Trial by Jury és una òpera còmica en un acte, amb música d'Arthur Sullivan i llibret de W. S. Gilbert. Es va estrenar el 25 de març de 1875 al Royalty Theatre de Londres, on inicialment es va representar durant 131 funcions i va ser considerada un èxit, rebent elogis de la crítica i superant la seva popular peça acompanyant, La Périchole de Jacques Offenbach. La història tracta d'una demanda per "incompliment de promesa de matrimoni" en què el jutge i el sistema legal són objecte d'una sàtira alegre. Gilbert va basar el llibret de Trial by Jury en una paròdia d'opereta que havia escrit el 1868.
L'òpera es va estrenar més de tres anys després de l'única col·laboració prèvia de Gilbert i Sullivan, Thespis, un espectacle nadalenc de 1871–72. Durant els anys intermedis, tant l'autor com el compositor van estar ocupats amb projectes separats. A partir de 1873, Gilbert va intentar diverses vegades que es produís l'òpera abans que l'empresari Richard D'Oyly Carte li suggerís que hi col·laborés amb Sullivan. Sullivan va quedar satisfet amb la peça i immediatament va escriure la música.
Com passa amb la majoria d'òperes de Gilbert i Sullivan, la trama de Trial by Jury és ridícula, però els personatges es comporten com si els esdeveniments fossin perfectament raonables. Aquesta tècnica narrativa esmorteeix algunes de les punxades dirigides a la hipocresia, especialment de les persones amb autoritat, i els motius, de vegades baixos, de persones i institucions suposadament respectables. Aquests temes es van convertir en els preferits de Gilbert durant la resta de les seves col·laboracions amb Sullivan. La crítica i el públic van elogiar com la música enginyosa i bon humor de Sullivan complementava la sàtira de Gilbert. L'èxit de Trial by Jury va llançar la famosa sèrie de 13 obres col·laboratives entre Gilbert i Sullivan que van arribar a ser conegudes com les Òperes Savoy.
Després de la seva producció original el 1875, Trial by Jury va fer una àmplia gira per Gran Bretanya i altres llocs i va ser reviscuda i enregistrada amb freqüència. També es va fer popular per a representacions benèfiques. L'obra continua representant-se amb freqüència, especialment com a peça complementària d'altres òperes curtes de Gilbert i Sullivan o altres obres. Segons l'estudiós del teatre Kurt Gänzl, és "probablement l'opereta britànica d'un acte més reeixida de tots els temps".
Rerefons Abans de Trial by Jury, W. S. Gilbert i Arthur Sullivan havien col·laborat en una òpera anterior, Thespis; or, The Gods Grown Old, el 1871. Tot i que va tenir un èxit raonable, era un entreteniment nadalenc i no s'esperava que aquestes obres perduressin.Rees, p. 78 Entre Thespis i Trial by Jury, Gilbert i Sullivan no van col·laborar en cap altra òpera, i cada home va produir per separat obres que van consolidar encara més la seva reputació en el seu propi camp. Gilbert va escriure diversos contes, va editar el segon volum del seu còmic Bab Ballads i va crear una dotzena d'obres teatrals, incloent-hi Happy Arcadia el 1872; The Wicked World, The Happy Land i The Realm of Joy el 1873; Charity, Topsyturveydom i Sweethearts el 1874.Stedman, p. 99–127 Al mateix temps, Sullivan va escriure diverses peces de música religiosa, incloent-hi el Festival Te Deum (1872) i un oratori, The Light of the World (1873), i va editar Church Hymns, with Tunes (1874), que incloïa 45 dels seus propis himnes i arranjaments. Dues de les seves melodies d'himnes més famoses d'aquest període són arranjaments de "Onward, Christian Soldiers" i "Nearer, my God, to Thee" (ambdues del 1872). També va escriure una suite de música incidental per a The Merry Wives of Windsor (1874) i moltes balades de saló i altres cançons, incloent-hi tres del 1874–75 amb lletra de Gilbert: "The Distant Shore", "Sweethearts" (inspirada en l'obra de Gilbert) i "The Love that Loves Me Not".Ainger, p. 106
Gènesi de l'òpera miniatura|alt= A page from a magazine with a short libretto in two columns, illustrated by quaint cartoons, which include a frieze of dancing lawyers and bailiffs.| Esbós original de Gilbert de Trial by Jury, publicat a Fun el 1868 La gènesi de Trial by Jury va ser el 1868, quan Gilbert va escriure una peça còmica il·lustrada d'una sola pàgina per a la revista Fun titulada Trial by Jury: An Operetta. Basant-se en la formació i la breu pràctica de Gilbert com a advocat, detallava un judici per "incompliment de promesa" que anava malament, parodiant en el procés la llei, els advocats i el sistema legal. (A l'època victoriana, un home podia ser obligat a pagar una compensació si no es casava amb una dona amb qui estava promès.)"The Law Relating to Breach of Promise of Marriage", Working Papers, p. 4, Dublin: Law Reform Commission (1978) L'esquema d'aquesta història es va seguir a l'òpera posterior, i dos dels seus números van aparèixer gairebé en la seva forma final a Fun. L'esketx, però, va acabar bruscament: en el moment en què la atractiva demandant va entrar a l'estrada dels testimonis, el jutge va saltar als seus braços i va prometre casar-s'hi, mentre que a l'òpera, es permet que el cas avanci abans que s'arribi a aquesta conclusió.Trial by Jury: An Operetta, from Fun, 11 April 1868, Gilbert and Sullivan Archive edition, accessed 11 October 2007Bradley, p. 6, 24, 36
El 1873, el director d'òpera i compositor Carl Rosa va demanar a Gilbert una peça per utilitzar-la com a part d'una temporada d'òpera anglesa que Rosa tenia previst presentar al Drury Lane Theatre; Rosa havia d'escriure o encarregar la música. Gilbert va ampliar Trial a un llibret d'un acte . L'esposa de Rosa, Euphrosyne Parepa-Rosa, amiga de la infància de Gilbert, va morir després d'una malaltia el 1874, i Rosa va abandonar el projecte.Stedman, p. 120–121Ainger, p. 99–100 and 105 Més tard aquell mateix any, Gilbert va oferir el llibret a l'empresari Richard D'Oyly Carte, però Carte no coneixia cap compositor disponible per musicar-lo.Stedman, p. 125
Mentrestant, Sullivan podria haver estat considerant tornar a l'òpera lleugera: Cox and Box, la seva primera òpera còmica, havia rebut una reestrena a Londres (coprotagonitzada pel seu germà, Fred Sullivan) el setembre de 1874. Al novembre, Sullivan va viatjar a París i va contactar amb Albert Millaud, un dels llibretistes de les operetes de Jacques Offenbach. Tanmateix, va tornar a Londres amb les mans buides i va treballar en la música incidental per a la producció de Les alegres comares de Windsor del Gaiety Theatre.Ainger, p. 107–108 A principis de 1875, Carte dirigia el Royalty Theatre de Selina Dolaro, i necessitava una òpera curta per ser representada com a peça posterior a La Périchole d'Offenbach, que s'havia d'estrenar el 30 de gener (amb Fred Sullivan al repartiment), en què Dolaro protagonitzava. Carte havia demanat a Sullivan que compongués alguna cosa per al teatre i havia anunciat a The Times a finals de gener: "En preparació, una nova òpera còmica composta expressament per a aquest teatre pel Sr. Arthur Sullivan en què apareixeran Madame Dolaro i Nellie Bromley".Ainger, p. 108 Però més o menys al mateix temps, Carte també recordava el Trial by Jury de Gilbert i sabia que Gilbert havia treballat amb Sullivan per crear Thespis. Va suggerir a Gilbert que Sullivan era l'home que havia d'escriure la música per a Trial.
Finalment, Gilbert va visitar Sullivan i li va llegir el llibret el 20 de febrer de 1875. Sullivan es va mostrar entusiasmat i més tard va recordar: "[Gilbert] el va llegir... a la manera d'un home considerablement decebut amb el que havia escrit. Tan bon punt va arribar a l'última paraula, va tancar el manuscrit violentament, aparentment inconscient del fet que havia aconseguit el seu propòsit pel que fa a mi, ja que jo estava cridant de riure tot el temps".Ainger, p. 109 Trial by Jury, descrit com "Una cantata dramàtica novedosa i original" al material promocional original, va ser compost i assajat en qüestió de setmanes.Stedman, p. 128–129
Producció i conseqüències El resultat de la col·laboració de Gilbert i Sullivan va ser una peça enginyosa, melodiosa i molt "anglesa", en contrast amb els burlescs obscens i les adaptacions d'operetes franceses que dominaven l'escena musical londinenca en aquell moment. esquerra|miniatura|alt=A programme cover for the Royalty Theatre printed in black and blue with engraved illustrations and decorations. There is a large illustration of the main attraction, La Périchole, but caricatures of Gilbert and Sullivan as cherubs frame a portrait of Selina Dolaro.| Programa de l'abril de 1875 per a La Périchole i Trial by Jury. Sullivan i Gilbert són els querubins.
Inicialment, Trial by Jury, que només dura uns 30 minuts, es representava per última vegada en un programa triple, en què l'atracció principal, La Périchole (protagonitzada per Dolaro com a personatge principal, Fred Sullivan com a Don Andrés i Walter H. Fisher com a Piquillo), estava precedida per la farsa d'un acte Cryptoconchoidsyphonostomata. última va ser substituïda immediatament per una sèrie d'altres curtain raisers.Ainger, p. 110 El compositor va dirigir la primera nit de la funció, i el director musical del teatre, B. Simmons, va dirigir-la a partir de llavors. El germà del compositor, Fred Sullivan, va interpretar el jutge savi, amb Nellie Bromley com a demandant. Un dels coristes de Trial by Jury, W. S. Penley, va ser ascendit el novembre de 1875Ainger, p. 114 al petit paper del cap del jurat i va causar un fort impacte en el públic amb les seves divertides expressions facials i gestos.Walbrook, p. 38–40 El març de 1876, va substituir temporalment Fred Sullivan com a jutge, quan la salut de Fred va empitjorar a causa de la tuberculosi.Ainger, p. 113, 120 Amb aquest inici, Penley va iniciar una reeixida carrera com a actor còmic, que va culminar amb el paper principal en la producció original rècord de Charley's Aunt. Fred Sullivan va morir el gener de 1877.Ainger, p. 128
Les obres de Jacques Offenbach estaven en el punt àlgid de la seva popularitat a Gran Bretanya, però Trial by Jury va resultar encara més popular que La Périchole,The Times, 29 March 1875, quoted and discussed in Ainger, p. 109 convertint-se en un èxit inesperat.Stedman, p. 129–130 Trial by Jury va atreure multituds i va continuar representant-se després del tancament de La Périchole.Ainger, p. 117 Mentre el Royalty Theatre va tancar durant l'estiu de 1875, Dolaro va portar immediatament Trial de gira per Anglaterra i Irlanda.Ainger, p. 111 L'obra es va reprendre al Royalty més tard el 1875 i es va tornar a representar per a temporades addicionals a Londres el 1876 a l'Opéra Comique i el 1877 al Strand Theatre.Ainger, p. 118 and 130