LEsglésia catòlica a França és part integrant de l'Església catòlica. Reuneix tots els creients que reconeixen l'autoritat del papa. Vinculat íntimament a la monarquia francesa entre l'ascens de Clodoveu i el final de l'Antic Règim, aquesta església va exercir un paper considerable en la història de França, tant religiosa com política. El territori de França està dividit en cent bisbats, al capdavant dels quals estan els bisbes reunits en el si de la Conferència episcopal de França (CEF).
Història esquerra|miniatura|El baptisme de Clodoveu I per sant Remigi, amb el miracle de la Santa Ampolla. Placa en relleu en ivori, darrer quart del . esquerra|miniatura|Santa Joana d'Arc i Sant Lluís, rei de França a la façana del Sacré Cœur de París esquerra|miniatura|Aparició de la Mare de Déu a santa Bernadette Soubirous, Lorda El cristianisme durant la Gàl·lia romana miniatura|esquerra|La Gàl·lia el 481, amb l'adveniment de Clodoveu: els francs i els alamans eren pagans, els reis visigots i els burgundis eren arrians. Només el regne de Siagri era catòlic. La presència dels cristians està testificada a la Gàl·lia al per les restes epigràfiques. Una de les primeres comunitats cristianes de la Gàl·lia estava situada a Lió; la coneixem a través de la història de la persecució dels grups de màrtirs de Lió el 177. Sant Dionís i els seus dos diaques, Rústic i Eleuteri, evangelitzaren entre els parisis i altres pobles del país de França on van fundar diverses esglésies abans de ser martiritzats al voltant del 250. Al es van formar dues diòcesis: la de Viena i la de la Gàl·lia.
Després que els edictes de tolerància de Galeri i Constantí, el Concili d'Arle va ser el primer que se celebrà a la Gàl·lia el 314 per condemnar els donatistes. El cristianisme es va desenvolupar inicialment a les ciutats romanes i al llarg de les rutes de transport, com ara les valls del Roine i del Saona. El camp i les regions poc romanitzades es van mantenir fidels a la religió gal·la.
La Gàl·lia, a principis del , era un mosaic on els illots del cristianisme eren més rars (comptant tanmateix amb 22 bisbes el 314) que les zones amb habitants d'una altra convicció religiosa. Entre dues, hi havia regions de sincretisme on es relacionaven les pràctiques cristianes i paganes. L'evangelització del camp gals progressava només molt lentament. L'acció de determinats missioners hi va tenir un paper important; sant Martí, n'és el més conegut. El seu zel missioner també es va posar a prova perquè, en aquella època en què es van elaborar els dogmes, l'arrianisme era, encara que divergent per algunes dècades, el cristianisme vigent a l'Imperi Romà; un dels quals es van convertir gots i els burgundis quan es van unir a l'imperi i la religió. Una vegada que havien acabat els dies dels primers màrtirs, que van permetre que sant Martí (en Ligugé el 361 i Marmoutier el 372), a Honorat d'Arle (a Lérins vers el 400) i a Joan Cassià (a Marsella el 416) per participar en l'aparició i el desenvolupament d'una nova forma d'espiritualitat cristiana a la Gàl·lia, el monaquisme i contribuir a la seva institucionalització.
miniatura|El baptisme i l'acte de caritat de Saint Martin representat en un vitrall de la col·legiata de Colmar. El 380 l'emperador Teodosi el Gran va respectar, contràriament als seus predecessors, les resolucions del Concili de Nicea; l'edicte de Tessalònia va fer del culte ortodox l'única religió oficial, i va abandonar la convivència amb altres conviccions. Al final del a la Gàl·lia hi havia 70 bisbes. Les invasions bàrbares, però, es limitaren als efectes de l'edicte de Teodosi: el regne visigot va ser governat pels governants arrians, com el regne de Borgonya. No obstant això, el començament del segle V va veure l'Església consolidar-se, per sempre, a la Gàl·lia, que havia ajudat a donar la seva part no només de sants, sinó també de pares de l'Església amb personatges com Ireneu de Lió, Hilari de Poitiers, Paulí de Nola, Vicenç de Lerins i Euqueri de Lió. Les comunitats també estaven ben desenvolupades i estructurades per fer un servei digne al Déu de la Nova Aliança. Aquest últim, tenint com a llengua litúrgica el llatí, que es viu diàriament per l'oració i acte eucarístic i que va seguir desenvolupant-se segons el ritu local. Els cantants en algunes parròquies havien adoptat el cant romà antic, encara que predominava el cant gal·licà.
L'Alta Edat Mitjana Quan Clodoveu i els seus vassalls van ser convertits al cristianisme en abraçar la seva ortodòxia (496) i quan els seus exèrcits van conquerir el regne visigot de Tolosa el 507 en derrotar una mena de lliga arriana, van aparentar ser legítims als ulls dels papes. Així, el cristianisme es va imposar-se veritablement en una Gàl·lia esdevinguda franca. D'Alaric II, Clodoveu va prendre el breviari que s'aplicava en el seu regne, moltes disposicions i lleis d'aquesta última organització de la vida dels cristians.
Els concilis i merovingis i desenvolupament monàrquic El concili d'Orleans va ser convocat per Clodoveu el 511, quatre anys després de la conquesta de les províncies del sud-oestLa batalla de Vouillé va tenir lloc el 507 als visigots arrians. Era un Concili nacional, on els bisbes francs i visigots van ser convocats a una ciutat fronterera; no obstant això, les províncies germàniques i la Gàl·lia belga, encara poc cristianitzades, no estaven representades. Aquest concili no tenia una finalitat dogmàtica, li va lliurar a la codificació de la relació entre el rei i l'Església. Va ser el mateix per a la majoria dels concilis merovingisA excepció del Concili d'Orange del 529, que giraria sobre la qüestió del lliure albir. Van establir les bases de l'organització jeràrquica de l'Església al voltant dels bisbes nomenats pel rei i delimitar les competències legals dels diferents tribunals. La deficiència de les autoritats i establir magistrats tenia, des del , també va animar els bisbes a prendre en les seves mans el destí de moltes ciutats; aquests eren sovint de l'antiga aristocràcia.
Dels nombrosos cànons d'aquests concilis s'ocuparen de la gestió dels béns materials de l'Església, i l'organització d'una vida monàstica en creixement durant els segles i , i en el qual la regla de Sant Benet va atorgar una unitat franca i occidental; que també va tenir la conseqüència de completar la seva separació de la seva contrapart oriental. L'Abadia d'Hauterive (prop de Castres) va ser, el 620, la primera de la Gàl·lia d'adoptar la regla benedictina, seguit del monestir de Troclar a Lagrave i de l'abadia de Fleury (en 651). Les abadies explotaven grans dominis provinents de dotacions reals o grans propietaris. Per elles, el cristianisme va arribar a les campinyes. Els seus fundadors, de famílies de l'aristocràcia franca, aviat van ser honrats per un culte als sants.
Sobretot a l'est i al nord de la Gàl·lia francesa, els monjos irlandesos també van evangelitzar les poblacions i van fundar, en menor mesura, monestirs (el més cèlebre és el de Luxeuil), però si els fruits de la seva evangelització romanen la seva espiritualitat específica, finalment, donaren pas a l'estandardització occidental-benedictina. Luxeuil i la seva "filla", l'abadia de Corbie, també eren coneguts per ser els més grans centres d'il·luminació. Un dels senyal del cristianisme que va acabar va ser la penetració del principi de proximitat dels morts amb els vius simbolitzat pels cementiris adjacents es van convertir en les esglésies dels pobles de la campanya gal·lo-franca.
Els Francs: reis i un poble elegit per Déu miniatura|El papa Esteve II corona Pipí el Breu – Quilderic III és deposat. Grans cròniques de França. Biblioteca de Santa Genoveva, París.
Al segle VIII el cristianisme havia acabat totes les altres conviccions a el que més tard esdevindria de França. Es va establir la geografia de les parròquies: les urbanes i suburbanes depenien del bisbe mentre que el rural depenia dels nobles i dels monestirs. Els baptismes d'adults s'havien tornat escassos perquè els nens eren llavors arrelats de tradició. A nivell litúrgic, el claustre separava el cor dels fidels, com l'iconostasi oriental.
El fill de Carles Martell, Pipí el Breu, va començar al concili de Soissons amb el bisbe Bonifaci sanejà l'Església dels francs, assegurant-li el suport papal. Quan es deposà el darrer merovingi, establí la legitimitat de la nova dinastia en ser coronat a Saint Denis pel papa el 754; la creació dels Estats Pontificis, conquerits als lombards, va segellar l'aliança amb el papat. Aquesta relació amb el papat va resultar ser més complexa.
En efecte, sobre la base de consideracions de sant Agustí i els papes Gelasi I i Gregori el Gran, Esteve II va recordar a les funcions de protecció dels representants de l'Església i temporals de Déu a la terra que eren els reis i emperadors, alhora que reafirma la superioritat del poder espiritual sobre el temporal; inicis d'aquesta voluntat, un cop completat, la doctrina de les dues espases al . el baptisme de Clodoveu ja havia investit la reialesa d'una dimensió sagrada, però Esteve II nomenà Pipí com el «nou David» governant els francs, que és un «poble escollit».Preàmbul de la Llei sàl·lica, laudes regiae, 763-764. Sense ser un sacerdot, el rei dels francs, protector de les esglésies i rector de la Nova Aliança en mantenir una mica de caràcter i la seva plaça central, entre l'espiritual i el temporal, per tant fent d'ell un vicari o lloctinent de Crist; aquesta és la raó per la qual Raban Maur va fer representar Lluís el Piadós com a miles christi al seu Liber de laudibus Sanctae Crucis. Aquesta relació especial entre l'Església catòlica, el rei i el poble marcaria catolicisme francès durant molts segles.
La coronació que es desenvolupava llavors anava a ser un dels molts sacramentals pròpis del Regne de França.
L'Església i l'Imperi carolingi Al voltant de 765, Pipí el Breu va instituir el delme per al benefici dels seus bisbes; aquest delme estava molt estés el 779 pel cartulari de Herstal. Particularment local, vers el 850, es desenvolupà el ritu lionès.voir Béghain p. Dictionnaire historique de Lyon page 1136.
L'acció de l'Església, a través dels "renaixements francs", va ser considerable. El món monàstic i el dels sacerdots s'apropaven. Un moviment de centralització, volgut pels emperadors d'Occident, va afectar els monestirs, especialment a través de la codificació de la regla benedictina, liderat per Benet d'Aniana, i la reforma que era la seva aplicació més o menys autoritària. Els monestirs van créixer i es van enriquir; el que va permetre el desenvolupament de serveis hospitalaris.
El Dia de Nadal del 800, el papa Lleó III va coronar Carlemany com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, formant els fonaments polítics i religiosos de la cristiandat i establint amb fermesa la llarga història del govern francès amb l'Església catòlica. See drop-down essay on "Religion and Politics until the French Revolution"
La Mitja Edat Mitjana Entre la reforma benedictina i l'establiment d'institucions eclesiàstiques D'alguna manera, l'edat mitjana central de l'Església de França es va iniciar amb la creació, el 989, de la Pax Dei al Concili de Charroux. La Pau de Déu va ser llançada per Cluny i el seu orde benedictí que van ser els líders d'una reforma monàstica, intel·lectuals i culturals del De considerable importància. A nivell litúrgic, el cant gregorià, marcat per neumes, s'havia convertit en la norma en el Regne de França; i Cluny novament va tenir un paper destacat.
Al , la reforma gregoriana es desplegà a França i es va trobar amb la resistència com el poder reial, i en menor mesura, amb el feudalismei alguna a Normandia sota els auspicis de Guillem el Conqueridor, d'acord amb els papes.
Pobresa, mística, predicació i ensenyament, una renovada espiritualitat al cristianisme