miniatura|Ritual sufí a Khartum El sufisme o tassàwwuf (; ; ; ) és una tradició mística islàmica de caràcter esotèric, practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l'amor diví i al cultiu del cor. Aquesta mística té per finalitat última accedir a la «presència» i el coneixement de Déu directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica. Per això, l'islam oficial no l'ha encoratjat mai en excés.
A partir de l'Iraq al , i de Bagdad i del Caire al , el sufisme s'estengué per tot el món islàmic, des de l'Iran fins al Magrib i l'Àndalus, i des d'Anatòlia fins a l'Índia i l'Àsia central.
Des de l'aparició del terme, al segon segle de l'hègira, aquest ha englobat diferents manifestacions d'espiritualitat, com certes formes d'ascetisme (zuhd) o de fervor religiós (ubbad), certs ordes militars místics de cavalleria (futuwa) i de les ràbites (ribat), la gnosi (irfan), el sufisme popular i de veneració pels sants (morabits), i també una espiritualitat sense cap manifestació externa (malamiyya). Malgrat la desconfiança dels garants de l'ortodòxia religiosa, el sufisme ha arribat a ser considerat com una més de les ciències tradicionals islàmiques, amb què s'ha interrelacionat sovint, com la filosofia islàmica (fàlsafa), la jurisprudència (fiqh), la teologia (kàlam), la cosmovisió (aqida) o l'exegesi alcorànica (tafsir).
Etimologia Al terme taṣawwuf, derivat de l'arrel ṣ-w-f, se li han associat diverses etimologies des de la seua aparició:
La primera pareix relacionar-se amb la 'llana' (ṣūf, suf), al·ludint a l'hàbit amb què es vestien els primers a ser descrits com a sufís en mostra d'humilitat. Una altra de les etimologies l'associa amb la 'puresa' (ṣafā, safà), perquè considera que eix és l'element distintiu dels sufís. Encara una altra la relaciona amb 'la gent del banc' (ahl aṣ-ṣufa, ahl as-sufa), que eren els companys del Profeta i s'aposentaven en un banc (ṣufa - 'sofà') pròxim a la seva casa mesquita a Medina, on romanien en adoració separats del món durant llargs períodes.
Definicions Les definicions sobre què és el sufisme són molt variades.
En l'àmbit d'algunes universitats islàmiques, el terme fa referència a la psicologia islàmica (el coneixement de l'ànima i la seva purificació, que també es denomina tazkíyyat an-nafs) i de vegades es confon amb lakhlaq, que se sol entendre com a 'moral', però que en la seva concepció clàssica indica la 'noblesa de caràcter'.
En l'àmbit tradicional islàmic, at-tassàwwuf al-islamí es refereix a l'espiritualitat islàmica, és a dir, aquella faceta, coneixements, mètodes, formes i ritus que, dins del context de l'islam, s'han dedicat a les qüestions de l'esperit, la purificació de l'ànima, a la metafísica, a la interpretació interior dels preceptes islàmics, i a la relació de Déu amb el cosmos.
Mentre que la filosofia islàmica es va centrar en objectius semblants des del punt de vista d'un coneixement especulatiu i racional, el tassàwwuf incideix en la pràctica i l'experiència intuïtiva, per així aconseguir un coneixement directe de les realitats espirituals (tahqiq) mitjançant el desvetlament (kaixf) i la inspiració (ilham).
D'altra banda, el tema principal del sufisme és la consecució (o realització) de la proximitat a Déu (qurba) o la santedat (walaya), la qual cosa el diferència d'altres formes d'espiritualitat islàmica.La descripció del sufisme com el mètode per aconseguir la santedat i les descripció de les bases del seu desenvolupament, va ser descrita de manera sistemàtica a partir del segon segle de l'Hègira, sobretot per autors com Al-Hàkim at-Tirmidhí.
Alguns intents per a definir l'essència de tassàwwuf són:
El sufí algerià Mustafà al-Al·lawí ha dit sobre el tema:
o també:
I Kheirddín Badawi, representant actual de la tariqa al·làwiyya, diu:
Per a al-Ghazalí, en la seva autobiografia, Tassàwwuf, és la cimera de totes les ciències islàmiques, perquè el seu objectiu és Déu mateix, és un camí de coneixement i és sobretot una via pràctica i experimental, en què els coneixements i els estats de l'ànima han de ser assaborits (dhawq) i experimentats per conèixer Déu en totes les seves manifestacions: en l'univers, en les criatures, en els éssers humans i sobretot en la pròpia ànima (nafs), dipositària del secret (sirr) de l'esperit (Ruh).
També es diu que el sufisme és el «camí que pretén purificar el cor», que és l'òrgan on es concentra l'esperit, seguint la dita profètica que diu «en l'ésser humà hi ha un tros de carn que si és sa, tot ell és sa, i si és corrupte, tot ell és corrupte, i aquest òrgan és el cor». És el camí de l'amor profund a Déu.
Un mestre actual, Shaykh Nazim al-Haqqani, ha dit «és atorgar a cada cosa la seva realitat», o com diuen d'altres, «vestir-se amb les més nobles característiques (makàrim al-akhlaq)».
Al-Hujwirí (m. 1077), autor d'un dels tractats de sufisme persa més antics, comenta:
Germandats o confraries (turuq)
miniatura|Un dervix turc, vora el 1860 miniatura|Ràbita de Monastir, Tunísia El sufisme i els seus practicants estan agrupats en diferents germandats (tariqa, en plural turuq). La tariqa s'organitza al voltant d'un mestre espiritual, al qual es vinculen un o més deixebles. Als seus membres, se'ls denomina dervixos en turc i farsi, murid en àrab, encara que n'hi ha altres denominacions que varien depenent de la regió. Cada deixeble o iniciat estableix un vincle (baya o ahd) amb un mestre anomenat xeic, que ha rebut al seu torn la iniciació d'un mestre per una cadena iniciàtica (sílsila) que remuntaria fins al mateix Muhàmmad.
L'aparició de les turuq es va produir a partir del , per la sistematització dels ensenyaments sufís al voltant dels grans mestres d'aquest segle, com van ser Jalal-ad-Din Rumi, Abu-l-Hàssan aix-Xadhilí, Xaju Naqxband, Àhmad ar-Rifaí o Abd-al-Qàdir al-Jilaní. Les diferents turuq s'aniran diferenciant en les pràctiques o les característiques definides per tal o tal mestre, encara que dins d'una mateixa tariqa, depenent del moment històric i de les característiques del xeic, es poden observar diferents tendències o formes. Unes se'n van centrar en una forma més popular, desenvolupant, per exemple, el morabits, d'altres prenen un caràcter més urbà, d'altres una forma més especulativa o intel·lectual, i finalment n'hi ha d'altres que prendran un caire polític o social.
Desenvolupament històric El sufisme persa sorgeix al Gran Khorasan de la barreja del misticisme zoroàstric amb la religió musulmana.
Seguint les etapes que proposa M. Sells,M. Sells:Early Islamic Mysticism(pàg. 17-24). Nova York: Pulist Press, 1996. els períodes històrics del sufisme es poden dividir en: La fase pre-sufí, que inclou l'espiritualitat inicial basada en l'Alcorà, els elements essencials de l'islam i el viatge nocturn del Profeta (Làylat al-Miraj); el període primerenc, que inclou les narracions de les primeres generacions com Hàssan al-Basrí (m. 728), Dhu-n-Nun al-Misrí (m. 864), Ràbia al-Adawiyya (m 801), Abu-Yazid al-Bistamí, al-Muhassibí, Junayd al-Bagdadí, Abu-Tàlib al-Makkí, al-Hàkim at-Tirmidhí (no confoneu amb el transmissor d'hadits). Les seves paraules i els seus textos han estat transmesos de manera massiva per referències en textos posteriors. Per a Sells, aquest període inclou des d'Hàssan al-Basrí fins a an-Niffarí (m. 965); després segueix l'època formativa de la literatura i la ciència sufís, que abasta des d'As-Sarraj (m. 1273) fins a Ibn Arabí (m. 1240), que marca el final del període clàssic o de formació, i que obre les portes al període modern, en el qual s'estructuren les diferents escoles o germandats (turuq); període contemporani, des del final de la formació de les grans turuq fins a l'actualitat.
Aquesta classificació de les diferents etapes coincideix amb les que exposen altres autors com D. Gril i E. Geoffroy,Vegeu els dos primers capítols (pàg. 57-86) d'A Popovic i G. Veinstein (eds.):Els camins d'Al·là. Barcelona: Bellaterra, 2000. que fa més èmfasi en el període de formació dels turuq, o Annemarie Schimmel.Annemarie Schimmel: Dimensions místiques de l'Islam. Madrid: Trotta, 2000 Però sempre aquest tipus de classificacions són inexactes, i no han de ser més que un guió o eina per a entendre el discórrer històric del sufisme.
Etapa de predesenvolupament El terme àrab tassàwwuf va aparèixer en el segle segon de l'hègira, coincidint amb la formació de la resta de ciències islàmiques.
Fins aquell moment, és cert que hi havia hagut cert nombre de persones que havien seguit una sèrie de pràctiques dins del si de l'islam sense rebre cap denominació, en què destacaven l'ascesi (zuhd), la intensitat dels actes i pregària (ubbad), que de vegades s'havien organitzat en certs llocs, com fondes (funduq) o ràbites (ribat).
En aquesta època de preformació, els exemples d'espiritualitat presents no són pocs: l'Alcorà i les paraules del Profeta proveeixen un ampli contingut de temes espirituals.
Com destaca M. Sells, els exemples d'aleies i de narracions amb un estricte sentit espiritual són nombrosos, i la inclinació de molts dels components de les primeres generacions per la recerca espiritual, que han estat considerats els prototips de sufís per les generacions posteriors, com l'imam Alí ibn Abi-Tàlib i els seus fills Hassan i Hussayn -a les autoritats es remeten les cadenes iniciàtiques (sílsila) de la majoria dels turuq-, Abu-Bakr as-Siddiq o Uways al-Qaraní.
Encara que dins de l'estudi del sufisme per als orientalistes europeus del i XX sempre hi va haver la tendència a considerar l'element del sufisme com una cosa important en l'islam des d'altres tradicions religioses de l'Orient Mitjà, sobretot des de l'opinió que una religió basada en un llibre com l'islam no podia donar lloc a res espiritual, amb els estudis de L. Massignon es demostra com el sufisme és un desenvolupament genuïnament islàmic, ja que en el llenguatge alcorànic i la tradició araboislàmica hi ha els elements que fonamenten i expliquen el seu desenvolupament per sobre d'influències externes.
En els dos primers segles de la història de l'islam, es van diferenciar progressivament les diferents ciències islàmiques, amb les crisis polítiques del conflicte de successió del califat i la transformació en un imperi, que van creure que l'esperit originari de l'islam es veia traït, van tendir a generar moviments que pretenien conservar els valors espirituals de la revelació. Així, de forma paral·lela al desenvolupament de totes les ciències religioses, que tendien a conservar el llegat i a enfrontar-se a les noves qüestions que es presentaven amb l'expansió de l'islam, molts d'aquells de les primeres generacions que s'havien caracteritzat per la seva gran espiritualitat van transmetre seus ensenyaments juntament amb altres ciències accessòries com el hadit i l'Alcorà.
D'aquí que les primeres línies iniciàtiques tinguin com a baules personatges cèlebres en altres ciències.Sobre aquesta discussió de l'orientalisme modern, vegeu la introducció que fa a la qüestió A. Schimmel,Les dimensions místiques de l'Islam(pàg. 19-38). Madrid: Trotta, 2002.
El període primerenc Amb Hàssan al-Basrí, es considera que el sufisme comença a tenir un caràcter diferencial dins de la resta de ciències islàmiques, encara que en aquest moment no hi hagi designació per a aquest moviment. En aquestes generacions, dins el sufisme, es considera que hi havia totes les possibilitats del sufisme de manera realitzada, sense necessitat d'una existència diferenciada de les pràctiques islàmiques comunament enteses.
Així, al costat de la formació de les diferents ciències islàmiques, va començar a aparèixer una ciència dedicada a l'estudi i coneixement dels estats espirituals i les realitats contingudes en la revelació, el paper dels profetes i el concepte de santedat (walaya) en l'islam.