va ser una compositora i pianista estatunidenca. Va estudiar piano amb Rosalyn Tureck a la Juilliard School i composició amb Vincent Persichetti i William Bergsma. Va compondre més d'un centenar d'obres en gairebé tots els gèneres. Les seves composicions han estat interpretades per grans orquestres i va ser becada, guardonada i comissionada per part de National Endowment for the Arts, the Martha Baird Rockefeller Fund, the National Federation of Music Clubs i Meet the Composer. Va ser cofundadora de la Long Island Composers Alliance, juntament amb Herbert Deutsch.
Vida Etapa primerenca (1926-51) Richter era filla d'Inez Chandler Richter, soprano, i de Paul Richter, capità a l'armada alemanya durant la Primera Guerra Mundial. El seu avi patern, Richard Richter, va ser un compositor, director d'orquestra municipal i professor de música. El seu pare, Paul Richter, va mostrar-li el piano ja a la infantesa, i li va transmetre la passió per la música. Amb quatre anys va començar a rebre classes de piano i de música en general i amb dotze anys, tot i no haver rebut formació teòrica ni classes de composició, va començar a compondre.
Va estudiar piano amb Irene Hellner al MacPhail Center for Music de Minneapolis del 1937 al 1943.
El 1941 es va estrenar Jabberwocky, l'obra més primerenca de Richter que, tanmateix, ja conté els elements que desenvolupa al llarg de la seva carrera compositiva, com ara el cromatisme, l'ús lliure de la dissonància o l'energia rítmica.
miniatura|Juilliard School
El 1943 es va mudar a Nova York amb els seus pares per continuar els seus estudis musicals. Encara que estava centrada, aleshores, a esdevenir una pianista concertista, ho compaginava amb la composició. A Nova York va estudiar piano, mitjançant classes particulars, amb Helena Morsztyn.
El 1944 va presentar la seva obra Ballet of the Pixelated Penguins per a piano sol, que va estrenar-se al New York's Town Hall. Aquell mateix any va realitzar el seu primer recital de piano al Studio club.
La pianista Lenor Endahl li va recomanar que no estudiés composició formalment perquè perdria quelcom únic i fresc. Richter, però, no va seguir el seu consell, i l'any 1956 va iniciar els seus estudis a la Juilliard School —aleshores anomenada Institute of Musical Arts. Tanmateix, Richter va aconseguir mantenir uns trets característics individuals molt autèntics. Allà va estudiar piano amb la pianista Rosalyn Tureck, de qui ella destaca el que li va ensenyar sobre el ritme, amb relació a l'estructura, l'agògica i la tensió de les frases.
El curs 1946-1947 va estudiar composició amb William Bergsma, mentre que els anys restants d'estudi a la Julliard els va realitzar amb el compositor Vincent Persichetti, de qui tenia un molt bon record com a professor. D'ambdós professor, Richter valorava molt que no intentessin fer que esdevingués un mala còpia d'ells, sinó que li donaven eines per a desenvolupar la música i fer, de les seves idees, peces acabades.
L'agost de 1948 es va casar amb Vernon Hughes, físic, de qui es va divorciar dos anys més tard.
El 1950 va finalitzar els seus estudis a la Juilliard, i el 1951, per mitjà del Composers Forum de Nova York va tenir la possibilitat de fer un concert al McMillan Theatre a la Universitat de Colúmbia. Allà, les quatre obres que va presentar van rebre crítiques positives de diaris rellevants com el New York Herald Tribune o el New York Times, que la van encoratjar en la seva carrera.
Dansa moderna i enregistraments de Metro-Goldwyn-Mayer (1951-60) Després de la seva graduació a la Juilliard, Richter va atraure l'atenció del coreògraf James Waring, que havia assistit al concert del Composers Forum. Waring li va enviar una carta on deia que li havia agradat molt la seva música i li va demanar que escrivís una peça per a ell, que es va concretar el 1952 amb The Wanderers.
El 1953 es va casar per segona vegada, amb Alan Skelly, un graduat en anglès a Harvard. Skelly apreciava molt la música de Richter i tenia uns coneixements bàsics de música. Amb Skelly, Richter va tenir un fill, Michael, el 1955, i una filla, Maureen, el 1957.
Encara que Richter mai va ensenyar composició, va inspirar compositors més joves, com ara Dianne Goolkasian Rahbee.
Entre el 1953 i el 1957, Richter va compondre una rica varietat de música comissionada per Edward Cole, per a ser enregistrada per la Metro-Goldwyn-Mayer (MGM). En destaca Sonata for Piano (1954), enregistrada per Menahem Pressler; Concerto for Piano and Violas, Cellos and Basses (1955); Lament (1956), i Aria and Toccata (1957). MGM també va enregistrar un àlbum de peces prèvies —com ara Transmutation (1949) i Two Chinese Songs (1949)— així com arranjaments per a piano a quatre mans, i peces per a infants. Gràcies a aquesta col·laboració amb MGM Richter va entrar en contacte amb molts artistes que es van interessar en la seva música.
Paral·lelament, durant aquests anys, va escriure un bon nombre de composicions breus com ara Nocturne for Sara Lee (1953) o She, At His Funeral (1954). També va escriure altres composicions destacades com ara Three Songs of Madness and Death (1954-55), Melodrama (1956-58), String Quartet No. 2 (1958), Ricercare per a quartet de corda (1958) i Variations on a Sarabande per a orquestra (1959).
Fragments (dècada de 1960) miniatura|Anton Webern. Malgrat que en aquesta època els compositors estatunidencs solien moure's en un llenguatge basat en el serialisme integral, la música electrònica o la música aleatòria, Richter no s'hi sentia atreta i no els va adoptar. De fet, Richter era reticent a la tendència general de compondre obres de caràcter dispers, econòmic i atonal.
Les seves composicions, durant aquest període, són breus, fragmentades, gairebé sense desenvolupament, i no són expansives, a diferència d'obres anteriors i posteriors, una mica en un estil d'Anton Webern. Això podria ser degut a la seva maternitat.
El 1960 es va estrenar el seu String Quartet No. 2. Les peces per a instrument sol o cambra de caràcter breu més importants que va escriure durant aquest període són Eight Pieces for Piano (1960), Eight Pieces for Orchestra (1961-62), Darkening of the Light per a viola sola (1962), Fragments per a piano (1963), Suite for Violin and Piano (1963), i Soundings per a clavicèmbal (1965).
També va compondre obres menors com ara Chamber Piece per a flauta, oboè, clarinet, fagot, viola, violoncel i contrabaix (1961), Three Pieces per a violí i piano (1961), Three pieces per a violí i piano (1961), A Farewell per a piano (1961), i The Last People i The Dancerss, per a piano (1968).
Durant la dècada de 1960, Richter va augmentar la seva producció de música coral. Aquestes obres són modals bàsicament i força menys dissonants que no pas les seves composicions instrumentals. Destaquen particularment el Psalm 91 per a cor mixt (1962), Three Songs for Christmas per a cor de veus blanques (1964) i Seek Him per a cor mixt (1965).
Un altre esdeveniment important d'aquests anys és la comissió del ballet modern Absyss (1964-65) per part de la companyia Harkness Ballet, que li va suposar un important reconeixement de la seva capacitat de construcció compositiva. Aquest ballet, que es va estrenar a Canes el febrer de 1965, es va interpretar en diverses ciutats europees, al nord d'Àfrica, i a tot el continent americà. El gran èxit d'aquest ballet va impulsar el Harkness Ballet a comissionar una segona obra a Richter que originàriament es titulava The Servant, però posteriorment es va canviar per Bird of Yearning (1967).
El 1966, Richter va rebre el Premi de la Societat Estatunidenca de Compositors, Autors i Editors (ASCAP, de l'anglès American Society of Composers, Authors, and Publishers).
Landscapes (dècada de 1970) miniatura|Georgia O'Keeffe. Durant la dècada de 1970, Richter va compondre algunes de les obres més rellevants per a la seva carrera: les obres de gran format per a orquestra Landscapes of the Mind I (1974), un concert per a piano, i Blackberry Vines and Winter Fruit (1975-76). Quant a música de cambra, Landscapes of the Mind II (1971), per a violí i piano, i Landscapes of the Mind III (1978), per a violí i violoncel. Pel que fa a música per a piano Remembrances i Requiem.
Sobre aquest Requiem, Maurice Hinson diu: «És evocatiu, amb una escriptura intensa, enormement efectiva.»
Aquests Landscapes of the Mind —en català, paisatges de la ment—, així com l'obra en general d'aquesta dècada, són la seva resposta a la bellesa que troba en la natura i la seva intimitat. Particularment aquests «paisatges» van ser inspirats pels quadres de Georgia O'Keeffe.
Richter s'adona de la necessitat de promoure la seva pròpia música i aconsegueix atraure l'interès de directors com ara Stanislaw Skrowaczewski, Gregory Millar o Kenneth Schermerhorn.
Encara que Richter no va definir-se com a feminista, va portar una vida de «dona alliberada» sense plantejar-s'ho gaire. Això va ser afavorit pel fet que la seva mare l'encoratgés a seguir una carrera i no pas a buscar un casament. A part d'això, un altre exemple es troba quan es té en compte que l'ensenyament, una meta tradicionalment femenina, no va ser mai el seu objectiu.
Els obstacles que es va trobar per raó de gènere, afirmava, no eren explícits, però en va trobar, ja que el seu entorn era eminentment masculí. A posteriori va considerar plausible que el fet de signar sense gènere —com a «M. Richter»— l'hagués beneficiat en la seva carrera, atès el prejudici que percebia contra les dones compositores. Tanmateix, el creixement del suport vers les dones compositores, de resultes del feminisme, va ajudar Richter a tenir oportunitats d'èxit. La seva obra ha tingut una atracció, difusió i interpretació d'un dificultós assoliment per part de les dones d'èpoques anteriors.
La dècada de 1970 van ser una època de creixement i d'èxit. Un exemple en són les més de vint subvencions que li van ser concedides del programa Meet the Composer, patrocinat pel Consell de les Arts de l'Estat de Nova York (NYSCA, de l'anglès New York State Council on the Arts), o bé la que va rebre de la Fundació Martha Baird Rockefeller a través de lAmerican Music Center, a més d'altres subvencions concedides pel National Endowment for the Arts. El 1975 va rebre el suport de Carl Fischer, un editor molt ben considerat.
Expansió (dècada de 1980) miniatura|El Royal Festival Hall, a Londres, el principal auditori de la London Philharmonic. El panorama de la composició durant la dècada de 1980 era molt divers. Mentre alguns compositors continuaven component de manera serial, electrònica o aleatòria, d'altres van introduir la música basada en la massa sonora i la poesia del so, la música d'ambient, i van esdevenir artistes de performance. Marga Richter, però, va continuar pel seu camí i, entusiasmada pel seu èxit de la dècada anterior, va aprofitar per escriure en una varietat de formacions musicals, des de la música simfònica i la de cambra a la coral, en un llenguatge sempre ric en cromatismes.
Entre aquesta dècada i l'anterior, a mesura que els seus fills esdevenien més independents, Richter va augmentar considerablement la quantitat d'obres, i va aconseguir que les seves obres fossin interpretades per orquestres prominents com ara la London Philharmonic, la Minnesota Orchestra, la Milwaukee Symphony Orchestra, l'Atlanta Symphony Orchestra, la Civic Orchestra of Chicago, la Tucson Symphony, i la Buffalo Philharmonic Orchestra.
En aquest període es poden apreciar les influències irlandeses i angleses que va tenir Richter, per exemple, pel que fa als textos que escollia o pel seu interès per certes cançons d'aquests indrets.
El 1980 Richter va finalitzar la seva composició Spectral Chimes/Enshrouded Hills per a tres quintets i orquestra que, inicialment, s'anomenava Music for Three Quintets and Orchestra. D'aquesta peça, Mark Lehman va comentar el següent: