La teoria del control de Hirschi, elaborada pel sociòleg i criminòleg nord-americà Travis Hirschi (1935, Rockville, Estats Units - 2017, Tucson, Estats Units), creu que la delinqüència no té una causa, sinó que representa la tendència de l'ésser humà. Aquesta teoria assumeix que els individus són capaços de cometre actes delictius i criminals sense benefici d'exemple, entrenament o beneficis més enllà dels inherents en els mateixos actes. Així, doncs, ja que la tendència a la desviació i al delicte és una problemàtica i no necessita cap explicació, la pregunta, llavors, no és per què delinqueixen, sinó per què no delinquim (Hirschi, 1969, pàg. 34). La teoria té detractors en l'àmbit científic, ja que s'ha demostrat que no és capaç d'explicar un gran nombre de delictes com els delictes econòmics.
Segons Hirschi tot individu és un infractor potencial, tan sols la por al d'any irreparable que pot ocasionar la comissió d'un delicte en les seves relacions interpersonals (família, amics, veïns, etc.) e institucionals (treball, escola, etc.) el frena. La causa de la criminalitat resultaria, doncs, del debilitament en el jove d'aquests llaços o vincles que l'uneixen amb la societat. Quan l'individu no té el necessari arrelament social o l'interès i sensibilitat cap als altres, no té tampoc l'indispensable control dissuasiu, trobant així lliure el camí cap al crim. És a dir, el control social se sol dividir en dues parts: el control social informal i el control social formal. El control social informal engloba la família, educació, àmbit laboral, veïns... d'un individu, que s'encarreguen de prevenir i controlar la delinqüència sense ser una activitat professional pròpia. Mentrestant, per la seva banda, el control social formal correspon a les persones i institucions que s'encarreguen de la vigilància, el control i la seguretat com a professió (com ara les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, institucions judicials, fiscals, etc.).
Origen del terme És innegable que l'home és un ésser social, això explica la seva agrupació i convivència històrica amb altres éssers humans, però aquesta convivència no sol ser sempre pacífica i es presenten conductes desviades de la norma social imperant. Diversos mètodes s'han emprat en les diferents societats a través del pas del temps amb l'objectiu de tractar d'assegurar la convivència pacífica o d'imposar càstigs a aquells que trenquessin les normes socials. És per tant comprensible que tota societat o grup social ha de comptar amb regles de convivència, amb una disciplina que asseguri la coherència interna dels seus membres, en correspondència es veu obligada a desplegar diversos mecanismes que assegurin la conformitat d'aquests amb les seves normes i pautes de conducta; sent aquí on el control social té la seva funció. La seva implantació és necessària una vegada que surt a la llum un desajust entre l'home i la societat, aquesta implantació pot ser de controls tant coactius com persuasius que regulin, orientin i reprimeixin conductes no desitjades, o no reconegudes com a vàlides en determinada societat.
El control social pot definir-se d'una forma genèrica com el conjunt d'institucions, estratègies i sancions socials que pretenen garantir la submissió de l'individu a les normes socials o lleis imperants, generalment aquests mecanismes actuen en l'individu d'una forma inconscient, ja que les ha après durant el procés de socialització. Durant la infància, en el procés de socialització l'individu aprèn i interioritza el que en la seva societat i cultura es considera o no apropiat, més tard també aprendrà quins són els comportaments que es consideren delictius i penats per les lleis vigents.
El control social, originalment sorgeix com una mena de mecanisme que possibilita l'autoregulació de l'ordre social a través de mecanismes informals que sorgeixen del mateix sistema social. Així doncs, sorgeix la categoria en el marc de les teories dirigides a establir el consens social com a ens natural de convivència i reproducció de les relacions socials, fins a anar adoptant posicions més adaptables a l'època.
El control social pot entendre d'una banda com una estratègia d'administració de l'ordre, i de l'altra, com un instrument de dominació legitimat per la base social. El sentit atorgat per Ross a aquest nou concepte excloïa de certa manera els controls estatals, tant legals com polítics, els que a la pràctica van demostrar la seva inoperància per construir la necessària harmonia social. Des d'aquesta perspectiva, l'essència controladora seria assumida per la societat a través de la interacció social persuasiva. El control social, per tant, ajuda a la prevenció del delicte o la conducta desviada i també pot considerar-se que ajuda al càstig de les conductes desviades ja realitzades, ja que per mitjà dels rumors, l'ostracisme o la vergonya l'individu que ha comès aquesta conducta pot sentir-se castigat per la societat encara que aquesta no empri mètodes coercitius tradicionals.
Pel que fa al concepte de control social en el camp de les idees criminològiques que s'han exposat, cal també destacar que el seu desenvolupament no ha estat uniforme, així alguns autors van desenvolupar l'anomenat control social "passiu" que ho referien als elements basats en els costums, les tradicions, les lleis, les institucions, etc., i al seu torn van encunyar el terme de control social "actiu", com el procés social orientat a accions per a la implantació de metes i valors.
En l'actualitat, Ross assenyala que el problema del control social, és que "aquests vincles naturals, que eren molts i ferms quan el veïnat rural o la comunitat de llogaret eren del tipus comunitari, no vinculen a les persones tant com ho farien a les enormes i complexes comunitats actuals", per tant aquesta seria una explicació que el control social informal perdi efectivitat en les grans ciutats.
Finalment, des del punt de vista sociològic els mecanismes de control social vindrien a constituir una de les parts més importants de retroalimentació del sistema social per conservar la seva estabilitat (el factor homeostàtic). De la mateixa manera podria dir-se que constitueix la part conservadora de la societat (en contraposició amb el canvi social que com veurem més endavant constitueix la part que crida al canvi i la reforma).
Control social informal En el control social informal de Hirschi, el principal pressupost és que la vinculació afectiva dels individus cap a persones que estan integrades socialment en el seu entorn és el que deté aquests a no realitzar un fet delictiu. Per contrastar la seva teoria, va dur a terme un estudi a joves, en el qual va demostrar que aquells que participaven en activitats convencionals, i posseïen una major vinculació social, eren propensos a cometre menys delictes. D'aquesta manera, per Hirschi la realització d'un acte delictiu té el seu fonament en la inexistència o destrucció de les vinculacions afectives de l'individu. Per a l'autor aquesta vinculació s'estableix a través de quatre elements:
Elements del vincle Aferrament Sociòleg suggereix que l'home és sensible a l'opinió dels altres i en conseqüència exclouen la sensibilitat de les seves explicacions sobre la conducta anòmala. En canvi, els psicòlegs emfatitzen la manca de sensibilitat a l'opinió aliena quan expliquen la conducta desviada. "[El psicòpata] és ... per excel·lència, i sense pena o limitació, el model de procés circular mitjançant el qual l'anormalitat mental s'infereix de la conducta antisocial, mentre que la conducta antisocial l'expliqués l'anormalitat mental" (Wootton, 1959).
Totes les característiques que se li atribueixen al psicòpata són conseqüència, o efecte d', la seva falta de vincle amb els altres. Ell aparentment no posseeix consciència o super jo. La manca de consciència és només una altra manera de dir la mateixa cosa, i una de les seves conseqüències és (o pot ser) la violació de les normes.
Som éssers morals en la mesura que hàgim "internalitzat les normes" de la societat, per tant, violar una norma és actuar de manera contrària als desitjos i expectatives de les altres persones. Si una persona és insensible a l'opinió dels altres, no es trobés subjecte a les normes, és a dir, és lliure per a desviar-se.
L'essència de la internalització de les normes, la consciència, o el super jo, rau en la vinculació de l'individu amb els altres.
Compromís Els homes obeeixen i adés les regles pel simple fet de témer a les conseqüències. Aquest component racional de la conformitat en diem compromís.
La idea és que les persones inverteixin temps, energia, el seu propi ésser, en una determinada línia d'activitat. Alhora s'ha de tenir els costos de la seva conducta desviada i el risc que corre de perdre la inversió efectuada en la conducta desviada i el risc que corre de perdre la inversió efectuada en la conducta convencional quan estudiï la possibilitat d'adoptar aquesta conducta desviada i cada vegada que ho faci.
El compromís és l'equivalent del jo o sentit comú. La teoria sociològica del control suposa que la decisió de cometre un acte delictiu es pot determinar racionalment, que la decisió de l'actor no va ser irracional atesos els riscos i els costos que ell enfronta.
La majoria de les persones, pel sol fet de viure en una societat organitzada, adquireix béns, reputacions i possibilitats la perduda no vol afrontar. Aquestes acumulacions són l'assegurança que posseeix la societat que elles obressin d'acord amb les regles.
"L'ambició" o "l'aspiració" tenen un paper important en la producció de la conformitat.
Participació La participació o l'absorció en les activitats convencionals forma part d'una teoria del control. La presumpció és que una persona senzillament es pot trobar tan ocupada en els seus assumptes convencionals com per no trobar el temps necessari parell comprometre en una conducta desviada.
Creences Si el desviat es troba compromès amb un sistema de valors diferent del de la societat convencional, no hi hauria res a explicar, en el context de la teoria. Llavors, la pregunta és: Per què un home viola les regles a les quals creu? No només suposem que el desviat ha cregut en aquestes regles, sinó que suposem que ell creu en les regles tot i que les viola.
Aquest problema es pot enfocar de dues maneres. En un primer enfocament, les creences es tracten com a meres paraules que signifiquen poc o res si falten les altres formes de control. Resumint, les creences desapareguessin del quadre, almenys fins on es troben expressades en paraules. Atès que elles no diferencien entre infractors i no infractors, elles es troben localitzades a la mateixa classe com "el llenguatge". No representen cap obstacle de veritat per la comissió d'actes delictius.
El segon enfocament, argumenta que el desviat racionalitza la seva conducta de tal manera que pot, alhora, violar la regla i mantenir la seva creença en ella.
Hirschi, “d'altra banda, estimo que existia una certa correlació recíproca entre els diversos factors esmentats. Una persona, per exemple, que rebutja tota relació social, probablement no té el necessari grau de compromís amb els valors convencionals. I, en sentit contrari, els individus millor identificats amb aquests són els que participen de fet mes en activitats socials lícites”.Cfr. Siegel, L.J., Criminology, cit. Pags. 212 i 213
Control social formal