El programa espacial de la República Popular de la Xina està dirigit per l'Administració Espacial Nacional de la Xina (CNSA). Les seves arrels tecnològiques es remunten a finals dels anys cinquanta, quan la Xina va iniciar un programa de míssils balístics en resposta a les amenaces percebudes dels americans (i, més tard, els soviètics). No obstant això, el primer programa espacial tripulat xinès no va començar fins diverses dècades després, quan va culminar un programa accelerat de desenvolupament tecnològic amb el vol reeixit de 2003 amb Yang Liwei a bord del Shenzhou 5. Aquest assoliment va convertir la Xina en el tercer país en enviar humans de forma independent a l'espai. Actualment, els plans inclouen l'Estació espacial Tiangong, de la que el primer mòdul es va llançar el 29 d'abril de 2021 i es troba en una òrbita terrestre baixa d'entre 340 i 450 quilòmetres sobre la superfície de la Terra, i expedicions tripulades a la Lluna.
Els funcionaris han articulat ambicions a llarg termini per explotar l'espai Terra-Lluna per al desenvolupament industrial. L'objectiu seria la construcció de satèl·lits espacials d'energia solar que enviaria energia a la Terra.
El programa espacial xinès és un dels programes espacials més actius, avançats i exitosos del món, realitzant diversos èxits històrics i actuals, avenços i rècords.
Història i desenvolupaments recents Període de cooperació sino-soviètica Després que els Estats Units amenaçés d'utilitzar armes nuclears durant la Guerra de Corea, el president Mao Zedong va decidir que només una dissuasió nuclear per si sols, garantiria la seguretat de la recent fundada Xina. A més, volia que la Xina guanyés estatus entre els poders mundials—com ell sentia—no era respectada. A partir d 'això, va decidir posar en pràctica el seu nou pla amb la República de la Xina (actualitat com a Taiwan) com a "Xina". Així, Mao va anunciar la seva decisió de desenvolupar armes estratègiques de la Xina, incloses bombes nuclears i míssils associats per a les seves ogives, durant la trobada del Comitè Central del Partit Comunista Xinès (CPC) celebrada el 15 de gener de 1955. El programa d'armes nuclears xinès va ser designat pel nom de codi de "02".
La Cinquena Acadèmia del Ministeri de Defensa Nacional () va ser fundada el 8 d'octubre de 1956 amb Qian Xuesen com a director, que havia estat expulsat dels Estats Units després d'haver estat acusat de ser comunista durant la Segona Guerra Mundial durant la cacera de bruixes de McCarthy. L'Acadèmia va començar el desenvolupament del primer programa de míssils balístics, aprovat l'1 de març de 1956 i conegut com el primer Pla de dotze anys per a la indústria aeroespacial xinesa.
Després del llançament del primer satèl·lit artificial de la humanitat, l'Spútnik 1, per la Unió Soviètica el 4 d'octubre de 1957, Mao va decidir, durant el Congrés Nacional del CPC el 17 de maig de 1958, fer que la Xina fes el mateix (“”)(També hem de desenvolupar el satèl·lit artificial), adoptant el Projecte 581 amb l'objectiu de col·locar un satèl·lit en òrbita per al 1959 per celebrar el desè aniversari de la fundació de la Xina. Aquest objectiu es podria assolir en tres fases: primer el desenvolupament de coets sonda, llavors llançar petits satèl·lits i, en la fase final, grans satèl·lits. La construcció de la primera base de proves de míssils a la Xina, amb el nom de codi Base 20 (), va començar a l'abril de 1958 i va entrar en servei el 20 d'octubre del mateix any. El primer míssil xinès va ser construït l'octubre de 1958 com una còpia de enginyeria inversa del míssil balístic d'abast mitjà (SRBM) R-2 soviètic, en si mateix una versió actualitzada del coet V-2 alemany. El seu abast era de 590 km, amb un pes de 20,5 tones i propulsat amb oxigen líquid i alcohol. El primer coet sonda xinès va ser el T-7, que va ser llançat amb èxit des de la zona de llançament de Nanhui el 19 de febrer de 1960. La Xina va començar a desenvolupar míssils balístic d'abast mitjà (MRBM) al juliol de 1960, amb un doble abast del R-2. Durant les cordials relacions sino-soviètiques dels anys cinquanta, l'URSS es va dedicar en un programa cooperatiu de transferència de tecnologia amb la República Popular de la Xina, en virtut del qual van formar a estudiants xinesos i van proporcionar un petit programa amb un exemplar del coet R-2. Però quan el primer ministre soviètic Nikita Khrusxov va ser denunciat com a revisionista, amb Mao afirmant que hi havia hagut una contrarevolució a la Unió Soviètica i que s'havia restablert el capitalisme, la relació amistosa entre els dos països es va convertir en confrontació. Com a conseqüència, tota l'assistència tecnològica soviètica es va retirar bruscament a partir de la ruptura sinosoviètica de 1960.
Desenvolupament dels míssils i coets després de la ruptura sino-soviètica Només 17 dies després que l'últim expert soviètic abandonés la Xina, el primer coet R-2 amb combustible d'origen xinesa va ser llançat amb èxit el 10 de setembre de 1960. A causa de la tensió de la Guerra Freda, Mao va decidir al desembre de 1963 que la Xina desenvoluparia la capacitat del sistema de defensa dels míssils. Durant una conferència celebrada el 2 de febrer de 1964, la directiva 640 (640指示) va ser adoptada (més tard conegut com el Projecte 640). El primer llançament amb èxit de la còpia de míssil 1059 SRBM xinès basat en el R-2 es va dur a terme només dos mesos més tard el 5 de novembre de 1960. El míssil també va ser designat DF-1. El primer MRBM DF-2 va ser provat el 21 de març de 1962, però va fracassar. El desenvolupament es va continuar amb el redissenyat MRBM DF-2A que es va provar amb èxit el 29 de juny de 1964. Entraria en servei a finals de 1966. El primer llançament i recuperació d'un coet sonda T-7A(S1) transportant un experiment biològic (uit ratolins blancs) va ser el 19 de juliol de 1964 des de la Base 603 (安徽广德誓节渡中国科学院六〇三基地. La Xina va començar a desenvolupar el programa de míssil balístic intercontinental (MBI) DF-5 a l'agost de 1965. Va ser dissenyat per portar un cap nuclear i té una autonomia màxima 12000 km. El novembre de 1966, es va decidir construir una segona zona de proves de míssils balístics, la Zona de prova de míssils del nord (华北导弹试验场) a la província de Shanxi, a la frontera nord de la Xina. El 27 d'octubre de 1966, es va llançar un míssil nuclear DF-2A des de Jiuquan i el cap nuclear de 20 kilotones va explotar a l'alçada de 569 metres sobre l'objectiu a Lop Nor o Base 21 situada a 894 km. El 26 de desembre de 1966, la Xina va provar amb èxit el seu primer desenvolupament indígena de míssil balístic d'abast intermedi (IRBM) DF-3. El DF-3 era un míssil d'una sola etapa, d'un sol cap nuclear, amb un abast màxim de 2500 km. El desenvolupament del IRBM DF-4 va començar el 1967 en paral·lel amb el de una única etapa del DF-3. El març de 1967, es va iniciar el desenvolupament del míssil balístic de llançament submarí JL-1 per acompanyar el submarí de míssils balístics (SSBN) Tipus 092 també en desenvolupament. miniatura|Vehicle de llançament sent transportat per les carreteres a Xangai miniatura|Llarga Marxa 2D enlairant-se en 2012 miniatura|Centre de llançament de satèl·lits de Jiuquan, un dels primers ports espacials xinesos
Quan la cursa espacial entre les dues superpotències va arribar al seu clímax amb la conquesta de la Lluna, Mao i Zhou Enlai van decidir el 14 de juliol de 1967 que la República Popular de la Xina no es quedaria enrere i va iniciar el seu propi programa espacial tripulat. La primera nau espacial de la Xina dissenyada per a persones va ser nomenada Shuguang-1 (曙光一号) el gener de 1968. L'Institut Mèdic Espacial de la Xina (航天医学工程研究所) va ser fundat l'1 d'abril de 1968, i la Comissió Militar Central va emetre l'ordre per començar la selecció dels astronautes. Com a part de l'esforç de "tercera línia" per traslladar la infraestructura de defensa crítica a un interior relativament remot (lluny de la frontera soviètica), es va decidir construir un nou centre espacial a la regió muntanyenca de Xichang a la província de Sichuan, amb el nom de codi de Base 27. El 18 de desembre de 1968 es va llançar amb èxit el DF-3, el primer míssil balístic de mitjà abast amb combustible líquid, que va inaugurar la zona de proves. L'agost de 1969, el desenvolupament del primer vehicle de llançament de satèl·lits (SLV) pesat xinès, el Feng Bao 1 (FB-1) (风暴一号, va començar en la Segona Oficina de Indústria Mecànica-Elèctrica de Xangai. El llançador de dos fases de combustible líquid es va derivar de l'MBI DF-5. Només uns mesos més tard, un programa SLV paral·lel de llançadors pesats, també basat en el mateix MBI DF-5 i conegut com a CZ-2, va ser iniciat a Pequín per la Primera Acadèmia Espacial. El DF-4 es va utilitzar per desenvolupar el Llarga Marxa-1 SLV. Una nova tercera etapa amb motors de combustible sòlid per a la inserció orbital es va afegir a les dues existents etapes de combustible líquid Àcid nítric/UDMH. Un intent d'utilitzar aquest vehicle per llançar un satèl·lit xinès abans del primer intent del Japó va acabar en fracàs el 16 de novembre de 1969. El primer IRBM DF-4 d'una sola ogiva amb dues etapes amb combustible líquid va ser provat amb èxit el 30 de gener de 1970. La incorporació d'una segona etapa va permetre que el míssil augmentés el seu abast a més de 4750 km. El segon intent de llançament del satèl·lit el 24 d'abril de 1970 va tenir èxit. Un CZ-1 es va utilitzar per llançar el satèl·lit de 173 kg Dong Fang Hong I (东方红一号, que significa L'Orient és roig I), també conegut com a Mao-1. Va ser el primer satèl·lit més pesat posat en òrbita per una nació, superant les masses combinades dels primers satèl·lits dels altres quatre països anteriors. La tercera etapa del CZ-1 estava especialment equipat amb un reflector solar (观察球) de 40 m² desplegat per la força centrifuga desenvolupat per l'etapa de combustible sòlid d'inserció a l'òrbita. Per tant, la feble magnitud 5 a 8 de lluentor del DFH-1 va fer el satèl·lit (en el millor dels casos) amb prou feines visible amb ull nu, per tant, dramàticament augmentat a una magnitud còmoda de 2 a 3. El segon satèl·lit de la Xina va ser llançat amb l'últim CZ-1 SLV el 3 de març de 1971. El satèl·lit de 221 kg ShiJian-1 (SJ-1) estava equipat amb un magnetòmetre i detectors de raigs còsmics/raigs X. El primer programa espacial tripulat anomenat Projecte 714, va ser oficialment adoptat l'abril de 1971 amb l'objectiu d'enviar dos astronautes a l'espai el 1973 a bord de la nau Shuguang. El primer procés de cribratge per als astronautes ja havia acabat el 15 de març de 1971, amb 19 astronautes escollits. El programa va ser poc després cancel·lat a causa de l'agitació política. Una primera prova de vol de l'MBI DF-5 es va dur a terme l'octubre de 1971. El 10 d'agost de 1972, el nou llançador pesat SLV FB-1 va fer el seu vol de prova, amb només èxit parcial. El llançador CZ-2A, originalment va ser dissenyat per transportar la nau espacial Shuguang-1, es va provar per primera vegada el 5 de novembre de 1974, portant el primer satèl·lit recuperable de la Xina FSW-0, però va fallar. Després d'alguns treballs de redisseny, el modificat CZ-2C va llançar amb èxit el satèl·lit recuperable FSW-0 No.1 (返回式卫星) a l'òrbita el 26 de novembre de 1975. Després de l'expansió, la Zona de Proves de Míssils del Nord es va actualitzar com a base de proves el gener de 1976 per convertir-se en la Base de Proves de Míssils del Nord (华北导弹试验基地) conegut com a Base 25. miniatura|esquerra|El 2012, Liu Yang es va convertir en la primera dona xinesa a l'espai.
Després de la mort de Mao Zedong