La frontera entre Líbia i Tunísia és la línia fronterera en sentit nord-sud que separa el sud-est de Tunísia del nord-oest de Líbia a l'Àfrica Septentrional. Té 459 km de longitud segons un traçat de 459 km i finalitzat el 19 de maig de 1910. Comença al nord al litoral del Mar Mediterrani, cap al sud, després al sud-oest fins al trifini Líbia-Tunísia-Algèria, prop de la ciutat de Gadames (Líbia). Separa els districtes libis d'An Nuqat al Khams, Nalut, Gadames de vuit províncies tunisianes (des de Nabeul al nord fins Tatauine, a l'extrem sud.
El pas fronterer de Ras Ajdir és el punt principal d'aquesta frontera. Situada al sud-est de Tunísia, es troba a 580 quilòmetres de Tunis, a 25 quilòmetres de la ciutat tunisiana de Ben Gardane i 169 quilòmetres de Trípoli.
Després d'un conflicte portat a la Cort Internacional de Justícia en 1977, la frontera va ser oberta en 1987, el que permet una explosió de migracions i intercanvis comercials a partir d'aquesta data, però també va donar lloc a un augment del contraban i la immigració il·legal. En 2011, a causa de l'aixecament a Líbia, la situació a la frontera es torna crítica als ulls de les organitzacions internacionals, un nombre significatiu de libis, però també d'egipcis i tunisians que viuen a Líbia, tractant de fugir del país i s'aglomeren a la regió.
Història Traçat progressiu de la frontera A banda i banda de la frontera s'estén la plana costanera de Djeffara, que sovint ha estat un eix de circulació, d'intercanvi i d'invasions de l'antiguitat fins a l'Era Contemporània.Collectif, Entre désertification et développement, la Jeffara tunisienne, éd. IRD, Paris, 2006, p. 198 Els pobles que vivien al voltant de la plana circulaven amb relativa llibertat en l'edat mitjana, de costat libi amb els grups tribals tripolitans (els Ouezzan, els Mahamids, els Mouaïls, etc)Jean-François Martin, Histoire de la Tunisie contemporaine. De Ferry à Bourguiba. 1881-1956, éd. L'Harmattan, Paris, 2003, p. 77 i del costat tunisià els grups que formen part de la gran confederació tribal dels Ouerghemma. Els contactes entre les dues tribus són tan intenses i, de vegades en conflicte, en particular per al control de rutes i punts d'aigua, de vegades pacífiques, basada en la barata i les aliances matrimonials. La frontera, més marcada ètnicament que topogràficament, és volàtil, producte de les victòries o derrotes militars a l'atzar en cada territori. De tota manera, els governs veuen aquesta regió com una zona tampó, el que explica que no hi hagi cap tractat o mapa que permeti especificar el traçat de la frontera.
A partir d'1560, Tunísia i Tripolitània formen dos estats separats després d'haver depès del mateix govern des de la conquesta musulmana del Magrib; de l'època otomana en els dos països, la frontera comença a dissenyar-se entre la Tripolitània líbia i la Djeffara tunisiana, amb conflictes ocasionals en el traçat.Collectif, Frontières, problèmes de frontières dans le tiers-monde, éd. L'Harmattan, Paris, 1982, p. 60 La separació entre Tunísia i Líbia esdevé efectiva en 1710. En 1881, al començament del protectorat francès de Tunísia es deixa una zona neutral entre Líbia i Tunísia per evitar el contacte i el conflicte entre els turcs i els francesos.Jean-François Martin, op. cit., p. 77-78 Però, a canvi, aquesta zona s'ha convertit en el lloc de violències, perquè era un refugi per als dissidents.
Convenció de Trípoli Més tard, després d'haver trobat un modus vivendi en 1900, les potències colonials — França per Tunísia i l'Imperi Otomà per Líbia — signaren la convenció de Trípoli, també conegut com a tractat tuniso-turc o tractat franco-turc,Nicole Grimaud, La politique extérieure de l'Algérie (1962-1978), éd. Karthala, Paris, 1984, p. 177 el 19 de maig de 1910, definint així definitivament el traçat i marcat de la frontera entre Tunísia i Líbia.Boualem Bouguetaïa, Les frontières méridionales de l'Algérie : de l'hinterland à l'uti-possidetis, éd. Société nationale d'édition et de diffusion, Alger, 1981, p. 131 La convenció va completar un acord de 1888 confirmant l'adhesió dels oasis de Gadames i Gat a Líbia.
No obstant això, els turcs, que tenien problemes per acceptar el protectorat francès de Tunísia, veien que el text de la Convenció proporcionava una comissió turco-tunisiana formada amb funcionaris francesos i el cadí de Tataouine com a delegats del Bei de Tunis. Aquesta comissió s'encarregava de materialitzar en la pràctica les seves conclusions, que no havien de ser ratificades. Però això creava una ambigüitat diplomàtica en la mesura que hi havia incertesa al voltant del fet que no sabem si la línia traçada separa les terres de l'Imperi Otomà i les de Tunísia, com es declara formalment la Convenció, o marca la frontera entre les possessions otomanes i el domini francès de la regió.
Aquesta és la raó per la qual Algèria, colònia francesa i que no formava part de l'acord, es veu afectada per l'intercanvi de terres amb Tunísia. Però la situació tornà finalment a la primera interpretació del text amb la invasió de Líbia per part d'Itàlia en 1911.
El text en si defineix la frontera de Ras Ajdir, a la Mediterrània fins Garet El Hamel, que es troba a tretze quilòmetres al sud de Gadames.Jean-François Martin, op. cit., p. 79 Al sud, la frontera passa a la mateixa distància de les pistes de Djeneine a Gadames i de Nabout a Ghadames. S'hi van posar 233 bornes, però aquesta operació era delicada:
Aproximació solidària i migració clandestina La separació física dels territoris entre Tunísia i Líbia va contribuir paradoxalment a l'acostament dels dos pobles esdevingueren units i solidaris en la seva lluita contra llurs colonitzadors respectius, França a Tunísia i Itàlia per Líbia. L'intercanvi tradicional, en particular, la barata, va patir però, el desenvolupament de l'economia monetària i el traçat de fronteres.Mustapha Chandoul et Hassen Boubakri, « Migrations clandestines et contrebande à la frontière tuniso-libyenne », Revue européenne des migrations internationales, vol. 7, n°2, 1991, p. 156 Hassen Boubakri mostra que les tribus nòmades frontereres (o âarch), Touazine Ouedernas i Jlidett del costat de Tunísia i Nouayel del costat de Líbia, han forjat una «xarxa d'aliances i relacions humanes i econòmiques actives» molt menys marcades pel conflicte. De fet, alguns grups resistents i rebels en un costat de la frontera sovint trobaven refugi entre els habitants de l'altre costat. Així algunes accions de resistència contra el protectorat francès de Tunísia van venir de Líbia. Per exemple, els tunisians Habib Thameur i Taïeb Slim, perseguits, arribaren a marxar clandestinament de Tunísia, amb la intenció de visitar Líbia, però finalment foren detinguts al pas fronter de Ben Gardane.Juliette Bessis, La Méditerranée fasciste : l'Italie mussolinienne et la Tunisie, éd. Karthala, Paris, 2000, p. 306 D'altra banda, desenes de milers de libis havien fugit a Tunísia, on eren totalment integrats, protegits pels tunisians sense integrar o simplement coexistint amb ells.
Ali Abaab estima en lel nombre de establerts a Tunísia entre 1911 i 1952 i en el nombre dels que van tornar a casa més tard, encoratjats per la independència de Líbia el 1952, el descobriment de petroli en 1958 i la revolució de 1969.Mustapha Chandoul et Hassen Boubakri, op. cit., p. 157 Només quedaven libis a Tunísia en 1975 segons Anne i Allan Findlay.
Durant el 1970-1980, el desenvolupament de la migració dels tunisians a Líbia, migració sovint clandestina, permet enfortir les relacions entre Tunísia i Líbia, que beneficia el contraban, com mostren Hassen Boubakri i Mustapha Chandoul.Collectif, Entre désertification et développement, la Jeffara tunisienne, p. 198-199 A mitjans de la dècada de 1980, un nombre estimat de emigrats tunisians a Líbia, dels quals un terç eren clandestins. En 1987, la Guàrdia Nacional de Tunísia interpel·la clandestins tunisians, a l'arribada o al retorn de la seva estada a Líbia. Ella estima en uns el nombre de clandestins originaris de Ben Gardane. D'altres fonts, dels propis clandestins, estimen que són entre i però aquestes xifres no són contrastables. Una enquesta duta a terme per Chandoul sobre 120 emigrants clandestins mostra que el 63,5 % de les persones interrogades té almenys un membre de la família a Líbia, el 41% irregularment.Mustapha Chandoul et Hassen Boubakri, op. cit., p. 155-156 D'altra banda, Chandoul compta durant la seva investigació a Líbia 568 immigrants il·legals l'estada dels quals al país és superior a dos mesos en el moment de la investigació, per tal d'eliminar els "comerciants contrabandistes", l'estada varia només de dues setmanes a un mes.Mustapha Chandoul et Hassen Boubakri, op. cit., p. 155
En aquest moment, la frontera segueix sent una àrea molt sensible amb onze posicions de seguretat avançades (Guàrdia Nacional, policia i duanes). Aquestes posicions estan separades per una mitjana de vuit quilòmetres i es troben principalment a la zona de la frontera nord, la regió central i sud es troba sota el control directe de l'Exèrcit al costat de Tunísia. És especialment durant els períodes de relaxació de les tensions polítiques que les autoritats tunisianes toleren la immigració il·legal, mentre que el contraban encara es controla oficialment.
Frontera « artificial » i recurs a la Cort Internacional de Justícia miniatura|Moammar al-Gaddafi (esquerra) el 1969 al costat de Gamal Abdel Nasser, figura del panarabisme
Durant la dècada de 1970, la frontera podria haver desaparegut si el projecte d'unió entre Tunísia i Líbia no hagués estat avortat. Amb l'esperança d'aplegar Tunísia en aquest projecte,Tahar Belkhodja, Les trois décennies Bourguiba. Témoignage, éd. Publisud, Paris, 1998, p. 137John Wright, Libya. A Modern History, éd. Croom Helm, Londres, 1981, p. 165 el dirigent libi Moammar al-Gaddafi pronuncià un famós discurs sorpresa a Tunis el 15 de desembre de 1972, a la sala gran del cinema Le Palmarium aplegant més de persones, sota el patrocini de joves quadres del Partit Socialista Desturià al poder i a l'administració,Tahar Belkhodja, op. cit., p. 139 i declarà :
De 1970 a 1986 es produeix un període de tensions polítiques entre els dos països, perquè, encara que el marge continental no és qüestionat, es produeix un conflicte sobre la seva extensió després de les prospeccions petrolieres mar endins al golf de Gabes.Collectif, Frontières, problèmes de frontières dans le tiers-monde, p. 63 Gràcies al compromís assolit per les dues parts el 10 de juny de 1977, el cas passa a la Cort Internacional de Justícia (CIJ), que fa que el seu judici el 24 de febrer de 1982.Abakar Tollimi, La résolution des conflits frontaliers en Afrique, éd. L'Harmattan, Paris, 2010, p. 113 En la sentència, dictada per deu vots contra quatre,Jean-Pierre Queneudec, « Note sur l'arrêt de la Cour internationale de Justice relatif à la délimitation du plateau continental entre la Tunisie et la Libye », Annuaire français de droit international, 1981, vol. 27, n°27, p. 203 rebutja els arguments dels dos països i proposa una línia composta constituïda de dos segments.Abakar Tollimi, op. cit., p. 120 Els jutges de la CIJ (André Gros, Shigeru Oda i Jens Evensen) criticaren aquesta decisió a causa del fet que el mètode de l'equidistància havia estat rebutjada sense més justificació per a la seva revisió.Abakar Tollimi, op. cit., p. 122 Différence entre la décision de la CIJ et la méthode de l'équidistance Tunísia sol·licità la revisió d'aquesta sentència; una nova sentència el 10 de desembre de 1985Olivier Pliez, La nouvelle Libye : sociétés, espaces et géopolitique au lendemain de l'embargo, éd. Karthala, Paris, 2004, p. 38 va declarar irrellevant aquesta demanda.