Fundació i primers anys El Club Joventut Badalona va ser fundat el 30 de març de l'any 1930 per un grup de joves badalonins: Màrius Cuixart, Xavier Estruch, Joaquim Massot, Miquel Lloret, Joan M. Boada, Adrià Corominas, Antoni González i Marc Grífol. En aquell moment el club s'anomenava "Penya Spirit of Badalona", en homenatge a l'Spirit of Saint Louis, el primer avió que creuà l'oceà Atlàntic en un vol en solitari i sense escales. Inicialment es tractava d'una agrupació de joves que dedicaven les seves hores lliures a anar amb bicicleta, jugar a tennis taula, a futbol i a altres esports de l'època. Amb el temps, la pràctica del bàsquet es va convertir en l'activitat principal del club. L'equipació verd-i-negra de l'equip deu els seus colors a la circumstància que quan l'equip de futbol va començar a disputar partits i van encarregar a un dels membres de la Penya anar a comprar la roba a "La Samaritana", una botiga de Barcelona, només va trobar equipacions amb franges verticals verdes i negres.

El primer partit es jugà contra la Penya Ni Cinc, formada per un combinat de membres de la Unió Gimnàstica i l'Ateneu, i es va guanyar per 5 a 3. La primera alineació de la Penya va ser: Estruch, Capmany, Janer, Massot, Lloret i Parés. Aquell mateix any, es va organitzar el primer campionat de Badalona de debutants, en el qual va participar la Penya Spirit of Badalona, amb Miquel Lloret de capità, Joaquim Massot, Francesc Parés, Eusebi Gener, Antoni Campmany, Xavier Estruch i Ramón Llucià.

L'any 1932 el club va adoptar el nom de "Centre Esportiu Badaloní". Després de la Guerra Civil espanyola es va haver d'adoptar el nom en castellà de "Club Juventud de Badalona", que fonèticament es pronunciava gairebé igual que en català, i que, un cop catalanitzat, va acabar esdevenint el nom definitiu del club. Els nous estatuts de club, adaptats a la nova realitat espanyola durant el franquisme, no van ser acceptats fins al 1943, sent la seva junta rebutjada en diverses ocasions degut a "informes negatius" per idees catalanistes i per mostrar gran indiferència per la Causa.

Sota la denominació "Centre Esportiu Badaloní" es va participar en el tercer campionat organitzat per lAgrupació de Basketball de Catalunya, que es va celebrar a partir del 20 de gener de 1935 en l'àmbit urbà de Barcelona i rodalia. En el quart campionat, que s'inicià en el mes d'octubre del mateix any, el CE Badaloní va guanyar el Campionat de Segons, una novetat enguany. La competició es va veure truncada amb l'arribada de la Guerra Civil.

La primera competició que va disputar després de la Guerra va ser el Campionat de Catalunya, a la segona categoria, en la temporada 1939-40. Va finalitzar en tercera posició empatat a punts amb la UE Montgat que va ser quarta al perdre amb la Penya el partit de desempat per 39 a 31.

Anys 40 A començaments de la temporada 1940-41 el Joventut va estar a punt de ser absorbit pel CF Badalona per a convertir-se se una secció de bàsquet del club de futbol, però els socis de l'entitat van poder frenar l'operació a temps. Aquella mateixa temporada, la Penya es va proclamar campiona de la seva categoria del Campionat de Catalunya i va assolir l'ascens a la màxima categoria del basquetbol aleshores.

En el mes de gener de l'any 1945, Salvador Riera, ceramista, jugador del club i prestigiós dibuixant, va rebre l'encàrrec de dissenyar l'ensenya del club. Dels diferentes projectes que va presentar va ser escollit l'escut que encara avui dia identifica el club.

Durant els anys 40 la Penya es va consolidar com un dels millors equips de Catalunya. Es va classificar per disputar les seves primeres Copes del Generalíssim, i també competia en altres competicions de prestigi com la Copa General Orgaz o la Copa Hernán, les quals va guanyar diverses vegades durant la dècada. A la temporada 1947-48, en la final celebrada a Burgos, es va alçar per primera vegada amb el títol del Campionat d'Espanya davant el Reial Madrid CF, havent eliminat el FC Barcelona, rebent el qualificatiu dHuracà verd per diversos mitjans de l'època. Un any després es va proclamar campió per primera vegada del Campionat de Catalunya, per davant a la classificació del FC Barcelona.

En aquelles dates tots els clubs que participaven en la primera categoria del Campionat de Catalunya estaven obligats a inscriure un segon equip, o conjunt reserva, que compartia calendari amb el primer equip. A principis de la dècada, la gran quantitat de jugadors del club va propiciar la creació d'un tercer equip que, la temporada 1943-44 es va inscriure en la tercera categoria amb el nom de "Club Baloncesto Bétulo". En la temporada 47-48 assoleix l'ascens a la segona categoria, sent aquesta la seva darrera participació per l'augment de les despeses que suposava competir en una categoria superior.

El 3 de juliol de 1948 s'inaugurava una nova seu de joc a La Plana, disputant un partit davant el Racing Club Toulouse, amb victòria pels verd-i-negres per 46 a 36. Els terrenys, que van ser cedits per Antoni Viñallonga, es van aconseguir a canvi del solar del carrer Latrilla on jugava el Joventut fins llavors. Aquest partit va ser, a més, el primer partit de la Penya contra un equip de fora del territori espanyol.

Anys 50 i 60 A la dècada dels 50 el Joventut ja era un dels millors conjunts nacionals. Va guanyar el campionat d'Espanya en dues ocasions (53 i 55), i en quatre el Campionat de Catalunya (51, 52, 53 i 54). També es va proclamar vencedor de diverses edicions de la Copa Orgaz i la Copa Hernán. Aquestes dues darreres aviat van desaparèixer, i es va crear el Trofeu Samaranch, en honor de Joan Antoni Samaranch i Torelló. Es dona la circumstància que el primer i l'últim guanyador d'aquest trofeu va ser el Joventut, qui va vèncer en 10 de les 14 edicions que es van celebrar.

El 21 de setembre de 1951 s'inaugurava el nou camp de joc de la Plana, després de les obres de pavimentació i amb noves grades i llotges, gràcies una vegada més a l'Antoni Viñallonga. La inauguració es va celebrar amb la disputa d'un partit entre el Joventut i la Selecció Catalana.

El 1952, el Joventut va ser convidat a participar en el seu primer torneig internacional, a San Remo, a la Riviera italiana, i dos anys més tard se'n va rebre una altra per al Torneig d'Antibes, a la Costa Blava.

La temporada 1956-57 desapareixia el Campionat de Catalunya, creant-se la Lliga espanyola de bàsquet, una competició que el Joventut disputà des de la primera edició, i el Campionat d'Espanya passava a dir-se Copa del Generalísimo. El Joventut va guanyar la seva quarta copa el 1958, una vegada més davant el Real Madrid CF.

La temporada 1961-62 va arribar al Joventut el primer jugador forà de la història de l'entitat: el porto-riqueny Jorge Cuello. Cuello provenia del FC Barcelona, juntament amb els germans Martínez (Alfonso i José Luis), que van arribar a Badalona després que el president del Barça Enric Llaudet decidí de dissoldre la secció de bàsquet.

El 29 d'abril de 1962 es va inaugurar el cobriment del pavelló de La Plana. Després d'un seguit de temporades sense aconseguir títols, Eduard Kucharski passà a ser l'entrenador. També es va fitxar Francesc Buscató i es va formar un bon equip, on també hi havia Josep Lluís Cortés i Enric Margall. La temporada 1966-67, coincidint amb l'inici de la segona etapa d'Alfonso Martínez al club, l'equip es va alçar per primer cop amb el títol de campió de lliga. Aquella temporada la Penya també va debutar en competició europea, disputant la Recopa d'Europa, en la qual va arribar fins a la 3a ronda. El primer partit de la Penya en una competició internacional oficial va ser el 8 de desembre de 1966.

La següent temporada, gràcies al títol de lliga, va ser la primera en la qual el Joventut disputaria la Copa d'Europa, arribant a la lligueta de quarts de final. Va arribar al primer equip un altre jugador que seria important: Lluís Miquel Santillana. A la temporada 68-69 la Penya aconseguia la seva 5a copa, davant el Real Madrid CF novament, i una nova classificació per disputar la Recopa. Kucharski es va retirar i Josep Lluís Cortés passà a ser entrenador.

Anys 70 Amb Josep Lluís Cortés d'entrenador, a la temporada 70-71 el Joventut va arribar a la final de lliga i de copa, i a semifinals de la Recopa. A la temporada següent, en què va marxar Alfonso Martínez, va quedar 3r a la lliga, arribant a la final de copa i a les semifinals de la recopa.

L'any 1972 s'estrenava el Pavelló d'Ausiàs March, amb capacitat per a 5.000 espectadors. La Penya seguia lluitant pels títols: segon a la lliga, semifinals de copa i de recopa. A la 73-74 va arribar al primer equip el petit dels Margall, Josep Maria Margall i l'equip va quedar 3r a la lliga, va arribar a la final de copa i va disputar per primera vegada la Copa Korac, de nova creació. A la següent temporada van marxar Francesc Buscató i Enric Margall i es va repetir la 3a posició a la lliga.

A la temporada 75-76 el Joventut va acabar 3r a la lliga, va guanyar la Copa davant el Real Madrid CF, i va caure a semifinals de la Korac. A la 76-77 una nova 3a plaça i semifinals de copa i recopa. A la temporada 77-78 arribà Zoran Slavnić ”Moka”. La Penya va guanyar 49 partits seguits i va guanyar el títol de lliga espanyola per segona vegada a la història. A la copa i a la Korac va quedar eliminada a les semifinals. A la temporada següent el Joventut va acabar en 3a posició a la Lliga. A la 79-80, marxà Slavnic. Es va repetir la 3a posició a la lliga i s'arribaria a semifinals de copa.

Anys 80 A la temporada 80-81 el Joventut va guanyar el seu primer títol europeu, la Copa Korac, gràcies a una cistella de Joe Galvin que va valer una pròrroga, i que duria a la victòria davant el Carrera de Venècia. L'any 1982 el club travessava una crisi esportiva, econòmica i social. Va arribar Lluís Conesa a la presidència i es va apostar per jugadors joves: Jordi Villacampa i José Montero. Aquella temporada es va acabar en 7a posició a la lliga i a la Korac va caure a quarts de final. A la temporada 83-84 es va crear la Lliga ACB de bàsquet, que substituiria a la lliga espanyola de bàsquet. El Joventut començava un nou projecte esportiu amb Aíto García Reneses d'entrenador, i arribava al primer equip un altre jove del planter: Rafa Jofresa. La Penya va acabar la lliga en 3a posició.

A la temporada 84-85 la Penya es va consagrar com a aspirant al títol, tot i que va quedar subcampiona de lliga i copa. Una temporada més tard, Aíto García Reneses va marxar al FC Barcelona, i Miquel Nolis va passar a ser l'entrenador. Es va fer 3a posició a la lliga i es va arribar a semifinals a la Recopa. A la 86-87 Miquel Nolis va passar el relleu a la banqueta al jove Alfred Julbe. El Joventut va guanyar la Copa Príncep d'Astúries i va arribar a la final de la Lliga, on va caure davant el Barça.

A la temporada 87-88 va arribar a l'equip un altre jove del planter: Juanan Morales. La Penya va arribar a la final de la Recopa d'Europa però va perdre davant el Llemotges francès. A la lliga es va caure a semifinals. Una temporada més tard pujava al primer equip Tomàs Jofresa. Es va guanyar la Copa Príncep d'Astúries novament i a la lliga es va caure a semifinals davant el Real Madrid CF, que comptava amb Drazen Petrovic.

Alfred Julbe deixà l'equip i a la temporada 89-90 va arribar el nord-americà Herb Brown, que no acabaria la temporada i seria substituït per Pedro Martínez. La Penya va quedar subcampiona de copa, subcampiona a la lliga i a la final de la Copa Korac es va imposar al Scavolini de Pesaro, amb un gran partit de Montero i Villacampa, i va aixecar el 2n títol europeu de la seva història. Josep Maria Margall es va retirar i el club va retirar la samarreta verd-i-negra amb el número 7.

El nou pavelló i l'Eurolliga (1990-94)