upright=1.3|miniatura|L'ex catedral de l'Assumpció de Maria a Lescar upright=1.3|miniatura|L'ex catedral de Santa Maria a Oloron miniatura|upright=1.3|El Santuari de Nostra Senyora de Bétharram, on el 1835 e prevere de la diòcesi Michel Garicoïts fundà la congregació dels Preveres del Sagrat Cor de Jesús de Bétharram.
El bisbat de Baiona (francès: Diocèse de Bayonne, Lescar et Oloron, llatí: Dioecesis Baionensis) és una seu de l'Església Catòlica a França, sufragània de l'arquebisbat de Bordeus. Al 2012 tenia 570.000 batejats sobre una població de 669.300 habitants. Actualment està regida pel bisbe Marc Marie Max Aillet.
Des del 1909, els bisbes de Baiona poden portar els títols de bisbes de Lescar i dAuloron (Lascurrensis et Oloronensis).
Territori La diòcesi inclou el departament francès dels Pirineus atlàntics. La seu episcopal és la ciutat de Baiona, on es troba la catedral de Santa Maria.
El territori s'estén sobre 7.644 km² i està dividit en 321 parròquies. Fins al començament del tercer mil·lenni, la diòcesi comprenia més de 500 parròquies. Després de la reforma de les parròquies el seu nombre es va reduir a 69, agrupades en cinc zones pastorals: la costa del País Basc, interior del País Basc, Bearn meridional i occidental, Bearn septentrional i oriental i la zona de Pau.
Història Els orígens de la diòcesi de Baiona són incerts, sobre els quals els historiadors han recolzat almenys sis teories diferents.Són reportades per Victor Dubarat, op. cit., pp. XXIV-XXV. Les hipòtesis o tesis més recolzades són les següents: Segons la tradició, el primer bisbe de la diòcesi i fundador és sant Lleó, que va viure a final del i que hauria patit el martiri a Baiona al voltant del 890;Tot i això, la Vita de sant Lleó conté diversos elements llegendaris que són difícils d'especificar cronològicament el seu presumpte episcopat. René Veillet, Recherches sur la ville et sur l'église de Bayonne, Bayonne-Pau 1910, p. 25. la diòcesi hauria sorgit al voltant del 1030, en conjunció amb la fundació del Vescomtat de Labourd per Sanç III de Navarra, i primer bisbe cert seria Raimondo el vell; es demostra pel fet que la part espanyola de la diòcesi seguia depenent de Pamplona el 1027 i, per tant, la diòcesi hauria sorgit després d'aquesta data;J. de Jaurgain, Etude historique et critique sur les origines du royaume de Navarre, in Bulletin de la Société des Sciences de Pau, 1895-1896. la diòcesi hauria sorgit amb motiu de la fundació del ducat d'Aquitània per part de Carlemany el 778;J.-F. Bladé, Mémoire sur l'évêché de Bayonne, 1896. la diòcesi es remunta als segles V o VI, després de la derrota dels visigots pel francs, els quals van empènyer el seu regne sobre els Pirineus i van fundar diverses diòcesis, entre elles la de Lapurdum, l'actual Baiona, que s'esmenta com civitas a un document de final del . Com totes les civilitates romanes, es conclou que Baiona també havia de ser una seu episcopal.En alguns casos es manté que la diòcesi de Lapurdum substituí la sorpresa de Boiatium, civitas propera a Bordeus, mencionada a la Notitia Galliarum a inicis del . Cfr. Duchesne e Dubarat (op. cit., pp. XXV-XXVI).
Totes les hipòtesis coincideixen que el territori de la diòcesi de Baiona va ser pres de Dacs. Excloent alguns bisbes espuris o apòcrifs,En particular els bisbes Iscassic, Sulpici i Seduli, mencionats per algunes fonts. els primers documentats històricament són els anomenats bisbes de Gascunya.
De fet, alguns experts del van suggerir que, entre els segles X i , coincidint amb el naixement del ducat de Gascunya, la diòcesi de la part occidental de la Novempopulània (Baiona, Lescar, Auloron, Aire i Dacs) haurien constituït una única gran diòcesi, amb el nom de diòcesi de Gascunya amb probable seu a Bazas.A. Degert, L'Evêché de Gascogne, in Revue de Gascogne, tomo 41 (1900), p. 5-23, 125-140 e 277-301. La tesi, sostinguda per Degert i per J.-R. Biron (cfr. bisbat de Bazas), és exclosa per J.-F. Bladé i Duchesne (op. cit., p. 91). Hi ha tres bisbes coneguts que les fonts anomenen episcopi Vasconiae seu Vasconensis: Gombaldo, Arsio Raca i Raimondo el vell. El Concili de Tolosa de 1058 posà fi a aquesta situació irregular, restablint totes les antigues seus episcopals, sovint vacants durant molt de temps. D'aquests, només Raimondo el vell, a més del de Gascunya, també tenia el títol de bisbe de Baiona. Va haver d'abandonar les diòcesis que administrava; a Baiona va ser reemplaçat pel Raimon homònim, el jove, a qui el papa Nicolau II va encomanar la tasca de reorganitzar la diòcesi.
Des del punt de vista geopolític, fins al segle XV la diòcesi estava formada per dues regions: la de Labourd sota el domini anglès i la Baixa Navarra, que depenia del regne de Navarra. Era sufragània de l'arxidiòcesi d'Aush i durant l'edat mitjana es trobava al llarg de la ruta del camí de Sant Jaume.
Durant el cisma d'Occident, la diòcesi es dividí en dues parts: Labourd sota el domini anglès, al costat del papa de Roma, mentre que la Baixa Navarra, com tota la resta del regne, recolzava els papes d'Avinyó. En aquest context, Sant Joan de Peu de Port esdevingué la seu del bisbe d'obediència avinyonesa, amb el seu capítol.
Després de 1562 la violència es va iniciar arran de la reforma protestant, que també es va estendre a la regió de Baixa Navarra i del Bearn, ambdues parts integrants del regne de Navarra. El 1570, la reina Joanne d'Albret decretà la supressió del catolicisme, la prohibició de la pràctica del culte catòlic i la confiscació de les propietats de l'Església; ella mateixa va demanar que alguns sacerdots passessin a la nova religió per traduir la Bíblia al basc. El culte catòlic només es restaurarà el 1685 després de l'edicte de Fontainebleau.
Una conseqüència de la propagació del protestantisme a la diòcesi de Baiona va ser la modificació de les fronteres. De fet, fins 1566 la diòcesi incloïa una porció al sud dels Pirineus, els quatre arxiprestats de Baztan, Lerín, Cinco Villas, a Navarra, i Hondarribia al País Basc, un llegat de les conquestes de Carlemany. Durant el període de les guerres de religió, aquests territoris van ser cedits a la diòcesi de Pamplona, perquè no s'havien convertit al luteranisme.
La diòcesi va ser un dels principals centres francesos simpatitzants amb el jansenisme, que va tenir una gran influència especialment al . Només cal dir que durant un temps el mateix Cornelius Jansen va viure a Baiona i va comptar entre els seus grans estudiants Jean Duvergier de Hauranne, canonge de la catedral.
Els seminaris de la regió es van establir amb cert retard respecte al Concili de Trento: el de Baiona, establert en la dècada de 1720 pel bisbe André de Drulliet, de simpaties jansenistes que s'apel·là contra la butlla Unigenitus del papa Climent XI, tindrà problemes amb la doctrina jansenista. El 1728, el nou bisbe Pierre-Guillaume de La Vieuxville prohibia als seminaristes assistir al seminari governat pels pares Doctrinaris; després es van reprendre els estudis, però el 1774 els estudiants es van retirar de nou. Va ser reobert el 1806. Per combatre el jansenisme, al es va obrir un altre seminari a Larressore.
Després que el Concordat, amb la butlla Qui Christi Domini del papa Pius VII del 29 de novembre de 1801, es va ampliar la diòcesi, i va incorporar porcions de les diòcesis de Saint-Bernard de Comminges, de Lescar, de Lombez, d'Auloron, de Tarba, d'Aire i de Dacs, que van ser suprimits. Incloïa els departaments dels Pirineus atlàntics, l'Alt Pirineu i les Landes.
El 6 d'octubre de 1822 es van restablir les diocesis d'Aire i Tarba, que van obtenir territori de la diòcesi de Baiona. El territori de l'actual diòcesi comprèn tot el territori de l'antiga diòcesi de Baiona i Auloron, gairebé tot de la seu de Lescar (amb l'excepció de deu parròquies), un terç de l'antiga diòcesi de Dacs, i unes vint parròquies d'antigues diòcesis d'Aire i Tarba.
Després de l'onada revolucionària, la tasca principal dels bisbes al era la formació de sacerdots. Es deu sobretot a Loison i a d'Astros d'haver reobert el seminari major de Baiona i els menors de Larressore i Auloron; i haver obert un altre seminari important al monestir de Betharram. En segon lloc, els bisbes van treballar per tornar a evangelitzar la població, especialment al camp; en aquest context, es van fundar dues congregacions diocesanes per a les missions populars, els missioners d'Hasparren i els de Bètharram.
Cap al final del el ralliement à la République defensat per cardenal Lavigerie i imposat pel papa Lleó XIII, no va trobar l'acord dels sacerdots bascs de la diòcesi, el que va posar en dificultats el bisbe François-Antoine Jauffret, fins i tot en contra de la Santa Seu.
La política anticlerical francesa després de 1905 va impedir que el bisbe Gieure prengués possessió del palau episcopal, requisà els seminaris i les propietats de l'Església. Es va crear un nou seminari a partir de 1914 que va ser inaugurat el 1919. Alguns rectors van ser acomiadats perquè van reclamar ensenyar doctrines modernistes.
El 22 de juny de 1909, els bisbes de Baiona van poder afegir al seus títol els de Lescar i Auloron (Lascurrensis et Oloronensis).
Durant la Segona Guerra Mundial, el bisbe Edmund Vansteenberghe va condemnar el racisme i el nacionalisme i va protestar contra les incursions contra els jueus. Tot i ser un partidari moderat de Pétain, el 1943 va pronunciar un sermó a favor de la resistència.
El 8 de desembre de 2002, amb la reorganització de les circumscripcions diocesanes franceses, va passar a formar part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi de Bordeus.
Cronologia episcopal San Lleó † (889 - vers 890 mort) Episcopi Vasconiensis : Gombaldo † (citat el 977) Arsio Raca † (citat el 982) Raymond I le VieuxDels tres bisbes de Gascunya Raymond el Vell és l'únic que també porta el títol de Baiona¡. † (abans de 1033 - 1058 deposat) Raymond II le Jeune † (1059 - després de 1063) Guillaume I ? † (citat el 1065 aproximadament)El document que el menciona no indica la seu on pertanyia. Bernard d'Astarac (o de Sainte-Christie), O.S.B. † (vers 1080 - vers 1118 nomenat arquebisbe d'Auch) Garcias I † (citat el 1119)El Guillaume, citat a Gallia christiana després Garcias, és exclòs per Victor Dubarat. Raymond de Martres, O.S.B. † (vers 1121 - 22 d'abril de 1125 mort) Arnaud Loup de Benabat † (1125 - després de 1141) Arnaud Formatel † (citat el 1149) Fortaner † (vers 1150 - vers 1170 renuncià) Pierre Bertrand d'Espelette † (citat el 1170) Adhémar † (abans de 1179 - després de 1181) Bernard de Lacarre † (vers 1185 - vers 1206 mort) Arsivus de Navailles † (citat el 1207) Raymond de Luc † (abans de 1213 - després de 1224) Raymond Guillaume de Donzac † (abans de 1228 - després de 1256) Sanz de Uaïtze † (vers 1259 - després de 1275) Dominique de Manx † (abans de 1279 - 1302) Arnaud Raymond de Mont † (1303 - vers 1309 mort) P. de Mont † (citat el 1308)Mencionat a Gallia christiana i també per Gams i Eubel, però ignorat per Dubarat. Podria ser idèntic al bisbe successor. Pierre de Marenne † (1309 - 1314 mort) Bernard de Brèle † (29 de març de 1314 - després de 13 d'octubre de 1316 mort) Pierre de Maslac, O.F.M. † (20 de desembre de 1316 - 1318 mort) Pierre de Saint-Jean, O.P. † (27 de juny de 1319 - 1357 mort) Guillaume du Pin † (8 de febrer de 1357 - després de juliol de 1359 mort) Guillaume de Saint-Jean † (abans de 1367 - després de 1368) Pierre d'Oriach, O.F.M. † (20 de juny de 1371 - després de 1377) Obediència avinyonesa: Pierre de Sumelaga, O.F.M. † (22 d'abril de 1383 - ? mort) Garcia Henguy (Eugí, Euguí, Enguí, Huguí), O.E.S.A. † (12 de febrer de 1384 - 1409 renuncià)Mort el 1425. Rafael Lazcano, Episcopologio agustiniano, Agustiniana, Guadarrama (Madrid), 2014, vol. I, p. 600-605.