La història de Grècia sota l'Imperi Romà d'Orient coincideix principalment amb la de l'Imperi Romà d'Orient.
Grècia romana esquerra|miniatura|Arc de Galeri i Rotunda, Tessalònica La península grega esdevingué un protectorat romà el 146 aC, i les illes de l'Egeu s'agregaren a aquest territori el 133 aC. Atenes i altres ciutats gregues es van revoltar el 89 aC, i la península va ser aixafada pel general romà Sul·la. Les guerres civils romanes arrasaren encara més el territori, fins que August va organitzar la península com a província d'Acaia el 27 aC.
Grècia era una província oriental típica de l'Imperi Romà. Els romans hi van enviar colons, i van aportar nous edificis a les ciutats, especialment a l'Àgora d'Atenes, on es construí l'Agrippeia de Marc Agripa, la Biblioteca de Titus Flavius Pantaenus i la Torre dels Vents, entre d'altres. Els romans van tendir a ser prohel·lènics, i els grecs van respondre, generalment, amb lleialtat a Roma.
La vida a Grècia continuà, a l'empara de l'Imperi Romà, molt semblant a la que tenia anteriorment, i el grec era la llengua franca a la part oriental i més important de l'imperi. La cultura romana es veié fortament influenciada per la cultura grega clàssica (vegeu món grecoromà); tal com va dir Horaci, Grecia capta ferum victorem cepit ('Grècia captivà al seu rude conquistador'). Les epopeies d'Homer van inspirar l'Eneida de Virgili, i autors com Sèneca van escriure utilitzant l'estil grec, mentre que famosos romans com Escipió l'Africà, Juli Cèsar i Marc Aureli van compilar obres en llengua grega.
Durant aquest període, els intel·lectuals grecs com Galè o Apol·lodor de Damasc van ser portats contínuament a Roma. Dins de la capital romana, el grec era parlat per les elits de l'imperi, particularment pels filòsofs, i per classes més baixes i treballadores, com ara mariners i mercaders. L'emperador Neró visità Grècia en el 66, i va actuar als Jocs Olímpics, malgrat les regles contra la participació no grega. Va ser, per descomptat, honorat amb una victòria en cada concurs, i en el 67 proclamà la llibertat dels grecs als Jocs Ístmics de Corint, tal com Tit Quinti Flamini I havia fet més de 200 anys abans.
Hadrià també fou particularment afeccionat als grecs. Abans d'esdevenir emperador, serví com a arcont epònim d'Atenes. També hi va construir l'Arc d'Hadrià, i va tenir un amant grec, Antínous.
Al mateix temps, Grècia, i gran part de la resta de l'època romana, quedaren sota la influència del cristianisme. L'apòstol Pau havia predicat a Corint i Atenes. Grècia aviat es convertiria en una de les àrees més cristianitzades de l'Imperi Romà.
Imperi Romà d'Orient miniatura|Restes del Palau de Galerius a Thessaloniki (plaça Nvarinou), prop de l'Hippodromus, on va tenir lloc la massacre de Tessalònica durant el regnat de Teodosi I miniatura|Alaric I a Atenes per Ludwig Thiersch Durant els segles i , Grècia fou dividida en províncies incloent-hi Acaia, Macedònia, Epir (regió històrica) i Tràcia. Durant el regnat de Dioclecià, a finals del , els Balcans occidentals van ser organitzats com a diòcesi romana, i foren governats per Galeri. Sota Constantí I, Grècia era part de les diòcesis de Macedònia i Tràcia. Les Illes de l'Egeu oriental i meridional van formar part de la província Insulae de la diòcesi d'Asia.
Grècia feu front a les invasions dels hèruls, gots i vàndals durant el regnat de Teodosi I. Estilicó, que actuava com a regent d'Arcadi, evacuà Tessàlia quan els visigots van envair-la a finals del . El camarlenc d'Arcadi, Eutropi, va permetre a Alaric entrar a Grècia, i saquejà Corint i el Peloponès. Estilicó, finalment, la va conduir fora al voltant del 397 i Alaric es proclamà mestre de soldats a Il·líria. Finalment, Alaric i els gots van emigrar a Itàlia, saquejaren Roma el 410, i van construir l'Imperi visigot a Ibèria i al sud de França, el qual va durar fins a l'any 711 amb l'arribada dels àrabs.
Grècia va romandre com a part de la meitat oriental, relativament unificada, de l'imperi. Contràriament a les visions obsoletes de l'antiguitat tardana, la península grega era probablement una de les zones més pròsperes de l'Imperi Romà, i posteriorment de l'Imperi Romà d'Orient. S'han revisat els escenaris més antics de pobresa, despoblament, destrucció dels bàrbars i de decadència civil, a la llum dels descobriments arqueològics recents.Rothaus, p. 10. "La qüestió de la continuïtat de les institucions cíviques i de la naturalesa de les polis a finals del món antic i principis de l'Imperi Romà d'Orient han esdevingut una qüestió controvertida, per diversos motius. Els investigadors d'aquest tema continuen debatent amb els estudiosos de períodes anteriors, que s'adhereixen a una visió molt antiquada de l'antiguitat tardana, com un declivi decadent amb una fragmentació que empobriria la societat. Les ciutats de la Grècia tardana van mostrar un grau de continuïtat notable. Els escenaris de destrucció bàrbara, decadència cívica i feudalització, simplement no encaixen. De fet, la ciutat com a institució sembla haver prosperat a Grècia durant aquest període. No va ser fins a finals del (i potser ni tan sols llavors) que la dissolució de la ciutat es va convertir en un problema a Grècia. Si el "Synecdemus" de Hierocles de principis del es pren al peu de la lletra, la Grècia tardana estava molt urbanitzada i incloia aproximadament vuitanta ciutats. Aquesta extrema prosperitat es veu reflectida en recents enquestes arqueològiques a l'Egeu. Per a la Grècia tardana, un paradigma de prosperitat i transformació és més precís i útil que un paradigma de disminució i caiguda." De fet, la polis, com a institució, sembla haver estat pròspera, almenys fins al . Textos contemporanis com el de Hièrocles, Synecdemus, afirmen que en l'antiguitat tardana, Grècia estava altament urbanitzada i comprenia aproximadament unes 80 ciutats. Aquesta visió de prosperitat extrema és avui àmpliament acceptada, i s'assumeix que, entre els segles IV al VII dC, Grècia podia haver estat una de les zones econòmicament més actives de la Mediterrània oriental.
Amb la pèrdua d'Alexandria i Antioquia pels àrabs, Tessalònica esdevingué la segona ciutat més gran de l'Imperi Romà d'Orient, anomenada "corregent" (symbasileuousa), en segona posició, només per sota de Constantinoble. La península grega va romandre com un dels centres més forts del cristianisme en l'Imperi Romà. Després de la recuperació de la zona de les invasions eslaves, se'n restaurà la riquesa. Els esdeveniments com la invasió seljúcida d'Àsia Menor i l'ocupació llatina de Constantinoble, gradualment van enfocar l'interès imperial en la península grega durant el període romà d'Orient tardà. El Peloponès, en particular, continuà prosperant econòmicament i intel·lectual, fins i tot durant la seva dominació llatina, la recuperació romana d'Orient, i fins a la caiguda final amb l'Imperi Otomà.
Reorganització i invasions més llunyanes miniatura|Part de les muralles de Tessalònica Grècia va ser annexionada per Macedònia entre el 479 i 482 pels ostrogots sota el seu rei Teodoric el Gran (493-526).John Julius Norwich, Byzantium: The Early Centuries (Alfred A. Knopf: Nova York, 1996). Els búlgars també van assaltar Tràcia i la resta del nord de Grècia el 540 i en repetides ocasions. Aquestes contínues invasions búlgares van obligar l'Imperi Romà d'Orient a construir una muralla defensiva, la muralla anastasiana, que s'estenia unes trenta milles o més, des de la ciutat de Selímbria (ara Silivri) a la mar Negra.John Julius Norwich, Byzantium: The Early Centuries, p. 187. El huns i búlgars van assaltar Grècia el 559 fins que l'exèrcit romà d'Orient tornà d'Itàlia, on Justinià havia estat intentant conquerir el cor de l'Imperi Romà.Robert S. Hoyt & Stanley Chodorow, Europe in the Middle Ages (Harcourt, Brace & Jovanovich, Inc.: Nova York, 1976) p. 76.
Segons documents històrics, els eslaus van envair i es van instal·lar en parts de Grècia el 579, i l'Imperi Romà d'Orient gairebé va perdre el control de la península sencera durant la dècada del 580.John Julius Norwich, Byzantium: the Early Centuries, p. 260. No obstant això, no hi ha cap prova arqueològica que indiqui la penetració eslava en territoris romans d'Orient imperials abans del final del . En general, els rastres de la cultura eslava a Grècia són molt rars."Slavs." Oxford Dictionary of Byzantium, Volume 3, p. 1916-1919. miniatura|Hagia Sophia, Tessalònica () miniatura|Escenes de matrimoni i vida familiar a Constantinoble La ciutat de Tessalònica romangué invicta, fins i tot després de ser atacada pels eslaus al voltant del 615. Els eslaus foren eventualment derrotats, agrupats pels romans d'Orient i col·locats en comunitats segregades, conegudes com a Sclaviniae. A principis del , Constant II va fer les primeres expulsions massives dels eslaus, des de la península grega fins als Balcans i el centre d'Àsia Menor. Justinià II derrotà i va destruir la major part de les Sclaviniae, i traslladà fins a 110.000 o 200.000 eslaus de la península grega a Bitínia, mentre que incorporava uns 30.000 eslaus en el seu exèrcit.John Julius Norwich, Byzantium: The Early Centuries, p. 329.
Les poblacions eslaves que es van col·locar en aquestes comunitats segregades les utilitzaren en les campanyes militars contra els enemics dels romans d'Orient. Al Peloponès, més invasors eslaus van provocar desordres a la part occidental de la península, mentre que la part oriental va mantenir-se fermament sota dominació romana d'Orient. L'emperadriu Irene organitzà una campanya militar per alliberar aquells territoris i restablir la dominació romana d'Orient de la zona. No fou fins a l'arribada de l'emperador Nicèfor I que es pogué incorporar nova població en algunes àrees rurals del Peloponès, amb membres de parla grega del sud d'Itàlia, la qual cosa hi eliminà els últims rastres d'elements eslaus.Curta, Florin. Southeastern Europe in the Middle Ages, 500-1250. Cambridge University Press, 2006.
A mitjans del , l'imperi es reorganitzà en temes per l'emperador Constant II, incloent-hi Tràcia, el cos naval de Karabisianoi al sud de Grècia i les illes de l'Egeu. Els Karabisianoi foren dividits més tard per Justinià II en Hèl·lade (centrada a Corint) i el tema dels Cibirreotes. En aquest moment, els eslaus ja no eren una amenaça per als romans d'Orient, perquè havien estat derrotats moltes vegades o col·locats a les Sclaviniae. Les comunitats eslaves de Bitínia foren destruïdes pels romans d'Orient, després que el general Lleonci II fos derrotat pels àrabs en la batalla de Sebastòpolis el 692 com a conseqüència que els eslaus haguessin desertat al costat àrab.John Julius Norwich, Byzantium: The Early Years, pàg. 330-331.
Aquests temes es van rebel·lar contra l'emperador iconoclasta Lleó III el 727 i van intentar establir el seu propi emperador, encara que Lleó els derrotà. Lleó, llavors traslladà la seu del Karabisianoi a Anatòlia i creà el tema dels Cibirreotes amb la seva població. Fins a aquest moment, Grècia i l'Egeu encara estaven tècnicament sota l'autoritat del papa, però Lleó també es barallà amb el papat i va lliurar aquests territoris al patriarca de Constantinoble. Com a emperador, Lleó III introduí més reformes administratives i legals que les promulgades en temps de Justinià.Robert S. Hoyt & Stanley Chodorow, Europe in the Middle Ages. Mentrestant, els àrabs van començar les primeres incursions serioses a l'Egeu. Bitínia es tornà a poblar amb els grecs de la Grècia continental i de Xipre.
Amenaça búlgara miniatura|Mapa de la Grècia romana d'Orient ca. 900, amb els temes i poblaments mes importants