Romaine Brooks, nascuda Beatrice Romaine Goddard (Roma, Itàlia, 1 de maig de 1874 – Niça, França, 7 de desembre de 1970), va ser una pintora estatunidenca que va treballar sobretot a París i a Capri. Va especialitzar-se en l'art del retrat i la seva obra es caracteritzava per l'ús d'una paleta suau de tons grisos. Brooks va ignorar les tendències artístiques contemporànies com ara el Cubisme i el Fauvisme i va desenvolupar una estètica pròpia inspirada en l'obra de Charles Conder, Walter Sickert i James McNeill Whistler. Va retratar des de models anònims fins a aristòcrates. És coneguda pels seus retrats de dones andrògines o vestides amb roba masculina, incloent-hi el seu autoretrat fet l'any 1923, que és una de les seves obres més reproduïdes arreu.
Brooks va tenir una infantesa infeliç després que el seu pare alcohòlic abandonés la família; la seva mare n'abusava emocionalment i el seu germà patia una malaltia. Aquesta etapa va marcar-la per tota la vida. Va passar diversos anys en la pobresa mentre estudiava a Itàlia i França, després va heretar una fortuna arran de la mort de la seva mare l'any 1902. La riquesa li va donar la llibertat d'escollir els seus propis models. Normalment pintava persones pròximes, com ara l'escriptor i polític italià Gabriele D'Annunzio, la ballarina russa Ida Rubinstein, i la seva parella durant més de 50 anys, Natalie Barney.
Tot i que va viure fins al 1970, es té la creença errònia que va pintar molt poc després de 1925, malgrat que hi ha fets que ho contradiuen. Va realitzar sèries de dibuixos durant els anys 1930 utilitzant tècniques «no premeditades» de dibuix automàtic. A mitjan anys 1930 va passar un temps a Nova York, on va realitzar els retrats de Carl Van Vechten i Muriel Draper.
Vida Infantesa i educació Beatrice Romaine Goddard va néixer a Roma, Itàlia, com a la més jove dels tres fills d'Ella (Waterman) Goddard i el major Henry Goddard, dos estatunidencs adinerats. L'avi matern era el multimilionari S. Waterman Jr. Els seus pares es van divorciar quan era molt petita, i el seu pare va abandonar la família. Beatrice va ser criada per la seva mare, que era inestable i va abusar d'ella emocionalment mentre cobria d'atencions el seu germà amb una malaltia mental. Van viure principalment a Nova York, on Goddard havia de controlar el seu germà perquè aquest atacava qualsevol persona que se li acostava. Segons les seves memòries, quan tenia set anys la seva mare la va enviar a viure amb una família pobra, després va desaparèixer i va deixar de fer els pagaments acordats. Aquesta família va seguir cuidant de Beatrice, malgrat que això els enfonsés més en la pobresa. No els va dir on vivia el seu avi per por a tornar amb la seva mare.
Després que la família d'acollida localitzés l'avi pel seu compte, aquest es va comprometre enviar Beatrice a estudiar durant diversos anys a St. Mary's Hall, un internat per a noies a Burlington, Nova Jersey. Posteriorment va assistir a un col·legi conventual i entremig va passar algun temps amb la seva mare, que viatjava constantment per Europa, tot i que l'estrès del viatge fes que St Mar fos més difícil de controlar.Secrest, 17–42. A l'edat adulta Goddard es va referir a si mateixa com un "infant màrtir".Rodriguez, 223.
L'any 1893, quan tenia 19 anys, Goddard va deixar la família i se'n va anar a París. Com que va rebre un subsidi molt baix de la seva mare, va prendre algunes lliçons de cant i durant un temps va cantar en un cabaret, abans de descobrir que estava embarassada i de donar a llum a una nena el 17 de febrer de 1887. Va deixar l'infant a un convent perquè en tinguessin cura i se'n va anar a Roma a estudiar art. Goddard era l'única estudiant femenina de la classe, ja que era inusual que les dones treballessin amb models nus. Va patir algunes situacions d'assetjament sexual, sobretot per part d'un company que la volia forçar a casar-se amb ell, i davant d'aquesta situació va decidir anar-se'n a Capri.Secrest, 108–109.
L'estiu de 1899 Goddard va llogar un estudi a la part més pobra de l'illa de Capri, on era molt car viure. Encara no tenia prou diners per sobreviure, i després de diversos mesos de fam va patir un col·lapse físic. L'any 1901 va morir el seu germà St. Mar. Va retornar a Nova York per ajudar a cuidar la seva mare, que va morir menys d'un any després per complicacions a una diabetis avançada. Goddard tenia 28 anys quan ella i la seva germana van heretar la gran finca que els seu avi Waterman havia deixat, cosa que les va fer econòmicament independents.Secrest, 123–145, 173
Matrimoni i família El 13 de juny de 1903 Goddard va casar-se amb el seu amic John Ellingham Brooks, un reeixit pianista i traductor que passava penúries econòmiques. Era homosexual i Goddard mai va acabar de revelar exactament per què es va casar amb ell. La seva primera biògrafa Meryle Secrest creu que es va moure motivada per la preocupació per ell i el desig de companyia, més que per la necessitat d'un matrimoni de conveniència. Les disputes van començar immediatament quan ella es va tallar els cabells i va encarregar roba d'home per un viatge a Anglaterra; ell es va negar de deixar-se veure en públic amb ella vestida d'aquella manera. Fidel a la seva essència, va deixar-lo després de només un any de matrimoni i va anar a viure a Londres. També s'havia espantat per les contínues referències d'ell cap als «nostres» diners.Secrest, 179–181. J. E. Brooks va passar la resta de la seva vida a Capri (on va morir l'any 1929) on va viure durant un temps amb E. F. Benson, autor de les novel·les Mapp and Lucia.Diana Souhami (2004) Wild Girls
Carrera professional L'any 1904 Romaine Brooks, el nom que va escollir, va veure que no estava satisfeta amb el seu treball, i en particular amb les paletes de colors vius que va utilitzar en les seves primeres pintures. Va viatjar a St. Ives a la costa de Cornualla, va llogar un petit estudi, i va començar a experimentar per crear diversos matisos de gris. Quan un grup d'artistes locals li va demanar una exposició informal de la seva obra només va ensenyar aquells treballs realitzats amb pintura grisa. A partir d'aquí, va realitzar la major part de les seves pintures en tots grisos, blancs i negres amb alguns petits tocs d'ocre, ambre, alizarina i verd blavós. L'any 1905 ja havia trobat la seva paleta tonal, la qual va continuar desenvolupant durant tota la seva carrera.Secrest, 186–189.
Primera exposició Brooks va deixar St. Ives per anar-se'n a París a l'època quan pintors joves i pobres com Pablo Picasso i Henri Matisse creaven un nou art als districtes bohemis de Montparnasse i Montmartre. En contrast, Brooks va llogar un apartament al districte 16è, llavors de moda, barrejant-se en els cercles socials d'elit i pintant retrats de dones amb títol i riques, entre les quals es trobava la seva amant del moment, la Princesa de Polignac. esquerra|miniatura|Romaine Brooks (ca. 1910) / Fotografia de Perou extreta dels Archives of American Art L'any 1910 Brooks va aconseguir la seva primera exposició en solitari a la prestigiosa galeria Durand-Ruel, on va mostrar tretze pintures de dones i noies. Unes quantes eren retrats; altres mostraven models anònimes en escenes interiors o davant de fons tonals, normalment amb expressions pensives i taciturnes. Les pintures eren majoritàriament naturalistes, posant l'atenció en els detalls de la moda de la Belle Époque amb para-sols, vels i barrets elaborats.Chadwick, 18–19.
Brooks va incloure dos estudis de nu en la seva primera exposició -una tria provocadora per a una dona artista l'any 1910. A The Red Jacket podem veure una dona jove dreta davant d'una llarga pantalla portant només una petita jaqueta oberta, amb les mans a l'esquena. Es veia tan fràgil i tan distant que un crític contemporani s'hi va referir com a comercial; Brooks la va descriure senzillament com "una pobra noia que tenia fred". L'altre, White Azaleas, és un estudi de nu d'una dona reclinada en un sofà, amb més càrrega sexual. Les ressenyes contemporànies ho van comparar amb La maja desnuda de Francisco de Goya i l'Olympia d'Édouard Manet. A diferència de la resta de pintures, la protagonista de White Azaleas allunya la vista de l'espectador; al fons hi podem veure una sèrie d'impressions japoneses, que agradaven molt a l'autora.Lucchesi, Apparition, 75–76.
L'exposició va posar els fonaments de la reputació de Brooks com a artista. Les ressenyes van ser efusives, i el poeta Robert de Montesquiou la va definir com una "lladre d'ànimes". La decoració austera i gairebé monocromàtica de casa seva també va cridar l'atenció; sovint se li demanava consell sobre el disseny d'interiors malgrat no ser decoradora. Brooks es va anar desil·lusionant cada vegada més amb l'alta societat parisenca, avorrint-se amb les converses i sentint comentaris sobre ella arreu.Secrest, 197, 204–206. Malgrat el seu èxit artístic es va descriure a ella mateixa com una lapidé, una víctima de lapidació.Latimer, "Sapphic Modernity", 38.Vegeu Brooks, Romaine. On The Hills of Florence. Disponible on-line a SIA.
Gabriele d'Annunzio i Ida Rubinstein L'any 1909 Brooks va conèixer Gabriele d'Annunzio, un escriptor i polític italià que havia hagut de fugir a França per deutes. Ella el va veure com un artista màrtir, un altre lapidé; ell va escriure poemes sobre les pintures de Brooks i la va descriure com "la més profunda i sàvia orquestradora de grisos en la pintura moderna".Secrest, 193.
L'any 1911 va relacionar-se romànticament amb Ida Rubinstein, l'actriu i ballarina russa que en aquell moment era l'estrella dels Ballets Russos de Serge Diàguilev. D'Annunzio també sentia una atracció obsessiva però no corresposta per a Rubinstein, que estava profundament enamorada de Brooks.Lucchesi, "Apparition", 80 and Secrest, 243–244. Rubinstein volia comprar una granja on viure juntes, una forma de vida que no interessava gens a Brooks.Secrest, 243.
Tot i que van trencar la relació l'any 1914, Brooks va pintar Rubinstein en diverses ocasions. Per a Brooks, la bellesa "fràgil i andrògina" de RubinsteinDe les memòries inèdites de Brooks No Pleasant Memories; citades a Lucchesi, "Apparition", 85. representava un ideal estètic. Les primeres pintures són una sèrie de nus al·legòrics. A The Crossing (també conegut com The Dead Woman), Rubinstein sembla estar en coma, estirada sobre un llit blanc contraposat a un fons negre que s'interpreta com la mort o com una ala simbòlica de Brooks on ella flota per satisfacció sexual. A Spring apareix representada com una Madonna pagana que escampa flors al terra d'un prat. Quan Rubinstein va protagonitzar l'obra d'D'Annunzio El martiri de Sant Sebastià, Brooks la va pintar com un Sant Sebastià ros, lligada a un post, essent disparada per un nan emmascarat dret sobre una taula. El nan era una representació satírica d'Annunzio.Secrest, 248.
Al principi de la Primera Guerra Mundial Brooks va pintar La France Croisée, una imatge simbòlica de França a la guerra ensenyant una infermera de la Creu Roja mirant al costat amb expressió decidida mentre Ypres crema a la distància darrere seu. Tot i que no és un retrat de Rubinstein es creu que ella podria haver fet de model per l'obra. Aquest quadre va ser exhibit juntament amb un poema de D'Annunzio clamant pel coratge i la resolució en temps de guerra, i va ser reproduït més tard en un llibret que es va vendre per recaptar fons per a la Creu Roja.Chadwick, 27–28. Després de la guerra, Brooks va rebre la creu de la Legió d'Honor pels seus esforços de recaptació.