El títol Les Contes de ma mère l'Oye (en català, Els contes de la Mare Oca) es refereix a una recopilació de vuit contes de fades escrits per Charles Perrault, i difosos el 1697, sota el títol Histoires ou contes du temps passé, avec des moralités, i amb un segon títol en la contratapa del llibre: Contes de ma mère l'Oye. Aviat aquesta obra es va tornar un clàssic de la literatura infantil, en alguna mesura eclipsant la resta de la producció literària de l'autor.Encyclopédie Larousse du XXe siècle, Paris, 1932.
Presentació Origen miniatura|El gat amb botes, pàgina manuscrita i il·lustrada de finals del . Tres anys abans de la fi del , el sempre seriós i treballador Charles Perrault, aleshores amb seixanta-nou anys, el mateix que, en l'anomenada Polèmica dels Antics i els Moderns, s'oposava a Jean de La Fontaine, a Nicolas Boileau-Despréaux, i a Jean de la Bruyère, va impulsar l'aparició de la primera edició de la recopilació dels seus contes, usant el nom del seu tercer fill, Pierre Darmancour.Miguel Porta Perales, Antiguos y modernos, ABC.es, 14 de febrer de 2012 (cita: La cultura es también el debate permanente dialéctico entre las acciones y pasiones del hombre).Pierre Darmancour (21 de marzo de 1678 - mayo de 1700) toma su nombre del dominio de Armancour, que Charles Perrault adquirió y le ofreció; desafortunadamente, Pierre fue culpabilizado en noviembre de 1697 por un homicidio cuyos detalles aún son oscuros, y a pesar de que Charles indemnizó a la madre de la víctima, el porvenir y la imagen de Pierre quedaron muy comprometidos. Alistado como Lugarteniente en el Regimiento Dauphin, murió en mayo de 1700 a la edad de 22 años. Aquesta primera edició incloïa vuit contes en prosa, als quals més tard se'ls s'agregarien una novel·la i dos contes en vers, ja publicats anteriorment per separat.
Els Contes de ma mère l'Oye van sorgir en una època en la qual els contes de fades estaven en voga entre els adults burgesos i aristocràtics.Madame d'Aulnoy fue la primera en difundir un cuento de hadas en 1690 con: L'Histoire d'Hypolite, comte de Duglas. Marie-Jeanne L'Héritier de Villandon le pisó los talones con Enchantements de l'éloquence y Adroite Princesse, en sus Œuvres mêlées de 1696, al igual que Catherine Bernard con Le Prince Rosier y Riquet à la houppe, insertos en una novela de 1696. Però paradoxalment, cap obra d'aquest tipus estava, en aquella època, pensada i dirigida a un públic infantil. Tan sols, existien algunes històries per la gent menuda que es transmetien oralment a través de les mainaderes i les sirventes, sovint procedents de zones rurals i desplaçades a les ciutats a la recerca de treball.Mémoire de la France, éditions Larousse.
En un sentit estricte, Charles Perrault no va inventar cap de les històries que va escriure. El seu mèrit va ser el d'inspirar-se en aquelles narracions populars i refer-les amb el seu propi estil. Podria ser també que s'inspirés, igualment, en una recopilació de contes efectuada per l'italià Juan Bautista Basile, Lo cunto de li cunti (pentamerone).
Perrault va seleccionar algunes d'aquelles històries, les més freqüents, i les va treballar transformant en certa manera alguns dels arguments, o, almenys, la seva presentació.
La Mare Oca, un personatge popular i fictici, bé pot dir-se que representava a una camperola molt xerraire a la qual li agradava d'explicar aquestes històries.Jean Loret mencionó al personaje en 1660 en Muse historique (gacetilla en verso cuyo título en español sería Musa histórica).
Perrault molt probablement seria un dels primers recol·lectors o col·leccionistes de les històries que s'explicaven als nens i nenes de nit o en els dies plujosos. Tot i que l'escriptor no cità mai les seves fonts, tampoc realment es pot considerar l'autor original dels contes. Però la veritat és que Perrault va treballar i va modificar les històries que escoltava fent-les seves. Es creu que les versions orals eren, en origen, molt més crues i brutals.
Oblits i successos miniatura Des de la seva aparició en 1697, els contes recopilats per Perrault van obtenir el favor del públic i, en el mateix any, Claude Barbin va llançar una segona edició. A més, es van fer nombroses edicions holandeses, no autoritzades, les quals varen inundar el mercat, al costat d'una proliferació de diverses publicacions de contes i recopilacions sobre temàtiques meravelloses i màgiques.En efecto, el año 1697 marca el comienzo de una ruptura, de una quiebra, con la aparición por ejemplo de los cuentos de Mademoiselle de la Force (1697), así como de los escritos de Madame d'Aulnoy (1698), de Henriette-Julie de Castelnau de Murat (1698), de François Nodot (1698), de Jean de Préchac (1698), de Madame d'Auneuil (1702). Com era de preveure, aquesta moda va acabar per suavitzar-se i quan Perrault va morir en 1703, els personatges dels contes de fades, ja desacreditats i poc valorats, van cedir el seu lloc a les històries màgiques orientals.
Així, l'any 1704, es va donar difusió preferent a la traducció de Antoine Galland de l'obra Les mil i una nits, i poc després, en 1721, Montesquieu va impactar amb la seva novel·la epistolar titulada Cartes perses (en francès, Les lettres persanes).Autor anònim, Les mil i una nits (1721)Montesquieu, Lettres persanes (1721)
El , en bona part, va estar marcat, pel que fa a la literatura i al teatre musical, per les novel·les epistolars i per l'òperes. Des d'aquests dos escenaris es va impulsar aquesta nova moda. Entre els seus promotors es pot citar a Charles Louis de Secondat (Montesquieu), Samuel Richardson, Antonio Vivaldi, Johann Adolph Hasse, Wolfgang Amadeus Mozart, etc.Glenda Vergara Estarita, La novela epistolar y la novela de memorias , 5 de juny de 2008.Pamela, or Virtue rewarded de Samuel Richardson en 1740.Clarissa de Samuel Richardson en 1748.The History of Sir Charles Grandison de Samuel Richardson en 1753.Les amistats perilloses de Choderlos de Laclos en 1782.Armida al campo d'Egitto de Vivaldi en 1718.Tito Vespasiano de Hasse en 1735.Die Entführung aus dem Serail de Mozart en 1782.
Els intel·lectuals i els grans autors del Segle de les Llums van ignorar aleshores totalment els contes de Perrault, en els quals no veien més que l'expressió de supersticions a través de les quals el poble s'embrutia.Charles Perrault, Contes (introduction, notices et notes de Catherine Magnien), ediciones Le Livre de Poche Classique.
Va ser necessari esperar fins a la meitat del , perquè aquest tipus de contes infantils suscitessin un nou entusiasme. Aleshores, es va posar de moda, entre les famílies burgeses, llegir històries als nens i nenes. Va ser el moment en què van veure la llum esplèndides edicions dels Contes de Perrault, freqüentment il·lustrades per Gustave Doré.Biografia Gustave DoréAbout Gustave Doré Gustave Doré: Los cuentos de Perrault
L'èxit d'aquest tipus de literatura ja no va decréixer a partir d'aquell moment i les històries narrades en els contes van ser represes una vegada i una altra sota múltiples formes: ballet, òpera, historieta, musical, film d'animació, pel·lícula de curt o de llarg metratge, etc. Aquests contes, en endavant, van interessar també als adults, fins i tot als més seriosos i formals. El psiquiatre Bruno Bettelheim s'ha ocupat d'analitzar aquesta qüestió, assenyalant que hi ha una mica d'universal en aquestes històries, doncs contenen tots els elements que ens obsessionen i ens interessen a tots, les dificultats de les relacions familiars i personals, les pors inhibides o reprimits del psiquisme infantil, les problemàtiques que afecten els éssers estimats o simpàtics i/o a nosaltres mateixos, trames d'històries senzilles de recordar i que transmeten ensenyaments i moralitats, la qual cosa ajuda a identificar situacions similars en la vida quotidiana, etc.
Pels folcloristas Iona i Peter Opie, l'èxit i la repercussió d'una història pot ser atribuïda a raons de vegades estranyes, i per moments incompatibles o contradictòries entre si. El gran èxit de Perrault, tal vegada va ser conseqüència d'haver acceptat els contes de fades tal com eren transmesos per tradició oral.
En efecte, Perrault no va intentar modificar-los ni aprofundir-los, encara que bé va pensar que seria útil acabar aquestes històries amb un ensenyament moral, i a més, en alguns casos també va suavitzar els esdeveniments més crus allí relatats. Probablement Perrault avui dia seria reconegut com el pare del folklore, si hagués tingut el temps i la constància de citar les seves fonts, per així poder saber on, quan, i en quines circumstàncies, aquestes històries eren transmeses de generació en generació.
El motiu pel qual Charles Perrault va escriure aquests contes, en l'època actual només pot ser objecte d'especulació, i eventualment podria explicar-se pel context històric dels últims anys de l'anomenat Gran Segle, marcat pel cartesianisme, i per la tendència de França a sumir-se en grans dificultats financeres, a l'una que l'absolutisme real de Luis XIV es feia més dur i abandonava els esperits del poble a la seva sort i a les seves pròpies forces. En tals circumstàncies, Perrault, tal vegada, buscava expressar els seus dubtes sobre l'avenir «tornant a les arrels profundes de la mentalitat eterna del poble».
Controvèrsies sobre la paternitat de l'obra miniatura La paternitat d'Històries o contes del temps passat de vegades és atribuïda a Pierre Darmancour, fill de Charles Perrault. La prova central o principal d'aquesta suposició, resideix en l'existència d'una dedicatòria en la recopilació promoguda per Isabel Carlota de Borbó-Orleans, la neta més jove de Luis XIV, ja que aquesta dedicatòria està signada «P. Darmancour».
La Revue des études historiques proporciona altres dues proves: (1) d'una banda, el propi rei invoca i assigna el privilegi de l'obra amb el nom Darmancour, i (2) una contraedició holandesa de Històries porta l'esment «Per els fils de M. Perrault, de l'Académie Française». Aquesta tesi va ser defensada a partir de l'any 1699 per l'abat de Villiers.Collectif, Les contes de Perrault], en Revue des études historiques, 1900, p. 481
Una hipòtesi possible seria que Pierre Darmancour, que llavors tenia al voltant de setze anys, recollís aquests contes populars en un quadern, resumint narracions que probablement escoltava de boca de la seva nodrissa o del seu propi pare, i Charles Perrault, acurat defensor de la literatura moderna amb empremta pròpia i no basada en històries massa antigues, hi hauria eventualment reescrit aquests contes redactats pel seu fill.Pierre Jourde, Petits Chaperons dans le rouge, L'Archange Minotaure, 22 de juny de 2006, 126 p. () en línia arxiu
Charles Deulin i posteriorment Charles Marty-Laveaux, pensen més aviat que en aquesta recopilació es recollien narracions originalment proposades pel mateix Perrault al seu fill.Charles Deulin, Les Contes de ma mère l'Oye avant Perrault (1878), Introduction, III.Charles Marty-Laveaux, « Quelle est la véritable part de Charles Perrault dans les contes qui portent son nom ? », en Revue d'histoire littéraire de la France, 1894, p. 221-238 (ISSN 00352411) text integral arxiu
Per a altres investigadors i estudiosos, i principalment per la Encyclopædia Universalis i l'Enciclopèdia Larousse, Perrault simplement va prendre prestat el nom del seu fill amb motiu de la primera difusió de les històries.Contes, livre de Charles Perrault arxiu en el sitio Encyclopædia Universalis arxiu, consulta: 13 de maig de 2010.Contes arxiu a Larousse arxiu, consultat el 13 de maig de 2010.