The Jam era una banda punk rock i mod "revival" activa durant els tardans 1970 i primerencs anys de la dècada dels 1980.
Van ser formats en Woking, Surrey, Anglaterra. Els membres van compartir el punt de vista "d'home jove enfadat" i tempos ràpids del seu punk rock contemporani. L'estètica de The Jam: van portar acurats vestits a mida més que roba estripada, i, més que refusar les influències històriques del rock recent en comú amb altres bandes punk, van incorporar idees dominants en els 1960s en el rock i R&B, particularment de The Who, The Kinks i de la música Motown. Això posa The Jam a banda de la majoria dels seus contemporanis, i els col·loca al front d'un naixent moviment mod de ressorgiment.
Van tenir 18 senzills consecutius en el Top40 de singles en el Regne Unit, del seu debut dins 1977 al seu trencament en desembre de 1982, incloent quatre números u. Fins 2007, "That's Entertainment" i "Just Who Is the 5 O'Clock Hero?" es van mantenir com els singles d'importació més venuts de tots els temps al Regne Unit. Van lliurar un àlbum en viu i sis àlbums d'estudi, el darrer dels quals, The Gift va impactar en el número u de la llista de vendes o Gràfic d'Àlbums del Regne Unit. Quan el grup es dissolgué el 1982, el seus primers 15 singles hom van ser re-llançats i tots es col·locaren al Top100.
La banda va dibuixar una varietat d'influències estilístiques en el transcurs de la seva carrera, inclosa la música Beat dels 1960s, Soul, ritme i blues i roc psicoldèlic, així com punk i new wave dels 70s. El trio va ser caracteritzat per les seves cançons de pop melòdiques, el seu gust clarament anglès i la seva imatge mod. La banda va llançar la carrera de Paul Weller, qui va formar The Style Council i més tard va tenir una carrera sol reeixida. Weller va escriure i va cantar la majoria de les composicions originals de The Jam, i va tocar guitarra rítmica, utilitzant una Rickenbacker 330. Bruce Foxton va proporcionar suport vocal i prominents línies de baix, el qual era el fonament de moltes de les cançons de la banda, inclòs els impactes "Down in the Tube Station at Midnight", "The Eton Rifles", "Going Underground" i "Town Called Malice" usant principalment una Rickenbacker 4001 o un Fender Precision Bass així com, de vegades rares, un Epiphone Rivoli.
Història Formació (1972–1976) miniatura|Caricatura dibuixada d'en Paul Weller en el moment de donar el temps de la cançó The Jam va estar format en Woking, Surrey, Anglaterra, durant 1972. L'alineació era fluida en aquesta etapa, consistint de Paul Weller en baixos i veus principals juntament amb diversos amics de l'institut Sheerwater.That's Entertainment: My Life in The Jam p. 158 Van mostrar les seves primeres actuacions al Michael's, un club local. L'alineació va començar a solidificar en meitat dels 1970s amb Weller, el guitarrista Steve Brookes i el bateria Rick Buckler. En els seus anys primerencs, els seus repertoris van consistir en versions de cançons de rock americà primerenc com ara de Chuck Berry and Little Richard. Van continuar en aquesta vena fins que Weller va descobrir l'àlbum de debut My Generation (The Who) i va quedar fascinat amb música i estil de vida Mod. Va dir més tard: "vaig veure que esdevenir Mod em donaria una base i un angle des dels quals escriure, i això finalment vam fer. Vam sortir i va comprar vestits i va començar tocar versions de Motown, Stax i Atlantic. Vaig comprar una guitarra Rickenbacker, un Lambretta GP 150 i vaig adoptar l'estil de cabell d'Steve Marriott al voltant de l'any 66." Finalment Brookes va deixar la banda, i no va ser reemplaçat. Fins a aquest punt Weller hi havia estat tocant el baix i Foxton hi havia estat segon guitarra de la banda; va persuadir Foxton per agafar la responsabilitat dels baixos i va desenvolupar un estil de combinació de guitarra principal/rítmica influït pel guitarrista de Who Pete Townshend així com pel guitarrista de Dr. Feelgood, Wilko Johnson. L'equip de Weller, Foxton, i Buckler persistiria fins al final de la carrera de The Jam.
En tot moment la banda va ser dirigida per Weller pare, John Weller, qui llavors va dirigir la carrera de Paul fins que ell (John) va morir durant 2009.
En el següent dos anys, The Jam va obtenir un petit club de seguidors al voltant de Londres fent actuacions menors, esdevenint un de les llums noves en la naixent escena punk. Destacaven dels seus companys punks per la qualitat musical. Compartiren un "punt de vista d'home-jove-enfadat, cabell curt, volum matxucador i tempos ràpids com un llampec. The Jam va portar polits vestits a mida on altres van portar roba estripada, van tocar professionalment, eren desafiadorament amateurs. The Jam mostraven clares influències de rock dels 60 on altres menyspreaven (com a mínim ostensiblement) tal música (la qual havia estat una influència important en el "rock d'estadi" i "prog rock" del 1970s). De fet, la banda era etiquetada per alguns periodistes com "revivalists". Van signar amb Polydor Rècords de Chris Parry en les primeries de 1977.
Enregistraments primerencs (1977) Damunt 29 abril 1977, Polydor va lliurar el debut de The Jam, "In the City", el qual va puntuar en el Top 40 dins Anglaterra.That's Entertainment: My Life in the Jam p. 65 El 20 de maig, la banda va treure el seu àlbum de debut del mateix nom. L'àlbum, com el de The Clash i Sex Pistols, presentà ràpides, estridents i cançons punxegudes. Allò que els apartava d'aquelles dues bandes era la seva més prevalent influència del rock dels 1960. The Jam va versionar "Slow Down" de Larry Williams (també versionat pel Beatles) i la cançó-tema de la sèrie de televisió Batman, el qual es pot considerar un estàndard per les bandes de rock dels anys seixantes.That's Entertainment: My Life in the Jam p. 66 Els seus originals van revelar la influència de Motown Rècords, Els Beatles i Els Who.
The Jam va tenir lletres polítiques, condemnant la brutalitat policial ("In the City") i desenvolupament expansionista ("Bricks And Mortar"). Tanmateix, una de les cançons més obertament polítiques, "Time For Truth", lamentà la decadència de l'Imperi britànic i va expressar sentiments denigratoris per l"Oncle Jimmy" (el Primer ministre, James Callaghan) sense embuts ("Whatever happened to the great Empire?" / "I think it's time for truth, and the truth is you lost, Uncle Jimmy"). Aquests sentiments pro-Imperi i ostentoses imatges de la bandera de la Unió (Union Flag) van començar per atorgar al grup l'etiqueta de Conservador". Malentesos en la premsa de música sobre la postura política o social són normalment atribuïts a perspectiva lírica d'en Weller. Fins i tot mentre assenyalaren què no els agradava tot reclamant canvis, les lletres d'en Weller van reflectir un afecte profund per una visió idealitzada d'Anglaterra, molt en l'estil de Ray Davies de Kinks. Això contrastat amb la demanda de destrucció de Sex Pistols o les apel·lacions al canvi revolucionari dels Clash.
Després del senzill no pertanyent a cap Ela-Pe "All Around the World" gairebé assolint el Top 10 del Regne Unit, havent-hi aconseguit un seguiment notable i lleial en un temps tan curt, The Jam va ser pressionat per produir més material de pressa.That's Entertainment: My Life in the Jam p. 70 El seu segon àlbum, This Is the Modern World, va ser lliurat més tard dins l'any 1977. Bruce Foxton, generalment considerat un compositor menor que Weller, va contribuir a dues cançons a l'LP ("Don't Tell Them You're Sane" and "London Traffic"), tots dos invitaven al criticisme. La seva sortida de composicions gradualment minvà, deixant Weller fermament establert com el compositor en cap de la banda. Malgrat mostrar més varietat estilística que abans, incloent algunes aventures al pop introspectiu, This Is The Modern World no va ser àmpliament elogiat. Tanmateix, quan John Peel escoltà l'àlbum, el va reproduir tot sencer d'un cop en un espectacle, una cançó darrere de l'altra. All Mod Cons (1978) Durant març de 1978, The Jam treiè al mercat "News of the World", un single sense àlbum que mostrava ambdues cares escrites i cantades per Foxton. Va arribar al 27 del Regne Unit, i era el segon impacte més gran fins a la data de la banda. Això era l'única composició en solitari d'en Foxton editada com a cara A d'un senzill de Jam. Quan la banda va tornar a l'estudi per enregistrar un tercer àlbum de contribucions primàriament d'en Foxton, les seves cançons van ser rebutjades pels productors com pobres, i van les van posposar sense incloure-les a l'àlbum amb esperances que Weller un cop més trobaria inspiració. "News of the World" és ara utilitzat en el tema d'obertura de l'espectacle televisiu de la BBC Mock the Week.
Retornant al seu poble natal Woking, Weller va gastar molt del seu temps escoltant àlbums dels Kinks i deixant que li arribaren cançons noves. The Jam va comercialitzar el seu pròxim senzill, un cara A de dues cançons: "David Watts"/"'A' Bomb in Wardour Street". "David Watts" era una versió d'una cançó de Kinks, a través de la qual Weller i Foxton van bescanviar les veus principals." 'A' Bomb in Wardour Street" era un original d'en Weller. Una de les seves cançons més dures i més intenses, Weller va maleir els perdonavides violents que plagaven l'escena del punk-rock sobre una tibant figura musical de dos acords. Esdevingué el seu principal èxit en 7 polsades d'ençà "All Around the World".
No va ser fins al seu pròxim senzill, "Down in the Tube Station at Midnight", que The Jam realment recuperà el seu anterior reconeixement de la crítica. La cançó va ser un relat dramàtic de ser atrapat per perdonavides que "feien olor de Presó de Wormwood i de nombroses reunions de dreta". Al voltant d'aquest temps, The Jam aprimaren el seu equip de dos productors a un, Vic Coppersmith-Heaven, qui va ajudar a desenvolupar el so del grup amb guitarres harmonitzades i textures acústiques. Dins 1978, The Jam va lliurar el seu tercer LP, All Mod Cons, el qual va incloure tres pistes anteriorment comercialitzades entre les 12 en total: "David Watts", " 'A' Bomb In Wardour Street", i "Down in the Tube Station at Midnight". (També va contenir dues cançons de Polydor que anteriorment hi havia refusat per treure a l'aire el senzill "Billy Hunt" i la balada acústica "English Rose".)
Going Underground (1979–1981) Tot seguit dels dos reeixits i aclamats per la crítica senzills no inclosos en LP, "Strange Town" i "When You're Young", la banda va lliurar "The Eton Rifles" com avançament del seu àlbum nou. El grup aconseguí el seu primer Top10, assolint la posició número 3 de la llista del RU. Novembre de 1979 va veure la llum l'àlbum Setting Sons, un altre impacte en el Regne Unit, i la seva primera entrada en llistes dels EUA, encara que amb el 137 del Billboard 200. L'àlbum va començar la vida com a àlbum de concepteThat's Entertainment: My Life in the Jam p. 131 sobre tres amics d'infantesa, encara que al final moltes de les cançons no van relacionar-se amb aquest tema. Moltes de les cançons van tenir sobretons polítics; "Eton Rifles" era inspirat en enfrontaments entre manifestants en una marxa de lluita per la classe treballadora - Right to Work dins una campanya iniciada pels Treballadors de Socialista d'ala esquerra Socialist Workers Party – i alumnes de la l'escola d'elit Eton College i acadèmia de formació militar. "Little Boy Soldiers" era un peça anti-guerra de diversos moviment en l'estil de Ray Davies. Una altra cançó notable de l'àlbum era la d'en Bruce Foxton "Smithers-Jones", al principi un costat-b del senzill "When You're Young". La cançó és gairebé unànimement considerada la seva contribució més gran The Jam. Enregistrada amb instrumentació de rock elèctric per l'edició del senzill, "Smithers-Jones" va ser radicalment reformada per l'àlbum Setting Sons, incloent un arranjament de cordes.