miniatura|upright=1.3|La cripta de l'ex catedral de Santa Anna a Apt. miniatura|upright=1.3|L'ex catedral de Sant Zefirino a Carpentras. miniatura|upright=1.3|L'ex catedral de Santa Maria a Cavaillon. miniatura|upright=1.3|L'ex catedral de Santa Maria de Nazareth a Vaison-la-Romaine. miniatura|upright=1.3|El palau dels Papes d'Avinyó, palau dels bisbes avinyonesos fins al . miniatura|upright=1.3|El papa Juli II, retrat d Raffaello. Va ser arquebisbe d'Avinyó fins a l'elecció al soli pontifici. miniatura|upright=1.3|La basílic menor de San Pere a Avinyó.
El arquebisbat d'Avinyó (francès: Archidiocèse d'Avignon, llatí: Archidioecesis Avenionensis) és una seu de l'Església Catòlica a França, sufragània de l'arquebisbat de Marsella. Al 2015 tenia 448.000 batejats sobre una població de 558.861 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe François Fonlupt.
Territori La diòcesi comprèn part el departament francès de la Vaucluse, a la regió de Provença – Alps – Costa Blava.
La seu episcopal és la ciutat d'Avinyó, on es troba la catedral de Notre-Dame des Doms. A la diòcesi hi ha sis esglésies que han estat catedrals: Sant'Anna a Apt, San Zefirino a Carpentras, Santa Maria a Cavalhon, Santa Maria a Aurenja, i San Quinidio i Santa Maria de Natzaret a Vaison-la-Romaine. A la ciutat episcopal es troba també la basílica menor de Sant Pere.
El territori s'estén sobre 3.578 km², i està dividit en 176 parròquies, agrupades en 8 vicariats. Apt, Avinyó, Grande Avinyó, Carpentras, Cavaillon-L'Isle-sur-la-Sorgue, Orange-Bollène, Pertús i Vaison-la-Romaine-Valréas.De la pàgina de la diòcesi
Història La tradició atribueix la propagació del cristianisme a Avinyó a sant Ruf, que era el fill de Simó de Cirene, que va ajudar a Jesús a portar la creu al Gòlgota, i va ser enviat a la Gàl·lia per sant Pau, de qui era deixeble.
L'origen de la diòcesi és incert, testimoniat amb certesa al . El papa Lleó I el 450 va assignar Avinyó a la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi d'Arle, restant-la de la de Vienne. El primer bisbe documentat és Nectarius, que va participar en el concili de Riez del 439. A la segona meitat del la tradició situa l'episcopat de sant Agrícola, el patró d'Avinyó.
Entre els segles i , la diòcesi va experimentar un període de declivi a causa de l'ocupació sarraïna, que va acabar amb el domini dels reis de Provença, el que va afavorir la creació de capítols i monestirs.
Ja a finals del , era un lloc d'importància primordial, tant que el papa Urbà II la visità dues vegades. Al segle següent van seguir les visites dels papes Gelasi II i Innocenci II i de nou en 1251 pel papa Innocenci IV. El està dominat per la figura del gran bisbe Geoffroy I, organitzador de la ciutat i de la ciutat d'Avinyó, que va obtenir el 1155 pel papa Adrià IV, i en 1157 per l'emperador Frederic I, la confirmació de les vastes possessions de la seva Església.
Al , la diòcesi va veure la propagació de l'heretgia dels albigesos i un bon oponent en la persona del bisbe, originari de Bolonya, Zoen Tencarari, que van afirmar en particular, els ordes religiosos mendicants es van establir en la diòcesi.
El segle XIV es va iniciar amb la fundació de la universitat pel bisbe de Bertrand d'Aimini, durant l'episcopat del qual els papes van establir la seva residència a Avinyó (1309-1376). Si bé aquesta és la raó per la ciutat es va fer famosa, la diòcesi d'Avinyó sovint es confià al govern dels vicaris generals, els quals administraven en nom dels papes, els quals es reservaven per a sí el títol de bisbe.
El 21 de desembre de 1475, va ser elevada al rang d'arxidiòcesi metropolitana, amb les seus de bisbat de Carpentras, Cavaillon i Vaison com a sufragànies.
El segle XVI preocupà la violència que acompanyà la Reforma Protestant. Tot i la matança de valdesos a les muntanyes de Luberon de 1545 el bisbe d'Apt, passà al protestantisme i el Príncep d' Nassau va arribar a prohibir el culte catòlic al principat d'Orange. Avinyó, d'altra banda, va guanyar l'heretgia i l'arquebisbe François-Marie Taruzio va atendre amb zel per a l'aplicació dels cànons del Concili de Trento.
El període de la Contrarreforma va introduir a la diòcesi nous ordes religiosos: jesuïtes, felipons, carmelites descalços, saleses i ursulines. Gràcies també a aquests religiosos, el jansenisme no va funcionar bé i no es va establir a l'arxidiòcesi. A principis dels segles i es van establir tres nous seminaris a Avinyó, en generós compliment de les disposicions tridentines.
Al , l'arxidiòcesia comprenia més de 50 parròquies, de les quals 13 es trobaven més enllà del Ròdan, al Languedoc, 25 sobre el Durance a Provença, 7 a la ciutat d'Avinyó i la resta al comtat Venaissí.
En l'època revolucionària s'imposà un vicari capítol reemplaçant l'arquebisbe Giovanni Carlo Vincenzo Jovius, tant és així que el papa Pius VI va protestar mitjançant l'encíclica Adeo Nota de 23 d'abril de 1791. No obstant això, la Constitució civil del clergat no va tenir èxit i els sacerdots que van jurar lleialtat van ser una petita minoria, mentre que la gran majoria, tot i el perill, va seguir exercint el ministeri sacerdotal en secret. Quatre sacerdots d'Avinyó van ser executats a París el 1792 i trenta-dues religioses van ser guillotinades a Orange el 1794. Van ser beatificades pel papa Pius XI.
Després del concordat amb la butlla Qui Christi Domini del papa Pius VII del 29 de novembre de 1801, l'arxidiòcesi es va ampliar mitjançant la incorporació del territori de nombroses diòcesis suprimides: Alès (en part), Apt (en gran part), Carpentras, Cavaillon, Nîmes, Orange, Saint-Paul-Trois-Châteaux (en part), Sisteron (en una part molt petita), Usès i Vaison. A més, va incorporar algunes parròquies que anteriorment pertanyien a la diòcesi de Gap. No obstant això, al mateix temps va perdre el rang d'arxidiòcesi i es va convertir en sufragània de l'arxidiòcesi d'Ais. El nou territori diocesà incloïa els dos departaments de Vaucluse i Gard.
Al juny de 1817 s'estipulà un nou concordat entre la Santa Seu i el Govern francès, que va ser seguit el 27 de juliol de la butlla Commissa divinitus, amb la qual el papa estava restaurant la seu metropolitana de Avinyó, amb Orange única diòcesi sufragània. No obstant això, atès que l'acord no va entrar en vigor, ja que no va ser ratificat pel Parlament de París, aquestes decisions no van tenir efecte.
El 6 d'octubre de 1822 amb la butlla Caritatis paternae el mateix papa Pius VII va restablir la diòcesi de Nimes, amb territori desmembrat de la diòcesi d'Avinyó, i al mateix temps l'elevà de nou al rang metropolità, amb les diòcesis de Valence, Viviers, Nîmes i Montpeller com a sufragànies.
El 8 de desembre de 2002, amb la reorganització dels límits diocesans francesos, Avinyó va perdre el rang de seu metropolitana, tot i que conservava el títol d'arquebisbal, i es va convertir en part de la província eclesiàstica de Marsella.
Cronologia episcopal La cronologia dels bisbes avinyonesos dels primers segles està molt influenciada pel descobriment d'un manuscrit, atribuït a Jean Savaron i anterior al , redactat pel cartoixà Policap de la Rivera, abat de Bompas, i publicat a inicis del , manuscrit que cap altre historiador posterior mai no ha pogut consultar en restar introbable. Això ha suscitat grans sospites que el manuscrit de Savaron pogués ser fals i que els 25 bisbes que aquest menciona abans de Sadurní siguin tots falsos.La llista complerta dels bisbes es troba a Gallia christiana, coll. 851 i següents (cfr. anche Reynard-Lespinasse, p. 4-8). La mateixa Gallia christiana (i Gams) només consideren reals 6 d'aquests bisbes; Duchesne i Girard, cap ni un. A més, la llista de Policarp ignora el primer bisbe que està històricament documentat, Netari.La present cronologia només reporta els bisbes històricament documentats; a més, les datacions dels bisbes dels segles X al XIII són incertes, en quant les fonts citades tenen la seva pròpia cronologia, no sempre compatible amb les altres.
Bisbes d'Avinyó Nettario † (abans de 439 - després de 451) Saturnino † (citat el 465) Giuliano † (citat el 506)Un bisbe de nom Juli és mencionat en un concili del 475, però sense indicar la seu episcopal. Salutare † (citat el 517) Eucherio? †Dopo Salutare, Polycarpe de la Rivière pone i vescovi Eucherio e Ermenio, di cui solo il primo è accettato da Gallia christiana. Un bisbe de nome Eucherio infatti prese parte ai concili della provincia di Arles dal 524 al 533, ma in nessun caso è indicata la sede di appartenenza. Duchesne e Girard lo escludono dalle loro cronotassi. Antonino † (abans de 541 - després de 554)Segons Gregori de Tours, la seu d'Avinyó es trobava vacant el 559. Giovanni † (citat el 585) Valente † (citat el 586)Dopo Valente, la cronotassi policarpiana riporta Dinamio, figura controversa, che, secondo un epitaffio, sarebbe stato prima governatore di Marsiglia e poi bisbe de Avinyó. Duchesne riporta invece un altro epitaffio, dove non si fa menzione dell'episcopato e che attesta che Dinamio fu sposato per 50 anni con Eucheria. Sant Massimo † (citat el 618)Dopo Massimo, Gallia christiana riporta il vescovo Edmondo, prima abate di Montmayour e poi bisbe de Avinyó. Tuttavia la stessa Gallia christiana (col. 603) scrive che l'abbazia di Montmayour venne fondata solo nel X secolo. Sant Magno † Sant Agrícola † (vers finals del ) Sant Veredemio †Secondo la Vita di sant'Agricola (del XVI secolo), patrono di Avinyó, i vescovi Magno, Agricola e Veredemio si sarebbero succeduti in epoche imprecisate tra la metà del VII secolo e l'inizio dell'VIII. Un bisbe de nome Magno partecipò nel 650 al concilio di Chalon, ma senza indicazione della sede episcopale.Dei successivi tre vescovi riportati da Gallia christiana, i primi due, Giovanni II e Alfonso, non hanno alcun riferimento documentario; mentre il terzo, Giuseppe, non fu bisbe de Avinyó, ma di Tortona e come tale partecipò al concilio romano del 769. Umberto ? † (citat el 795)Menzionato da Gallia christiana, ma ignoto a Duchesne e Girard. Ragenuzio † (citat el 855)Alguns autors, abans de Rageunzio, insereixen a les seves cronologies els bisbes Remigi I i Fulcheri I, fruit d'una lectura errònia dels documents històrics, pels que han atribuït a Lluís I el Pietós (†840) documents que en realitat van ser redactats en l'època de Lluís IV d'Alemanya († 911), cioè all'inizio del secolo successivo. Eugène Duprat, Les origines de l'église d'Avinyó (suite et fin), dans Mémoires de l'Académie de Vaucluse, tome 9, 1909, p. 125. Ilduino † (abans del 860 - després de 876) Ratfredo † (citat el 878 - després de 879) Remigio † (abans de 907 - després de 910) Fulcherio † (abans de 913 - després de 916) Landerico † (abans de 968 - després de 971) Guarnerio † (abans de 979 - després de 982) Rostaing I † (abans de 1002) Pierre I † (citat el 1002) Heldebert † (abans de 1006 - 1033) Senioret † (1033 - 1036) Benoît I † (1037 - després de 1047) Rostaing II † (abans de 1050 - després de 1073) Gibelin di Arles † (citat el 1094) (administrador apostòlic) Albert † (1095 - després de 1120) Laugier † (abans de 1124 - 1142) Geoffroy I † (1143 - després de 1168) Raymond I † (1173 - 1174) Geoffroy II † (1173 - 1177) Pons † (1178 - 1180) Rostaing III de Marguerite † (1180 - 1197) Rostaing IV † (1197 - 1209 mort) Guillaume I de Montelier † (1209 - 18 de novembre de vers 1216 mort) Sede vacante Pierre II † (citat el 1225) Nicolas de Corbie, O.S.B. † (abans de 1226 - després de 1230) Bernard I † (citat el 1233) Benoît II † (citat el 1238) Zoen Tencarari † (1242 - 5 de novembre de 1261 mort) Bertrand de Saint-Martin † (5 de març de 1264 - 11 d'octubre de 1266 nomenat arquebisbe de Arle) Robert d'Uzès † (27 de juliol de 1267 - vers 1287 mort) Benoît III † (citat el 1288) Rimbaud, O.P. † (28 de gener de 1289 - 1289/1290 renuncià) André de Languiscel † (15 de març de 1290 - després de 1294) Bertrand III Aymini † (1300 - 18 de març de 1310 nomenat bisbe de Fréjus)