miniatura|upright=1.3|El martiri de sant Leodegari. miniatura|upright=1.3|L'ex catedral de Sant Vincenç a Mâcon. miniatura|upright=1.3| L'ex catedral de Sant Vincenç a Chalon-sur-Saône. miniatura|upright=1.3|La basílica de Paray-le-Monial que allotjà santa Margherita Maria Alacoque.
El bisbat d'Autun (francès: Diòcese d'Autun, llatí: Dioecesis Augustodunensis) és una seu de l'Església Catòlica a França, sufragània de l'arquebisbat de Dijon. Al 2012 tenia 548.000 batejats sobre una població de 575.000 habitants. Actualment està regida pel bisbe Benoît Marie Pascal Rivière.
Territori La diòcesi inclou el departament francès del Saône-et-Loire.
La seu episcopal és la ciutat d'Autun, on es troba la catedral de Sant Llàtzer. A la diòcesi hi ha altres dues ex-catedrals: a Mâcon, l'església de Sant Vincenç i a Chalon-sur-Saône, també l'església de Sant Vincenç.
Després de la reorganització territorial de la diòcesi, a principis del tercer mil·lenni, el nombre de parròquies es va reduir de més de 300 a les actuals 49, dividides en 12 deganats.
Història L'ensenyament cristià va arribar a Autun en un període molt primerenc, com es coneix des de la famosa inscripció funerària, en grec clàssic, d'un tal Pectori que data del . Es va trobar el 1839 al cementiri de Sant Pere l'Estrier a Autun, i fa referència al baptisme i a l'Eucaristia.
Les recensions locals de la "Passió" de sant Simfòric d'Autun expliquen la història que, en vigílies de la persecució de Septimi Sever, sant Policarp va assignar a Ireneo dos sacerdots i un diaca (Benigne, Andoquio i Tirrus), els tres que va partir cap a Autun. Sant Benigne va marxar posteriorment a Langres, mentre que els altres es van quedar a Autun. Segons aquest cicle llegendari, que data d'aproximadament la primera meitat del , no es creia que Autun fos una seu episcopal en temps de Sant Ireneu (c. 140-211). Una altra tradició actual a Autun nomena a sant Amator com el seu primer bisbe i situa el seu episcopat al voltant de 250. No obstant això, el primer bisbe conegut per la història és sant Retici, escriptor eclesiàstic i contemporani de l'emperador Constantí I (306- 337).
Bisbes primitius Euphronius, que esdevingué bisbe d'Autun, acredità la fundació de la primera casa monàstica a Autun el 421, el priorat de S. Simfori. El 1792 i el 1793 es van vendre els edificis pel material de pedra i es van enderrocar. Al 1993 les restes van ser classificades com a monument històric del govern francès.Monumentum Carte des Monuments Historiques français, Ancienne abbaye Saint-Symphorien à Autun En 452, el bisbe Euromoni va observar un cometa i va enviar una descripció de l'esdeveniment al comte Agrippinus, Magister Militum. El bisbe Eufroni i el bisbe Patiens van ser molt elogiats per Sidonius Apollinaris, gendre de l'emperador Avitus i bisbe de Clermont Ferrand, per realitzar l'elecció d'un bisbe de Chalons de manera particularment vertical, sense simonia, favoritisme aristocràtic, o submissió a la voluntat popular.Epistles IV. 25: En 472, el bisbe Sidoni va convidar el bisbe Eufroni a Bourges per a l'elecció del metropolità de Sidoni.
A partir del 599, el bisbe d'Autun va gaudir fins a finals del del dret de portar el pal·li d'un bisbe metropolità, en virtut d'un privilegi concedit al bisbe Siagri i la seva seu pel papa Gregori I (590–604).Pope Gregory I, Epistulae IX. 222 (July 599). Autun va ser una metròpoli en la seva pròpia localitat, amb el segon lloc a la Gàl·lia després de Lugdunum....ut metropolis suo per omnia loco et honore servato ecclesia civitatis Augustodunis, cui omnipotens Deus praeeesse te voluit, post Lugdunensem ecclesiam esse debeat et hunc sibi locum ad ordinem ex nostra auctoritatis indulgentia vindicare. Gregori tenia moltes ganes de tenir un concili de l'església a França per acabar amb el vici de la simonia, i va fer una crida a la reina Brunequilda per utilitzar la seva influència per organitzar-lo; va recomanar especialment al bisbe Siagri d'Autun a la reina com el seu agent més fiable.Pope Gregory I, Epistulae IX. 213 (July 599).
Durant l'època merovingia, Autun era una diòcesi important políticament. Dos bisbes van ocupar un lloc destacat en els assumptes polítics: Siagri d'Autun, bisbe durant la segona meitat del , un contemporani de Germà, bisbe de París, que era natural d'Autun; i Leodegari d'Autun (Saint Léger), bisbe del 663 al 680, que va entrar en conflicte amb Ebroí, majordom del Palau de Nèustria, i va ser assassinat per ordre de Teodoric III.
L'abadia de Sant Martí va ser fundada l'any 602 per la reina Brunhilda d'Austràsia, i va ser allà que les seves restes van ser enterrades; el monarca deposat va ser racked durant tres dies, esquarterat per quatre cavalls i després cremat una pira. A mitjans del , però, l'abadia ja no estava en funcionament. El 949, els comtes borgonyons Giselbert i Hugh van importar monjos de Cluny per reformar el monestir moribund i triar el seu propi abat. Quan l'abadia va ser destruïda en 1793, el sarcòfag de Brunhilda va ser eliminat, i ara es troba al Musée Lapidaire d'Avinyó.
Concilis d'Autun El primer concili es va celebrar en 663, 670 o 677, sota el bisbe Leodegari, amb la finalitat de regular la disciplina dels monestirs benedictins. Es prohibia als monjos tenir "amics especials" (compatres), o tenir amistat amb dones, o estar a punt a les ciutats. El concili va ordenar a tots els eclesiàstics que aprenguessin de memòria el credo dels Apòstols i el Credo atanasià.J. D. Mansi (ed.), Sacrorum Conciliorum nova et amplissima collectio Tomus undecimus (11) (Florence 1765), p. 123–128. For the creeds, p. 125. Això sembla l'esment més primerenc del Credo atanasià a França. El cardenal benedictí Jean-Baptiste Pitra, del , digué en la seva "Histoire de St. Léger" que aquest cànon pot haver estat dirigit contra el monotelisme, després de buscar l'entrada a les esglésies gal·licanes, però ja condemnades en el credo atanasià. La Regla de Sant Benet també va ser prescrit com el codi monàstic normal.
En un concili de 1065, sant Hugh, abat de Cluny, juntament amb quatre bisbes, va aconseguir la reconciliació de Robert, duc de Borgoña, amb Hagano el bisbe d'Autun.J. D. Mansi, Sacrorum conciliorum nova et amplissima collectio Tomus XIX (Venice 1775), p. 1039–1040.
El 1077 Hugues, bisbe de Die, celebrà un concili a Autun, per ordre del papa Gregori VII. El concili va deposar Manasses, arquebisbe de Reims, per simonia i usurpació de la seu, i va reprendre altres bisbes per absència del concili.J. D. Mansi (ed.), Sacrorum Conciliorum nova et amplissima collectio Tomus vigesimus (20) (Florence 1765), p. 489–492. En 1094 Hugues, per llavors arquebisbe de Lió, i trenta-tres altres bisbes que es van reunir a Autun van renovar l'excomunió de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Enric IV, l'antipapa Guibert i els seus partidaris, també la del rei Felip de França, culpable de bigàmia. Simonia, trastorns eclesiàstics i usurpacions monàstiques van provocar altres decrets, només una de les quals és extingida, prohibint als monjos induir els canonges a entrar als monestirs.Mansi, Tomus vigesimus, p. 799–800.
També hi va haver un Concili a Autun a l'octubre de 1094.J. D. Mansi, Sacrorum conciliorum nova et amplissima collectio Tomus XX (Venice 1775), p. 799–802.
A la dècada del 1150 esclatà una disputa per la jurisdicció i la independència entre el bisbe Henri de Borgonya d'Autun i l'abat Reginald de Flavigny. La disputa es va fer tan greu que va arribar a la cort reial, i va continuar allí durant un temps. Finalment, el 1160, el rei Lluís VII va declarar que els seus predecessors havien infeudat els bisbes d'Autun amb les terres de Flavigny,La concessió havia estat feta al per Carles el Simple, sent confirmada pel papa Joan VIII: Gagnarre, p. 74. i que l'abat de Flavigny va ser subinfatitzat als bisbes d'Autun. No obstant això, la sentència va resoldre la disputa, que es va arrossegar al llarg de la resta del segle, que requerí una intervenció reial; els conflictes aparegueren també repetidament al .
Després del començament del Gran Cisma el 1378, els bisbes d'Autun van ser designats, com ho havien estat al llarg del , pel papa d'Avinyó, ara Climent VII.
Després del Concordat de 1516 entre Francesc I i Lleó X, no obstant això, el rei de França tenia el dret de nomenar bisbes a França, amb el consentiment del papa. Aquest arranjament va persistir fins a la Revolució Francesa.
Gabriel de Roquette va ser bisbe entre 1666 i 1702, durant la major part del regnat de Lluís XIV. D'acord amb Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon, va ser el model per al personatge de "Tartuf" a l'obra homònima de Molière.
La devoció al Sagrat Cor de Jesús es va originar al convent de la Visitació a Paray-le-Monial, fundada l'any 1644, i avui és objecte de peregrinacions freqüents. La seva promotora va ser la germana Margarita Maria Alacoque, una monja enclaustrada que va afirmar tenir visions entre 1673 i 1675, en què Jesús li va ensenyar personalment la devoció.M.J. Bernadot, "Le developpement historique de la devotion au Sacre- Coeur," La Vie spirituelle 2 (1920): 193–215.
Revolució i conseqüències Molt més tard, Charles Maurice de Talleyrand-Périgord, futur diplomàtic, ministre d'Afers Exteriors i Príncep de Benevent, va ser bisbe d'Autun des de 1788 a 1791. Va participar en la Fête de la Fédération a París el 14 de juliol de 1790, i va celebrar una missa pontifical com a bisbe.Lacombe, p. 230–232. El 27 de desembre de 1790 va prendre el jurament a la Constitució civil del clergat i va notificar al seu clergat d'Autun el fet el 29 de desembre, amb la recomanació de fer el mateix.Lacombe, p. 241–244. Va ser triat bisbe constitucional de Saône-et-Loire, però, amb ganes d'evitar problemes, ell mateix va renunciar al bisbat constitucional el gener de 1791.Lacombe, p. 249–251. El fet és mencionat al diari del Governador Morris el 19 de gener. Charmasse, p. 56. Però pel que fa a la diòcesi d'Autun de l'Antic Règim, aquesta renúncia va exigir el permís papal i el Papa Pius VI es va veure obligat a acomiadant a Talleyrand com un cismàtic en una butlla el 13 d'abril de 1791.Lacombe, p. 250–252. Va continuar sent bisbe, però, fins que Napoleó va obligar a Pius VII a concedir que el bisbe d'Autun "pogués usar vestit secular i servir a la República Francesa en una càrrec oficial", cosa que Talleyrand havia estat fent des de 1790. El papa, però, no va trobar precedents en la història de l'església perquè un bisbe fos retornat a l'Estat laic i es va negar a fer-ho el 1801; Talleyrand encara era bisbe quan va morir el 1838. Com a bisbe Talleyrand va dur a terme la consagració de dos bisbes constitucionals el 24 de febrer de 1791, els bisbes Louis Alexandre Expilly de l'Aisne i Claude Eustache François Marolles de Finistère. La cerimònia va tenir lloc a París a l'Església de l'Oratori, i Talleyrand va ser assistit pels bisbes titulars Miroudot du Bourg de Babilònia i Gobel de Lyda.Pius VI, Collectio bullarum, p. 50. Les consagracions eren il·lícites però eren vàlides, i el 13 d'abril de 1791 una butlla papal suspengué a Talleyrand de les seves facultats i l'amenaçà amb l'excomunió.Orieux, p. 84–86. Pius VI, Collectio bullarum, p. 53–54: «Pariter declaramus suspensos esse ab Omni exercitio episcopalis ordinis, Carolum episcopum Augustodunensem, Joannem-Baptistam episcopum Babylonis, et Joannem Josephum episcopum Liddae, sacrilegos consecratores seu adsistentes, et suspensos partier esse ab exercitio sacerdotalis....» A aquells que havien pres el jurament de la Constitució Civil del Clergat se'ls donà 40 dies per penedir-se i repudiar els seus falsos juraments.