes amb taques blanques a les espatlles són característiques d'aquesta espècie. També cal observar la gran àrea de pell facial groga apagada i el bec marró-groguenc que es tornen vermell ataronjat durant la cria. L'immadur és similar però més apagat. Se sent més sovint que es veu. Té diversos crits, però el més comú és similar al "kutrook-kutrook-kutrook" del barbut verd galtablanc (P. viridis), però és més suau, sonor i menys agut. Generalment prefereix boscos més secs en comparació amb el verd galtablanc, tot i que coexisteixen en moltes localitats.
Distribució i hàbitat El barbut verd de l'Índia està molt estès, amb una distribució que s'estén des del Tarai al sud del Nepal al nord fins a Sri Lanka al sud, abastant la major part de l'Índia peninsular.
Comportament i ecologia És una espècie arbòria de jardins i zones boscoses que menja fruites i insectes. És força tolerant amb els humans i sovint es veu als parcs de la ciutat. Fa el niu en un forat d'arbre, on pon de 2 a 4 ous. S'alimenta de mangos, jaques, papaia, plàtan, figues i arbres fruiters cultivats similars. L'hàbitat inclou jardins urbans i rurals; tendeix a evitar els boscos densos. Fa el niu en un forat adequat en un arbre que sovint excava. Ambdós sexes incuben els ous i sovint es comuniquen entre si utilitzant el crit semblant a "kura, kura".
Estat de conservació Atès que té una distribució geogràfica extremadament àmplia, que es creu que la mida de població, tot i que no està quantificada, és prou gran i tot i que la població està disminuint, la taxa de declivi no és prou ràpida la Llista Vermella de la UICN el cataloga com en risc mínim.
Taxonomia El barbut verd de l'Índia va ser descrit formalment l'any 1788 pel naturalista alemany Johann Friedrich Gmelin en la seva edició revisada i ampliada de "Systema Naturae" de Carl Linnaeus. El va classificar amb en el gènere Bucco i va encunyar el nom binomial Bucco zeylanicus. Gmelin va basar la descripció en el "barbut de galtes grogues" que havia estat descrit i il·lustrat el 1776 pel naturalista Peter Brown a partir d'un exemplar recollit a Sri Lanka.
Més tard va ser classificat en el gènere Megalaima, proposat per George Robert Gray el 1842, qui va suggerir utilitzar aquest nom en lloc de Bucco. El gènere Psilopogon té precedència sobre Megalaima i, per tant, s'utilitzà el primer, a més, la investigació filogenètica molecular dels barbuts va revelar que els ocells del gènere Megalaima formen un clade, que també inclou el barbut de plomall encès (Psilopogon pyrolophus), l'única espècie classificada en el gènere Psilopogon en aquell moment. Els barbuts anteriorment classificats en aquest gènere van ser, per tant, reclassificats sota el gènere Psilopogon. El gènere Psilopogon va ser introduït el 1836 per Salomon Müller.
Es reconeixen tres subespècies:
P. z. inornatus (Walden, 1870) – oest de l'Índia. P. z. caniceps (Franklin, 1831) – Nepal fins al centre de l'Índia. P. z. zeylanicus (Gmelin, 1788) – sud de l'Índia i Sri Lanka.
Referències
Categoria:Megalèmids Categoria:Ocells d'Àsia