La conquesta musulmana de Síria () va tenir lloc durant la primera meitat del i fa referència a la regió coneguda com a Xam, Llevant mediterrani o Gran Síria. Les forces àrabs musulmanes ja s'havien apropat a les fronteres del sud fins i tot abans de la mort del profeta islàmic Mahoma el 632, resultant en la batalla de Muta el 629, però la invasió en si va començar el 634 sota els seus successors, especialment amb el califa Úmar ibn al-Khattab, amb Khàlid ibn al-Walid com a capitost més destacat.
La conquesta musulmana de Síria va ser ràpida atès que la població cristiana de la regió practicava en la seva majoria un cristianisme monofisita, corrent combatut per l'Imperi Romà d'Orient i el Patriarcat de Constantinoble. Això va produir molta opressió a la població de Síria, sobretot en l'aramea, l'hel·lena i l'àrab. També la situació de ruïna en què va quedar la regió després de la conquesta dels perses sassànides i la reconquesta per Heracli van provocar un increment dels impostos que van oprimir el poble, que va veure els àrabs musulmans com a alliberadors.
Síria romana miniatura|L'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Persa Sassànida el 626, poc abans de l'inici de l'expansió musulmana La zona de Síria i el Llevant mediterrani havien estat en mans dels romans durant set segles quan les primeres forces musulmanes van arribar a la zona, i havien estat envaïdes per tropes perses de l'Imperi Sassànida en repetides ocasions durant els segles i , així com assaltades pels aliats àrabs dels sassànides, els làkhmides. Durant el domini romà, després de la presa de Jerusalem l'any 70, tota la regió (Judea, Samaria i Galilea) va canviar oficialment de nom a Palaestina i es va subdividir en les Diòcesis I i II. Els romans també van canviar el nom d'una zona que cobreix el Nègueb, el Sinaí i la costa occidental de la Península Aràbiga a Palaestina Salutoris, ocasionalment coneguda com a Palaestina III. Part d'aquesta zona estava governada per l'estat àrab vassall dels gassànides. Durant l'última de les Guerres romano-sassànides, que va començar l'any 603, l'emperador persa Còsroes II va aconseguir ocupar Síria, Palestina i Egipte durant més d'una dècada abans de veure's obligat a signar la pau l'any 628 com a resultat de la batalla de Nínive."Irán." Encyclopædia Britannica. 2006. Encyclopædia Britannica Online. 20 d'octubre de 2006 Irán -- Britannica Online Encyclopedia Així doncs, poc abans de la conquesta musulmana, els romans estaven encara reconstruint les seves estructures de poder a la zona, que en determinats llocs havien estat absents durant gairebé dues dècades. Des d'un punt de vista polític, la regió de Síria Palestina constava de dues províncies: la mateixa Síria, que s'estenia des d'Antioquia i Alep al nord fins a la part més septentrional del Mar Mort, i la província de Palestina, que quedava cap a l'oest i el sud del mateix Mar Mort. Síria era una terra eminentment siriaca i hel·lenitzada amb certa presència jueva i una població parcialment àrab, especialment a les zones orientals i meridionals. Els sirians cristians, jueus i àrabs havien estat allà des d'abans de la conquesta romana i alguns havien adoptat el cristianisme des que Constantí el Gran el legalitzés al i traslladés la capital des d'Itàlia fins a Bizanci (reanomenada Constantinoble).
La presència d'àrabs a Síria no havia tingut conseqüències més grans per al domini romà d'Orient de la província fins l'emigració de la poderosa tribu dels gassànides des del Iemen, que des de llavors van governar un regne semiautònom sota el paraigua romà d'Orient. La dinastia gassànida es va convertir en una de les dinasties principesques respectades per l'imperi, amb el rei gassànida governant sobre els àrabs de les terres de l'actual Jordània i del sud de Síria des de la seva capital a Bosrà. L'últim rei gassànida va ser Jabla bin al Aiham, que governava a la zona en el moment que les conquestes musulmanes van començar.
L'emperador romà d'Orient Heracli va tornar a capturar Síria dels perses i va establir nous sistemes defensius des de Gaza fins a l'extrem sud del Mar Mort. Aquestes defenses només estaven concebudes per protegir les línies de comunicació de l'atac esporàdic de bandits, i la gran majoria de les defenses romanes d'Orient es van concentrar a la zona nord de Síria per fer front als enemics tradicionals de l'Imperi Romà d'Orient: els perses sassànides. Per tant, aquesta disposició defensiva va permetre als musulmans penetrar en territori romà d'Orient fins a la mateixa Gaza abans de trobar-se un exèrcit regular que se'ls oposés.
El va ser una època de ràpids canvis militars a l'Imperi Romà d'Orient. Si bé és cert que l'imperi no estava prop del col·lapse quan es va enfrontar a la nova amenaça que arribava des d'Aràbia, el desgast sofert en la recent guerra romano-sassànida va fer que fracassés totalment a l'hora de fer front a aquest nou desafiament.
Ascens del Califat Mahoma va morir l'any 632 i Abu-Bakr va ser nomenat califa i successor polític del profeta a Medina. Poc després de la seva presa de poder, diverses tribus àrabs es van rebel·lar contra ell en les conegudes com a guerres de la Ridda o guerres d'Apostasia. La campanya de l'Apostasia va començar i va acabar l'onzè any després de l'hègira, i el 18 de març de 633 hi havia una Aràbia unida sota l'autoritat central del califa a Medina.
És difícil saber si Abu-Bakr pretenia llançar una conquesta total de l'Imperi Romà d'Orient, encara que la veritat és que va engegar un procés històric que en unes poques dècades donaria lloc a un dels majors imperis de la història. Tot va començar amb un enfrontament de les forces musulmanes sota el comandament del general Khàlid ibn al-Walid contra l'Imperi Persa.
Inici de l'expedició a Síria miniatura|Moviments de l'exèrcit califal al Llevant Mediterrani Després d'una sèrie de campanyes reeixides enfront de l'Imperi Sassànida i la subsegüent conquesta musulmana de Pèrsia, Khàlid ibn al-Walid va establir la seva base d'operacions en aquest territori. Hi va haver una sèrie de xocs contra els gassànides, clients romans d'Orient, mentre encara duraven els combats contra tropes sassànides. Després de la crida feta des de Medina, es van reclutar ràpidament nous contingents tribals de tota la Península Aràbiga. Només es va excloure dels exèrcits musulmans a aquells que s'havien rebel·lat en les guerres de la Ridda, condició que va durar fins que en 636, després de la batalla del Yarmuk i la batalla d'al-Qadisiyya, en què Úmar ibn al-Khattab es va veure obligat a recórrer-hi a causa de l'escassetat d'efectius. La tradició de reclutar exèrcits entre els contingents tribals va romandre intacta fins a aquest mateix any, quan Úmar va organitzar l'exèrcit com una part més de l'Estat. Així doncs, Abu-Bakr va organitzar les seves tropes en quatre cossos, cadascun dirigit pel seu propi comandant i mogut pel seu propi objectiu: Amr ibn al-As va dirigir un exèrcit cap a Palestina, movent-se a través de la ruta d'Eilat i Wadi Araba. Yazid ibn Abi-Sufyan va dirigir les seves tropes cap a Damasc, traslladant-les per la ruta de Tabuk. Xurahbil ibn Hàssana tenia com a objectiu Jordània, i va seguir Yazid per la ruta de Tabuk. Abu-Ubayda ibn al-Jarrah es va dirigir cap a Èmesa per la ruta de Tabuk, un cop Xurahbil va haver passat. Atès que no coneixia la posició exacta de l'exèrcit romà d'Orient, el califa Abu-Bakr va ordenar que els quatre cossos del seu exèrcit romanguessin en continu contacte perquè poguessin ajudar-se mútuament en cas que els romans d'Orient concentressin les seves tropes en un sector determinat. Per si es donés el cas d'haver de reagrupar-se per a una gran batalla, Abu-Ubayda va ser nomenat comandant en cap de tot l'exèrcit. La primera setmana d'abril de 634 les forces musulmanes van començar a avançar des de les seves bases als afores de Medina. El primer en marxar va ser l'exèrcit de Yazid, seguit de Xurahbil, Abu-Ubayda i Amr, cadascun a un dia de marxa del següent. El califa Abu-Bakr va caminar durant un breu període al costat de cada comandant, als qui va repetir les mateixes paraules: «No sigueu durs en la marxa, ni amb vosaltres mateixos ni amb el vostre exèrcit. No sigueu severs amb els vostres homes o amb els vostres oficials, als quals hauríeu de consultar sobre cada assumpte. Sigueu justos i renuncieu a la maldat i a la tirania, ja que cap nació injusta prospera ni aconsegueix la victòria sobre els seus enemics. Quan trobeu l'enemic, no li doneu l'esquena; ja que tot el que dona l'esquena, tret que sigui per maniobrar en la batalla o per reagrupar-se, es guanya la ira de Déu. El seu estatge serà l'infern, i quin lloc tan terrible és! I quan hàgiu aconseguit la victòria sobre els vostres enemics, no mateu dones o nens o ancians i no massacreu animals excepte per menjar-los. I no trenqueu els pactes que feu. Us trobareu amb gents que viuen com a ermitans en monestirs, creient que ho han lliurat tot per Déu. Deixeu-los en pau i no destruïu els seus monestirs. I trobareu a altres gents que són partidaris de Satan i adoradors de la Creu, que s'afaiten el centre dels seus caps perquè pugueu veure la pell. Escometeu-los amb les vostres espases fins que se sotmetin a l'islam o paguin la jizya. Us encomano a la cura de Déu.»
Conquestes del califa Abu-Bakr miniatura|Ruïnes de la ciutat de Petra, una de les primeres de rendir-se davant l'avanç musulmà En ruta cap al seu objectiu més enllà de Tabuk, l'exèrcit de Yazid va establir contacte amb una petita força àrab cristiana que es trobava en retirada d'una escaramussa amb la força avançada musulmana; posteriorment, Yazid es va dirigir al punt on la vall d'Aravà s'uneix amb l'extrem sud del Mar Mort. Com que la principal línia defensiva romana d'Orient començava a les regions costaneres properes a Gaza, Yazid va aconseguir la vall d'Aravà gairebé al mateix temps que Amr bin Al-As arribava a Elat. Els dos destacaments avançats enviats per l'exèrcit romà d'Orient per evitar l'entrada dels exèrcits de Yazid i Amr a Palestina van ser fàcilment derrotats, encara que van aconseguir evitar que els exèrcits califals aconseguissin els seus objectius previstos. Abu-Ubayda i Xurahbil, per la seva banda, van continuar amb la seva marxa i a principis de maig de 634 van aconseguir la regió entre Bosrà i Jabiya. L'emperador Heracli va començar a adoptar contramesures després de rebre informació dels moviments dels exèrcits musulmans de part dels seus clients àrabs. Seguint les ordres d'Heracli, una sèrie de forces romanes d'Orient de diverses guarnicions al nord van començar a desplaçar-se cap a una destinació comuna concertada a Ajnadayn. Des d'allà es podrien enfrontar a l'exèrcit d'Amr i maniobrar contra els flancs o la rereguarda de la resta de cossos de l'exèrcit musulmà que es trobaven a Jordània o al sud de Síria. La dimensió de les forces romanes d'Orient era, segons estimacions aproximades, d'uns 100.000 homes. Abu-Ubayda va informar el califa de les preparacions romanes d'Orient en la tercera setmana de maig. Com que Abu-Ubayda no tenia experiència com a comandant d'una força militar en grans operacions, i especialment contra el potent exèrcit romà d'Orient, Abu-Bakr va decidir enviar Khàlid ibn al-Walid al capdavant sirià per dirigir l'exèrcit musulmà. Segons les cròniques primerenques musulmanes, Abu-Bakr va dir: «Per Déu, destruiré els romans i els amics de Satan amb Khàlid ibn al-Walid.»
miniatura|Mapa de la ruta de Khàlid ibn al-Walid en la conquesta de Síria