El moviment Mau va ser un moviment no-violent per a la independència de Samoa del govern colonial neozelandès durant la primera meitat del . «Mau» significa en samoà «opinió», «inquietant», «per decidir», o «testimoni» que denota «força ferma». El lema del Mau era «Samoa mo Samoa» (Samoa pels samoans). De la mateixa manera, «Mau» en hawaià significa «esforçar-se» o «perseverar», i sovint es relaciona amb la poesia hawaiana en relació amb la independència i les lluites de sobirania.
El moviment va tenir els seus inicis a l'illa de Savai'i amb la resistència Mau a Pule a principis de la dècada del 1900, amb un suport generalitzat a tot el país a finals de la dècada de 1920. A mesura que el moviment creixia, el lideratge va recaure a la principal elit del país, els costumistes caps matai atrinxerats en la tradició samoana i en la fa'a Samoa. Guardians of the West by Albert Wendt. Retrieved 21 February 2009. El Mau va incloure dones que van recolzar l'organització nacional a través del lideratge i l'organització, així com en la participació en marxes. Els partidaris portaven un «uniforme Mau», un lava-lava blau marí amb una franja blanca que després va ser prohibida per l'administració colonial.
El moviment Mau va culminar el 28 de desembre de 1929 als carrers de la capital, Apia, quan la policia militar de Nova Zelanda va disparar contra una manifestació que intentava evitar l'arrest d'un dels seus membres. Aquell dia va ser conegut com el «Dissabte Negre». Van morir fins a 11 samoans, incloent el líder del Mau i gran cap Tupua Tamasese Lealofi III, amb molts altres ferits. Un policia neozelandès va ser assassinat per manifestants.
Els esforços del moviment Mau van conduir en última instància a la independència política de Samoa el 1962, sent el primer país insular del Pacífic en obtenir la seva independència, però l'auge de l'activitat del moviment a les illes occidentals es va produir a finals de dècada del 1920 i principis de la dècada del 1930.
Història Antecedents
A finals del , diverses dinasties samoanes (Malietoa, Mata'afa i Tamasese) es van enfrontar pel domini de l'arxipèlag samoà, mentre que les rivalitats colonials desestabilitzen encara més el país. Alemanya, els Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit competien pel control de Samoa, i donaven suport a diferents monarques samoans. El 1889, les tres potències occidentals van acordar reconèixer a Malietoa Laupepa com a rei de Samoa.
El 1899, després de la mort d'aquest últim, els tres països occidentals van signar a Washington el Tractat de Berlín. Alemanya rep el control de la major part de Samoa, els americans van obtenir la part oriental de l'arxipèlag, i els britànics renuncien a Samoa obtenint a canvi la majoria de les illes Salomó, que fins llavors pertanyien a l'esfera d'influència alemanya. Així neix la partició de l'arxipèlag samoà entre Samoa Occidental (alemanya) i Samoa oriental (estatunidenca).
La Samoa alemanya estava sota l'administració del governador Wilhelm Solf. Els intents de l'administració alemanya de centralitzar tots els poders, desafiant els dels dirigents i institucions samoanes, així com la seva falta de respecte per les pràctiques i valors tradicionals (fa'a Samoa), generen un moviment de protesta.
Inicis del moviment Mau miniatura|esquerra|Lauaki Namulau'ulu Mamoe (fotografia de Thomas Andrew) miniatura|Hissant la bandera de Samoa alemanya a Mulinu'u, 1900 (fotografia d'AJ Tattersall) En termes generals, la història del moviment Mau s'inicia a començaments del amb el contacte europeu i l'arribada de les potències occidentals (Gran Bretanya, Estats Units d'Amèrica i Alemanya), que competeixen pel control de la nació del Pacífic.
El país es va convertir en Samoa alemanya (1900-1914), seguit d'una ocupació neozelandesa durant la qual moviment Mau va reunir el suport nacional.
Un esdeveniment clau va ocórrer el 1908, durant una disputa entre l'administració colonial alemanya i el Malo o Samoa (el Consell de Caps de Samoa) sobre l'establiment d'un negoci de copra propietat i controlat per samoans nadius. La controvèrsia va conduir a la formació posterior d'un moviment de resistència anomenat Mau a Pule (en samoà, «opinió dels Pule») a l'illa de Savai'i creada per Lauaki Namulau'ulu Mamoe, un dels líders samoans de l'illa Safotulafai que havia sigut deposat pel governador alemany de Samoa, Wilhelm Solf. Malama Meleisea, Lagaga: A Short History of Western Samoa, Suva : Université du Pacifique Sud, 1987, , p.31 A més de deposar membres del Malo o Samoa, Solf va portar dos vaixells de guerra alemanys a l'illa d'Upolu com a mostra de força. Lauaki va anar cap a Upolu amb els seus guerrers des de Savai'i per a la batalla. El governador alemany va convèncer Lauaki per establir una «reunió de converses de pau», però amb la condició que dispersés el seu exèrcit abans de la reunió; Lauaki no sabia que es tractava d'un parany del governador alemany per lliurar-se d'ell i va tornar amb els seus guerrers a Savai'i, ja que eren reticents d'abandonar Upolu sense ell. Lauaki va trigar diversos dies per a dispersar el seu exèrcit i es va assegurar de l'arribada dels seus guerrers als seus pobles. Quan Lauaki va tornar a Upolu junt amb alguns altres caps samoans per a la reunió de converses de pau celebrada a bord d'un vaixell alemany, van descobrir que era un parany. El 1909, Lauaki i els membres principals del Mau a Pule van ser exiliats a l'illa Saipan, a les Illes Mariannes Septentrionals (que en aquella època era una colònia alemanya) on havien de romandre fins al 1914, quan Nova Zelanda es va fer càrrec de Samoa com a part del seu imperi quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. Molts d'aquests exiliats van morir abans de tornar a Samoa. Lauaki va morir el 1915 durant el viatge de retorn cap a Samoa.
L'epidèmia de grip
miniatura|SS Talune al Port Chalmers, Nova Zelanda, c. 1890 El moviment independentista samoà no tornaria a guanyar força fins que les tropes de Nova Zelanda, sense oposició dels governants alemanys, van ocupar Samoa Occidental el 29 d'agost de 1914, a petició de les autoritats britàniques al començament de la Primera Guerra Mundial. Les illes passen a l'administració de Nova Zelanda, dins de l'Imperi Britànic.
El govern militar va continuar després de la guerra, i el 1919, uns 7.500 samoans (al voltant del 22% de la població), va morir durant una epidèmia de grip; ja se sabia que els samoans eren susceptibles a les malalties europees, ja que mai van ser afectats per elles.
Quan el vaixell SS Talune va arribar a Apia amb la seva tripulació i passatgers afectats per la grip, els neozelandesos els va permetre desembarcar. Dos dies més tard es va informar de les primeres morts. Els administradors neozelandesos no van intentar sufocar o contenir la propagació, i després d'una setmana s'havia estès per tot Samoa. Van morir famílies senceres, amb una velocitat tan alarmant que els cadàvers van romandre durant setmanes sense ser enterrats. Els cadàvers es llançaven a fosses comunes o es deixaven a les cases que cremades. Tanmateix, a Samoa americana, on s'havien pres mesures de precaució i de quarantena, no hi va haver morts. Després de conèixer la situació de Samoa Occidental, el governador estatunidenc va oferir ajuda al coronel Logan, qui estava a càrrec de l'administració de Samoa Occidental; Logan era britànic de naixement i odiava als americans, i va destruir el telegrama i va tallar qualsevol altre contacte amb Samoa americana. Els estatunidencs tenien un gran equip mèdic que podia haver salvat moltes vides.
Aquest esdeveniment catastròfic va establir una nova base per al descontentament amb una administració ja percebuda com a incompetent i deshonesta per molts samoans. La manipulació maldestra de la governança de Samoa, l'erosió lenta i deliberada de les estructures socials tradicionals de Samoa per part dels administradors successius, i una incapacitat general per comprendre i respectar la cultura samoana també van sembrar les llavors per una revitalitzada resistència al govern colonial. Logan va ser substituït pel coronel Robert Tate.
Samoa sota l'administració neozelandesa En 1920, la Societat de les Nacions va confirmar l'administració de Samoa Occidental per part dels neozelandesos, amb un mandat de classe C;La data de la ratificació per la Societat de les Nacions va ser el 10 de gener de 1920; els mandats de la classe C van ser dissenyats per a poblacions considerades incapaces d'autogovernar-se. això significa que a causa del caràcter «subdesenvolupat» de la colònia, els samoans es consideren aptes per a governar-se a curt o mitjà termini, i que, per tant, se'ls encomana a la responsabilitat de la potència colonial que li correspon. A la pràctica, els neozelandesos són lliures de governar el territori com considerin oportú. No va ser fins a 1923 que van restaurar el Fono des Faipule, una assemblea consultiva de caps samoans prèviament reconeguts per les autoritats alemanyes. A partir de 1928, els neozelandesos integren els caps samoans a l'administració colonial. No obstant això, l'administració neozelandesa a Samoa està poc qualificada i és ineficaç. Els seus membres solen traslladar-se als pocs anys, i poques vegades es prenen el temps per submergir-se en la cultura samoana o aprendre la seva llengua.
Els governadors successius de la colònia solen ser oficials militars, malgrat l'establiment d'un règim civil després de la guerra. Ells «tendeixen a adoptar un enfocament autoritari». Sovint, «ignorants o despectius dels costums i pràctiques samoanes», reforcen el ressentiment dels seus ciutadans contra ells. El general George Richardson, governador de Samoa entre 1923 i 1928, va cristal·litzar aquest descontentament. Malgrat que va tenir temps per aprendre la llengua samoana, la seva prioritat era «modernitzar» la colònia. En nom de l'eficiència econòmica, emprèn una individualització de la propietat de la terra sense tenir en compte els drets i costums aborígens, i prohibeix les cerimònies i la recreació autòctona per considerar-la una pèrdua de temps. Els líders que es resisteixen es veuen privats del seu títol, o fins i tot són desterrats del seu poble, una forma de càstig aplicada més de cinquanta vegades en els primers tres anys de l'administració de Richardson, sovint per castigar les transgressions insignificants.
El lideratge Mau miniatura|Transport de presoners Mau a Apia, 1930 El principal suport entre els samoans per al Mau va venir dels matai samoans, els caps de família de l'estructura social-política tradicional de Samoa. Es van utilitzar les connexions familiars dels matai, una part central de la cultura samoana, per aprofitar el suport. L'èxit del Mau en reunir el suport nacional va demostrar que la fa'a Samoa (la tradició samoana) era encara forta malgrat el colonialisme.
Els samoans mestissos, afrontant la discriminació per ambdues cultures però amb l'avantatge del coneixement intercultural, també van tenir un paper clau en el nou moviment.
Olaf Frederick Nelson (1883-1944), un dels líders del nou moviment Mau, va ser un reeixit comerciant i fill d'un suec i d'una samoana. Nelson era l'home més ric de Samoa en aquell moment i molt viatger. Es va frustrar per l'exclusió de nadius samoans i mestissos de l'administració colonial i de la governança. Cal destacar que va ser un dels molts que va perdre un fill a l'epidèmia de grip de 1919, a més de la seva mare, germana, el seu únic germà i la seva cunyada. Tot i ser classificat com europeu, es considerava «samoà de naixement per sang i sentiment». El 1926, Nelson va visitar a Wellington per pressionar al govern de Nova Zelanda sobre el tema de l'augment de l'autogovern. Durant la seva visita, el ministre d'Afers Exteriors, William Nosworthy, es va comprometre a visitar Samoa per investigar. Quan Nosworthy va ajornar el seu viatge, Nelson va organitzar dues reunions públiques a Apia, a les quals van assistir centenars de persones i es va crear la Lliga samoana, o O le Mau.