El setge de Montsegur (maig de 1243 - 16 de març de 1244) és un episodi bèl·lic que s'emmarca en els esdeveniments de la Croada albigesa. D'una durada de nou mesos, va enfrontar les forces reials de Lluís IX de França i dels bisbes d'Albi i Narbona, contra Pere Roger senyor de Mirapeis, el qual protegia a Montsegur una comunitat de religiosos càtars amb tota la seva alta jerarquia inclosa.
La pau nascuda després de la signatura del tractat de Meaux el 12 d'abril de 1229, que posava fi a vint anys d'hostilitats entre els senyors del Llenguadoc i el Regne de França i l'Església, es va trencar quan el juny de 1242 el comte de Tolosa va entrar en campanya en el si d'una gran coalició internacional contra el rei de França. De seguida el país es va alçar i el comte va poder alliberar el Rasès, les Corberes i Narbona. Tot i així, la coalició es va trencar després de la dura derrota que va patir el rei d'Anglaterra a Taillebourg i Ramon VII, derrotat, es va veure obligat a firmar una nova pau a Lorris.
Un dels resultats d'aquesta desfeta va ser la campanya contra Montsegur. En un gran concili celebrat a Besiers l'abril de 1243 es va decidir posar fi al reducte de faïdits i heretges que era la muntanya de Montsegur. L'empresa es va dur a terme amb decisió i un mes més tard Hugues des Arcis, senescal reial de Carcassona, posava setge a la muntanya en nom del rei i de l'Església.
La caiguda final de Montsegur després de deu mesos de setge va posar fi al centre d'oposició polític i religiós més important que encara existia al Llenguadoc després de la croada albigesa. Més de 200 heretges van morir en una gran foguera al peu de la muntanya, entre els quals hi havia el bisbe càtar de Tolosa, la diòcesi més important. La destrucció de les estructures sobre les quals s'articulava l'església dels càtars va ser quasi definitiva i la resistència armada que havia sobreviscut als anys de la pau de Meaux va perdre el principal referent que li quedava.
Fonts Pocs textos medievals parlen del setge de Montsegur, i cap no ho fa de manera exhaustiva.
La Crònica de Guilhèm de Puèglaurenç és l'única font narrativa que fa referència, concisament, als esdeveniments del setge. També és l'únic text que introdueix detalls militars del transcurs de la campanya. Les cròniques de l'inquisidor Guilhem de Pelhisson i del dominicà Gerard de Frachet també en fan al·lusió, tot i que en menor mesura. Per altra banda també el trobem en mencions a les Cronologies desenvolupades a Sant Pau de Narbona i a l'abadia de Berdoas.
Les fonts diplomàtiques no ens aporten cap informació sobre el setge pròpiament dit. L'únic document important per a l'estudi dels esdeveniments és l'homenatge que feu el 1245 Gui de Levis a París davant del rei, on s'hi confirmava el retorn de Montsegur als dominis dels Levis després de la seva caiguda.
Tanmateix les fonts judicials han estat les més valuoses. S'han conservat 19 deposicions dels supervivents de Montsegur que van fer davant del tribunal de la Inquisició. Aquests testimonis de primera mà són una font valuosíssima per entendre i reconstruir els deu mesos que va durar el setge.Aquestes 19 deposicions es conserven en una col·lecció de còpies fetes el 1669 sobre uns originals avui desapareguts dels arxius de la Inquisició de Carcassona. La col·lecció es troba al departament de manuscrits de la Biblioteca Nacional de París sota el nom de Fons Doat, en volums que van del XXII, del foli 108 al 296, fins al XXIV, del foli 1 al 237.
Finalment l'aportació de l'arqueologia ha estat fonamental per a completar la informació escrita. Des del 1964 el GRAME (Groupe de Recherches Archéologiques de Montségur et ses Environs) s'ha encarregat d'excavar el jaciment en diverses campanyes que han permès d'entendre millor les diferents fases del setge.
Historiografia miniatura|Charles Schmidt en una fotografia de 1887.L'estudi del setge de Montsegur ha estat influenciat des de bon començament per imaginaris místics i esotèrics que n'han enterbolit el coneixement objectiu. Aquesta mitificació va ser producte de la interpretació lliure i romàntica de les fonts per part d'alguns historiadors del i la primera meitat del .
L'historiador i teòleg alsacià Charles Schmidt va ser el primer en fer referència al setge des d'un punt de vista historiogràfic. En la seva obra Histoire et doctrine de la secte des Cathares ou Albigeois, publicada entre els anys 1848 i 1849, Schmidt va utilitzar algunes fonts dels supervivents per a fer una breu pinzellada dels fets.
Ben aviat, però, la història de Montsegur prendrà una dimensió inusitada de la mà de Napoléon Peyrat. Historiador del catarisme i bon coneixedor de les fonts, publicarà el 1870 la seva gran obra Histoire des Albigeois, en la qual dedicarà pràcticament tot el segon volum a parlar de Montsegur. Tot i així, Peyrat farà una interpretació lliure dels documents i serà el creador de la llegenda d'Esclarmonda i de les històries que han acabat relacionant els càtars i Montsegur amb el Sant Greal. Aquesta mistificació dels esdeveniments va tenir molts deixebles durant les dècades següents i servirà de base perquè els anys 1930, per exemple, l'Alemanya nazi s'interessés pel tema de la mà d'Otto Rahn.
Ja al l'estudi del setge de Montsegur viurà una nova dimensió, amb uns historiadors de base que començaran a interpretar de manera científica les fonts. La comprensió del setge anirà de mica en mica prenent noves llums i investigadors com Fernand Niel o Yves Dossat n'esdevindran referents destacats durant els anys 1940-1960. En aquesta línia és paradigmàtica la publicació el 1957 de l'obra d'èxit Le bûcher de Montségur de Zoé Oldenbourg, que, malgrat tractar-se d'un estudi sobre el catarisme en termes generals, pren el setge i el seu desenllaç final com a referent.
Durant la segona meitat de segle apareixeran una sèrie d'estudis que se centraran en la vida de Montsegur i els seus deu mesos de setge. El jurista i historiador Jean Duvernoy va ser un autor eminent pel que fa a traducció de textos coetanis de la Croada contra els albigesos; cal destacar la seva traducció al francès de l'original en llatí de les dinou declaracions conservades dels supervivents de Montsegur que van fer davant de la Inquisició.
Altres autors com Anne Brenon o Michel Roquebert també s'han interessat pel setge de Montsegur. Roquebert va dedicar tot el quart volum de la seva Epopée Cathare a parlar-ne, sent actualment l'obra més completa sobre el tema.
Montsegur miniatura|Gorja del Caroulet, formada per l'acció del riu Lasset. La guàrdia del Roc de la Tor servia per vigilar aquest pas. Montsegur pertanyia durant el a la família Perelha. El seu castell segurament estava en ruïnes el 1200. Cap el 1204, per alguna raó desconeguda, el diaca càtar de Mirapeis, Raimon Mercier, va demanar a Ramon de Perelha la reconstrucció del castell. S'ha suposat que la jerarquia càtara, preveient els esdeveniments que vindrien, va voler disposar d'un refugi.
Cap el 1230, poc després que la signatura del tractat de Meaux (1229) hagués ensorrat les esperances d'alliberament del país, el bisbe càtar de Tolosa Gilabert de Castres va demanar al senyor Ramon de Perelha l'autorització per fer de Montsegur la capital de l'església dels Bons Homes. A partir d'aquell moment el lloc esdevé la residència i refugi de la jerarquia càtara del Tolosà i el Rasès i en el seu centre d'operacions. També esdevindrà la residència permanent o temporal de cavallers faïdits i de nombroses persones que venien a visitar els religiosos.
Un d'aquests cavallers faïdits serà Pere Roger, senyor desposseït de Mirapeis i cosí del mateix Ramon de Perelha. Pere Roger es convertirà en el cap militar de la plaça de Montsegur.
Precedents La Croada albigesa
La croada contra els albigesos va ser una campanya militar promoguda per Innocenci III el 1209 per combatre l'heretgia albigesa. Aquest conflicte es va desenvolupar sobretot en el territori del Comtat de Tolosa i es va convertir en la primera croada en territori cristià i contra cristians. Tanmateix el que havia de ser una lluita contra l'heretgia es va transformar en, també, una guerra de conquesta d'aquesta part d'Occitània. La noblesa francesa, amb Simó de Montfort al capdavant, va aprofitar l'oportunitat que els va donar la croada per annexionar-se els territoris que conquerien.
Malgrat que les victòries dels croats van ser constants, la resistència del país va dilatar el conflicte durant dècades. Si bé el 1216 Simó de Montfort va retre homenatge a París al rei Felip II de França com a duc de Narbona, comte de Tolosa i vescomte de Besiers i Carcassona, la guerra no s'havia acabat. Aquell mateix any el fill del comte de Tolosa va encapçalar una rebel·lió que va fer trontollar les posicions que havia conquerit França al Llenguadoc.
Tot i així, el 1226 el rei Lluís VIII de França i el papa Honori III van reactivar les hostilitats engegant una nova croada contra els territoris de Tolosa. Els anys de guerra havien desgastat les posicions tolosanes i Ramon VII es va veure obligat a signar, finalment, el Tractat de Meaux-París el 1229, on comprometia el futur del comtat de Tolosa als dominis del rei de França.
miniatura|Heretge lliurat a les flames. Miniatura apareguda en un pergamí tolosà del .
La Inquisició
Després del 1229 les operacions militars es van aturar. Bona part del Llenguadoc oriental, antic vescomtat Trencavell inclòs, havia esdevingut senescalia reial i Tolosa estava destinada a convertir-se en territori capetià amb els compromisos del tractat de Meaux-París. Tanmateix, malgrat els èxits polítics de la croada albigesa, no hi havia hagut cap avenç pel que feia a la lluita religiosa contra l'heretgia. Per aquesta raó, l'abril de 1233 el papa Gregori IX va atorgar als prelats de Tolosa drets per investigar i jutjar en matèria d'heretgia. Era l'inici dels procediments inquisitorials al Llenguadoc.
El zel amb què van fer la seva feina els inquisidors tolosans va provocar episodis de tensió en una societat ja de base molt malmesa per vint anys de guerra. Petites rebel·lions contra aquesta institució van anar apareixent en diferents llocs, com a Tolosa, on el 5 de novembre de 1235 la ciutat va expulsar-ne tots els dominics, responsables de la gestió inquisitorial.
La revolta Trencavell
L'estiu de l'any 1240 Ramon Trencavell, fill del comte Ramon Roger assassinat a Carcassona el 1209, va creuar els Pirineus al capdavant d'un exèrcit de faïdits occitans, tot ells exiliats a la Corona d'Aragó. Disposat a recuperar els territoris del seu pare, va marxar sobre Carcassona, que va assetjar a partir del mes de setembre. Tanmateix no va aconseguir que la ciutat capitulés i es va veure obligat a aixecar-ne el setge quan l'octubre van arribar els reforços del rei de França.
Assetjat, aquest cop ell i els faïdits, a Mont-real van negociar una pau honorable amb els oficials reials, que els va permetre tornar a creuar els Pirineus amb tot el seu bagatge.
La revolta de Ramon VII miniatura|Vestigis del poble de l'època del setge.L'any 1241 el comte de Tolosa es va afegir a una gran aliança contra el rei de França que incloïa, a part dels principals senyors llenguadocians, la Corona d'Aragó i el regnes de Castella, Navarra i d'Anglaterra. El maig de 1242 un escamot de faïdits de Montsegur va protagonitzar la massacre dels inquisidors que s'allotjaven a Avinhonet, donant un tret de sortida simbòlic a la nova rebel·lió.
Les conquestes es van succeir de pressa i Ramon VII va recuperar Carcassona, el Menerbès, el Rasès i la senyoria de Mirapeis, podent entrar a Narbona el 8 d'agost d'aquell mateix any. Tot i així els aliats del comte de Tolosa no van ser capaços de contenir les accions militars i diplomàtiques del rei de França. Enric III d'Anglaterra va ser vençut a Taillebourg i la coalició aliada es va esfondrar.
Novament vençut, Ramon VII va signar el gener del 1243 a Lorris un nou tractat de pau on es confirmaven els compromisos establerts a Meaux-París el 1229.