La conjuració de Catilina (en llatí: De coniuratione Catilinae) és la primera obra de l'historiador i polític romà Gai Sal·lusti Crisp, a més a més de la primera monografia conservada de la historiografia llatina. Juntament amb La guerra de Jugurta constitueixen les obres d'autenticitat indiscutible de l'autor que han perviscut. L'obra gira al voltant de la conspiració de Catilina l'any 63 aC (el mateix que el del consolat de Ciceró) per prendre el poder.
Pel que fa al títol, va ser escollit recentment del mateix autor, el qual anomena amb aquest nom el fet que s'explica, tant de manera directa com a través dels seus personatges. No obstant això, en els còdex més antics se l'anomena Bellum Catilinae o Catilinarium Bellum (“Guerra de Catilina” i “Guerra Catilinària”, respectivament), aplicat per contaminació amb el títol de la segona monografia en un intent de resumir-ne la menció.Com es pot veure a Institutio Oratoria 3, 8, 2, de Quintilià En altres rep el nom de Liber Catilinarius (“Llibre Catilinari”) o Catilinarius.
En canvi, les dades respecte a la data de composició són més inexactes: a causa de l'esment de Cèsar es pot deduir que s'escriví després de la mort d'aquest (les idus de març de l'any 44 aC), ja que es descriu com fou en vida.Al text, 54, 1: “[M. Cato et C. Caesar] genus aetas eloquentia prope aequalia fuere” Van ser quasi iguals en llinatge, edat, eloquència..." Tenint en compte que encara havia d'escriure dues obres més (de molta més extensió) es pot conjecturar que no es va acabar gaire més tard.
Context històric i llicències La conjuració de Catilina té lloc durant la greu crisi de la República (primera meitat del segle I aC) causada per la dictadura de Sul·la. L'agrupament que Catilina dirigia es tractava d'un dels que foren exclosos pel poder, relacionats amb els moviments radicals populars que s'oposaven a l'oligarquia del senat i que sovint es trobaven en posicions oposades violentament entre ells.
Catilina pertanyia a la Gens Sergia, una família noble que s'havia empobrit i endeutat. Es va presentar candidat a les eleccions al consolat l'any 63 aC amb el suport secret de Cèsar i Cras, que pretenien afeblir el poder de la classe noble senatorial. No obstant això, després de la tardor del mateix any, quan Catilina va començar a reclutar gent entre els grups socials més baixos, es van fer més cauts i abandonaren el suport al moviment. Alguns historiadors moderns estan d'acord que als començaments de la conspiració, davant el caràcter del programa polític de Catilina, cap dels dos seguia donant-li suport.
A causa de la seva derrota a les eleccions enfront Ciceró, va decidir dur a terme un cop d'Estat. Va reunir gent de diverses classes socials, des de nobles endeutats fins a plebeus i estrangers (com els gals al·lòbroges, inconformes amb el domini de Roma) per mitjà de la seva eloqüència (així mateix el descriu Sal·lusti: “satis eloquentiae, sapientiae parum”, 5,5: “de suficient eloqüència però escàs seny”).
L'obra conté diversos anacronismes i imprecisions que, d'una banda, pretenen justificar i defensar Cèsar contra les acusacions pel seu suport al moviment insurrecte, i per l'altra banda, per menysprear Ciceró (del qual omet accions o discursos). Això també es justifica pel fet que Sal·lusti no pretenia una acurada narració dels fets, sinó una dramatització que afavorís el seu missatge moralista. Per la mateixa raó utilitza els discursosPerò també algun text vertader, com la carta de Catilina a 44, 4, copiada textualment. (evidentment, inventats, car ell no va assistir a les reunions secretes de Catilina ni va comptar amb els mitjans per conèixer-ne els detalls): la dramatització aporta realisme a la narració i la fa més rica a nivell literari, ja que cal recordar que la historiografia romana no és la mateixa que l'actual, sinó que constituïa un gènere literari més.
Context en la trajectòria de l'autor Sal·lusti, com ell mateix explica a l'obra,Cf. 3, 3: “Sed ego adulescentulus initio sicuti plerique studio ad rem publicam latus sum, ibique mihi multa adversa fuere.” s'inicià de ben jove en la política, provinent d'una família plebea benestant. Durant els seus anys en càrrecs polítics (del 54 aC, en què és nomenat qüestor, al 46 aC) va participar activament de la vida pública romana, però va estar implicat en casos de corrupció i malversació (el 50 aC va ser expulsat del senat, acusat d'immoralitat, i el 44 aC, després d'haver estar acusat de malversació, es va retirar), segons ell mateix explica, a causa de la fortalesa de la temptació enfront de la bona voluntat d'un home jove.
A partir de la seva retirada es va iniciar una segona fase en la vida de l'autor, dedicada a l'activitat com a historiador. Es decidí a escriure uns fets seleccionats i de manera aïllada, com diu, “segons em semblessin dignes de memòria",Cf. 4,2: “ut quaeque memoria digna videbantur, perscribere” és a dir, monografies. Decideix que la primera sigui la conjuració de Catilina per la importància, duresa i perillositat que tingué el fet. Les següents, Bellum Iugurthinum i Historiae, també seguiren aquesta intenció: la primera se centra en el conflicte de la guerra de Iugurta i la segona es tracta d'un sumari inacabat dels esdeveniments de la República any per any des del 78 aC fins al 66 aC.
Estructura i continguts miniatura|"Ciceró denuncia Catilina", Fresc de Maccari. L'estructura de l'obra està dividida en unes parts molt concretes: el proemi (en què presenta la seva fonamentació filosòfica, una justificació històrica i exposa la seva intenció), el retrat de Catilina, diversos discursos polítics i morals (com les arengues de Catilina als seus, o els discursos de Cató i Cèsar) i, finalment, una anàlisi dels discursos pronunciats, tot indicant-ne les fonts. Aquesta estructura prové de la historiografia hel·lenística i convenç el lector en les conclusions. [1-4]: Superioritat de l'activitat de l'ànima sobre la del cos. Excel·lència i dificultats en la composició d'obres historiogràfiques. Excusació de Sal·lusti per la seva activitat política i raó de la seva dedicació a l'escriptura. Explicació del seu modus operandi en l'escriptura: per què decideix escriure monografies. [5-9]: Retrat de Catilina. Digressió sobre la història de Roma. Heroisme i virtut dels primers romans, malgrat la falta d'historiadors propis. [10-13]: Després de la dominació de tots els enemics per part dels romans comença la corrupció. L'ambició i l'avarícia engendren tots els vicis. [14-16]: Catilina s'envolta dels homes més corromputs de Roma, sobretot els joves, i decideix apoderar-se de l'Estat. [17-19]: Catilina convoca els seus. Memòria d'una conjuració anterior a mans d'Autroni i Pisó. Assassinat de Pisó. [20-22]: Arenga de Catilina als seus. Relat del que se succeí a la reunió. [23-25]: Fúlvia, l'estimada d'un dels implicats, divulga el projecte. Ciceró és nomenat cònsol, però Catilina continua i recluta homes i dones per al seu pla. Retrat de Semprònia. [26-30]: Lluita secreta entre Ciceró i Catilina. Com que fracassa en les seves candidatures al consolat s'encamina cap a la violència i la guerra. Intent d'assassinat de Ciceró. Els partidaris de Catilina aixequen un exèrcit a Etrúria. Contramesures del senat. [31-32]: Inquietud a la ciutat. Acusació de Ciceró a Catilina al senat. Amenaces d'aquest, abans de marxar de Roma amb la promesa de tornar amb un gran exèrcit. [32-35]: Missatge dels insurrectes d'Etrúria al general Marci Rex, enviat contra ells. Resposta d'aquest. Cartes de Catilina a diferents personatges de Roma intentant justificar les seves determinacions. [36-39] Catilina, presentant-se amb insígnies de cònsol, arma els conjurats de fora de Roma. És declarat enemic públic. Digressió sobre la situació dels partits i les causes que afavorien la conjuració, especialment entre el poble. [40-41]: Els conjurats de la ciutat intenten posar el poble al·lòbroge de part seva, per mitjà dels ambaixadors que havia enviat a Roma, però aquests els descobreixen. [42-43]: Agitació i maquinacions dels conjurats a dins i a fora de Roma. [44-45]: Els ambaixadors al·lòbroges, alliçonats per Ciceró, li aconsegueixen proves sobre la conjuració i els compromesos en ella. [46-47]: Són detinguts els principals conjurats que quedaven a la ciutat. Compareixen davant el senat i aquest mana que els arrestin en domicilis privats. [48-49]: Joia del poble. Acusació contra Cras i intent d'acusació contra Cèsar com a implicats a la conjuració. : Conats d'alliberament dels conjurats arrestats. Ciceró consulta al senat sobre què s'ha de fer amb ells. : Discurs de Cèsar en què proposa que siguin confiscats els béns dels arrestats i que aquests ingressin a presó. : Discurs de Cató demanant que se'ls apliqui l'última pena. [53-54]: El senat concorda amb l'opinió de Cató. Paral·lel entre Cèsar i Cató, els dos grans homes del seu temps. : Segons l'ordre del senat, Ciceró executa al Tul·lià els conjurats detinguts a Roma. [56-57]: Situació a l'exèrcit de Catilina abans i després de conèixer-se l'execució dels seus còmplices a Roma. Passa el temps al camp Pistoia, on es troba encerclat pels exèrcits enviats contra ell, i decideix enfrontar-s'hi. : Arenga de Catilina als seus soldats. [59-61]: Disposició d'ambdues parts per al combat. Catilina cau lluitant, de la mateixa manera que els seus soldats. Estat del camp després de l'enfrontament i sentiments dels vencedors.
Estil L'estil de Sal·lusti era completament original, tant pel que fa a la composició com pel que fa al llenguatge. S'oposava als estils de Ciceró i Cèsar, que s'havien imposat i amb els quals es pensava que la llengua llatina havia arribat a la perfecció. Des del principi tingué els seus retractors: Leneu, un llibert de Pompeu, i Quintilià l'acusaren de plagiar Cató el Vell,Suetoni, De grammaticis et rhetoribus, 15.Quintilià, a Institutio oratoria, 8, 3, 29, reprodueix un epigrama d'autor anònim en què es retreuen a Sal·lusti els seus furts a Cató: “Et verba antiqui multum furate Catone, Crispe, Iugurthinae condita historiae.” Titus Livi el critica per les seves semblances amb la prosa Tucídides,Sèneca, Controversiae, 9, 1, 14. mentre que Trogus Pompeu li recrimina (igual que a Livi) l'excessiu nombre de discursos que inclou en les seves obres.Marc Junià Justí, Iustini Historiarum Philippicarum Libri XLIV, 38, 3. No obstant això, l'ús dels discursos, pres del seu model Tucídides, augmenten el dramatisme i mostren la tragèdia que suposava el fet narrat, tret característic de l'estil de l'autor.
Un dels elements més importants i caracteritzadors de la seva prosa és l'ús d'arcaismes (del qual ja Asini Pol·lió es queixava).Suetoni, a De grammaticis et rhetoribus, 10: “Asinius Pollio, in libro quo Sallustii scripta reprehendit, ut nimia priscorum verborum affectatione oblita...” Atorguen solemnitat al text, en contraposició a la lleugeresa de les estructures sintàctiques.De coniuratione Catilinae - La congiura di Catilina, de Flocchini (Mursia, ) Aquests són: En adverbis, superlatius, i diverses formes nominals i verbals, es substitueix i per u: maxume, cupientissumus, lubido, aestumo. A les terminacions de gerundi/gerundiu de les tercera i quarta declinacions, es substitueix u per e: corrumpundum, potiundi. A les desinències de la segona declinació, es substitueix o per u:Ja que no és fins època clàssica quan la “o” tanca en “u”. novos, arduom. Després de "v", es substitueix o per u/e: voster, transvorsus, volgus, divorsi. Desinència de l'acusatiu plural dels temes en –i de la tercera declinació –is en lloc de –es:És, en realitat, la forma original d'aquest acusatiu, que es modificà per analogia al nominatiu i vocatiu plurals per evitar confusions amb el nominatiu singular, que té la mateixa forma. omnis, urbis, accusantis. En el genitiu singular dels temes en –ius i –ium, de la segona declinació es substitueix –i per –ii: imperi, ingeni.