miniatura|Afrodita és la deessa grega de la bellesa i l'amor. Una deessa o dea és una deïtat femenina. Text: goddesses Female deities. En algunes religions, una figura femenina sagrada ocupa un lloc central en l'oració i el culte religiosos. Per exemple, el shaktisme (una de les tres principals sectes hindús ) sosté que la deïtat última, la font de tota la realitat, és la Deessa Suprema (Mahaiia) i en algunes formes de shaivisme tàntric, la parella de Shiva i Shakti són el principi últim (amb la deessa representant el poder actiu i creatiu de Déu). Mentrestant, en el budisme vajrayana, la realitat última sovint es veu com composta per dos principis representats com dues deïtats en unió (yab yum, "pare-mare") que simbolitzen la no-dualitat dels dos principis de la saviesa perfecta (femenina) i la compassió hàbil (masculina). Una sola figura en una fe monoteista que és femenina es pot identificar simplement com a déu perquè no cal diferenciar-la per gènere o amb un diminutiu. Un experiment per determinar l'efecte dels psicodèlics en subjectes compostos per líders de diversos grups religiosos va revelar una experiència general que el diví amb què es van trobar els subjectes era femení.Jocelyn, Hannah, Is God a Woman?, The New Yorker, Daily, Monday, May 19, 2025
Pot jugar diferents papers. D'una part pot ser la contrapart femenina de divinitats masculines, sigui perquè es concep aquell poder com repartit entre una parella divina o sigui perquè se les considera consorts dels déus mascles d'aquella atribució i en comparteixen els atributs, com la tridevi hindú, equivalent femenina de la tríada de déus trimurti.
Les religions politeistes, incloent els reconstruccionalismes politeistes, honoren diverses deesses i déus, i normalment els entenen com a déus separats. Aquestes deïtats poden formar part d'un panteó, o diferents religions poden tenir deïtats tutelars. Els reconstruccionistes, com els seus antics predecessors, honoren les deïtats particulars dels seus territoris o país d'origen. En el cas de ser deïtats independents de les masculines, poden tenir atributs variats. L'evolució històrica ha fer predominar en les deesses característiques associades als rols de gènere de les dones, com ara deesses filadores, de protecció de la llar, etc. També acostumen a estar lligades a les virtuts de la bellesa, l'amor, la maternitat i la fertilitat. Això, però, no és una constant, com prova l'abundor de deesses guerreres o caçadores.
En determinades tradicions, una mateixa divinitat canvia de gènere segons la regió (com Attar) o bé és andrògina o hermafrodita.
Per altra banda, existeix el concepte de deessa com a figura femenina sagrada té un lloc central en l'adoració i l'oració religiosa. Així es considera segons la mitologia feminista que va succeir amb la deessa mare prehistòrica (de la qual derivarien la resta de dees), o com passa al xactisme, una de les tres sectes més importants de l'hinduisme, on s'adora una força femenina que anima el món. En el budisme tibetà, el més elevat que qualsevol persona pot aconseguir és esdevenir com la femella gran femella Buddha (per exemple Arya Tara), que es representa com una protectora suprema, agosarada i plena de compassió amb tothom.
Etimologia El substantiu deessa és una formació secundària, que combina el déu germànic amb el sufix llatí-ess. Va aparèixer per primera vegada a l'anglès mitjà, aproximadament a partir del 1350.Barnhart, Robert K. (1995). The Barnhart Concise Dictionary of Etymology: The Origins of American English Words. HarperCollins. ISBN 0-06-270084-7. La paraula anglesa segueix el precedent lingüístic de diverses llengües, com ara l'egipci, el grec clàssic i diverses llengües semítiques, que afegeixen una terminació femenina a la paraula de la llengua per a déu. De vegades, es troba que l'arrel s'aplica sense la terminació secundària.
Significat miniatura|230x230px|Sovint Déu és imaginat com una força de la naturalesa o com un ens conscient que es pot manifestar en un aspecte natural. Tant la llum com la penombra són símbols recurrents per a representar també a una Deessa en altres cultures. La capacitat generativa o procreativa de les deesses (tal com la dels déus masculins) està relacionada amb els mites creacionales del món. El principi femení s'associa amb el naixement, és a dir, també amb el naixement o sorgiment del cosmos. D'aquí resulten les idees, sorgides probablement en una època molt primerenca de la prehistòria de la humanitat, sobre l'existència d'una Deessa Mare, així com també d'una Mare Terra, conceptes recolzats a través de les troballes d'entre 100 i 200 estatuetes de Venus del Paleolític superior (des de 40.000 anys abans del present, tal com sembla confirmar històricament la recent troballa de la Venus de Hohle Fels), totes petites representacions figuratives de cossos femenins nus en les quals es destaquen especialment les característiques sexuals. Aquesta interpretació, no obstant això, ha estat majoritàriament rebutjada per l'arqueologia.Sirocko, Franz (editor): Wetter, Klima, Menschheitsentwicklung, 2009 Darmstadt, Wissenschaftliche Buchgesellschaft, ISBN 978-3-534-22237-7, p. 79, Karte Verbreitung der Fundstellen von Venusstatuetten 34.000 -24.000 BP; von Schnurbein, Siegmar (editor): Atlas der Vorgeschichte, 2009 Stuttgart, p. 28–29; véase también Projekt Hypersoil Universität Münster, Mutter Erde in der AltsteinzeitRussell Dale Guthrie: The nature of Paleolithic art. University of Chicago Press, London 2005, p. 368. Guthrie refiere aquí a Martha Ann, Dorothy Myers Imel: Goddesses in world mythology, ABC-CLIO, Santa Barbara, Calif. 1993 / New York 1995. Véase también: Lynn Meskell: Goddesses, Gimbutas and ‚New Age’ archaeology. In: Antiquity. 69/262 (1995), p. 74–86.
La capacitat generativa o procreativa de les deesses (tal com la dels déus masculins) està relacionada amb els mites creacionales del món. El principi femení s'associa amb el naixement, és a dir, també amb el naixement o sorgiment del cosmos. D'aquí resulten les idees, sorgides probablement en una època molt primerenca de la prehistòria de la humanitat, sobre l'existència d'una Deessa Mare, així com també d'una Mare Terra, conceptes recolzats a través de les troballes d'entre 100 i 200 estatuetes de Venus del Paleolític superior (des de 40.000 anys abans del present, tal com sembla confirmar històricament la recent troballa de la Venus de Hohle Fels), totes petites representacions figuratives de cossos femenins nus en les quals es destaquen especialment les característiques sexuals. Aquesta interpretació, no obstant això, ha estat majoritàriament rebutjada per l'arqueologia.
Deesses en el desenvolupament de la civilització En el trànsit des de les petites organitzacions socials cap a les civilitzacions els cultes a les deesses van tenir importància a tot el món, així per exemple a l'Índia, Egipte, Mesopotàmia, la Xina, el Japó, Grècia i Roma. En aquestes societats agràries complexes les deesses eren responsables, entre altres assumptes, de la fertilitat dels cultius, de la monarquia, de la protecció dels centres religiosos i de la victòria en les guerres.Eliade, Mircea (editor). The Encyclopedia of Religion, New York 1987. Vol. 6, p. 37.
En les diferents cultures, les deesses tenien nombroses funcions importants, no obstant això no es pot establir un culte universal a una «Gran Mare». En algunes cultures les deesses estaven estretament relacionades amb el sorgiment de ciutats més grans, així com també amb l'aparició de la monarquia i se'ls considerava com l'origen de les organitzacions socials de major complexitat. Amb freqüència eren responsables d'institucions socials, com la recaptació tributària o la distribució dels recursos, mentre que en altres cultures, les deesses solament representaven a les companyes dels déus masculins o van ser incorporades a la religió mistèrica des de cultes xamànics més antics.Ibídem, p. 40.
Religions històriques miniatura|La deessa solar Amaterasu, dins de la religió xintoista. A la regió de Mesopotàmia les deesses es compten entre les deïtats més antigues i alguns investigadors suposen una presència de deïtats femenines que aconseguiria fins a la prehistòria, pel fet que una gran part de les escultures que s'han trobat són femenines, mentre que les escultures masculines més aviat constitueixen l'excepció.
Existeix controvèrsia sobre si potser la primacia de deesses està relacionada o no amb el matriarcat social. Una comparació amb cultures actuals que contemplen moltes deesses o entre les quals existeix un prominent culte a les deïtats femenines, mostra que aquestes «no són obligatòriament societats en les quals s'apreciï a les dones i se'ls ofereixi oportunitats».Fehlmann, Meret. Die Rede vom Matriarchat. Chronos Verlag, Zürich 2011, p, 105
Amb l'excepció de la Deessa del Sol hitita de Arinna, en la majoria de les religions de l'antiguitat no existeixen deesses encapçalant una jerarquia de deïtats. Actuen sovint com a deesses de la fertilitat, figures maternals, deesses de la terra o també merament «com a complement del seu espòs sense temple propi».K. H. Bernhardt, Artículo: Göttin, en: Biblisch-Historisches Handwörterbuch (BHH), Vol. 1, p. 600
La deessa acádica Ishtar – i corresponentment la deessa Inanna sumèria i la deessa Astarte semita oriental – va ser una deessa de la guerra, deessa mare i deessa de l'amor. Com es tractava de la deessa dominant, el seu nom podia ser utilitzat per a nomenar a les deesses de manera general.R. Border, Art. Ischtar, in: BHH 2, 778
Les deesses de la terra, de la fertilitat i altres similars van ser adorades en tots els llocs on vivien agricultors, des d'Egipte, passant per l'Àsia Menor fins entre els celtes, germans i eslaus. També en les cultures dels asteques, maies i inques es va rendir culte a aquesta mena de deesses.
Politeisme històric Antic Orient Mitjà miniatura|260x260px|Representació de la deessa Bastet.
Egipte En l'antic Egipte hi havia una gran quantitat de deesses importants. Per exemple, la deessa del cel, Nut, qui també era l'esposa del déu de la terra, Geb, la deessa de la guerra, del teixit i de les armes victorioses Neith, i Hathor, que com a deessa del cel apareix en diferents formes. Altres deesses importants a Egipte van ser per exemple Maat, Bastet i Mut.Eliade, Mircea (editor). The Encyclopedia of Religion. New York 1987; Vol. 6, S. 38.
Una de les deesses egípcies més conegudes és Isis. Es considerava al Faraó un fill de Isis i atès que el seu nom està relacionat lingüísticament amb la paraula egípcia per a «tron», se la considerava també com la sagrada seu del Faraó. Més tard Isis va ser esposa de Osiris i mare d'Horus i es va convertir finalment en una deessa universal, el culte de la qual es va estendre cap a Grècia i Roma. miniatura|311x311px|Representació de Maat com a deessa.
Mesopotàmia Inanna era la deessa més venerada a l'antiga Sumer.Sylvia Brinton Perera, Descent to the Goddess (Toronto 1982) re Inanna and Ereshkigal. Més tard va ser sincretitzada amb la deessa semítica oriental Ishtar. Altres deesses mesopotàmiques inclouen Ninhursag, Ninlil, Antu i Gaga . Ninhursag Tiamat Ishtar
Aràbia En la religió pagana que prevalia a Aràbia abans de l'islamisme, s'adorava a diverses deesses, incloent a tres a les quals es refereixen com a filles de Déu: Al-lat, Uzza (Al-Uzza o també Al-Ozza) i Manah, les tres deesses principals de La Meca.
Cèltic Les deesses i les dones d'un altre món en el politeisme celta inclouen:
Antiguitat celta: Brigantia Deesses gal·romanes: Epona, Dea Matrona Mitologia irlandesa: Áine, Boann, Brigid, The Cailleach, Danu, Ériu, Fand i The Morrígan ( Nemain, Macha i Badb) entre d'altres.