El Grup d'Assistència de les Nacions Unides a la Transició (UNTAG) era una força de manteniment de la pau Nacions Unides (ONU) desplegada des d'abril de 1989 fins a març de 1990 a Namíbia per a supervisar el procés de pau i les eleccions. Namíbia havia estat ocupada per Sud-àfrica des del 1915, primer sota un mandat de Societat de Nacions i posteriorment il·legalment. Des de 1966, les forces sud-africanes havien estat combatent una insurrecció per part del l'Exèrcit Popular d'Alliberament de Namíbia (PLAN), l'ala militar de l'Organització del Poble del Sud-Oest Africà (SWAPO). El 1978 el Consell de Seguretat va aprovar la Resolució 435 que va establir un pla per a les eleccions administrades per Sud-àfrica, però sota la supervisió i el control de l'ONU després d'un alto el foc. Tanmateix, només el 1988 les dues parts van poder acceptar un alto el foc. A mesura que la UNTAG començava a desplegar pacificadors, observadors militars, policies i treballadors polítics, les hostilitats es van renovar breument el dia en què es va iniciar el procés de transició. Després d'una nova ronda de negociacions, es va establir una segona data i el procés d'eleccions va començar de debò. Les eleccions per a la assemblea constitucional es van produir el novembre de 1989. Van ser pacífiques i declarades lliures i justes; SWAPO va guanyar la majoria dels escons. La nova constitució va ser adoptada quatre mesos més tard i es va produir la independència oficial de Namíbia i la conclusió amb èxit de la UNTAG.

Antecedents Domini sud-africà miniatura|Una peça d'artilleria britànica que s'utilitzava a l'Àfrica del Sud-oest el 1916 Durant la Primera Guerra Mundial, Sud-àfrica va ocupar l'Àfrica Sud-occidental alemanya, l'actual Namíbia. Després de la guerra, Sud-àfrica va rebre el Mandat de la Societat de Nacions per administrar el territori d'Àfrica del Sud-oest com una colònia. Sud-àfrica va dirigir el país com si fos simplement una altra província, concedint-li una representació política al Parlament sud-africà (encara que sota restriccions discriminatòries de l'apartheid) i integrant-lo econòmicament el país. Encara que es parlava d'unió oficial, el govern mai va actuar oficialment per annexar el territori.

Després de la Segona Guerra Mundial, quan les Nacions Unides van substituir a la Societat de les Nacions, Sud-àfrica es va negar a acceptar un fideicomís de l'ONU a l'Àfrica del Sud-oest i simultàniament va declarar acabat el mandat de la SDN, ja que ja no existia. El tribunal Internacional de Justícia (CIJ) va declarar que si bé Sud-àfrica no tenia cap obligació legal d'acceptar la tutela, tampoc no tenia dret a anul·lar el mandat.

Comença la lluita miniatura|Mapa de les incursions de la SADF a Angola, 1978-1981 En 1966 l'Assemblea General de l'ONU va revocar el mandat de Sud-àfrica i va declarar que l'Àfrica del Sud-oest es trobava sota l'administració de l'ONU fins que no poguera obtenir la independència. També en 1966 el SWAPO, que s'havia convertit en l'organització nacionalista preeminent a Namíbia a principis dels anys 60, comença a llançar atacs guerrillers des de Zàmbia amb la seva ala militar, conegut com l'Exèrcit Popular d'Alliberament de Namíbia (PLAN). La primera escaramussa entre el PLAN i la Força de Defensa de Sud-àfrica (SADF) en el que es coneixia com la Guerra de la Independència de Namíbia va tenir lloc el 26 d'agost de 1966 a Omugulugwombashe. Més els pròxims anys van seguir una sèrie de resolucions de l'Assemblea General relatives al territori, incloent-hi una, en 1968 canviant el nom del territori a Namíbia i moltes altres condemnant l'ocupació sud-africana i demanant eleccions. El Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar les accions de l'Assemblea General a la Resolució 264 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides de 1969. Mentrestant, Sud-àfrica va començar a crear el seu propi règim a Namíbia, sense eleccions lliures ni participació internacional.

El 1975, Angola, el veí del nord de Namíbia, va obtenir la seva independència de Portugal i es va fer càrrec d'un govern de coalició. Tanmateix la coalició es va trencar ràpidament i es va iniciar la Guerra Civil angolesa. Els Estats Units i Sud-àfrica van recolzar a un grup, la Unió Nacional per a la independència total d'Angola (UNITA), la Unió Soviètica va donar suport al Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA), i la República Popular de la Xina va donar suport al Front Nacional d'Alliberament d'Angola (FNLA). El MPLA va ocupar la capital i els camps petroliers econòmicament crucials amb l'ajuda de les tropes cubanes i aviat va ser reconegut com a govern legítim de molts països, tot i que UNITA i FNLA es van unir i van continuar controlant grans franges del país. El MPLA va permetre a SWAPO establir bases sobre sòls angolesos per llançar atacs a la SADF i altres objectius.

Resposta de l'ONU El 30 de gener de 1976, el Consell de Seguretat va adoptar la Resolució 385 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que va declarar que era imprescindible celebrar eleccions lliures sota la supervisió i el control de l'ONU per a tota Namíbia com una entitat política. Com que Sud-àfrica no va acceptar inicialment el pla, els cinc membres occidentals del Consell de Seguretat (el "Grup de contacte") van celebrar una sèrie de converses amb els "Estats del front", SWAPO, Sud-àfrica i el Comissari de Nacions Unides per a Namíbia, Martti Ahtisaari, fins que es va acordar una "proposta d'acord amb la situació de Namíbia" entre els negociadors i es va presentar al Consell de Seguretat el 10 d'abril de 1978.

Fundació Proposta de retirada La Proposta de Retirada contenia un compromís negociat. Es va descriure com un "acord de treball" que "no constitueix de cap manera el reconeixement de la legalitat de la presència i la administració sud-africana de Namíbia i que va permetre a Sud-àfrica, a través d'un administrador general designat per ell, administrar però sota la supervisió i el control de les Nacions Unides exercida a través d'un Representant Especial del Secretari General, que estarà assistit per un "Grup d'Assistència de Transició de les Nacions Unides" (UNTAG). Més tard, el 1978, el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar una resolució amb un pla específic per a la retirada de la SADF i les eleccions de Namíbia i va autoritzar a la UNTAG amb una força militar i civil combinada, facilitant la transició a la independència. El pla depenia d'un acord sobre un anomenat "Dia D" per al començament de l'alto el foc. No obstant això, en aquest punt, Sud-àfrica s'havia incorporat al conflicte d'Angola en un intent de reprimir la insurrecció SWAPO i va fer una nova demanda: l'anomenat "enllaç" de la retirada de les tropes cubanes d'Angola i la seva retirada de Namíbia. Altres assumptes, com ara la composició de les forces de la UNTAG i l'estatus del port de Walvis Bay també van mantenir les parts d'arribar a un acord sobre la data d'un alto el foc.

Les converses es van estancar durant la dècada següent a mesura que va continuar la guerra civil a Angola. No va ser fins a l'any 1988 que Cuba, Angola i Sud-àfrica van arribar a un acord, anomenat "Acord tripartit" o "Acords de Nova York", amb la mediació del Secretari d'Estat assistent Chester Crocker. Una sèrie de reunions que van començar a Londres i que van culminar a Ginebra van donar lloc a un acord d'alto el foc iniciat el 8 d'agost de 1988. Una reunió final a Brazzaville va establir l'1 d'abril de 1989 com a "dia D" quan començaria la implementació de la Resolució 435 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Els acords de Nova York entre Cuba, Angola i Sud-àfrica es van signar formalment a la seu de les Nacions Unides a Nova York el 22 de desembre de 1988, acabant oficialment amb Guerra de la Frontera Sud-africana, tot i que l'alto el foc es va esfondrar a Angola uns mesos després.

Aprovació El Consell de Seguretat va expressar la seva preocupació pel cost d'implementar la resolució, ja que l'ONU havia sofert una severa crisi financera a la fi dels anys vuitanta. No obstant això, diversos grups, inclosa l'Organització per a la Unitat Africana (OUA), el Moviment dels Països No Alineats i SWAPO es van oposar a una reducció de la grandària de la força del nombre establert el 1978. Com a compromís, el Secretari General de les Nacions Unides Javier Pérez de Cuéllar va decidir reduir el desplegament inicial de 7.000 a 4.650, deixant els 2.350 addicionals estacionats als seus països d'origen per ser desplegats si ho sol·licitava l'oficial comandant i aprovava el cap de la UNTAG, el secretari general i el Consell de Seguretat. En lloc d'aquests soldats, es van afegir observadors de policia i militars addicionals a la missió.

Finalment, el 9 de febrer de 1989, el secretari general va presentar al Consell de Seguretat una resolució i una declaració d'urgència, afirmant que tot s'havia de fer ràpidament si tots els plans de la Resolució 435 es duria a terme segons el calendari. El 16 de febrer de 1989, el Consell de Seguretat va aprovar la missió a la Resolució 632 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. L'Assemblea General, però, no va aprovar el pressupost per a la missió fins l'1 de març de 1989 i, a causa de continus problemes financers, fins i tot llavors, l'ONU no tenia fons de reserva per començar a fer sol·licituds als estats membres. El desplegament complet de la UNTAG es va retardar gairebé un mes sencer.

Mandat El mandat de la UNTAG en virtut de la Resolució 435 era principalment crear un entorn adequat per a eleccions lliures i justes per a una assemblea constituent que elaborés una constitució per a la nació. La missió completa estava sota el control del representant especial, Martti Ahtisaari. El component militar estava comandat pel tinent general Dewan Prem Chand de l'Índia. UNTAG tenia la base a Windhoek, la capital de Namíbia i la ciutat més gran. miniatura|Arribada a Grootfontein de Landrovers destinats a les tropes de la UNTAG miniatura|Descàrrega d'equips destinats a la UNTAG a Grootfontein el 8 d'abril de 1989 Civil El component civil de la missió tenia una sèrie de parts de la següent manera:

Oficina del Representant Especial del Secretari General (SRSG), Martti Ahtisaari. El seu paper era donar suport al SRSG i proporcionar la connexió política amb l'ONU a Nova York. L'oficina UNTAG de Martti Ahtisaari va supervisar tots els aspectes de la missió i es va encarregar específicament de les negociacions diplomàtiques amb líders polítics i militars de Namíbia, incloent l'administrador general sud-africà (AG), Louis Pienaar. (27 persones) Director d'Administració. Per assegurar el compliment de la política de les Nacions Unides en àmbits com la rendició de comptes financer, els procediments logístics i la política de personal. (354 persones) Monitors de policia civil (CIVPOL). La policia civil va formar la part més gran del component civil de la UNTAG, amb 1.500 persones. Aquesta policia es va utilitzar tant per controlar les accions de les forces de seguretat policials com per evitar la intimidació electoral o violacions dels drets humans, així com ajudar a establir i mantenir la llei i l'ordre. 25 estats membres van aportar policies a la força, que va ser dirigit per Steven Fanning d'Irlanda. (1000 personnel) Unitat Electoral. Aquesta branca de la UNTAG es va encarregar de planificar, facilitar i controlar les eleccions. Aquest grup havia de registrar-se i informar els votants i els candidats dels procediments en un país sense tradició democràtica, així com proporcionar el transport segur i el recompte de paperetes. Gairebé 30 països es van oferir com a monitors electorals per a la presa de votació i el recompte de les votacions. Educar als habitants de Namíbia en el procés electoral i supervisar la realització de les eleccions per part de l'administrador general sud-africà. (990 persones)