Per font periodística s'entén tot aquell emissor de dades de què se serveix el professional dels mitjans de comunicació per elaborar el discurs narratiu del seu producte informatiu. És qualsevol entitat, persona, fet o document que proveeix d'informació al periodista perquè aquest tingui elements suficients per elaborar una notícia o qualsevol altre gènere informatiu.
Els periodistes no sempre poden estar presents en el moment en què es desenvolupen els esdeveniments. Molts d'ells no són previsibles i tan sols una casualitat pot fer que el periodista sigui testimoni presencial, com un accident o un atemptat. En el cas d'aquests esdeveniments imprevisibles, o d'altres als quals l'informador no pot accedir fàcilment, el periodista ha de recórrer a les fonts informatives perquè li proporcioni informació sobre els fets.
El periodista pot mantenir un nombre il·limitat de fonts d'un tipus o altre i aquestes poden anar canviant segons els interessos o les preferències del professional. No obstant això, tot periodista ha de seleccionar i jerarquitzar totes aquelles fonts la fiabilitat sigui màxima. D'aquesta manera s'assegurarà l'obtenció d'unes dades correctes i contrastats i, per tant, una informació veraç.
Interrelació entre el periodista i la font Les interrelacions entre el periodista i les fonts són analitzades en un estudi elaborat per Walter Giener i Walter Jonson titulat: The City Hall Beat: a study of reporter and sources roles.
Total independència entre la font i el periodista. Hi ha un distanciament entre qui produeix la notícia i qui informa sobre aquesta.
Les fonts i el periodista cooperen. Font i periodista tenen alguns objectius comuns: un necessita que una determinada informació es publiqui i un altre necessita obtenir notícies per satisfer els seus superiors o per vendre més diaris. En determinades ocasions, les fonts filtren una informació que els interessa que aparegui i que els mitjans no es poden resistir a publicar.
La font és la que pràcticament fa la notícia. Seria el cas dels comunicats oficials. A partir de la proliferació dels gabinets de premsa, augmenta l'anomenada "informació convocada" en què la font fa la notícia.
La relació entre el periodista i la font informativa a vegades pot ser motiu de conflicte; el manteniment del secret professional n'és un exemple. La deontologia professional periodística, com a ordre normatiu, intenta regular aquestes relacions.
L'actitud de la font L'actitud de la font pot afectar directament a la informació que es vulgui publicar, ja que de l'atribució que es doni a les dades conegudes dependrà, en major o menor grau, la fiabilitat de la informació. És possible diferenciar diversos casos: Informació amb atribució directa: el periodista té autorització per nomenar la font. Aquesta és la situació ideal perquè augmenta la credibilitat i compta amb un major valor informatiu. Informació amb atribució reservada: és el cas més freqüent. El periodista oculta la identitat de la font. És una fórmula utilitzada per les fonts que ofereixen informació "intoxicada", pel que serà recomanable sospitar d'ella i preguntar-se per la intenció o els interessos de la font. Informació amb atribució de reserva obligada: la font no es desvetlla i la informació es publica com a pròpia. Off the record: el periodista rep una informació confidencial no publicable. És una informació per a ús exclusiu d'ell; però podrà fer ús d'ella si ha estat verificada per altres fonts.
Borrat assenyala que el paper que duguin a terme les fonts es pot clasificar dins d'un “ampli arc de models d'actuació”, d'acord amb l'actitud que adoptin en front el periodista així com el mitjà: Fonts reistents: les que sense bloquejar l'accés a la informació oposen obstacles i resistència. Fonts obertes: les que no oposen resistència però no assumeixen la iniciativa. Fonts espontànies: les assumeixen la iniciativa d'informar. Fonts àvides: les que assumeixen la iniciativa d'informar amb molta intensitat i urgència. Fonts compulsives: les que assumeixen la iniciativa d'informar però amb recursos estratègics per comunicar la seva informació.
Castelli ofereix una classificació general quan es refereix a les fonts com “agents intermedis” en l'accés del periodista a la informació. Els divideix en dues categories: informadors passius, testimonis o protagonistes que no tenen un interés actiu en la seva difusió, situació en què el periodista recull directament les dades; i els informadors interessats, vinculats d'alguna manera al fet i tenen interés en la seva difusió, actúen a través de diferents organismes de transmissió de la informació.
Fonts utilitzades i fonts mencionades Quant al seu ús, es pot distingir entre fonts utilitzades i les fonts esmentades. En principi, les fonts esmentades són també utilitzades, però no totes les utilitzades són esmentades. És a dir, ens trobem en dos nivells diferents: un el de la producció i un altre el de la manifestació.
En l'ús de les fonts esmentades s'ha de destacar: La font citada amb major percentatge (49,7%) és la categoria “d'altres mass media". Com explica la sociòloga Gaye Tuchman, els principals redactors nocturns dels diaris del matí reben una còpia del diari de la competència per comprovar si s'han oblidat alguna notícia important. Evidentment, el sistema dels mass media és auto-realimenta. Els diferents mitjans es proporcionen informació entre si, citant com a font d'informació. Aquesta auto-referencialitat pot provocar l'efecte "bola de neu", que fa que la informació donada per un mitjà es propagui ràpidament als altres mitjans, de vegades sense les necessàries verificacions. Aquesta auto-referencialitat crea una certa homogeneïtat en els esdeveniments publicats. Altres fonts amb un alt percentatge són les político-institucionals. Aquestes són fonts que apareixen fonamentalment a través dels seus propis comunicats i que solen tenir un accés directe als mitjans. L'ús d'aquestes fonts ve a determinar d'alguna manera el caràcter polític de la informació. Una dada a tenir en compte és el paper dels terroristes com a font informativa. Els terroristes es presenten com a fonts inevitables encara que sigui simplement per a la reivindicació de l'autoria mitjançant un comunicat. El periodista ha de tenir en compte també una sèrie de fonts no habituals ni rutinàries, que han de ser buscades pels periodistes. Per fomentar l'ús d'aquestes fonts alternatives, hi ha intents per part de diferents institucions. Per exemple, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona, ha editat una Agenda de la multiculturalitat de Barcelona.
Tipificació de les fonts Segons la caracterització de Martini i seguint el model de Gans, existeix un criteri de classificació que anomenem criteri d'adequació que presenta la informació produïda a la que accedeix el periodista: Productivitat, qual la font es distingeix per proveir informació “clara, comprensible, interessant i fácilment verificable”. Confiabilitat, quan la veracitat i exactitud de la informació que aporta la font necesita un “menor grau de verificació”. Honradesa, suposa que la verificació sigui a vegades innecessària, malgrat sigui un procés de pràctica constant. Autoritat, referenciar les fonts resulta clau, ja que legitima l'autoritat davant una informació controversa. Correcció i inteligibilitat, aquestes qualitats converteixen una font en adequada.
Classificació Segons la relació a l'objecte de coneixement La classificació més estesa de la tipologia de fonts periodístiques és aquella que distingeix entre fonts primàries i fonts secundàries, on la diferenciació es basa en la relació amb l'objecte de coneixement. Així, font primària és aquella que està informada per la seva pròpia participació en el fet noticiable, com a part participant o com a testimoni del què ha passat.
Per la seva banda, la font secundària és aquella que interpreta, posa en contacte i analitza les fonts primàries. Aquesta classificació permet distingir el grau de manipulació a què ha estat sotmesa la informació abans d'arribar al periodista i oferir-se a l'audiència.
Segons l'origen de la informació Un factor important és la diferenciació entre la font de procedència de la notícia i les diferents fonts que es consulten per a la confecció d'aquesta. Així es pot observar fonts d'origen de la informació, que són fonts de les quals neix directament la notícia. D'altra banda hi ha les fonts complementàries, que són aquelles que serveixen per completar i contrastar la notícia.
Segons el nivell d'accés En funció a l'exclusivitat de l'ús de la font es distingeixen fonts exclusives del medi i fonts compartides. Per al mitjà de comunicació és garantia de reconeixement el fet de poder oferir una informació en exclusiva que prové d'una font de la qual tan sols aquest mitjà pot beneficiar. De vegades no es tracta només de l'exclusivitat de la informació sinó de la font, que pot tenir complements de valor afegit.
Segons la freqüència de contacte Una altra característica que serveix per classificar les fonts és la temporalitat de la relació de la font amb el medi. Segons Mauro Wolf, les fonts es classifiquen en estables o provisionals. Les fonts estables són aquelles que mantenen relacions fixes amb el medi, com ara una agència de notícies. Les fonts temporals o provisionals són les que es relacionen només durant un cert període o el que duri la cobertura d'un tema informatiu concret. Dins de les fonts temporals podem diferenciar entre aquelles que han estat utilitzades una única vegada i aquelles a les que, sense arribar a ser permanents, es recorre més d'una vegada.
Segons el grau d'institucionalització Un altre barem per classificar les fonts és aquell que les distingeix segons el seu grau d'implicació institucional amb l'ítem informatiu. En funció d'aquesta variable es distingeixen entre fonts oficials, aquelles directament relacionades amb la producció de la informació (govern, ajuntament, associació, ONG ...) i fonts no oficials, les que tot i tenir el seu propi punt de vista o dades que aportar sobre el succés no estan lligats al seu origen o no tenen una autoritat reconeguda.
Segons la identificació Podem establir una categorització en funció de la confidencialitat de la font: fonts públiques i fonts anònimes. Per font pública s'entén aquella que pot identificar-se i definir-se com a origen o complement de la informació. Les fonts anònimes són les que no podem publicitar i que forçosament han de quedar ocultes en el procés de recol·lecció informativa. L'ús de les fonts anònimes pot estar justificat quan aquesta prefereix reservar el seu anonimat per protegir-se d'eventuals conseqüències negatives.
La professionalizació de les fonts Una característica cada vegada més comuna de les fonts d'informació és la professionalització dels interlocutors que han de tractar amb els mitjans. L'autor Fernando Martínez Vallvey assenyala que "les fonts, cada dia més, estan formades per professionals de la comunicació que atenen els interessos de l'entitat o institució".
Els diferents gabinets de premsa o de relació amb els mitjans s'han adonat dels avantatges de comptar amb periodistes a la seva plantilla. És el que Eric Neveu qualifica de professionalització de les fonts. Els professionals que treballen en aquests gabinets de comunicació coneixen perfectament els condicionants dels mitjans amb els quals han de tractar i saben com anticipar-se a les expectatives dels periodistes i presentar-los la informació tant atractiva com sigui possible. Aquestes fonts donen la informació redactada, oferint imatges de qualitat sobre la notícia, facilitant la feina del redactor. El resultat és que la font redacta pràcticament la notícia.