miniatura|Plaça Naqsh-e Jahan, Patrimoni de la Humanitat, amb les joies de l'arquitectura safàvida: a l'esquerra, la mesquita del xeic Lotfallah; al fons, la mesquita del Xa; i a la dreta, el palau d'Ali Qapu La denominació art safàvida agrupa la producció artística que es va donar a Pèrsia —Iran i part de l'Iraq d'avui— durant el govern de la dinastia homònima, entre els anys 1501 i 1722. Marca un punt culminant en l'arquitectura persa i en l'art del llibre, mentre que en les arts menors, com la ceràmica, l'art del metall o del vidre, els seus assoliments tenen més o menys tendència a periclitar. Encara que nodrit per la cultura persa, l'art safàvida va estar fortament influenciat per les cultures turcmana (els orígens de la dinastia), xinesa, otomana i occidental.
Els safàvides van ser els últims sobirans que van promoure un art nacional «persa». Se'ls deu una reactivació de la producció artística en l'actual Iran, particularment destacable en la planificació urbana d'Esfahan: els palaus d'Ali Qapu i Chehel Sotoun són veritables joies que destaquen en mig de parcs traçats segons perspectives precises, mentre la llarga avinguda monumental de Tschahār Bāgh o 'avinguda dels Quatre Jardins', de 3 km, articula la ciutat. Guardians de l'antiga tradició artística més que veritables innovadors, van desenvolupar un art cortesà refinat i sumptuós amb tendències manieristes en la decoració que tenen un gran encant poètic. La seva caiguda va portar cap a una ràpida degeneració de l'art iranià.«Séfévide», a Les Muses. Tom XIII, coedició Grande Batelière (Paris), Kister (Ginebra) i Erasme (Bruxelles-Anvers), 1969-1974. (en francès)
Context històric miniatura|esquerra|Mapa de l'imperi safàvida miniatura|Xa Ismaïl I, el fundador de la dinastia dels safàvides La dinastia safàvida prove d'una germanor turcmana anomenada safavieh que va aparèixer a l'Azerbaidjan cap el 1301, amb el xeic Safi al-Din (1252-1334), que li dona el nom. Els safàvides han contribuït en gran manera a la propagació del xiisme duodecimà que consideren al dotzè imam ocult com el seu líder. No obstant això, fins al 1447 la dinastia safàvida no va començar a mostrar ambicions polítiques, amb l'arribada al poder del xeic Djunayd. Es va establir un sistema de lluites i d'aliances amb les tribus turcmanes, donant com a resultat l'extinció de la dinastia dels Qara Qoyunlu, regnants a la regió de Tabriz, oposada a la dels Aq Qoyunlu, instal·lats a Anatòlia. Haydari, el successor de Djunayd, fou assassinat, i el xa Ismaïl I (r. 1501-1524), que llavors tenia dotze anys, va encapçalar el moviment el 1499. Va començar una vigorosa propaganda que li va permetre reclutar un exèrcit. El 1500, els seus 7000 soldats van vèncer les tropes turcmanes, una força de 30.000 homes, i el 1501, Ismaïl I va entrar a la ciutat de Tabriz, al nord-oest de l'actual Iran, proclamant el ritu imamí com a religió de l'estat i fent encunyar les primeres monedes amb el seu nom.
L'expansió territorial es va accelerar cap a Bagdad i l'Imperi Otomà, però l'arribada de Selim I al capdavant de l'Imperi Otomà que va prohibir el xiisme, així com la batalla de Çaldiran el 23 d'agost de 1514, van marcar una aturada en aquesta expansió. L'exèrcit safàvida, que no coneixia l'ús de les armes de foc, va patir una aclaparadora derrota.Michael J. McCaffrey. «Çaldiran», a Encyclopædia Iranica (en anglès) Selim I va entrar a Tabriz —on es va retirar uns mesos més tard a causa de les disputes internes— i es va annexionar gran part del territori safàvida. Ismal I, l'ascendència divina del qual va ser fortament qüestionada, es va retirar de la vida política, mentre que les relacions amb els turcmans qizilbash —deixebles sufís xiïtes dels safàvides— es deterioraven. El 1515, la instal·lació dels portuguesos a Ormuz va comportar l'inici d'un prosper comerç amb Europa.
Després de la mort d'Ismaïl I, el seu fill de deu anys, Tahmasp I (r. 1524-1576) va arribar al poder. Poc brillant en el plànol militar, va cedir la ciutat de Bagdad a Solimà el Magnífic, i va transferir el 1548 la capital a Qazvín. Finalment, va signar el 1555 el Tractat d'Amasya que li assegurava una pau duradora. El seu regnat, el més llarg en la història de Pèrsia, va estar marcat per la signatura, als seus vint anys, d'un «edicte de penediment» que va instaurar una religió autoritària, prohibint la música, la dansa, les begudes alcohòliques i fins i tot l'haixix. miniatura|Un pont de l'època safàvida proper a Qazvín Després de la mort de Tahmasp el 1576, van seguir dotze anys de confusió i fins a l'arribada del xa Abbas (r. 1587-1629) no es va aconseguir restaurar una calma relativa. Abbas, conegut com a Abbas el Gran, va signar una pau molt desfavorable amb els otomans, per aconseguir temps per posar en peus un exèrcit de ghulams (mercenaris caucàsics, armenis i georgians). Els ghulams també van ser integrats en una administració centralitzada, ocupant els llocs dels turcmans jutjats massa renuents.R. M. Savory. «Abbas I», a Encyclopædia Iranica (en anglès) Aquestes mesures van permetre que el xa guanyés a les tropes uzbekes i que el 1598 reprengués la ciutat d'Herat i el 1624 la pròpia Bagdad. Aquest regnat, el més ple de la dinastia, va donar lloc a un comerç i art destacables, sobretot amb la construcció de la nova capital d'Esfahan.
El període posterior a la mort d'Abbas el Gran va ser un llarg declivi, en part a causa del «sistema de l'harem» que promovia les intrigues i manipulacions. El regnat del xa Safi (r. 1629-1642) va destacar per la seva violència arbitrària i les pèrdues territorials; el del xa Abbas II (r.1642-1666) va marcar el començament de la intolerància religiosa cap als dhimmis i especialment els jueus, situació que va continuar sota el govern del xa Sulayman (r. 1666-1694) i del xa Husayn I (r. 1694-1722).R. M. Savory. «Abbas II», a Encyclopædia Iranica (en anglès) Una rebel·lió dels afganesos el 1709 va conduir finalment a l'extinció de l'imperi l'any 1722.
Arquitectura i urbanisme Sota Ismaïl Si bé el primer xa safàvida Ismaïl I va fer una política bastant intensiva de restauració i de conservació dels grans llocs del xiisme com Karbala (1508), Najaf (1508) i Samarra avui a l'Iraq i Mashad (1514) a l'est de l'Iran, entre d'altres, perpetuant així les tradicions timúrides i turcmanes, el seu mecenatge arquitectònic com a constructor va ser gairebé nul, probablement a causa que la conquesta safàvida es va aconseguir sense grans destruccions. Així, a la nova capital Tabriz, tots els monuments dels turcmans van sobreviure satisfent les necessitats del xa i de la seva cort. No obstant això, Ismaïl I va fer de la ciutat d'Ardabil (al nord de l'Iran) un centre dinàstic i lloc de peregrinació, embellint el complex situat al voltant de la tomba de Shaykh Safi i enterrant-hi les restes del seu pare el 1509. Se li deu l'edificació del Dar al-Hadith, una sala dedicada a l'estudi dels hadits, l'equivalent a l'antiga Dar al-Huffaz, que servia per a recitar l'Alcorà.Els investigadors es troben dividits en el cas de l'atribució del Dar al-Hadith al xa Ismaïl, però Sussan Babai destaca la menció el 1570, d'una inscripció amb els títols de xa Ismaïl a la façana. cf S. Babaie, «Building on the past: the shaping of Safavid architecture, 1501–1576», a Hunt for paradise, courts arts of Safavid Iran 1501 - 1576, p. 32. Va ser probablement ell mateix qui va planificar la seva pròpia tomba, encara que es construís poc després de la seva mort. També s'acredita a Ismaïl I la restauració de la mesquita aljama de Saveh, el 1520, on la decoració exterior ha desaparegut, però que en el mihrab combina l'ús de l'estuc arcaïtzant amb una delicada decoració d'arabescs en mosaic de ceràmica. A una altra mesquita de Saveh, la mesquita Meydān, es va fer un mihrab similar entre 1510 i 1518, datat per dues inscripcions.
Dormish Khan Shamlu, cunyat d'Ismaïl, va superar en part aquesta absència de construccions a partir de l'any 1503. De fet, com a governador d'Esfahan que residia més en la cort de Tabriz que en la seva pròpia ciutat, va deixar el poder de decisions en mans de Mirza Shah Hussein Isfahani, el més gran arquitecte de l'època, que va construir al lloc la tomba d'Harun-e Vilayat entre 1512 i 1513.Datació possible gràcies a una inscripció Assenyalat per un viatger occidental com un gran lloc de «peregrinació dels perses» tant musulmans com jueus i cristians, aquest monument està format per una habitació quadrada sota una cúpula, seguint un esquema de planta bastant tradicional. La cúpula descansa sobre un alt tambor, amb mocàrabs que omplen la zona de pas octogonal. Dos minarets avui desapareguts amplificaven el gran porxo, mentre que la decoració de la torre —hazerbaf— i els mosaics de ceràmica, centrada a la façana, conservaven la tradició timúrida. La façana, marcada per arcs cecs, s'unifica gràcies a la decoració de fons com en la gran mesquita de Yazd. A aquesta tomba s'ha d'afegir la mesquita Ali, molt a prop, acabada el 1522 per ordre del mateix governador.
Sota Tahmasp Com el seu predecessor, al començament del seu regnat (1524-1555), Tahmasp I va romandre poc actiu en relació amb el patrocini de grans obres arquitectòniques, implicant-se només en restauracions i embelliments, sempre en línia amb les principals dinasties anteriors, beneficiant-se especialment les grans mesquites de Kerman, Siraz i Ispahan, i els santuaris de Mashad i d'Ardabil. En aquest últim, es pot citar la torre funerària del xa Ismaïl, que va poder haver estat encarregada pel mateix xa, però que probablement es va fer en els primers anys del regnat de Tahmasp, encara que no s'esmenti cap data. Està situada just al costat de la torre funerària del fundador de la dinastia i, a conseqüència d'aquesta proximitat, té un diàmetre relativament petit. Sembla una mica aclaparada pel monument proper. Desproporcionadament alta, té tres petites cúpules superposades, i juga amb una decoració de ceràmica dividida en nombrosos registres per evitar la monotonia. El color groc de la ceràmica decorativa és, però, un element completament nou. També s'atribueix a Tahmasp el Jannat Sara (Casa del Paradís) d'Ardabil, un edifici octogonal amb dependències adjacents i jardins molt degradats al . Situat al nord-est de la tomba, dataria, segons Morton, dels anys 1536-1540. El seu principal ús encara és debat, ja que s'esmenta com una mesquita en fonts europees, però no en les de Pèrsia, el que planteja si seria planejat per albergar la tomba del propi Tahmasp, encara que en realitat després va ser enterrat a Mashad.A. H. Morton, «The Ardabil Shrine in the Reign of Shah Tahmasp I», Iran 12, 1974, p. 31-64, 13, 1975, p. 39-58.
Es deu també a Tahmasp un palau a Tabriz, la capital fins al 1555, del qual no hi ha cap reste excepte una descripció del viatger italià Michele Membre, que va visitar Tabriz el 1539, i segons el qual, consistia en un jardí envoltat de parets de pedra i terra amb dues portes d'un gran meydān a llevant i una nova mesquita. miniatura|Amol