«El paper de paret groc» (títol original en anglès: «The Yellow Wallpaper») és un conte curt de 6.000 paraules de l'escriptora estatunidenca Charlotte Perkins Gilman. Va ser publicat per primera vegada el mes de gener de 1892 al The New England Magazine. Aquesta obra és considerada seminal de la literatura feminista nord-americana, i il·lustra les actituds al pel que fa a la salut de les dones, el seu aspecte físic i també mental. Ha esdevingut una peça indiscutible del cànon literari estatunidenc i de la literatura escrita per dones, i constitueix una obra mestra.

Descripció Escrit en primera persona, recull les anotacions del diari de la dona d'un metge (John), el qual ha llogat una mansió antiga d'estiueig. La parella s'instal·la a la cambra infantil de la planta alta. A la nostra protagonista se li prohibeix treballar, i se l'anima a alimentar-se correctament i a realitzar exercici a l'aire lliure, de manera que pugui recuperar-se del que el seu espòs denomina una 'depressió nerviosa temporal – una lleugera tendència histèrica, un diagnòstic bastant comú pel que fa a les dones d'aquesta època. La protagonista amaga el seu diari perquè no vol que se li retregui que ha estat treballant en excés. miniatura|272x272px|Il·lustració per a «El paper pintat groc», de J.H. Hatfield, 1892 La història traspua els efectes de la falta d'estimulació sobre la salut mental de la narradora, de tal manera que acaba desenvolupant una psicosi. Sense res que l'estimuli, s'obsessiona pel disseny i el color del paper de la paret. Aquest paper de la paret té el to groc més estrany! Em fa pensar en totes les coses grogues que he vist a la meva vida –no les coses belles, com per exemple els botons d'or, sinó coses grogues velles fetes malbé. Però aquest paper té alguna cosa de particular, la seva olor!... L'única cosa que se m'ocorre semblant és el color del paper! Una olor groga.'

Com a conseqüència de tot això, acaba per imaginar-se dones arrossegant-se entre els dibuixos del paper de la paret i arriba a creure's, fins i tot, que ella mateixa és, també, una d'aquestes dones. La protagonista es tanca a l'habitació, l'únic lloc on pot sentir-se segura, fins i tot un cop ha acabat l'estiu.

Argument La història descriu el descens d'una dona jove cap a la bogeria. John, el seu espòs, és un home comprensiu, però mancat de criteri, i creu que el millor que pot fer és una cura de repòs després d'haver tingut un fill. La família passa l'estiu en una mansió colonial que, segons les paraules de la narradora, 'és una mica estranya'. La dona i el seu espòs s'instal·len a la planta alta, encara que ella creu que és la cambra dels nens, ja que disposa de moltes finestres i permet el pas de l'aire, que és tan necessari per a la seva recuperació. A més de la parella, hi ha la Jennie, germana d'en John, que es dedica a les tasques de casa, és una mestressa de casa perfecta i entusiasta, i no aspira a altra professió'. Tal com era costum a l'època, les finestres de l'habitació dels nens disposen de barrots, el paper de la paret ha estat arrencat en certes parts, i el terra està ratllat. La narradora atribueix aquests desperfectes als nens. esquerra|miniatura|242x242px|Charlotte Perkins Gilman, ca. 1884 La nostra protagonista dedica moltes anotacions del seu diari a descriure el paper que recobreix les parets de l'habitació –la seva olor 'groga', el seu disseny 'que trenca el coll, les parts que han estat arrencades i la forma com deixa taques grogues a la pell i la roba de tota persona que el toca. Com més roman a l'habitació, més sembla metamorfosar-se en el paper de la paret, especialment a la llum de la lluna. Sense més estímul que el paper de la paret, patró i disseny són cada vegada més intrigants per a la narradora. Aviat comença a veure-hi una figura humana i està convençuda que una dona s'arrossega gatejant pel disseny del paper. Convençuda que ha d'alliberar-la, comença a arrencar les restes del paper.

L'últim dia d'estiu, la nostra protagonista es tanca a l'habitació i arrenca els trossos que queden del paper de la paret. Quan el marit torna a casa i obre l'habitació amb la clau, la troba arrossegant-se per la cambra, recorrent les parets i tocant el paper. És llavors quan exclama: 'Per fi he sortit —he dit—, a pesar de tu i de la Jennie. I he arrencat gran part del paper, de manera que no m’hi pots fer tornar'. Ell cau desmaiat, mentre ella continua reptant per l'habitació.

Interpretació alt=photograph|miniatura|Charlotte Perkins Gilman cap a 1900. La història, inserida en una mena de narració gòtica de terror, amb una gran agudesa psicològica i un ritme sostingut, conté una queixa implacable, i una defensa de la insubmissió de les dones davant del poder patriarcal. Gilman va escriure el seu conte amb la finalitat d'explorar el rol de la dona de la seva època als Estats Units. Hi va tractar temes com la manca de realització més enllà de la llar i les forces opressives d'una societat dominada pel sector masculí. Amb el seu treball, Gilman va marcar el camí d'escriptores com Alice Walker i Sylvia Plath.

Al conte es presenta la malaltia mental com una forma de protesta per l'opressió mèdica contra les dones, encara que feia l'efecte que tothom volia el millor per a les dones, a les quals es considerava mentalment molt fràgils. Moltes dones, diagnosticades com a malaltes mentals, eren víctimes dels rols subordinats d'una societat dominada pels homes. Gilman s'adona que escriure és una de les poques vies de realització que tenien les dones de la seva època, en un temps mancat de drets.

A Gilman, la idea del conte li va sorgir a partir de la seva pròpia experiència personal com a pacient: «el propòsit fonamental del conte era convèncer el doctor Silas Weir Mitchell de com eren d'errats els seus mètodes». Gilman havia passat per extensos períodes de depressió i havia consultat un famós metge especialista que li havia receptat una 'cura de repòs' segons la qual 'Gilman havia de viure una vida de reclusió a la llar, tant com fos possible'. Només tenia permeses dues hores diàries d'estimulació mental. esquerra|miniatura|281x281px|Charlotte Perkins Gilman i la seva filla, Katherine Beecher Stetson, ca. 1897 Al cap de tres mesos i gairebé desesperada, Gilman va decidir abandonar el tractament i començar novament a treballar. El fet d'haver estat a punt de patir una greu malaltia mental, la va empènyer a escriure «El paper de paret groc», amb afegits i exageracions per tal d'il·lustrar la seva protesta contra un tractament inadequat. Li va enviar una còpia al doctor Mitchell, però mai no en va rebre cap resposta. Al final es va demostrar que Gilman tenia raó en el seu menyspreu per la 'cura de repòs' quan va demanar una segona opinió a Mary Corinna Putnam Jacobi, una de les primeres metgesses i una ferma oponent d'aquesta teoria, que va prescriure un règim d'activitat física i mental que va resultar ser un tractament molt més reeixit.

«El paper de paret groc» «no aspirava a embogir la gent, sinó a evitar que la gent embogís, i va funcionar». Gilman va dir que molts anys després es va assabentar que Mitchell havia canviat els seus mètodes de tractament, però la historiadora Julie Bats Dock va fer notar que no havia anat ben bé així. Mitchell va seguir amb els seus mètodes. Setze anys després que «El paper de paret groc» fos publicat, continuava fundant hospitals dedicats a oferir 'cures de repòs', de manera que aquest tipus de tractament fos molt més accessible.

Traduït per Montserrat Abelló, i amb un prefaci d'Eulàlia Lledó, el conte està editat en català per Laertes.

Referències

Bibliografia

Categoria:Contes Categoria:Obres del 1892 Categoria:Literatura en anglès Categoria:Literatura dels Estats Units Categoria:Literatura feminista Categoria:Salut de la dona